ON CERCAR EL QUI ÉS VIU?

Comentari a l'evangeli de Pasqua (Jn 20,1-9) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.-

La fe en Jesús, ressuscitat pel Pare, no va brollar de manera natural i espontània al cor dels deixebles. Abans de trobar-se’l, ple de vida, els evangelistes parlen del seu desconcert, la seva recerca al voltant del sepulcre, els seus interrogants i incerteses. Maria de Magdala és el millor exemple del que passa probablement en tots. Segons el relat Joànic, cerca el Crucificat enmig de tenebres, «quan encara era fosc». Com és natural, el cerca «al sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús se sent perduda.

Els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles: el seu amor les porta fins al sepulcre. No troben allà Jesús, però senten el missatge que els indica cap a on han d’orientar la cerca: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat». La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, només perquè ho hem escoltat de petits a catequistes i predicadors. Per obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús hem de fer el nostre recorregut. És decisiu no oblidar Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes les nostres forces, però no al món dels morts. Qui és viu cal cercar-lo on hi ha vida.

Si volem trobar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l’hem de cercar no en una religió morta, reduïda al compliment i l’observança externa de lleis i normes, sinó allà on es viu segons l’Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors. L’hem de cercar no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, buides d’amor a Jesús i de passió per l’evangeli, sinó allà on anem construint comunitats que posen Crist al centre, perquè saben que «on estan reunits dos o tres en nom seu, allà hi és ell».

Qui és viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d’experiència, sinó cercant una qualitat nova en la nostra relació amb ell i en la nostra identificació amb el projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni encomana la llibertat, és un «Jesús mort». No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és qui viu i fa viure.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge de Pasqua del 31 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “On cercar el que és viu?”, té com a fonament els fragments (1-9) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

L’homilia d’aquest proper diumenge de Pasqua, no és una homilia més, és bàsicament una invitació a fer un esforç per descobrir, per mitjà d’altres textos diferents dels de la litúrgia i dels que avui encara la jerarquia no ha reconegut, una visió molt més oberta, però també una visió molt més actual del que ens ha de significar ser cristians avui, com a conseqüència de noves investigacions sobres els textos bíblics del Nou Testament. La qual cosa, ens pot obrir a una visió molt més viva de la fe en Jesús ressuscitat i que divergeix radicalment dels oficials que havíem rebut en la nostra infància i que, malauradament, ben poc han canviat en l’actualitat.

En el seu primer paràgraf, l’homilia ens descriu el desconcert dels deixebles al veure que en el sepulcre no hi hagin les despulles del Mestre: la seva recerca els omple d’interrogants i incerteses. Maria de Magdala és el millor exemple del que passa probablement en tots. Segons el relat Joànic, cerca el Crucificat enmig de tenebres, «quan encara era fosc». Com és natural, el cerca «al sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús se sent perduda.

Segons l’homilia, els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles: el seu amor les porta fins al sepulcre. No troben allà Jesús, però senten el missatge que els indica cap a on han d’orientar la cerca: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, només perquè ho hem escoltat de petits a catequistes i predicadors. Per obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús hem de fer el nostre recorregut. És decisiu no oblidar Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes les nostres forces, però no al món dels morts. Qui és viu cal cercar-lo on hi ha vida.

En el tercer paràgraf, l’homilia s’expressa de manera contundent: Si volem trobar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l’hem de cercar no en una religió morta, reduïda al compliment i l’observança externa de lleis i normes, sinó allà on es viu segons l’Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors. L’hem de cercar no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, buides d’amor a Jesús i de passió per l’evangeli, sinó allà on anem construint comunitats que posen Crist al centre, perquè saben que «on estan reunits dos o tres en nom seu, allà hi és ell». 

L’homilia conclou amb afirmació concloent: Qui és viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d’experiència, sinó cercant una qualitat nova en la nostra relació amb ell i en la nostra identificació amb el projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni encomana la llibertat, és un «Jesús mort». No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és qui viu i fa viure.        

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat:

celebrem en el Senyor la festa de Pasqua.

Una homilia molt adient per llegir-la i meditar-la més d’una vegada, una homilia extraordinària per celebrar la Pasqua i deixar enrere tot el que comporta el muntatge folklòric de la mal anomenada Setmana Santa, donat que el que hi ha en el fons, per part de la Conferència Episcopal Espanyola, és perpetuar i mantenir tot allò que interessa a una jerarquia molt i molt conservadora de l’Espanya profunda, però malauradament també de casa nostra que encara persisteixen en la idea que Jesús va morir per redimir-nos dels nostres pecats, per tant, el que ens ha de comportar és seguir convençuts del molt pecadors que som...