NO S’ESTIMA IMPUNEMENT

Comentari a l’evangeli (Jn 12,20-33) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, alguns d'entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d'aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d'altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s'ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

Comantari.-

Poques frases tan provocatives com les que sentim avui a l’evangeli: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». El pensament de Jesús és clar. No es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos.

En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició creatural, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.

És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle).

És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.

Quan un estima i viu intensament la vida, no pot viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “No s’estima impunement”, té com a fonament els fragments (20-33) del capítol 12 de l’evangeli Joànic.

Una nova homilia basada en un text de l’evangeli Joànic en el qual Jesús en expressa què comporta ser seguidor seu: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». Conseqüentment, no es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos. En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició criaturam, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.

En qualsevol cas, ens diu l’homilia: És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle). És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.

L’homilia conclou amb una gran lloança pels que estimen i viuen intensament la vida, doncs això comporta no poder viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.

Evangeli Jo 12,20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

Una homilia, novament inspirada amb textos de l’evangeli Joànic,  que ens expressa quina ha de ser la manera de viure cristianament seguint les petjades de Jesús, les quals comporten la solidaritat vers als altres, el neguit i/o patiment vers els que pateixen, virtuts allunyades de l’egoisme i del menfotisme en front la fam, el dolor, o les conseqüències de guerres com les d’Ucraïna o Palestina, com també per l’explotació miserable dels immigrants i de tants i tants altres que avui i a casa nostra o són marginats o explotats.