Els evangelis
atribueixen a Jesús trenta paràboles i unes tretze comparacions que tenen
l’estructura de paràboles. Jesús té present que a Déu no se’l pot expressar en
conceptes humans. Per tant cal buscar analogies. Les esglésies catòlica y
protestant han trigat segles a comprendre això, malgrat la doctrina de sant
Tomàs i sant Bonaventura, pels qui l’analogia dels conceptes i el llenguatge
analògic era fonamental.
Una paràbola és una comparació de dues coses
anàlogues. És més que una metàfora. El valor religiós, filosòfic i místic de
les paràboles és que la semblança assenyala realment el que passa en el Regne.
Per exemple: les paràboles de la misericòrdia, especialment la del fill pròdig,
assenyalen l’amor de Déu.
Per què els parleu
en paràboles? “Perquè a vosaltres (referint-se als apòstols) us ha estat donat
de conèixer els misteris del Regne” (Lc 8,10), relligats al Crist que viu en
Jesús. Aquesta és la raó de la frase escandalosa:
“Al qui té li serà donat i de sobres; al qui no té fins el poc que té li serà
pres”.
No perquè el ric
tindrà més riqueses i el pobre ho perdrà tot. La clau d’interpretació és: qui
per la fe té el Crist en ell, ja té l’essencial, i, li serà donat un llenguatge
per expressar la Bona Nova. En canvi, qui només té la lletra de les paràboles
però no té el Crist -que és qui les omple de sentit- es veurà privat fins i tot
del poc que té, perquè les paraules soles, sense el Crist, no signifiquen ni
valen res.
“Sortosos en canvi
els vostres ulls, que hi veuen, i les vostres orelles que hi senten”. (Mt
13, 16) Els qui tenen el Crist se’ls permet “veure” i
“entendre” el sentit de les paràboles que parlen de Déu i el seu Regne. Isaïes
ho profetitzà: és impossible sentir a fons la Paraula si no deixem que
l’Esperit ens obri el cor. (cf.Is 6.9-10) Per Pau: Només la fe engendra
l’esperança de la plenitud de Déu en nosaltres: “Creure és
posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem”. (He 11,1)
Les paràboles
assenyalen Déu per analogia amb les coses de la terra. Per exemple: el valor de
la divinitat amb la paràbola del tresor
amagat; la misericòrdia de Déu amb la paràbola del fill pròdig... Hi ha paràboles que ens parlen del Regne, de
la misericòrdia infinita, del judici. En l’evangeli de Joan n’hi ha
relacionades amb la Pasqua, el dolor i la mort. També hi ha comparacions en
forma de paràboles breus (com: la llum, la sal, etc.)
Algunes paràboles
fan referència als profetes. En la del fill pròdig, Lluc (Lc 15,20-24) ens diu:
»Encara era
lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i
el besà». Després diu als criats: »--De pressa, porteu
el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies... Per
Ezequiel, (cf. Ez 16
10.13) l’anell és símbol de l’aliança nova i eterna: les sandàlies donen
dignitat i seguretat després de la travessa pel desert que
ha fet el Poble. També el vedell gras és el símbol del banquet del Regne que
Déu vol celebrar amb els allunyats, els pobres, els marginats... En la mateixa
paràbola se’ns parla del pas de la mort a la vida en clara referència a
l’itinerari de la Pasqua del Senyor. També el fill gran hi té protagonisme: “Tu
sempre has estat amb mi”, “Tot el que és meu és teu”. Aquesta paràbola explica
l’atracció plena d’amor del fill petit per part del pare, i la comunió profunda
que s’estableix entre el pare i el fill gran.
Podem examinar la
paràbola del fill pròdig, mantenint la mateixa perspectiva, la del Cos gloriós
de Crist, amb la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46). En el verset 40,
trobarem el misteri de la comunió i identificació del Cos de Crist (de la
persona de Crist) amb els més petits dels seus germans. És la identificació
pròpia de qui es col·loca en el lloc de l’altre (»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un
d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu).
En les dues paràboles es fa palesa la misericòrdia, la reconciliació i
la recompensa de Déu a l’amor gratuït que un fa favor de l’altre, perquè aquest
“altre” és la representació de Crist.
Salvador Sol
Apunts sobre el llibre de Josep Maria Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada