Comentari a l’evangeli (Mt 9,36-10,8) per José Antonio Pagola
Evangeli.-
En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més
encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran
gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».
Comentari
Molts cristians pensen que viuen la seva fe amb responsabilitat perquè es preocupen de complir determinades pràctiques religioses i intenten d’ajustar el seu comportament a unes lleis morals i unes normes eclesiàstiques.
De la mateixa manera, moltes comunitats cristianes pensen que compleixen fidelment la seva missió perquè s’afanyen a oferir serveis de catequesi i d’educació de la fe, i s’esforcen per celebrar amb dignitat el culte cristià.
És això l’únic que Jesús volia posar en marxa quan va enviar els seus deixebles pel món? És aquesta la vida que volia infondre al cor de la història?
Necessitem tornar a escoltar les paraules de Jesús per redescobrir la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat. L’evangelista Mateu recull les seves instruccions d’aquesta manera: «Aneu i prediqueu que el regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, expulseu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».
La nostra primera tasca també avui és proclamar que Déu és a prop nostre, entestat a salvar la felicitat de la humanitat. Però aquest anunci d’un Déu salvador no es fa només mitjançant discursos i paraules suggestives. No s’assegura només amb catequesi ni classes de religió. Jesús ens recorda la manera de proclamar Déu: treballar gratuïtament per infondre als homes nova vida.
«Curar malalts», és a dir, alliberar les persones de tot allò que els roba vida i els fa patir. Guarir l’ànima i el cos dels qui se senten destruïts pel dolor i angoixats per la duresa despietada de la vida diària.
«Ressuscitar morts», és a dir, alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança. Despertar novament l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluita i el desig de llibertat en tants homes i dones en què la vida va morint a poc a poc.
«Purificar leprosos», és a dir, netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme. Ajudar la gent a viure amb més veritat, senzillesa i honradesa.
«Expulsar dimonis», és a dir, alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència. Allà on s’allibera les persones, s’anuncia Déu.
REFLEXIONS
encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran
gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».
Comentari
Molts cristians pensen que viuen la seva fe amb responsabilitat perquè es preocupen de complir determinades pràctiques religioses i intenten d’ajustar el seu comportament a unes lleis morals i unes normes eclesiàstiques.
De la mateixa manera, moltes comunitats cristianes pensen que compleixen fidelment la seva missió perquè s’afanyen a oferir serveis de catequesi i d’educació de la fe, i s’esforcen per celebrar amb dignitat el culte cristià.
És això l’únic que Jesús volia posar en marxa quan va enviar els seus deixebles pel món? És aquesta la vida que volia infondre al cor de la història?
Necessitem tornar a escoltar les paraules de Jesús per redescobrir la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat. L’evangelista Mateu recull les seves instruccions d’aquesta manera: «Aneu i prediqueu que el regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, expulseu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».
La nostra primera tasca també avui és proclamar que Déu és a prop nostre, entestat a salvar la felicitat de la humanitat. Però aquest anunci d’un Déu salvador no es fa només mitjançant discursos i paraules suggestives. No s’assegura només amb catequesi ni classes de religió. Jesús ens recorda la manera de proclamar Déu: treballar gratuïtament per infondre als homes nova vida.
«Curar malalts», és a dir, alliberar les persones de tot allò que els roba vida i els fa patir. Guarir l’ànima i el cos dels qui se senten destruïts pel dolor i angoixats per la duresa despietada de la vida diària.
«Ressuscitar morts», és a dir, alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança. Despertar novament l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluita i el desig de llibertat en tants homes i dones en què la vida va morint a poc a poc.
«Purificar leprosos», és a dir, netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme. Ajudar la gent a viure amb més veritat, senzillesa i honradesa.
«Expulsar dimonis», és a dir, alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència. Allà on s’allibera les persones, s’anuncia Déu.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.
En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?
El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana» que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.
Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la
missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».
D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.
Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?
En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?
COMENTARIS
La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR
infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.
En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?
El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana» que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.
Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la
missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».
D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.
Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?
En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?
COMENTARIS
La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR
infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada