Comentari de l’evangeli (Lc 21,5-18) per: J.A.Pagola
Evangeli.-
5 Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué:
6 --De tot això que
veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.
Començament de les calamitats
7 Llavors li
preguntaren:
--Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà
el senyal que està a punt de succeir?
8 Ell digué:
--Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En
vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també:
"El temps arriba." No aneu darrere d'ells. 9 Quan
sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això
succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.
10 Després els va dir:
--Un poble s'alçarà contra un altre poble, i
un regne contra un altre regne; 11 hi haurà
grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans
senyals al cel.
12 »Però abans de tot
això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons
i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu
nom. 13 Serà una ocasió de donar
testimoni. 14 Estigueu decidits a no
preparar-vos la defensa: 15 jo mateix us donaré
una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de
resistir o de contradir. 16 Sereu traïts fins i tot
pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de
vosaltres. 17 Tothom us odiarà per causa del meu
nom. 18 Però no es perdrà ni un de sol dels
vostres cabells. (Lc 21,5-18.BCI)
Comentari.-
Lluc recull les paraules de Jesús
sobre les persecucions i la tribulació futures subratllant de manera especial
la necessitat d’enfrontar-se a la crisi amb paciència. El terme emprat per
l’evangelista vol dir enteresa, resistència, perseverança, capacitat de
mantenir-se ferm davant les dificultats, paciència activa.
Amb prou feines es parla de la
paciència en els nostres dies, i no obstant això poques vegades haurà estat tan
necessària com en aquests moments de greu crisi generalitzada, incertesa i frustració.
Són molts els qui viuen avui a la
intempèrie i, no podent trobar recer en res que els ofereixi sentit, seguretat
i esperança, cauen en el desànim, la crispació o la depressió.
La paciència de la que es parla a
l’evangeli no és una virtut pròpia d’homes forts i valents. És més aviat
l’actitud serena de qui creu en un Déu pacient i fort que encoratja i condueix
la història, de vegades tan incomprensible per a nosaltres, amb tendresa i amor
compassiu.
La persona animada per aquesta
paciència no es deixa pertorbar per les tribulacions i crisis dels temps. Manté
l’ànim serè i confiat. El seu secret és la paciència fidel de Déu, que, malgrat
tanta injustícia absurda i tanta contradicció, continua la seva obra fins a
complir les seves promeses.
A l’impacient, l’espera se li fa
llarga. Per això es crispa i es torna intolerant. Encara que sembla ferm i
fort, en realitat és feble i sense arrels. S’agita molt, però construeix poc;
critica constantment, però sembra poc; condemna, però no allibera. L’impacient
pot acabar en el desànim, el cansament o la resignació amarga. Ja no espera
res. No infon esperança mai.
La persona pacient, per contra,
no s’irrita ni es deixa deprimir per la tristesa. Contempla la vida amb
respecte i fins i tot amb simpatia. Deixa ser als altres, no anticipa el judici
de Déu, no pretén imposar la seva pròpia justícia.
No per això cau en l’apatia,
l’escepticisme o el desistiment. La persona pacient lluita i combat dia rere
dia, precisament perquè viu animada per l’esperança. «Si lluitem i treballem,
és perquè tenim posada l’esperança en el Déu viu» (1 Timoteu 4,10).
La paciència del creient s’arrela
en el Déu «amic de la vida». Tot i les injustícies que trobem en el nostre camí
i dels cops que dóna la vida, tot i tant patiment absurd o inútil, Déu continua
la seva obra. En ell posem els creients la nostra esperança.
José Antonio
Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Comentari al comentari.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada