Apunts, 11a.Trobada (Curs 2016-2017).
Déu vol el patiment? No ho vol, però ho permet? Déu
pateix quan pateixen als quals estima? Què significa avui la creu pels qui
pateixen desnonaments, guerres i migracions? Per alguns teòlegs, Déu pateix per
amor en la mort de Jesús i en les altres «morts» de la història.
Déu és present en la creació i té cura del poble de l’aliança:
ho demostra quan diu a Moisès: «He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he
escoltat el clam davant els seus opressors i conec els seus sofriments. He
baixat a alliberar-los». (Èxode 3,7-8).
El profeta Osees presenta aquesta exclamació de Déu davant
del pecat del seu poble: «El cor em fa un salt, totes les meves entranyes es
compadeixen» (Os 11,8). També Isaïes posa en boca de Déu aquest clam enfront de
la injustícia: «He callat durant molt de temps, no deia res, em contenia; però
ara, com la dona quan infanta, crido, esbufego i panteixo». (Is 42,14).
El cristianisme, emmirallant-se en la filosofia grega
clàssica, va caracteritzar Déu en un ideal de perfecció immutable, amb
l'atribut de impassibilitat; «incapaç de patir»,
Pels fets dolorosos del XX, guerres mundials,
l'holocaust, apartheid, etc. la
teologia va fer un gir sobre la idea d'un Déu que no pot patir. Un Déu que es
limita a ser espectador de tot aquest dolor, i ho permet, per a l’home i la
dona d’avui és moralment intolerable. En paraules de Jacques Maritain: «Tenim
necessitat d'integrar el sofriment en Déu, ja que la idea d'un Déu insensible i
apàtic desagrada profundament a les masses». El filòsof nord-americà Alfred
North Whitehead, ha elaborat una teoria sobre Déu, com el d’un gran company
«que es solidaritza amb nosaltres en el sofriment i ens comprèn». I, Dietrich
Bonhoeffer va escriure des de la seva cel·la d’una presó nazi: «Només el Déu
sofrent pot ajudar-nos», patint amb el dolor de la guerra. La tasca dels
cristians és la d’estar al costat de Déu; no preguntant-se on era Déu?, en
l’holocaust, sinó: on eres tu?, què vas fer per evitar-ho?.
El
teòleg Jürgen Moltmann, que va ser presoner a la segona guerra mundial, sosté que
Déu patí literalment per la mort del Fill a la creu i, s'identifica amb el
patiment de tot el món. Si no patís d’aquesta manera –conclou Moltmann-,
llavors no podríem dir que és Amor. Pau ho explica així en les seves cartes:
«El món està en pecat, i el Pare, en la seva gran misericòrdia, vol salvar-nos.
Per això entrega lliurement el seu Fill perquè sigui crucificat, realitzant
d'aquesta manera la salvació». I el Fill, per amor accepta: «No es faci la meva
voluntat, sinó la teva». Una dialèctica entre el Déu que és pare i el Déu que
és fill.
La creu de Jesús obre el camí perquè tot el patiment del
món sigui introduït en el mateix ésser de Déu, que pel poder de l'Amor diví
sana, canvia i salva el món. Déu transforma el sofriment en victòria de vida. Per
a Moltmann, no només Déu està en la història, sinó que el món, amb el seu caos,
està en Déu, que transforma la negativitat de la història vers una reconciliació
nova i justa. De fet, Déu només pot realitzar la salvació de la humanitat si
totes les catàstrofes del món estan dins d'ell, formen part de la Creació.
La creu és una oposició a la voluntat de Déu, al seu pla
de salvació. Per això Déu se solidaritza misericordiosament amb tots aquells
que suporten la seva creu; no els abandona. Déu era present en la mort de Jesús,
integrat a la creu, malgrat l’aparent absència.
Selecció i redacció: Salvador Sol. Font: La nueva cristología, hoy. Elisabeth A. Johnson
Selecció i redacció: Salvador Sol. Font: La nueva cristología, hoy. Elisabeth A. Johnson
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada