EL PERSONATGE: MARGINAL, PROFETA i HUMÀ.

Apunts, 10a  Trobada (Curs 2013-2014).

ABBÀ I REGNE.- La praxi de Jesús, les seves paràboles.- Jesús va repetir amb molta freqüència la invocació Abbà, i la irrupció propera del Regne. La Paternitat de Déu, a la que Jesús ens invita, només la podem entendre a través del «Regne» en el que hi ha: «justícia, pau i el goig en l‘Esperit Sant» (Rom 14,17). La tasca guaridora de Jesús és un senyal del Regne: «si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu» (Lc 11,20). Un Regne, tanmateix, en el que no hi entren les persones «morals» (fariseus i escribes), sinó els exclosos per la seva «immoralitat» (publicans i prostitutes). En moltes de les paràboles, Jesús denuncia les conductes «morals» que justifiquen la insolidaritat amb els dèbils i els exclosos.

UNA ESTRANYA LLIBERTAT. Llibertat que dóna autoritat i s’orienta al necessitat.- En la societat tancada en que va viure Jesús, la seva llibertat desconcerta, en temes tan seriosos com l’observança del dissabte, els usos socials de tracte amb la dona, les normes de puresa, o el contacte amb pagans i samaritans. O que es manifesti en contra de la Llei en qüestions com el repudi de l’esposa, perquè no s’ajusta al pla original de Déu. Els evangelis qualifiquen la llibertat de Jesús amb la paraula eksousía, que significa, autoritat (o poder) i llibertat. La gent deia d’ell: «ningú no ha parlat mai com aquest home» (Jn 7,48). Jesús no transgredia la Llei curant en dissabte, dia «sagrat», en relació a la Creació (Gn 2.2) El dissabte en el seu origen era per a donar descans als assalariats i els esclaus; per alleugi les seves necessitats. D’aquí ve que: «el dissabte s’ha fet per a l’home», i està justificat curar.

DES DELS MARGES.- Marginació social. Marginació fonamentada religiosament.- És molt de fiar el text en què Jesús declara que no se sent enviat més que «a les ovelles perdudes de la casa d’Israel» (Mt 15,24). Pel profeta Osees: el que Déu vol és «misericòrdia i no culte». Per això, «si en anar a presentar la teva ofrena a l’altar, recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa l’altar i vés a reconciliar-te amb el teu germà» (Mt 5,22-24). És entre els exclosos: malalts, pobres, dones i estrangers, on es troba el Regne. Els malalts (pels israelites) eren pecadors, i això justificava moltes vegades la seva marginació social. Per això els leprosos «impurs» eren apartats de la societat. I davant del cec de naixement, els apòstols pregunten a Jesús si havia pecat ell o els seus pares. Jesús, en canvi, es limita a mostrar la força del Regne: «la teva fe t’ha salvat». En aquella societat els sacerdots i fariseus no entraven a l’atri del pagà Pilat «per no contaminar-se» (Jn 18,28), Jesús els tira en cara la seva «poca fe» elogiant la de dos pagans; el centurió i la dona sirofenícia, i deixant «sorpresos (els deixebles) de veure’l parlar amb una dona» (samaritana) en públic (Jn 4,27).

UNA ESTRANYA DIALÈCTICA DAVANT L’ÉSSER HUMÀ.- Jesús és qui més ha exigit i esperat dels éssers humans: «us faré pescadors d’homes» diu als seus seguidors, en la línia del que deien els profetes: «canviar el cor de pedra per un cor de carn». Això equival a crear l’«home nou»; l’«home del Regne». Jesús era conscient que moltes conductes moralment i religiosament correctes no fan més que emmascarar autocomplaença, duresa i falta de solidaritat. Per això diu als deixebles: No tingueu por, «perquè el Pare s’ha complagut en vosaltres».

EL SEU ESTIL.- Jesús «no va anar a la universitat ni va escriure cap llibre». Però el seu llenguatge estava fet d’observacions, de color meridional i de dialèctica. Els dos centaus d’almoina d’una velleta insignificant, és més important que els xecs que donen els senyors d’aquest món.

Notes de: Salvador Sol, (Pauta: González Faus, QCJ, nº 104)

MEMÒRIA SUBVERSIVA, MEMÒRIA SUBJUGANT,

Apunts, 9a  Trobada (Curs 2013-2014).

 “Va néixer en un poblet, fill d’una dona del camp. Va créixer en un altre poblet on va treballar de fuster fins que va tenir 30 anys. Després, i durant tres anys, va ser predicador ambulant. Mai no va escriure cap llibre. Mai no va tenir un càrrec públic. Mai no va tenir família o casa. Mai no va anar a la universitat. Mai no va viatjar a més de tres-cents quilòmetres del seu lloc de naixement. Mai no va fer res del que s’associa amb la grandesa. No tenia més credencials que ell mateix. Només tenia trenta-tres anys quan l’opinió pública es va tornar en contra seu. Els seus amics l’abandonaren. Va ser entregat als seus enemics, i en van fer mofa en un judici. Va ser crucificat entre dos lladres. Mentre agonitzava preguntant a Déu per què l’havia abandonat, els botxins es van jugar els seus vestits, l’única possessió que tenia. Quan va morir fou enterrat en una tomba prestada per un amic. Han passat vint segles, i avui és la figura central del nostre món, factor decisiu del progrés de la humanitat. Cap dels exèrcits que van marxar, cap de les armades que van navegar, cap dels parlaments que es van reunir, cap dels reis que van regnar, ni tots ells junts, no han canviat tant la vida de l’home a la terra com aquesta Vida solitària.” (Poema anònim)

A aquest Jesús subversiu i subjugant, se li va aplicar diverses vegades la frase bíblica: la pedra rebutjada pels constructors, s’ha convertit en pedra principal de l’edifici. (Sl 118,22) Això ajuda a comprendre que la persona de Jesús, la seva vida, és un «un debat sobre Déu», mantingut amb els representants «oficials» de Déu, en el qual Jesús acaba essent acusat i condemnat com a blasfem, i més tard és confessat com a Paraula i Fill Únic de Déu.

La blasfèmia va ser anunciar un Déu que no era el déu dels poders religiós o polític, sinó el Déu dels exclosos o marginats per aquests poders. D’aquesta manera, aquell home anònim, va fer la revolució espiritual més gran de la història humana: el camí cap a Déu no passa pel Poder, ni pel Temple, ni pel sacerdoci, ni per la Llei... sinó pels exclosos de la història.

Pau, destaca del missatge de Jesús l’alliberament de la llibertat. Ell, con nosaltres, no va ser testimoni de la vida de Jesús però si de la seva resurrecció. I, va viure obsessionat per comunicar aquesta experiència, resumint-la dient que: la “veritat de l’evangeli” és “la llibertat que tenim en Jesús el Messies” (vegeu Gal l,5 i l,4). Llibertat que consisteix que “en Jesús el Messies, som tots iguals: ja no hi ha jueu o pagà, home o dona, lliure o esclau” (Gal 3,28). “El Messies ens va rescatar de la maledicció de la moral” (Gal 3,l3), sense llançar-nos per això a l’esclavitud del desig. Per Jesús sabem que Déu està de part dels homes.

Jaume, “el germà del Senyor” va entendre que els pobres són els senyors del Regne: «Escolteu, germans meus estimats: ¿No és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? (Jm 2,5). Jaume, que no havia cregut en Jesús, va ser testimoni d’una aparició del Ressuscitat, i aquesta experiència li va fer descobrir que el més vàlid de l’A.T, és: la identitat entre Déu i la justícia.

Joan. En els escrits joanics- descobrim que en aquesta comunitat sembla haver-se donat l’experiència més intensa de Jesús, que no es troba en cap altre escrit del N. T. Per a ells, parlar de Jesús es parlar de Déu i de l’amor als homes. El qui no coneix el Fill no coneix el Pare (1Jn 2,23 i Jn 14,9). Al Fill se’l coneix “guardant el seu manament”: “estimeu-vos els uns als altres”.(cf 1Jn 2,7). Com va estimar Jesús, convertint l’amor en experiència de Déu..

Pere, a través d’ell descobrim la no-violència de Déu. En la 1a Carta (1Pe 2,6-7). Ens recomana suportar el fet de “ser rebutjats, o sofrir pel fet de ser cristians” (1Pe 4,14 i 16) i a seguir les petjades de Jesús que no va cometre pecat ni va tenir mai als llavis la perfídia, no tornava l’insult, no amenaçava quan el turmentaven, i amb les seves ferides ens curava perquè, morint per nosaltres, va obrir el camí perquè visquéssim com a justos (1Pe 2,22-24).

 

Salvador Sol (pauta, González Faus, QCJ, 104 1a part)

CONTEMPLACIÓ I MISTERI

Apunts, 8a  Trobada (Curs 2013-2014).

 

Dèiem als apunts anteriors que l’«impur» era imatge de Déu i que també Zaqueu mereixia una oportunitat. La fe cristiana es pren molt seriosament que l’ésser humà és imatge de Déu i que això té implica una relació interpersonal: donació gratuïta i unió del humà amb el diví.

Per tant, cada persona amb la que ens creuem és un membre de Crist i un fill de Déu. I això és així, tant si és tracte d’un captaire com d’un bisbe, i hem de descobrir allò que cada persona té d’únic i d’irrepetible, més enllà de la seva cultura, classe social, família, etc.

Però mai aconseguirem del tot aquesta mirada –contemplativa- envers l’altre. És com aquell vers de Machado: «Siempre buscando el todo entre la niebla». Es tracte, doncs, d’anar-se capacitant per a descobrir el misteri que s’amaga en tota persona, d’anar-se familiaritzant en la contemplació relacional. Pel cristià/cristiana, l’amistat i l’amor -en tot i en tots-, són els dos cims del tipus de relació que cal anar assumint, de tal forma, que la pregària esdevingui no un mirar Déu, sinó, «mirar (l’altre) i el món amb els ulls de Déu». 

En la vida humana hi ha experiències que suggereixen transcendència o, almenys, conviden a anar a fons buscant alguna cosa més. Són experiències de bellesa i gratuïtat, d’immensitat... Però a Déu cal buscar-lo «més amunt» de tota experiència de bellesa. «Déu és més gran que allò que hi ha de més gran –deia Ignasi de Loiola- i, tanmateix, es deixa trobar en la realitat més petita», en cada home i dona -no tractats com a objecta sinó com misteri-; en cada negació i esforç. Un esforç que cal fer en la línia d’intentar «que Déu no mori en mi, i ajudar a néixer o créixer (o renéixer) en els altres». Aquesta és la sorprenent paradoxa cristiana: «adorar Déu esdevé ajudar Déu, i ajudar el germà esdevé adorar Déu». L’amistat i l’amor -la contemplació relacional- donen sentit a allò que Jesús recomanava a la samaritana: adorar Déu, no aquí o allà, sinó «en Esperit i en veritat» (Jn 4,23).

Aquesta adoració de Déu en l’altre ens pot dur a experiències de resurrecció, Així ho han testificat missioners (de vegades màrtirs) i capellans obrers. I també Mons. Romero, que en una entrevista va donar aquesta resposta: «Si em maten ressuscitaré en el meu poble».

D’una manera general podem definir l’amor –que rau en una contemplació relacional- com l’entrega d’un mateix, feta des de la més absoluta llibertat, per fer créixer l’altra part. Aquesta entrega seria com el cim de tot un procés general de «voler el bé de l’altre», que culmina en les formes més particularitzades (amor de parella, amistat…), per a les quals podem mantenir la definició donada, però parlant ara d’entrega mútua. Aquesta definició ens permet posar en relleu les deficiències o deformacions de l’amor, tan freqüents, perquè:

a) Moltes vegades l’entrega no es fa «des de la més plena llibertat», sinó per engany, seducció, falsa necessitat…

b) Aquesta falta d’autèntica llibertat en l’entrega acostuma a desfigurar-ne la meta, que era el bé de l’altra part: un es pot entregar no per fer créixer l’altre, sinó per aconseguir la rendició de l’altre, o per a demanar-li després contraprestacions.

c) Això fa que es falsifiqui el substantiu que defineix l’amor - entrega. Si la font i la meta del do estan falsejades, l’entrega pot ser simulada, calculada, inferior a la mesura justa. Una mesura que ha de ser justa perquè no en tota relació humana s’exigeix una entrega plena i absoluta, cosa del tot impossible. Només en relacions de parella, familiars o d’amistat  l’entrega podrà aspirar a diverses formes de plenitud. En altres casos, l’amor al proïsme serà el d’un gran respecte. 

 

Salvador Sol
(Sobre un text de González Faus, Q.CJ nº 174)

CONTEMPLACIÓ CRISTIANA I RELIGIÓ

Apunts, 7a  Trobada (Curs 2013-2014).
 
 

Segons Karl Ranner: El cristià del segle XXI serà místic
                                   o no serà cristià.

La contemplació està íntimament relacionada amb la teologia mística. Una no es pot explicar independent de l’altre.

Els estats místics són estats sobrenaturals, que es produeixen sense cap esforç personal. Fer un acte de contrició, resar un Parenostre..., són actes sobrenaturals però no místics.  Però veure l’Àngel de la guarda, palpar Déu en l’ànima... no és voluntari, són actes místics. 

Un contemplatiu cristià és aquell que dedica un temps a comprovar l’encaix de la seva vida amb la de Jesús, per tal de projectar-lo als altres; «És algú que camina (i viu) per l’experiència de la Veritat, que és Crist.» Ignasi de Loiola era un «contemplatiu en l'acció». Com Lucía caram, que diu d’ella mateixa: Contemplo la historia desde el corazón de Díos.

El cristianisme d’Occident ha estat víctima del dualisme grec, que separa la vida activa de l’acció contemplativa. Veient només la part negativa de l’ésser humà hom busca la perfecció humana fugint dels homes. Però el Déu de Jesús no vol el rebuig de l’impur sinó la seva restauració: el malalt no s’ha de quedar a la cuneta sinó que cal reintegrar-lo a la comitiva. Fins i tot a un lladre opressor, com Zaqueu, se li ha de donar una oportunitat. (cf. Lc 19)

La contemplació és una forma d’oració, però també d’acció; no una fugida dels problemes reals ni d’indiferència en les qüestions sociopolítiques. Ben al contrari: «Mitjançant l’oració s’aconsegueix la veritable contemplació i el compromís cristià» (Jesús Espeja, dominic).

La fe cristiana no brolla de la religiositat. «El Déu que es revela en Jesucrist posa de cap per avall tot allò que l’home “religiós” esperaria de Déu». (Dietrich Bonhoeffer, Cartes des de la presó). La fe cristiana brolla del coneixement que un té de sí mateix, i s’adona de les seves mancances en relació amb la gent amb la que tracta i amb Déu.

Panikkar parla d’espiritualitat secular que és «no renunciar al món sinó a un mateix». No podem separar el religiós del secular, l’eclesial del terrenal, la contemplació cristiana del compromís alliberador (transformació social), l’oració de l’acció.

La contemplació cristiana es basa en la pràctica “operativa” de Jesús, que:

-       no va parlar de «buscar primer Déu» sinó de «buscar primer el Regna de Déu i la seva justícia»; Tampoc de convertir-se a Déu sinó de preparar-se per a entrar al Regne de Déu (o convertir-se per a possibilitar la seva arribada).

-       no dóna lliçons de teologia ni d’espiritualitat, la in-vocació Abbà no revela un atribut diví, sinó una forma de relacionar-se amb Déu. L’analogia de l’amor de Déu pels homes està en les paràboles de l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig (cf. Lc 15).

Jesús admira la naturalesa: evoca la bellesa dels lliris i la llibertat dels ocells..., però l’oració que ensenya ens invita a santificar Déu i demanar l’arribada del Regna. La bellesa ens pot suggerir Déu, però és en les nostres relacions humanes on es manifesta la voluntat de Déu. 

En la Carta als Efesis se’ns revela que som fills d’una mateixa família: tots sense excepció.

Joan, quasi centenari i sent l’últim testimoni viu de Jesús, només repetia: «estimeu-vos els uns als altres…» En l’amor «hi és tot, i amb això n’hi ha prou».

                                                           

Viure o estar «en Crist»

és el que fonamenta la contemplació cristiana.

 

Salvador Sol

(cf. González Faus, QJ nº 174)

EL MAL I LA MISERICÒRDIA

Apunts, 6a  Trobada (Curs 2013-2014).

Epicur de Samos va plantejar aquest dilema: «O Déu pot i no vol evitar el mal, i aleshores no és bo; o vol i no pot, i aleshores no és omnipotent». Dant va descriure el que ens passa sovint; que anava perdut en el camí de la vida: porque la recta  vía era perdida. Però es redimeix en el cant XXXIV, quan després d’haver travessat els nou estadis de l’infern: ...vi las cosas bellas que lleva el Cielo, / por un resquicio redondo. / Y entonces salimos a rever las estrellas.

Jesús ens recomana: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial (Mt 5,48). Avui, però, l’home–dona de la nostre societat li costa desenvolupar-se en una direcció de perfectibilitat, que segons González Faus, si arriba, partint del Principi i Fonament que ens duu a la contemplació i aquesta a l’amor. «L’home ha estat creat per alabar, fer reverència i servir Déu i, mitjançant això, salvar la seva ànima; totes les altres coses sobre la terra són creades per a l’home, perquè l’ajudin a perseguir el fi pel qual ha estat creat». (EE, 23). És a dir, «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà». (Mt 16, 25)

 

A Diamantes de sangre -sobre la tragèdia de Sierra Leona-, Dany, el protagonista, exclama veient tants horrors: «em pregunto si Déu perdonarà mai el mal que ens hem fet...». Dany no contempla la misericòrdia. Només l’esborrona el mal que hi ha entre l’infern del nostre jo i el de la realitat social. Tots dos inferns tenen una mateixa causa, el mal moral. És per això que sant Ignasi recomana l’«aplicació dels sentits» sobre l’infern present. Veure els «aspectes infernals de la nostra realitat, i no passar d’ells; veure imatges, d’alguns reportatges que ens impressionen, que no podem ni fixar-hi els ulls... Doncs, per molt que no ens agradaria veure determinades imatges, cal entendre que ens mostren la realitat del mal que hi ha al món.

La feblesa humana, la mesquinesa i l’auto engany fan que «haguem de considerar del mal, que molts innegables pecadors són, a la vegada, víctimes; i que molts dels que són “bons”, o no tan pecadors, és perquè, senzillament, han tingut sort». 

 

El coneixement intern del pecat, passa, segons l’esquema d’Ignasi (EE, 63):

• Pel «“coneixement intern del desordre de les meves operacions” [...] Es tracta de captar que aquesta “imatge de Déu” que em constitueix està com malmesa en mi per la necessitat d’autoafirmació, o l’egoisme potenciat, o per l’afany de poder.
• Pel “coneixement del món”, i comprendre que moltes vegades, a més de pecadors, som també víctimes; i només Déu coneix en quina proporció, som una cosa o l’altre.
• Per la “malícia del pecat” propi i del món: el dolor que generem, l’opressió, la humiliació i la mort que sembrem en el món, pel fet de voler ser més que els altres.

Ens cal confiar en «l’Abbà de Jesús, (que) ens permet estar segurs de que la seva grandesa és només amor, i que el seu poder consisteix només em ajudar, de manera que d’Ell només ens pot venir la vida» (Torres Queiruga)  

 La misericòrdia del Pare és infinita. «darrera la meditació de pecat [...] Ignasi, suggereix [...] un «col·loqui de misericòrdia» [EE 61], raonant  i donant gràcies al Senyor que ens ha donat vida, amb propòsit d’esmena, amb la seva gràcia, d’ara endavant. Ens hi poden ajudar, la meditació del Parenostre i la paràbola del fill pròdig. (Lc 15,11-32). No perdem l’esperança. L’existencialista i Premi Nobel (1957) Albert Camus, deia trobar en l’home–dona més coses dignes d’admiració que de menyspreu. Què no trobarà de bo, doncs, Déu en nosaltres?

 

Salvador Sol

Sobre textos de J.I.González Faus

L'ÚLTIMA TEMPTACIÓ: BAIXAR DE LA CREU

 Apunts, 5a  Trobada (Curs 2013-2014).
Partint de les acotacions de J.I.Gonzáles Faus sobre la pel·lícula d’Scorcese del mateix nom
 

La última temptació que Jesús va haver de vèncer: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem en tu» (Mt. 27,40-43), resumeix les altres. «En la creu se citen la humiliació més absoluta, el dolor més agut fins a la mort, i la falta de poder polític». (Joseph Ratzinger El relato de las tentaciones de Jesús como espejo de su figura, Jubileo del Año 2000)

La pel·lícula d’Scorsese és una ficció de la realitat. Presenta un Jesús allunyat de la gent. 
 

·     S’oblida que la humanitat de Jesús estava al servei del Regne; i del canvi de la idea de Déu que s’havia rebut de l’Antic Testament.
·     Separa la vida de la crucifixió, com si la seva vida fos aliena a la seva mort.
·     S’oblida de «l’autoritat» de Jesús, i de la «crida» al seguiment, radical i desconcertant.

En contra d’això, llegint bé els textos evangèlics, descobrim de manera certa, que:

1.- El Jesús, confessat «Fill del Déu vivent», era plena i veritablement home com nosaltres, «provat en tot d'una manera semblant, llevat del pecat» (Heb 4,15).

2.- Tot l'ensenyament, la praxi, la consciència de missió i les opcions vitals de Jesús, només poden ser enteses des de la seva polarització vers el Regne: S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. (Mc 1, 15).

3.- Jesús fou condemnat a mort perquè la seva vida, i la predicació del Regne, amenaçava els poders polítics i religiosos. La mort «expiatòria» de Jesús, sense aquesta explicació històrica -com fa Scorsese-, esdevé blasfema.

4.- Jesús estava tan experiencialment convençut de la força i la validesa de la seva causa, i de ser Ell mateix la personificació d'aquesta causa, que va fer -i segueix fent- una crida a tots els homes/dones perquè el segueixin. A uns, els exhorta a canviar de vida (Mc 1,15). Als altres, els invita a seguir-lo, i viure només per la causa del Regne, que és viure per Déu.
 

En la pel·lícula d’Scorsese, Jesús no té aquest rostre humà gairebé mai. Quan precisament, allò que desconcertava als deixebles era que essent tant semblant a ells (i per tant a nosaltres), s’hagués fet instrument incondicional d'Amor; «fent el bé i curant tots els oprimits» (Ac 10,38). I que aquesta vida d’Amor i Bondat l’haguessin dut a ser considerat un blasfem, un agitador polític o un boig; en qualsevol cas, un tipus perillós que calia suprimir.

Jesús ens va descobrir un Déu que «és Amor» (no Poder o Força...). Un Déu que va voler estar present al món: enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador. Rm 8,3)

A partir de l'experiència de la Resurrecció, els deixebles anaren entenent que Jesús, buidant-se de divinitat, assumia les condicions de l'esclavitud humana: ⁶ Ell, que era de condició divina, / no es volgué guardar gelosament / la seva igualtat amb Déu, (Fl 2,6)
 

És blasfema la idea d’un Déu que necessita veure la sang innocent per aplacar la seva ira, con es dedueix de la pel·lícula d’Scorsese. Qui condemnà Jesús a una mort tan atroç no fou la justícia divina, que no va voler dir «prou», fins que el veié expirar sobre aquell suplici, La missió de Jesús no era la de morir a la creu com pretén la pel·lícula, que posa en boca de Jesús, dirigint-se a Judes: «l finally understand: the cross». No! En la consciència de missió de Jesús hi havia, per sobre de tot, la construcció del Regne d’un Déu que és Bo i és Pare.  

 

Salvador Sol

              

ADVENT

Apunts.-

 

Déu és la causa de l’Advent, perquè esperem que Ell vingui... Però Ell està venint sempre cap a nosaltres. És per això que pel cristià, sempre és Advent.

L’Advent és un camí d’esperança, perquè Ell ve enmig de la misèria i la injustícia del nostre món.

 

El Messies pot venir en qualsevol momento,

només depèn de les nostres accions.

Déu està preparat per quan nosaltres ho estiguem.

Tal com va dir el rei David:

«La redempció arribarà avui – si escoltem la Seva veu».

 

Els cristians, a l’Advent, ens preparem per a recordar, de forma joiosa, la irrupció al món de «l’home nou» (Ef 2,15 / 4,24); el «Crist (que) manifesta l’home al mateix home» (Gaudium et Spes, nº 22)  

El Senyor Jesús no vindrà ple de glòria i majestat com ho feien els antics emperadors, ni com ho fan els papes en els seus viatges apostòlics. Ell vindrà petit i pobre en un estable de Betlem.

 

«la fe cristiana ens ofereix precisament el consol de què Déu és tan gran que pot fer-se petit». (J.Ratzinguer)

Nosaltres esperem un infant que es diu Jesús (Yoshua «Déu és Salvació»). Ell, serà un més entre nosaltres i morirà com un malfactor a la creu. Però Déu el ressuscità i li concedí tot el poder del cel i de la terra. (Mt 28,18)

La conversió ens obligarà a seguir més fidelment els seus passos a la terra amb l’esperança de poder ser ressuscitats amb ell. «Ell que et creà sense tu, no et salvarà sense tu» (Sant Agustí).

Hi ha tres personatges clau en l’Advent: Isaïes, Joan Baptista i Maria, mare de Jesús.

El poble d’Israel exiliat a Babilònia rep aquests anunci:  «Obriu en el desert / un camí al Senyor, / aplaneu en l'estepa / una ruta per al nostre Déu. /4 S'alçaran les fondalades, / s'abaixaran les muntanyes i els turons, / el terreny escabrós serà una plana, / i la serralada, una ampla vall. (Isaïes, 40,3-4)

Joan Baptista, l’últim dels gran profetes, anuncia que: «--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. 8 Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant» (Mc 1,7-8) «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2). «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3).

Maria, la dona que fa possible la humanitat de Jesús, recita admirada: «--La meva ànima magnifica el Senyor, / ⁴⁷ el meu esperit celebra / Déu que em salva, / ⁴⁸ perquè ha mirat la petitesa / de la seva serventa.» (Lc 1,46-48).

«El primer pas perquè l’anunci de l'Evangeli pugui ser rebut és que les persones estiguin disposades a estimar i treballar per tot allò que fa més humana la vida».

«No hi ha cristianisme sense conversió a la  justícia. I la justícia troba la seva plenitud en l’amor. Aleshores, sols aleshores, podrà créixer en el cor de la persona l’experiència del Déu que és Amor» (Teodor Suau, Convent de St. Pere de les Puel·les).

Pagola, en els seus comentaris dels evangelis d’Advent, ha escrit: Jesús repeteix contínuament: «estigueu sempre desperts» El risc dels cristians és instal·lar-nos còmodament en les nostres creences, «acostumar-nos » a l’evangeli i viure endormiscats en l’observança tranquil·la d’una religió apagada.

Allò que identifica el veritable Messies i els qui el segueixen és el seu servei als qui pateixen; no les belles paraules, sinó les obres. Kierkegaard comença un dels seus tractats amb aquestes paraules: «Això són reflexions cristianes. Per això aquí no es parla d’amor, sinó de les obres de l’amor»

Bon NADAL

 

Salvador Sol