ÉS RIDÍCUL ESPERAR EN DÉU?

 Comentari de l’evangeli (Lc 20,27-38) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

27 Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:

28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?

34 Jesús els respongué:

--Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.

37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen. (Lc 20,27-38,BCI)

 Comentari.-

Els saduceus no gaudien de popularitat entre la gent dels llogarets. Era un sector compost per famílies riques pertanyents a l’elit de Jerusalem, de tendència conservadora, tant en la seva manera de viure la religió com en la seva política de cercar una entesa amb el poder de Roma. No en sabem gaire més.

El que podem dir és que «negaven la resurrecció». La consideraven una «novetat» pròpia de gent ingènua. No els preocupava la vida més enllà de la mort. A ells ja els anava bé en aquesta vida. Per a què preocupar-se de més?

Un dia s’acosten a Jesús per ridiculitzar la fe en la resurrecció. Li presenten un cas absolutament irreal, fruit de la seva fantasia. Li parlen de set germans que s’han anat casant successivament amb la mateixa dona, per assegurar la continuïtat del nom, l’honor i l’herència a la branca masculina d’aquelles poderoses famílies saducees de Jerusalem. És l’única cosa que entenen.

Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.

La fe de Jesús en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món.

Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.

Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament? És ridícul alimentar l’esperança en Déu?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En el passatge evangèlic es parla de la nostre resurrecció i l’homilia de manera molt didàctica descriu en que consistirà la nostra vida post-terrenal. Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.

Un cop aclarit aquesta gran incògnita que, per cert, moltíssims ni tan sol contemplen, l’homilia ens descriu l’aclariment que Jesús en fa de la vida espiritual: La fe en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món. Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.

Resta evident que la vida després de la mort terrenal, no té res a veure en la que ara vivim, uns amb desproporcionades riqueses, mentre una gran majoria viuen en la misèria absoluta, la qual cosa descriu que l’omnipresent globalització, o el que és el mateix, els grans poders econòmics mundials, no han fet altre cosa que sotmetre cada cop més a les classes populars a la més ignominiosa misèria. La homilia en front d’aquest injust desequilibri, conclou amb una frase que ens hauria de fer-nos pensar perquè és a totes i a tots que ens interpel·la: Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament?

Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me'n, Senyor.

Una homilia on resten evidents les grans desigualtats econòmiques i socials del món terrenal i que, com no potser d’una altre manera, en la vida després de la mort terrenal, per més que alguns vulguin creure, si és que creuen en alguna cosa, que seguiran gaudint dels seus privilegis conquerits mitjançant la més cruel explotació dels seus treballadors, d’això res de res.