LA POR DE CÓRRER RISCOS
Comentari a l’evangeli (Mt 25,14-30) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n'anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l'altre dos i a l'altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n'anà. El qui n'havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n'havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n'havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l'amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m'havíeu confiat cinc talents i n'he guanyats cinc més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n'havia rebut dos i digué: Senyor, m'havíeu confiat dos talents i n'he guanyats dos més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el qui n'havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L'amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».

Comentari

Sovint s’entén la religió com un sistema de creences i pràctiques que serveixen per a protegir-se contra Déu, però que no ajuden a viure de manera creativa. Aquesta religió condueix a una vida trista i estèril on l’important és viure segurs davant de Déu, però hi manca alegria i dinamisme.

Cal dir-ho sense embuts. Al fons d’aquesta religió només hi ha por. Qui cerca protegir-se de Déu és que li té por. Aquesta persona no estima Déu, no confia en ell, no gaudeix de la seva misericòrdia. Només el tem, i per això cerca a la religió remei per a les seves pors i fantasmes.

Després de Jesús ja no tenim dret a entendre i viure així el fet religiós. Déu no és un tirà que atemoreix els homes buscant egoistament el seu propi interès, sinó un Pare que confia a cadascú el gran regal de la vida. Per això Jesús imagina els seus seguidors no com a «observants pietosos» d’una religió, sinó com a creients audaços disposats a córrer riscos i superar dificultats per a «crear» una vida més digna i més feliç per a tothom. Un deixeble de Jesús se sent cridat a tot menys a enterrar la vida de manera estèril.

El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer res dolent, sinó perquè, paralitzat per la por al seu senyor, «enterra» els talents que se li han confiat. El missatge és clar. A Déu no se li pot tornar la vida dient: «Aquí tens el que és teu. La vida que em vas donar no ha servit de res». És un error viure una vida «religiosament correcta», sense arriscar-se a viure l’amor de manera més audaç i més creativa.

Qui només cerca cuidar la seva vida, protegir-la i defensar-la, la fa malbé. Qui no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por de fracassar, ja està fracassant. Qui no pren cap iniciativa per por d’equivocar-se, ja s’està equivocant. Qui només es dedica a conservar la seva virtut i la seva fe, corre el risc d’enterrar la seva vida. Al final no haurem comès grans errors, però no haurem viscut.

Jesús és una invitació a viure intensament. L’únic que hem de témer és viure sempre amb por d’arriscar-se, amb temor de sortir-se del «correcte», sense audàcia per a renovar-se, sense valor per actualitzar l’evangeli, sense fantasia per inventar l’amor cristià.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS 
Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 15 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “La por de corre riscos”, es fonamenta amb els fragments (24-30) del capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli, suara esmentat, que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 15 de novembre, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre la importància de la necessària felicitat diària .

Sovint s’entén la religió com un sistema de creences i pràctiques que serveixen per a protegir-se contra Déu, però que no ajuden a viure de manera creativa. Aquesta religió condueix a una vida trista i estèril on l’important és viure segurs davant de Déu, però hi manca alegria i dinamisme. Cal dir-ho sense embuts. Al fons d’aquesta religió només hi ha por. Qui cerca protegir-se de Déu és que li té por. Aquesta persona no estima Déu, no confia en ell, no gaudeix de la seva misericòrdia. Només el tem, i per això cerca a la religió remei per a les seves pors i fantasmes. Les religions son diverses, i no només pel seu nom, doncs sovint depèn de la manera que té el clergue de la parròquia d’entendre-la. Una manera de no deixar-se portar, només pel clergue, és llegir directament el Nou Testament, on hi han els evangelis. 

Després de Jesús ja no tenim dret a entendre i viure així el fet religiós. Déu no és un tirà que atemoreix els homes buscant egoistament el seu propi interès, sinó un Pare que confia a cadascú el gran regal de la vida. Per això Jesús imagina els seus seguidors no com a «observants pietosos» d’una religió, sinó com a creients audaços disposats a córrer riscos i superar dificultats per a «crear» una vida més digna i més feliç per a tothom. Un deixeble de Jesús se sent cridat a tot menys a enterrar la vida de manera estèril. El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer res dolent, sinó perquè, paralitzat per la por al seu senyor, «enterra» els talents que se li han confiat. El missatge és clar. A Déu no se li pot tornar la vida dient: «Aquí tens el que és teu. La vida que em vas donar no ha servit de res». És un error viure una vida «religiosament correcta», sense arriscar-se a viure l’amor de manera més audaç i més creativa. El que vol ser seguidor de Jesús i no d’una religió concreta, el que cal és llegir el que és el seu testimoniatge, que ho trobarem escrit en els evangelis.

Qui només cerca cuidar la seva vida, protegir-la i defensar-la, la fa malbé. Qui no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por de fracassar, ja està fracassant. Qui no pren cap iniciativa per por d’equivocar-se, ja s’està equivocant. Qui només es dedica a conservar la seva virtut i la seva fe, corre el risc d’enterrar la seva vida. Al final no haurem comès grans errors, però no haurem viscut. Jesús és una invitació a viure intensament. L’únic que hem de témer és viure sempre amb por d’arriscar-se, amb temor de sortir-se del «correcte», sense audàcia per a renovar-se, sense valor per actualitzar l’evangeli, sense fantasia per inventar l’amor cristià.  Per ser cristià, cal llegir i aprofundir amb el que fou el seu missatge i el seu testimoniatge. Si es vol ser d’una determinada religió, la que sigui, es pot trobar que el que li descriu la religió, és una interpretació que pot ser, no tant el que Jesús en va expressar, sinó quelcom esbiaixat. 

 COMENTARIS 
Per; Jaume Rocabert

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 15 de novembre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, de quins són els camins a seguir per, no només aconseguir ser un veritable cristià, sinó com ens descriu la sempre encertada homilia d’aquest proper diumenge. Cal, per ser un bon cristià, és no ser una persona tímid i poruc que en tot moment es limita a no donar un pas en davant, per por d’equivocar-se. El nostre Pare celestial, sap perfectament les nostres limitacions, però per això, perquè són limitats deixem de prendre iniciatives. Cal ser atrevits, sense ser barruers. Cal seguir caminant per el camí de la vida, sense por, però si amb fermesa i convicció. El que si és clar, és que per aconseguir poder gaudir un dia de la vida eterna, no només hi ha un únic camí, cadascú podem escollir el que creiem que ens és el més idoni.