A
la basílica del Vaticà hi ha aquesta inscripció: «Tu ets Pere i sobre aquesta
pedra edificaré la meva església» (Mt 16,18). Això sustenta l’Església catòlica
des de la Pentecosta.
- Pels catòlics, Pere és el jutge
comunitari: «Et donaré les claus del cel; tot el que lliguis a la terra serà
lligat en el cel» (Mt 16.19). Potestat que per tradició s’arroguen els papes.
- Els protestants invoquen la llibertat
de Pau. Rebutgen l’autoritarisme catòlic i consideren que la fe prové d’una
revelació personal del Fill de Déu. (cf Ga 2,16-17). Pau es va «enfrontar» a
Pere pel seu aferrament als costums jueus. (cf Ga 2,11-14)
- Els ortodoxes, en la línia d’antigues
tradicions eclesials, no han volgut acceptar el centralisme papal (petrí).
Accepten l’evangeli de Mateu (Mt 16,16-19), però s’inclinen pel de Joan, perquè
estableix una comunitat d’amor: Jesús pregunta a Pere, per tres vegades, si
l’estima més que els altres. (cf Jn 21,15-19). Aquestes són les preguntes que
cal que respongui cada un dels bisbes, per tal de poder seguir la missió
confiada a Pere: «Pastura les mec¡ves ovelles» (Jn 21,17). També argumenten que
l’Església que neix de la creu de Jesucrist fa confiança «al deixeble estimat»
(Jn 19,25-27).
L’evangeli
de Mateu és el més jueu dels evangelis i té present que els cristians encara
vivien en l’interior del judaisme. Per això destaca la figura de Pere en la
missió de seguir l’obra de Jesús, iniciant unes comunitats (ekklesies), amb
llei pròpia i destí universal. Els doctors fariseus consideraren que els
seguidors fidels al Senyor Jesús eren una secta perillosa, que no complia amb
les tradicions jueves (Misnà) ni en les lleis rabíniques (Talmud), i
perseguiren els cristians (Martir d’Esteve), expulsant-los de la sinagoga.
La
ruptura s’ha produït a Jerusalem i el cristianisme s’ha estès per la Galilea i
a la diàspora de Síria (Antioquia). El procés ha estat llarg i dolorós, però
sobre els anys vuitanta el trencament s’ha consumat. Llavors, un redactor
desconegut que la tradició dóna el nom de Mateu, escriu el seu evangeli; un
llibre nou sobre l’origen, el missatge i la presència de Jesús entre els homes,
destacant el paper principal de Pere, perquè ha estat testimoni la resurrecció
de Jesús, i perquè compleix l’encàrrec de convocar i convertir els germans.
En
l’evangeli de Mateu, Pere confessa el messianisme de Jesús i se’l presenta com
l’origen de la fe cristiana: («Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu»). Jesús
li canvia el nom, l’anomena «Cefas» i li atorga tot el poder. També Pau i Lluc
en destaquen el paper rellevant: Primer «s'aparegué a
Cefes i després als Dotze» (1Co 15,5).
I, anunciant-li que el negaria tres vegades: «T’ho asseguro: aquesta mateixa
nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades» (Mt 26,34), li confia
la continuïtat del grup: «però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la
teva fe. I tu quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans» (Lc 22.32).
Però
situades en clau pasqual, les paraules que a Mateu li arriben com dites per
Jesús, cal entendre-les com el record de l’acció messiànica que Pere ha
realitzat a l’inici de l’església: la roca sobre la que es cimentarà la
construcció del Regne. Tanmateix, a l’Església, no hi poden haver personalismes
terrenals; els creients no són de Pau ni d’Apol·ló (cf 1 Co 3,4): «Jo vaig
plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. Per això no són res ni
el qui planta ni el qui rega: només compta Déu, que fa créixer» (1 Co 3,6-7),
Pere
ha complert la seva missió pasqual: iniciar el recorregut de l’Església de
Jesús; una comunitat d’amor i llibertat, d’oració i esperança, disposada a
lliurar-se (això és morir) per tal que sorgeixi l’home nou (Mt 25,31-46), en un
Regne humà (propi del Fill de l’Home).
Salvador Sol
