No separar-se de Jesús

Evangeli (Jn 15,1-8) Diumenge 5 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

 ¹»Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. ² Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. ³ Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. ⁴ Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. ⁵ Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. ⁶ Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. ⁷ Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. ⁸ La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. (Jn 15,1-8)

 

Comentari.-

La imatge és senzilla i de gran força expressiva. Jesús és el «cep veritable», ple de vida; els deixebles són «les sarments» que viuen de la saba que els arriba de Jesús; el Pare és el «vinyater» que té cura personalment de la vinya perquè doni fruit abundant. L’única cosa important és que es vagi fent realitat el seu projecte d’un món més humà i més feliç per a tothom.

La imatge posa en relleu on és el problema. Hi ha sarments seques per on no hi circula la saba de Jesús. Deixebles que no donen fruit perquè per les seves venes no hi corre l’Esperit del Ressuscitat. Comunitats cristianes que llangueixen desconnectades de la seva persona.

Per això es fa una afirmació carregada d’intensitat: «Les sarments, si no estan en el cep, no pot donar fruit»: la vida dels deixebles és estèril «si no romanen» en Jesús. Les seves paraules són categòriques: «sense mi no podeu fer res». No se’ns està desvelant aquí la veritable arrel de la crisi del nostre cristianisme, el factor intern que esquerda els seus fonaments com cap altre?

La forma en què viuen la seva religió molts cristians, sense una unió vital amb Jesucrist, no subsistirà per molt temps: quedarà reduïda a folklore anacrònic que no aportarà a ningú la Bona Notícia de l’evangeli. L’Església no podrà dur a terme la seva missió en el món contemporani si els que ens diem «cristians» no ens convertim en deixebles de Jesús, animats pel seu esperit i la seva passió per un món més humà.

Ser cristià exigeix avui una experiència vital de Jesucrist, un coneixement interior de la seva persona i una passió pel seu projecte que no requerien per ser practicant dins d’una societat de cristiandat. Si no aprenem a viure d’un contacte més immediat i apassionat amb Jesús, la decadència del nostre cristianisme es pot convertir en una malaltia mortal.

Els cristians vivim avui preocupats i distrets per moltes qüestions. No pot ser d’una altra manera. Però no hem d’oblidar l’essencial. Tots som «sarments». Només Jesús és «el cep veritable». El decisiu en aquests moments és «romandre-hi»: aplicar tota la nostra atenció a l’evangeli; alimentar en els nostres grups, xarxes, comunitats i parròquies el contacte viu amb ell; no apartar-se del seu projecte.

                                    José Antonio Pagola

                                                                                                                    Traducció: Francesc Bragulat