PREGAR JUNTS I RIURE EN COMÚ

 Evangeli (Mc 6,30-34)-comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

³³⁰ Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. ³¹ Ell els diu:

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

³² Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. ³³ Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. ³⁴ Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.(Mc 6,30-34.BIC)

 

Comentari.-

L’escena està carregada de tendresa. Arriben els deixebles cansats de la feina realitzada. L’activitat és tan intensa que ja «no els quedava temps ni de menjar». I llavors Jesús els fa aquesta invitació: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica».

Els cristians oblidem avui amb massa freqüència que un grup de seguidors de Jesús no és només una comunitat de pregària, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i de gaudi.

No sempre ha estat així. El text que segueix no és de cap teòleg progressista. Està redactat allà pel segle IV per aquell gran bisbe poc sospitós de frivolitats que va ser Agustí d’Hipona.

«Altres coses hi havia que entre ells em captivaven més el cor, com conversar, riure plegats, complau-re’ns en una benvolença mútua, llegir en comú llibres agradables, plaguejar plegats i plegats apreuar-nos, desavenir-nos de vegades sense aspror, com qui ho fa amb ell mateix, i amb aquests raríssims desacords assaonar una pila d’avinences.
Ensenyar quelcom l’un a l’altre o aprendre l’un de l’altre, enyorar amb ànsia els absents i acollir joiosament els nouvinguts: i amb aquests signes i d’altres per l’estil, que, del cor dels qui estimen i paguen amb amor, brollen per la boca, la llengua, els ulls i per mil gestos gratíssims».

Potser el que més ens sorprèn avui en aquest text és aquesta faceta d’uns cristians que saben resar, però saben també riure. Saben estar seriosos i saben fer broma. L’Església actual apareix gairebé sempre greu i solemne. Sembla que els cristians tinguem por de riure, com si el riure fos signe de frivolitat o d’irresponsabilitat.

Hi ha, però, un humor i un saber riure que és signe més aviat de maduresa i de saviesa. És el riure del creient que sap relativitzar el que és relatiu, sense dramatitzar sense necessitat els problemes.

És un riure que neix de la confiança última en aquest Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa. Un riure que distén, allibera i dóna forces per continuar caminant. Aquest riure uneix. Els que riuen plegats no s’ataquen ni es fan mal, perquè el riure veritablement humà neix d’un cor que sap comprendre i estimar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat