L'autoconeixement de Jesús

Apunts,  6a.Trobada (Curs 2016-2017).

Potser sigui un plantejament ingenu pensar que si Jesús sabia que era la Paraula de Déu vagi poder viure veritablement com un home. Altrament, si Jesús no coneixia la seva pròpia identitat, llavors per força no era Déu. Perquè Déu ho sap tot, i Jesús mateix diu que: «d'aquell dia i hora, ningú sap res [...], ni el Fill, sinó només el Pare». (Mc 13,32) Aquesta qüestió de la doble naturalesa de Jesús es va tornar a plantejar el 1951, en celebrar el 1.500 aniversari del concili de Calcedònia i revisar els dogmes promulgats.
La qüestió ve de lluny. Apol·linar (s.I), bisbe de Ravenna defensava la divinitat de Crist, però no podia comprendre que el seu coneixement i llibertat poguessin ser limitats. Ell defensava que Jesús tenia un cos humà real però a l'interior la seva psicologia era divina. I, Karl Rahner (1951) va afirmar que el fantasma d'Apol·linar seguia obsessionant a l'Església.
Tomàs d’Aquino (s.XIII), com a teòleg típic del seu temps, dubtava que Jesús pogués tenir una visió beatífica de Déu i pronunciés des de la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?». (Marc 15,34).
La predicació cristiana ha presentat un Jesús omniscient: coneixia Déu cara a cara (visió beatífica); coneixia totes les coses passades, presents i futures (coneixement infús); tenia totes les habilitats humanes (coneixement experiencial). Però aleshores, això desmenteix Pau quan diu que Jesús era igual a nosaltres menys en el pecat. I, els investigadors sobre el Jesús històric consideressin que aquesta presentació feia de Jesús un ser mitològic més que un ser humà.
La consciència humana de Jesús, com la nostra, havia de presentar tres nivells: el conscient, el preconscient i el subconscient (dit també inconscient). Als seus 28-30 anys, Jesús havia acumulat informació i experiències que li permetien un coneixement de l’ésser humà i de les injustícies i sofriments del seu temps. Potser era més lúcid i perspicaç que la resta. I tenia una idea clara de la seva missió messiànica, adquirida (probablement) en la teofania del baptisme. En tot cas, manifesta ser-ne conscient en llegir el rotllo d'Isaïes a la sinagoga, i proclamar: «Avui es compleix aquesta escriptura», (Lc 4,21) assumint ser ell «l’Ungit» del Senyor.
Jesús assumeix el seu ministeri amb un extraordinari sentit de la missió, tot i que és un laic, no un sacerdot, sense la formació d'un Rabí, ni tenir credencials. Era un simple treballador posseït per l'Esperit de Déu, que associa l’autoritat de la seva pròpia convicció per a proclamar la Paraula i el Regne i adreçant-se a Déu amb el nom d’«Abba». Jesús orienta la seva missió acostant-se a les persones més pobres i desposseïdes.
Jesús era un jueu del segle I, que usava el model de pensament del seu poble. Que al matí en despertar-se no devia pas dir: «sóc el Fill de Déu», sinó: Shemà Israel, Escolta Israel, (vg. De 6,2-6), Ho feia sense saber què li esperava al llarg del dia, i què podia dir i fer per explicar la bondat de Déu i les característiques del Regne. En tot cas, s’interessà per saber que deia la gent d’ell. I als deixebles: «vosaltres, qui dieu que soc?» Pere és contundent, i Jesús accepta la resposta, perquè: «això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare» (Mt 16, 17)
Pau ens diu que Jesús, malgrat la seva «condició divina» es va fer «esclau».(Fl 2,7) I és un fet històric que va ser condemnat a mort pel sistema, després d’acceptar la voluntat del Pare: «Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols». (Mc 14,36) Tot i que seria un error creure que la voluntat del Pare fos la mort del seu Fill a la creu, i haver d’escoltar l’última burla que rep com a home: «Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!». (Mt 27,40)

Redacció: Salvador Sol