UN MISTERI DE BONDAT

Al llarg dels segles, els teòlegs s'han esforçat per investigar el misteri de Déu aprofundint conceptualment en la seva naturalesa i exposant les seves conclusions amb diferents llenguatges. Però, sovint, les nostres paraules amaguen el seu misteri més que revelar-lo. Jesús no parla molt de Déu. Ens ofereix senzillament la seva experiència.

A Déu Jesús l'anomena "Pare" i l’experimenta com un misteri de bondat. El viu com una Presència bona que beneeix la vida i atrau els seus fills i filles a lluitar contra el que fa mal a l'ésser humà. Per a ell, aquest misteri últim de la realitat que els creients anomenem "Déu" és una Presència propera i amistosa que està obrint-se camí en el món per construir, amb nosaltres i al costat nostre, una vida més humana.

Jesús no separa mai aquest Pare del seu projecte de transformar el món. No pot pensar en ell com algú tancat en el seu misteri insondable, d'esquena al sofriment dels seus fills i filles. Per això, demana als seus seguidors obrir-se al misteri d'aquest Déu, creure en la Bona Notícia del seu projecte, unir-nos a ell per treballar per un món més just i més feliç per a tots, i buscar sempre que la seva justícia, la seva veritat i la seva pau regnin cada cop més entre nosaltres.

D'altra banda, Jesús s'experimenta a si mateix com "Fill" d'aquest Déu, nascut per impulsar a la terra el projecte humanitzador del Pare i per portar a la plenitud definitiva per sobre fins i tot de la mort. Per això, busca en tot moment el que vol el Pare. La seva fidelitat a ell el condueix a cercar sempre el bé dels seus fills i filles. La seva passió per Déu es tradueix en compassió per tots els que pateixen.

Per això, l'existència sencera de Jesús, el Fill de Déu, consisteix a guarir la vida i alleujar el sofriment, defensar les víctimes i reclamar per a elles justícia, sembrar gestos de bondat, i oferir a tothom la misericòrdia i el perdó gratuït de Déu: la salvació que ve del Pare.

Finalment, Jesús actua sempre impulsat per “l’Esperit" de Déu. És l'amor del Pare el que l'envia a anunciar als pobres la Bona Notícia del seu projecte salvador. És l'alè de Déu el que el mou a guarir la vida. És la seva força salvadora la que es manifesta en tota la seva trajectòria profètica.

Aquest Esperit no s'apagarà en el món quan Jesús se’n vagi. Ell mateix ho promet als seus deixebles. La força de l'Esperit els farà testimonis de Jesús, Fill de Déu, i col·laboradors del projecte salvador del Pare. Així vivim els cristians pràcticament el misteri de la Trinitat.

José Antonio Pagola, Publicat a Eclesalia. 

Traductor: Francesc Bragulat

NARRACIó I MISTERI DE LA RESURRECCIÓ

Apunts, 12a  Trobada.

Jesús és viu. Ho afirma Pau: ressuscità el tercer dia (1 Co 15,4). Pau va veure Crist, “perquè ha vist la llum que constitueix el més pregon de la seva persona”. Els evangelis destaquen més la presència corporal, fins i tot fan que (Jesús ressuscitat) mengi amb els apòstols, símbol del banquet celeste, per sobre de la Llum de l’Esperit que encegà a Pau, que són els dos pols del coneixement de Jesús.   

a)       Afirmar la presència de Crist no és el mateix que afirmar que Jesús va ser vist amb el cos seu físic, El cos de Crist, tot i ser igual al de Jesús en la Creu, ara té la condició de glorificat: ha esdevingut cos celeste, incorruptible, glorificat. És  dir: cos espiritual (1 Co 15,40-42; 44-46)

b)      Tampoc és el mateix afirmar que Crist és viu perquè el sepulcre és buit. La raó de la victòria de Jesús sobre la mort és l’amor del Pare que no deixa que el seu Fill experimenti la corrupció del sepulcre. (cf Sa1m 16,10) El criteri per la recerca de Jesús és aquell que diu; Perquè busqueu entre els morts aquell qui viu?. No és aquí. Ha ressuscitat . (Lc 24,6)

c)       Tampoc és el mateix afirmar la Resurrecció que afirmar que la resurrecció és un fet històric evident. L’evidència es fa clara en si mateixa per la percepció certíssima. La resurrecció és evident en la fe. Com diu, amb gran sentit comú Tomàs d’Aquino: “ningú no va veure com Jesús ressuscitava”. Ens calen signes que ens certifiquin l’esdeveniment de la resurrecció. Però cal afegir que són signes, no pas pures evidències fàctiques. Els signes cal entendre’ls; cal projectar-hi la Llum de l’Esperit que els clarifica. En síntesi: els apòstols van “veure” Crist amb els ulls de la fe. Con diu Tomàs d’Aquino:  oculata fidem viderunt  (Summa theol. III q 55, a 2 ad 1).

d)      Finalment, afirmar que l’aparició a Pau és a-típica respecta de les aparicions als altres apòstols no és enfocar bé les coses.  Pau percep la veu i la llum  -que li mostren el ressuscitat- d’una manera totalment miraculosa, que per a ell constitueix una veritable evidència de fe. Així exactament esdevé per als altres apòstols que perceben el ressuscitat en la llum de l’Esperit Sant, tant intensa espiritualment parlant com la que encegà Pau. Els apòstol no podien dubtar que Jesús era viu, tot i que els signes transmissors de la seva presència no fossin els corresponents al seu cos físic; el cos físic de Jesús ara és espiritual.

El cos gloriós de Crist conserva els senyals de la crucifixió: mireu-me les mans i els peus. Soc jo mateix. (Lc 24,39). Els deixebles el reconeixen: És el Senyor. Per això van creure (i creiem) que ve de Déu. Jo i el Pare som U. (Jn  20,28) 

Els senyals més importants de la Resurrecció són les aparicions que els evangelis col·loquen en primer pla. Són signes que provoquen una evidència en la fe, sense que això signifiqui una presència del cos físic de Jesús, sinó amb un cos espiritual. Per això: els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. (Lc 14,16). Que Crist es “deixà veure” vol dir que la llum de l’Esperit que obre els ulls de la fe permet de veure i creure la nova corporalitat de Crist gloriós.

És importantíssima l’afirmació que els deixebles han vist a Crist amb els ulls de la fe, perquè diu Pau que només la fe pot “veure” allò que pertany al misteri. Però també és molt important l’afirmació que, fins i tot per “veure” i “creure” que Jesús és viu, cal la paraula de la fe que escoltem amb l’oïda. Nosaltres també creiem per les paraules de la Comunitat apostòlica. I en que algunes de les nostres “aparicions” són les “mocions” (impulsos) de la Gràcia, és a dir, de l’Esperit. 

La tradició ens ha transmès que el cos no estava a la tomba. D’aquí que l’evangelista pugui fer dir a l’àngel: no és aquí, quan per la naturalesa de les coses el cos havia de ser-hi. Per això el sepulcre buit funciona com a signe (miracle) i el deixeble estimat pot passar del “veure” al “creure” quan entra a la cambra mortuòria i veu que el cos no hi és; hi ha una buidor significativa.    

Jesús posseeix la Resurrecció rebuda del Pare com a seva, de la mateixa manera que la seva Paraula que nosaltres escoltem és seva i del Pare. (cf. Jn 14,24).  Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare (Jn 14,7). El Ressuscitat s’adreça als seus amb la salutació pasqual: Pau a vosaltres. I ho fa tanmateix a l’Església que som nosaltres en Crist i Crist en nosaltres. L’evangeli de Joan destaca la sang i l’aigua que brolla del costat de Crist: sang i aigua que simbolitzen els sagraments del Baptisme i de l’Eucaristia. Els dos sagraments que “fan” l’Església. 

Salvador Sol,

sobre el llibre Qui és Jesús de Natzaret de Rovira Belloso

LA CREU DE JESÚS: LLUITA ENTRE LA MORT I LA VIDA

Apunts, 11a  Trobada

La Pasqua de Jesús abasta la mort a la creu i l’exaltació a la glòria del Para. Quines són les causes d’aquesta mort?. pagar un preu per salvar-nos o més aviat fundar en l’amor més gran una nova humanitat? Sofrir per voluntat del Pare o bé comunicar al món el valor suprem de l’amor fratern?. Jesús ho diu en paraules de Joan: “I jo quan, seré enlairat damunt de la terra, atrauré tothom cap a mi” (Jn 12,32 i 8,28) Aquests és el sentit de la seva mort. Perquè: Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. (Jn 6,44) 

Per què som atrets a la Creu? Perquè en el pobre lliurat de tot es manifesta l’amor més gran que s’atansa i estima els pobres. Jesús, amb la seva passió, ha deixat proves d’aquest amor: amb la curació de l’orella de Malc, el soldat; amb el seu silenci omnipresent davant del gran sacerdot.

En la passió de Jesús “la divinitat s’amaga”, diu Ignasi de Loyola: Però també és veritat que Jesús ens atreu perquè d’ell emana secretament la “glòria” de l’Esperit, que ens fa entendre la profunditat de l’amor. Quelcom que la recerca històrica no pot copsar. Per copsar la “glòria” cal mantenir oberts els ulls del cor, altrament, es produeix un tancament peculiar per la manca de fe que l’evangelista Joan denuncia com a autocomdemna.

El manament del Pare és la comunicació d’una vida lliurada, entregada. Per això Jesús l’ha de lliurar amb amor, per eixugar el dolor del món, que afecta tots els humans que hem nascut per viure, però, situats com estem en la finitud i en la limitació física, som febles i abocats a la mort. Aquí hi ha un desequilibri antropològic: tenim la vida però no la posseïm. Això explica que, quan més creativa i plena de possibilitats és la vida de la gent d’avui, hom és més procliu a la depressió, quan aquestes possibilitats es frustren.

Jesús ha mort pel refús de les autoritats jueves amb la cobertura i vist i plau de l’autoritat romana. Les autoritats jueves addueixen un motiu teològic i tres motius polítics. El teològic: “es feia Fill de Déu” (Jn 19,7) “es feia igual a Déu! (Jn 5,18). Els polítics: Revolta el poble, prohibeix pagar tribut al Cèsar i fer-se Rei (Lc 23,2). Amb una certa ironia teològica, Joan fa coincidir l’actitud de les autoritats jueves amb el designi de Déu. Hauria estat normal que les autoritats jueves no haguessin refusat Jesús –que encara l’esperen-. I, que els cristians reconeguéssim que ells i nosaltres som fills d’Abraham, i això ens portés a un profund diàleg interreligiós.

Jesús apareix com l’expressió de Déu mateix en la humanitat sencera: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. (Mt 5-17). I, això fa que Jesús esdevingui Senyor del dissabte.

La Passió de Jesús davant l’autoritat jueva d’Anàs i Caifàs, i de la romana Pilat, es produeix fruit de les paraules del gran sacerdot, “un home maliciós”, adreçades als fariseus dubtosos: ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? (Jn 11,50-51). Caifàs volia salvar aquell poble educat en la Llei, però atrapat per la mateixa Llei, en un “estat de pecat”.

Amb la mort de Jesús comença la humanitat nova. Tot el que és vell mor en la creu del Senyor. El gra de blat que “mort” perquè neixi l’espiga, i la dona que “infanta” deixant enrere el sofriment del part, són exemples de fecunditat vers una nova realitat esperançadora.

El braç horitzontal de la Creu limita la vida arran de terra, i obre una vida nova moguda per l’Esperit.

D’alguna manera ha de quedar clar que “Jesús ha mort pels pecats de la seva gent”, que va rebutjar el seu missatge alliberador de la maldat d’un món, on la desigual és fruit d’injustícies. 

La mort de Jesús, doncs, aporta la riquesa d’una nova Vida relacionada amb Déu i amb el proïsme.

Salvador Sol

Sobre el llibre de Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret

LA FE I L’EUCARISTIA

Apunts, 10a  Trobada

Aproximadament l’any 56, sant Pau transmet la següent tradició que es remunta de l’època del Senyor: Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui. 1Co 11,23-26)

Pau parla: a) d’Una tradició que ve de Jesús (la pràctica de l’Àpat del Senyor). b) Que fer-ho té el sentit de memorial; que fa recordar allò que esdevingué en el Sopar i en la Creu, i és invocació; Crist vol ser cridat –in-vocat- pels humans per tal d’actualitzar en ells la seva presència. c) Memorial que s’ha establert amb una  fórmula estereotipada, rítmica, apresa per ser transmesa, que es presenta en dues variants: Per Marc, el vi és la vida del Senyor: Això és la meva sang, la sang de l’Aliança vessada per tothom. (Mc 14,24), Per Pau, el vi és la nova comunió amb Crist: Aquesta copa és la nova Aliança segellada amb la meva sang. (1C0 11,25). d) Gràcies a aquest “memorial” celebrat amb fe, les comunitats s’anticipen al Banquet celeste. La mort del Senyor és anunciada fins que Ell vingui.

En el seu evangeli, Joan dóna una alternativa eucarística entre la multiplicació dels pans i el discurs sobre el Pa de Vida menjat per la fe (cf Jn 6,35-51). Comença dient: Jo sóc el Pa de Vida. Qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. (Jn 6,35) i acaba dient: Jo sóc el Pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. (Jn 6,51). Equival als sinòptics pel que fa a la institució de l’Eucaristia, i que vol dir: allò que vivifica els humans -el pa viu- és el meu cos gloriós lliurat en la Creu, present en l’Eucaristia.

Hi ha dues seccions molt diferenciades en el discurs sobre el Pa de la Vida. L’un -d’iniciació a creure- que presenta Jesús com a Pa de la Vida, rebut i menjat per la fe. L’altre –sacramental- que diu clarament que el Pa de la Vida és el Cos de Crist («la meva carn») que dóna la vida al món.

Joan insisteix en el discurs de la carn i la sang: a) En negatiu: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres (v, 52-53). b) En positiu: qui menja la meva carn (qui rep en si mateix per la fe, la persona de Crist, el seu cos) i beu la meva sang (rep en si mateix la seva vida), té la vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia. (v.54). c) Afirmació essencial sobre l’Eucaristia: La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda..(v.55). d) La finalitat de l’Eucaristia és la koinonia: que el creient romangui en Crist i Crist en ell, en regalada comunicació de vida: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. (v.56). Aquesta és l’afirmació més rellevant: l’Eucaristia és comunió amb la persona i la vida de Crist. 

Això Joan ho va escriure perquè les comunitats joàniques no es deixessin influenciar pels gnòstics que negaven que Crist tingués un veritables cos i afirmaven que només posseïa un cos aparent.

Lluc, en el capítol 22, evoca el clima espiritual del Sant Sopar. És un ambient de festa, no pas de mort, Jesús anuncia als apòstols la seva passió imminent, en un ambient d’esperança; hi ha un primer tast del Regne que se sobreposa al fet dolorosíssim de la mort física.

En un clima testamentari, d’esperança, de donació, de misericòrdia i d’amor fratern, Jesús diu als apòstols que no s’han de donar a l’exercici del poder. (cf Mt 20,26),  anuncia les negacions de Pere (cf Mt 22,31-32) i renta els peus als deixebles (cf Jn 13,1-20)

Rovira Belloso fa un resum de l’Eucaristia dient: Crist glorificat, el que va ser crucificat, es fa present en els símbols del seu lliurament: el pa partit i compartit, símbol del seu Cos; el vi de l’aliança, símbol de la sang vessada per tothom; així Jesús és rebut sagramentalment, per la fe dels qui es reuneixen per celebrar el memorial de la seva mort i Resurrecció. 

Salvador Sol
Apunts sobre el llibre de Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret

ELS MIRACLES DE JESÚS

Apunts 9a Trobada

Avui, tendim a creure que el miracle és impossible; parlar-ne és perdre el temps!. Però aquesta afirmació només té sentit des de la lògica atea, no pas pels qui creiem en l’existència de Déu. 

El miracle escapa de les possibilitats humanes. “Es tracte –diu Rovira Belloso- d’un fet o esdeveniment extraordinari, perceptible pels sentits humans, produït en un context religiós, en el qual el taumaturg apel·la l’acció de Déu i els beneficiaris s’obren a Déu per la fe”. És un fet que “vulnera les lleis de la naturalesa” i només és atribuïble a Déu en tant que n’és el creador, i anticipa “en la història, el seu Regnat escatològic”. Pel creient, es tracte d’un “fet o esdeveniment [...] possible, [...] gratuït (i) imprevisible”.

Jesús parla dels seus miracles en tres llocs diferents:

1. Queixant-se per la manca de fe: Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. (Lc 10,21).
2. Invocant la seva legitimitat: si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. (Lc 11, 20)
3. Responent a la pregunta de Joan: --Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. (Lc 7,22)       

L’evidència de la facultat guaridora de Jesús i els seus exorcismes queden palesats en els evangelis.

·  Marc: Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis. (Mc 1,34)

·  Lluc: Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'ell una força que guaria tothom. (Lc 6,19)

·  Joan: a) “molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom” (Jn 2,23). b) “el seguia molta gent perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts” (Jn 6,2)

Que Jesús guaria malalts i alliberava endimoniats és un fet històric, ho documenta Flavi Josep, en les Antiguitats judaiques. En aquell temps aparegué Jesús, home savi. Va ser autor de fets extraordinaris. (Ant 18,3). I, Plini el Jove testifica que els cristians dedicaven salms a Jesús com a un ésser gairebé diví Christo quasi Deo (lletra 10,96) 

Històricament, doncs, “la figura del Mestre és una figura guaridora, malgrat que és molt difícil escatir sobre la historicitat, o no, de cada un dels miracles”. Però el cert és que: “Són significatius perquè apareixen en el context social, religiós i cultural de l’època com humanament impossibles; són obres humanament irrealitzables”. Els miracles, “en el context religiós en que es produeixen, es recolzen sobre l’acció de Déu. És l’amor misericordiós de Déu envers el mancat de salut o de vida. I, al mateix temps, abasta el destinatari que per la fe, s’obre a l’acció de Déu”.    

Els miracles, són: “esclats del Regne de Déu, a partir de la persona de Jesucrist”. Es fa palès en l’observació de Maria a les Noces de Canà: --No tenen vi. (cf. Jn 2,1-12), en la fe de Bartimeu, l'home cec: Fill de David, tingues pietat de mi (Mc 10,47), en la comunicació de Marta a propòsit de Llàtzer: Senyor, el qui estimes està malalt! (cf. Jo 11, 17-44). En tots aquests miracles es fa present “un primer element de comunicació (entre Déu i els homes) que és la presència de Jesús en el món”.

Aquesta presència és constant en el temps. “Jesús és viu ahir i avui, fet que suposa que el seu missatge i la seva persona poden arribar fins a nosaltres”. (cf. Jn 2,1-12) El miracle té lloc després d’una in-vocació. Així té sentit la profecia d’Isaïes: Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà. Quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens. (Is 58,9).

Guarint els paralítics, cecs, sords i muts Jesús es posa “davant la injustícia, la desigualtat, la violència, el patiment dels més febles”. Tots aquests “fets extraordinaris” testimonien que l’amor de Déu als homes/dones es transmet a través de Jesús, i ens facin creure en ell, tot i saber que no “ha estat enviat per a suprimir tots els mals d’aquests món” però sí, “per alliberar-nos de l’esclavitud del pecat”. (Catecisme 547-550, citat per R.B.). 

Salvador Sol

Apunts sobre el llibre de Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret.

LES SENTÈNCIES DE JESÚS

Reflexions, 7a Trobada

És conegut que Jesús parlava amb paràboles però Rovira Bellosos destaca també les seves sentències com: “paraules de saviesa”; “breus, aforismes, petites paràboles, afirmacions religioses i sapiencials”. No hi ha dubte que tot el que els evangelis posen en boca de Jesús, són “paraules [...] importants”, no les diu pel seu compta. “És el Pare, qui estant en mi, fa les seves obres”. (Jn 14,10). Jesús ens ve a explicar qui és Déu i què vol de nosaltres. Per això les seves sentències contenen “ensenyaments o imperatius ètics”. Però a més -diu Rovira Belloso-, “mostren la voluntat o l’actitud de Déu” en relació a la humanitat. I, ens posa com exemple la que considera més important, aquella en que Jesús ens diu: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare” (Lc 6,36). El model a seguir té el llistó molt alt. Se situa al nivell “d’on brolla l’Amor més gran”.

Les sentències es poden classificar en “principis de saviesa, teològics o ètics” i el que serien “Manaments i exhortacions”. En les primeres hi ha aquesta: “El Regne de Déu és a prop vostre” (Lc 10,9). En les segones i trobem aquestes dues: “Feu als altres el que voldríeu que els altres us fessin” (Mt 7,12), i, “No tingueu por” (Lc 12,7). O, les sentències en forma de petites paràboles, com aquella en la que se’ns diu que si un cec guia un altre cec, “tots dos cauen al clot”. (Mt 15,14) I, també aquella altre: “On hi ha carronya s’hi apleguen els voltors” (Mt 24,28)

Les sentències se’ns han tramès perquè en fem el nostre estil de vida; demanen “conversió”, altrament faríem con els gnòstics que no duien a la pràctica els seus coneixements sobre el Crist. El coneixement de les sentències –diu Rovira Bellosos. ens han de portar a “caminar sapientment envers el Regne”. Com ens diu Jesús: “Ara que heu entès tot això, feliços vosaltres si ho poseu en pràctica” (Jn13,17)

Rovira Belloso ens alerta de les “sentències que desconcerten”. Com aquella que diu: “Els darrers passaran a primers i els primers darrers”. (Mt 20,16; cf. Lc 13,30), perquè sembla que “traspassen els límits de la lògica”. Però Jesús no pensa amb la lògica dels homes sinó amb la de Déu. Ena parla des de la perspectiva de “l’amor de Déu”, i la seva voluntat de que al Regne tinguin preferència “els publicans i les prostitutes” (cf. Mt 21,31), i tos aquells que en el món no han tingut sort. Jesús situa aquella sentència en la perspectiva de la creu, “de la que brolla la més gran donació i l’amor més gran”. Sobretot pels desheretats, en la línia de les benaurances: els qui pateixen privacions o són calumniats i perseguits, els qui ploren... Però ai de vosaltres –els diu- els rics, els qui ara aneu tips, els qui ara rieu... (cf. Lc 6, 20-26). Pau també ens situa en aquest punt de vista quan diu: “Els sofriments que ara passem són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement immens de glòria” (2Co 4,17). I, Rovira Belloso matisa: “la nostra petita creu té com coronament la vida amb Crist.  En l’existència humana, hi ha una dimensió divina, que gravita sobre nosaltres, perquè Crist ens omple d’Esperit i ens acompanya com als deixebles d’Emmaús”. 

En l’evangeli de Tomàs (no canònic, per tant apòcrif) també hi trobem algunes sentències aparentment contradictòries. “Jesús ha dit: feliços els solitaris i els elegits perquè, vosaltres trobareu el Regne; de la mateixa manera que heu sortit d’ell també hi retornareu” (Log. 49). Qui són aquests solitaris? La resposta pot ser: aquells que tenen Déu com un tot i es lliuren a la seva voluntat. Pel teòleg K.Ranher; "el cristià del futur o serà un místic o no serà cristià". Pau ja ho sabia: ²⁰ Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi. (Ga 2,20). Sense deixar els afers de la vida quotidiana i la relació amb el que L.Boff en diu el “sagrament del germà”, el cristià ha de viure compartint les afirmacions dels místics d’ahir i d’avui: Teresa d’Àvila: Dios no se muda,[...] Quien a Dios tiene, / nada le falta. I, el dominic R.V.Osende: En la infinita plenitud que siento / ni el bien me halaga, ni el dolor me apena.

Salvador Sol 

Les cites de Rovira Belloso, són del llibre: Quíe és Jesús de Natzaret

LES PARÀBOLES.

Els evangelis atribueixen a Jesús trenta paràboles i unes tretze comparacions que tenen l’estructura de paràboles. Jesús té present que a Déu no se’l pot expressar en conceptes humans. Per tant cal buscar analogies. Les esglésies catòlica y protestant han trigat segles a comprendre això, malgrat la doctrina de sant Tomàs i sant Bonaventura, pels qui l’analogia dels conceptes i el llenguatge analògic era fonamental.

Una paràbola és una comparació de dues coses anàlogues. És més que una metàfora. El valor religiós, filosòfic i místic de les paràboles és que la semblança assenyala realment el que passa en el Regne. Per exemple: les paràboles de la misericòrdia, especialment la del fill pròdig, assenyalen l’amor de Déu.

Per què els parleu en paràboles? “Perquè a vosaltres (referint-se als apòstols) us ha estat donat de conèixer els misteris del Regne” (Lc 8,10), relligats al Crist que viu en Jesús. Aquesta és la raó de la frase escandalosa: “Al qui té li serà donat i de sobres; al qui no té fins el poc que té li serà pres”.

No perquè el ric tindrà més riqueses i el pobre ho perdrà tot. La clau d’interpretació és: qui per la fe té el Crist en ell, ja té l’essencial, i, li serà donat un llenguatge per expressar la Bona Nova. En canvi, qui només té la lletra de les paràboles però no té el Crist -que és qui les omple de sentit- es veurà privat fins i tot del poc que té, perquè les paraules soles, sense el Crist, no signifiquen ni valen res.   

“Sortosos en canvi els vostres ulls, que hi veuen, i les vostres orelles que hi senten”. (Mt 13, 16) Els qui tenen el Crist se’ls permet “veure” i “entendre” el sentit de les paràboles que parlen de Déu i el seu Regne. Isaïes ho profetitzà: és impossible sentir a fons la Paraula si no deixem que l’Esperit ens obri el cor. (cf.Is 6.9-10) Per Pau: Només la fe engendra l’esperança de la plenitud de Déu en nosaltres: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem”. (He 11,1)

Les paràboles assenyalen Déu per analogia amb les coses de la terra. Per exemple: el valor de la divinitat amb la  paràbola del tresor amagat; la misericòrdia de Déu amb la paràbola del fill pròdig...  Hi ha paràboles que ens parlen del Regne, de la misericòrdia infinita, del judici. En l’evangeli de Joan n’hi ha relacionades amb la Pasqua, el dolor i la mort. També hi ha comparacions en forma de paràboles breus (com: la llum, la sal, etc.)

Algunes paràboles fan referència als profetes. En la del fill pròdig, Lluc (Lc 15,20-24) ens diu: »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el   besà».  Després diu als criats: »--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies... Per Ezequiel, (cf. Ez 16 10.13) l’anell és símbol de l’aliança nova i eterna: les sandàlies donen dignitat i seguretat després de la travessa pel desert que ha fet el Poble. També el vedell gras és el símbol del banquet del Regne que Déu vol celebrar amb els allunyats, els pobres, els marginats... En la mateixa paràbola se’ns parla del pas de la mort a la vida en clara referència a l’itinerari de la Pasqua del Senyor. També el fill gran hi té protagonisme: “Tu sempre has estat amb mi”, “Tot el que és meu és teu”. Aquesta paràbola explica l’atracció plena d’amor del fill petit per part del pare, i la comunió profunda que s’estableix entre el pare i el fill gran.     

Podem examinar la paràbola del fill pròdig, mantenint la mateixa perspectiva, la del Cos gloriós de Crist, amb la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46). En el verset 40, trobarem el misteri de la comunió i identificació del Cos de Crist (de la persona de Crist) amb els més petits dels seus germans. És la identificació pròpia de qui es col·loca en el lloc de l’altre (»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu).

En les dues paràboles es fa palesa la misericòrdia, la reconciliació i la recompensa de Déu a l’amor gratuït que un fa favor de l’altre, perquè aquest “altre” és la representació de Crist.

Salvador Sol

Apunts sobre el llibre de Josep Maria Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret