MÀRTIR FIDEL

Comentari de l’evangeli (Lc 23,35-43) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

35 El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient: --Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit! 36 També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre 37 i deien: --Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix! 38 Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.» 39 Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: --¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres! 40 Però l'altre, renyant-lo, li respongué: --¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41 I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal. 42 I deia: --Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne. 43 Jesús li digué: --T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.(Lc 23,35-43)

 Comentari.-

Els cristians hem atribuït al Crucificat diversos noms: «redemptor», «salvador», «rei», «alliberador». Podem acostar-nos a ell agraïts: ell ens ha rescatat de la perdició. Podem contemplar-lo commoguts: ningú no ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes.

Entre els primers cristians se l’anomenava també «màrtir», és a dir «testimoni». Un escrit que porta per nom Apocalipsi, redactat cap a l’any 95, veu en el Crucificat el «màrtir fidel», «testimoni fidel». Des de la creu, Jesús se’ns presenta com a testimoni fidel de l’amor de Déu i també d’una existència identificada amb els últims. No hem d’oblidar-ho.

Es va identificar tant amb les víctimes innocents que va acabar com elles. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny parlant de Déu i la seva justícia. Ni l’Imperi ni el temple ho podien consentir. Calia eliminar-lo. Potser, abans que Pau comencés a elaborar la seva teologia de la creu, entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció: «Ha mort per nosaltres», «per defensar-nos fins a la fi», «per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims».

Mirant el Crucificat hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes que, al llarg de la història, han patit, pateixen i patiran oblidades per gairebé tothom. Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.

El crucifix està desapareixent de les nostres llars i institucions, però els crucificats encara hi són. Els podem veure cada dia a qualsevol telenotícies. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en un petit crucifix, sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per les seves parelles, en els que s’ofeguen en enfonsar-se les seves pasteres.

Confessar el Crucificat no és només fer grans professions de fe. La millor manera d’acceptar-lo com a Senyor i Redemptor és imitar-lo vivint identificats amb els qui pateixen injustament.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

És cert el comentari de l’homilia quan esmenta que el crucifix està desapareixent de les nostres llars i institucions, però remarca que els crucificats encara hi són. No cal dir que és més important preocupar-nos pels crucificats que mantenir el crucifix a les capçaleres del llit. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en un petit crucifix, sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per les seves parelles, en els que s’ofeguen en enfonsar-se les seves pasteres.

En qualsevol cas, però, podem agrair al Crucificat per agrair que ell ens ha rescatat de la perdició.

Podem contemplar-lo commoguts: ningú no ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes. Ell és el «màrtir fidel», «testimoni fidel». Des de la creu, Jesús se’ns presenta com a testimoni fidel de l’amor de Déu i també d’una existència identificada amb els últims. No hem d’oblidar-ho.

El crucificaren perquè molestava a les autoritats religioses, com també a les del poder ocupant. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny parlant de Déu i la seva justícia. Ni l’Imperi ni el temple ho podien consentir. Calia eliminar-lo. Potser, abans que Pau comencés a elaborar la seva teologia de la creu, entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció: «Ha mort per nosaltres», «per defensar-nos fins a la fi», «per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims» Quan trobem a faltar paraules que molestin a les autoritats dels nostres dies, paraules com les de Pere Casaldàliga, d’Oscar Romero, o com la de l’Arquebisbe emèrit de Tànger Santiago Agrelo Martínez.

Mirant el Crucificat hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes que, al llarg de la història, han patit, pateixen i patiran oblidades per gairebé tothom.

Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.

L’homilia conclou amb una frase que ens hauria d’interpel·lar a totes i tots: La millor manera d’acceptar-lo com a Senyor i Redemptor és imitar-lo vivint identificats amb els qui pateixen injustament.

 - Beneït el qui ve en nom del Senyor. 

 - Beneït el Regne del nostre pare David que està a punt d'arribar.

Una homilia on resta evident les grans desigualtats econòmiques i socials del món terrenal i els milers de crucificats que aquestes desigualtats generen cada dia a tot arreu, però molt més acceptuada-ment en el tercer món.