NECESSITEN DÉU PER ARRIBAR A SER HUMANS

  Opinió

El teòleg José María Castillo, en el seu blog Teología sin censura, ens ha deixat un article carregat de bon saber, desenvolupant un tema complex de forma senzilla.

A Déu ningú l’ha vist mai. I no el podem veure perquè Déu és el Transcendent, «situat més enllà de la nostra capacitat humana». Qualsevol intent d’explicar-lo és un antropomorfa, és a dir: com si la seva configuració fos de l’home. No és possible, des de la immanència definir el transcendent. Raimon Panikkar venia a dir que quan parlem de Déu ja estem parlant d’una altre cosa. La raó no ens serveix per assegurar la seva existència ni per negar-la. De fet ni Déu mateix s’explica. Quan Moisès li pregunta com ha de dir al seu poble qui és, la seva resposta és: Jo sóc el qui sóc (Ex 3,14). Les diverses religions s’adrecen a Déu amb noms diferents però que en realitat, com afirmava Panikkar, es tracta del mateix. Déu només és un encara que l’invoquem amb altres noms i de maneres diverses.  L’única condició exigible és que se l’adori «en esperit i veritat» (Jn 4, 23).

Si no sabem gran cosa de la nostra vida, tot i ser-ne, com deia Vicenç Ferrer l’objectiu de tota la creació, com ens atrevim a intentar saber alguna cosa del Transcendent? Per Castillo, «Déu està més enllà de l’últim límit de la nostra capacitat de conèixer». Si alguna cosa saben, des de la nostra immanència és allò que Jesús, convertit en profeta itinerant ens ha revelat: «els qui em veuen a mi veuen el qui m’ha enviat» (Jn 12,45). No pas per la seva forma humana sinó per la seva capacitat d’estimar.

Conèixer, saber, qui és Déu, és doncs una qüestió de fe. Ell ens ha hagut de presentar un model de vida humana i quina era la relació que desitjava establir amb l’objecta últim de la creació. «És en l’entranyable humanitat de Jesús on comprenem la profunda i desconcertant humanitat de Déu». Per què desconcertant? Perquè «Tal com està el món [...], no pot haver estat creat o pensat per un ser que és, al mateix temps, infinitament poderós i infinitament bo. Ambdues coses són incompatibles amb el mal».

Si la raó no és competent per aclarir aquests misteri relacional, només ens queda el camí, com hem dit, de la fe. Jesús va tenir una fe il·limitada amb qui anomenava de forma afectuosa Abbà, i ens va dir que ens hi dirigíssim invocant-lo com a Pare. Només posant-se en la voluntat de Déu que és amor, i de la seva justícia, podia Jesús (el Fill estimat) acceptar l’escarni i l’execució que va patir. Des de la fe en Jesús Déu seria com «una altre persona [...] amb la que em puc  relacionar, a la que puc demanar el què necessito, o al que ofenc, com puc fer-ho a un altre ser qualsevol». Aquesta seria la dimensió humana de Déu. Però aquesta humanitat no nega que a la vegada sigui també el Transcendent; creador o pensador, d’un món que conté el mal en les seves pròpies lleis.       

Déu ens ha donat el seu fill, Jesús, perquè ens ensenyés com s’havia de comportar el ser humà, la fase final del seu projecte. Un home-dona fet «a la seva imatge i semblança» (Ge 1,26). Jesús representa l’excel·lència d’aquest projecta. Ho ha dit algun teòleg referint-se a Jesús: només un Déu pot ser tant humà. Només Déu, en un món tant competitiu, es pot compadir i viure amb els pobres i com els pobres, els últims de la societat, i establir el seu codi en les benaurances. «A Déu ningú l’ha vist mai --diu Joan--, però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud» (1a Jn 4,12). Castillo ens diu que aquest Déu que ningú ha vist mai, «l’hem vist, l’hem escoltat, l’hem tocat en Jesús de Natzaret, que és la Paraula de Déu feta humanitat». Així ho expressa el quart evangelista en erl pròleg: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres[...] ple de gràcia i de veritat».  (Jn 1,14)

 Salvador Sol

Nota.- Aquests article vol ser un reconeixement a José Maria Castillo pel seu mestratge ara que la Universitat de Granada li ha concedit el grau de Doctor Honoris Causa.

TOTS AMB EL PARE MANEL

  Opinió

Ahir a la trobada es va parlar del sacerdot barceloní, Manel Pousa, el conegut pare Manel, a qui l’Arquebisbat de Barcelona li ha obert un procés d’excomunió.

El pare Manel, explica en el seu llibre biogràfic, escrit pel periodista Francesc Buxeda, que du per nom: Més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial), que va ajudar, econòmicament, una adolescent sense recursos, que volia avortar, amb poques garanties sanitàries. Però tots els fets obeeixen a determinades circumstàncies. Molts li hem sentit explicar que temps enrere, havia oficiat el funeral d'una nena de 14 anys de Roquetes que havia mort avortant. La lectura humanista (que per això mateix és cristiana) ens fa pensar que l’acció del mossèn anava orientada a evitar una altre mort per dessagnament.

Però sembla que hi ha catòlics que no entenen això de l’amor al pròxim. L’avortament mata el fetus, un avortament sense garanties pot matar l’adolescent que avorta. La compassió, diu el diccionari, és: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri. Pagola diu que Jesús va ser poeta de la compassió, i el pare Manel va entendre que s'havia de compadir del sofriment d’una adolescent, que de totes maneres hagués avortat, de totes totes, amb la seva col·laboració o sense. 

Ara el bisbe li obra un procés canònic que pot acabar amb excomunió. Excomunicar significa literalment: expulsió permanent o temporal de la comunitat a la que pertany la persona afectada. L’excomunió és una pena eclesiàstica severa que impedeix la recepció  els sagraments i l’exercici de certs actes eclesiàstics. L’efecte mes notable de l'excomunió és que la persona pot quedar parcialment exclosa de la vida de l’Església a que està unida pel baptisme. Per a un catòlic, i més si és sacerdot, no hi pot haver cosa pitjor que sentir-se rebutjat d’aquells que considera germans en la fe.  

El cànon 1398, Títol VI, del Dret Canònic de 1983, diu: Quien procura el aborto, si éste se produce incurre en excomunión latae sententiae (automàtica). Malgrat aquesta rotunditat, el catedràtic de Dret Canònic Josep Casanovas (El País, 16/03/11) creu que serà difícil demostrar que el pare Manel ha estat un «cooperador necessari» de l’avortament, i a més, considera avantatjós que ell (el pare Manel) tingui dret a col·laborar en el procés amb el seu testimoni.

La trajectòria pastoral a favor dels més desvalguts del pare Manel està fora de tota sospita. Qui s’atrevirà a impedir-li que segueixi fent la seva labor sacerdotal? O no recordeu que Jesús va dir, en relació a la dona adúltera: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. (Jn 8,7)

Senyor bisbe, senyors del tribunal que ha de jutjar el comportament del pare Manel, deixeu que segueixi fent el bé a qui ho necessita. Inspireu-vos en l’evangeli i no en el Dret Canònic quan emeteu el vot. Deixeu que els fariseus d’avui s’escandalitzin, si això és el que volen, però no condemneu un home bo, que estima Déu estimant els més febles. 

Salvador Sol

PEREGRINACIÓ ARRISCADA A JERUSALEM

  Reflexió

El mes de nissan març – abril), a Galilea, s’iniciava una primavera de vida i colors. Jesús devia intuir en veure tanta «vida nova», que la vinguda del regne de Déu era imminent.

 

Els jueus celebraven la pasqua el mes de nissan, quan s’esquia la lluna plena. Jesús, l’any trenta, la va voler celebrar, solemnement, a Jerusalem. Els deixebles li advertien que era arriscat, ell també ho sabia, però havia arribat l’hora de que el seu missatge arribés també a la capital espiritual d’Israel, on hi havia el temple.

Els jueus havien estat alliberats del faraó egipci per Moisès, però ara vivien esclaus de Roma, a la seva pròpia casa. Això creava molta tensió. Una ciutat de 50.000 habitants escassos, per Pasqua aplegava 200.000 jueus vinguts d’arreu, allotjant-se a casa de familiars o dormint al ras. Els soldats romans, des de la fortalesa adossada a la muralla del temple, amb les seves quatre torres, vigilaven atentament aquell bullici. Pilat hi era present, volia evitar qualsevol descontrol que posés en perill el seu domini. També hi era Antipes. Tothom estava alerta. Explica Flavi Josep que «el temple era la fortalesa que dominava la ciutat i la torre Antonia era la torre que dominava el temple»

Malgrat el perill, del que n’era conscient, Jesús va creure que la celebració d’aquella Pasqua de l’any trenta era una gran ocasió per anar-hi a anunciar el que era l’objecta de la seva vida: l’establiment d’un nou ordre de valors, el que ell en deia el regne de Déu; un regne de pau i justícia, proclamat al mateix cor del poble escollit.

Pagola, en el seu llibre es fa preguntes inquietants: Quins motius l’impulsaven? Volia només celebrar la Pasqua com un peregrí més? Anava a esperar, a la ciutat santa, la manifestació gloriosa del regne de Déu? Volia desafiar als dirigents religiosos d’Israel per a provocar una resposta que arrossegués a tots a acollir la irrupció de Déu? Buscava confrontar a tot el poble i urgir la restauració d’Israel?¹

No devia ser la primera vegada que Jesús anava a Jerusalem, però aquesta vegada era diferent. «En el seu cor es barrejaria l’alegria i la pena, el temor i l’esperança» Arribat a la muntanya de les Oliveres ja distingia la silueta de l’antic palau d’Herodes, on ara s’hostatjava Pilat, i també la residència d’Antipes, a la part més luxosa de la ciutat. Allà hi vivia la gent rica i poderosa de Jerusalem. També hi vivia Annàs, que havia estat summe sacerdot, amb la seva família i la major part dels sacerdots i l’aristocràcia del temple. 

Els peregrins arribaven a la ciutat cantant la seva alegria en veure el temple, amb les làmines d’or que brillaven amb la claror de l’alba. L’alegria era exultant. Jesús, en aquests clima, va voler fer la seva entrada a la ciutat muntat sobre un pollí. Els seus deixebles l’aclamaven amb crits d’Hosanna!, i recitant el verset 26 del salm 118: «Beneït el qui ve en nom del Senyor!». Aquest fet cap investigador no el nega. La imatge es contraposa a les entrades triomfals que feien els emperadors romans quan visitaven els pobles conquerits. Jesús ho fa com un peregrí. No el mou la intenció d’establir-hi la pax romana, sinó la urgència d’anunciar que Déu és més que el Cèsar i que el seu «imperi» té per consigna l’amor.

Els soldats vigilants des de la torre Antònia, construïda per Herodes en honor de Marc Antoni, devien veure aquella entrada de Jesús, que Pagola denomina d’antitriomfal, amb estupor. No els devia fes cap gràcia. I menys veient com l’aclamaven els seus seguidors amb branques d’olivera i llorer. ¿S’adonaven que era un escarni i una burla dirigida a ells, tant poderosos? Jesús pretenia que la voluntat de Déu entrés al seu poble de forma humil, demostrant que el seu «antiregne», com diu Pagola, no era de violència. Però els soldats en devien prendre bona nota; aquesta manifestació contra el poder establer era suficient per a decretar la seva execució.

Al cap d’uns pocs dies Jesús va fer un gest més provocatiu. Des de Betània, on potser havia sojornat a casa de Llàtzer, Marta i Maria, es presentà al pati dels gentils on hi havia venedors dels animals necessaris pels sacrificis i compliment dels vots i les taules dels canvistes. A l’Imperi s’empraven diverses monedes però el temple només acceptava el shekel de Tiro, per ser la més forta i estable.

Diu Pagola, que segons la font més antiga, Jesús «va començar a foragitar als que venien i els que compraven» a més «va bolcar les taules dels canvistes» i finalment «no va permetre que ningú portés coses pel temple»

El fet diu Pagola que és autèntic; Marc (11, 15-19) i Joan (2, 13-22) el testimonien. Però havia de ser una «intervenció modesta». El servei «d’ordre del temple i els centenars de sacerdots ho devien impedir», a més el pati devia estar ple de peregrins, els venedors devien ser molts i els temibles soldats de la torre estaven a l’aguait...

És difícil saber el motiu que va impulsar el gest, i incomprensible que no l’agafessin allà mateix. Hi ha diverses respostes per a la primera pregunta. Una d’elles, potser la més versemblant: «gest profètic del final d’un sistema injust i preparació per el regne de Déu» La resposta a la segona, probablement, evitar l’escàndol.

El que havia de ser la «casa de Déu» havia esdevingut un gran negoci pels funcionaris, escribes, administradors, comptables, personal d’ordre i sobretot per les famílies dels sacerdots. La càrrega que suposava pels camperols era excessiva mentre ells vivien en l’opulència. Al Deuteronomi (18,1-5) es decreta: «Ni els sacerdots levites ni els altres membres de la tribu de Leví no tindran cap porció de l’heretat com els altres israelites. [...] ja que el teu Déu ha escollit els de la tribu de Leví d’entre totes les teves tribus perquè oficiïn donant culte al nom del Senyor per sempre». Però Herodes havia importat famílies sacerdotals de Babiloni i Egipte i aquests no seguien els principis d’austeritat esmentats, i depenien de les autoritats romanes, que eren les que nomenaven i cessen al summe sacerdot, i això els condicionava a estar a bones amb el poder i obtenir prebendes pels seus familiars.  

La gent devia estar desconcertada, preguntant-se com avui ho fa Pagola: El temple és la casa de Déu o el signe de la col·laboració amb Roma? Temple d’oració o magatzem de delmes i primícies dels camperols? Santuari del perdó o símbol de les injustícies? Està al servei de l’Aliança o beneficia els interessos de l’aristocràcia sacerdotal?

La irrupció «violenta» de Jesús al temple, segons Pagola, no pretén «purificar» el culte, com s’havia dit. «El seu gest és més radical i profund. No apunta a una reforma litúrgica sinó a la desaparició de la pròpia institució» «Un gest simbòlic de destrucció del temple».

1.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica

L'IMMOBILISME ANIQUILA LA RELIGIÓ

  Opinió

Aquests inicis del 2011 passaran a la història per les revoltes populars que sacsegen una part del món on semblava impossible que dins d'uns règims tirànics i despòtics del món musulmà, fos possible que es produïssin. És evident que la força del jovent, acompanyada d'un més alt nivell acadèmic, l'afany de llibertat i democràcia, ben assistida per les noves tecnologies de la comunicació, han impulsat la ciutadania a unes revoltes pacífiques, però alhora contundents, en contra de la misèria i l'explotació a la qual s'han vist sotmesos, sense que, fins ara, poguessin fer altra cosa que resignar-se als designis d'uns governants corruptes i sense escrúpols. És molt probable que, de manera imprevista, ens estiguem endinsant en un món menys conformista i ens trobem a l'inici d'un nou paradigma democràtic. En qualsevol cas, sembla notori que tant a Occident com en els països del Magrib o en qualsevol dels emergents, la ciutadania ja no accepta veure's desatesa, explotada i no escoltada en les seves demandes de democràcia, de transparència i de participació, car aspiren a ser-ne actors actius i no simples comparses o espectadors passius.

Aquesta reacció que s'està produint en el món àrab és també un avís per a aquelles societats occidentals que segueixen ofegant les reivindicacions de més sobirania, democràcia i més justícia equitativa de la ciutadania (cas d'Espanya amb Catalunya), però també és un avís diàfan adreçat a institucions com l'Església Catòlica, que amb la seva estructura barreja de poder polític (Estat del Vaticà) i de poder religiós (un i altre, sostinguts sota formes dogmàtiques i antidemocràtiques), està ofegant, sistemàticament, el desig de transformacions profundes, de democratització interna i d'aplicació urgent d'una doctrina (la del Concili Vaticà II) que tot i ser més oberta i més propera a les reclamacions dels creients, caldria revisar de nou i adaptar-la a l'evolució que ha sofert, cinquanta anys després de la seva publicació, la societat dels nostres dies.

Aquesta, però, no sembla que sigui la voluntat de la jerarquia catòlica que, salvant honroses excepcions, no només és retrògrada i altament conservadora (també els bisbes de la tarraconense), sinó que, des del papa Wojtyla, s'ha instal·lat dins d'una mena de búnquer on s'han aïllat de les inquietuds de les noves generacions, de les veus crítiques dels laics i teòlegs (homes i dones), amb l'obscur objectiu de no reconèixer la seva praxi erràtica i no veure's forçats a canvis i reformes que no desitgen, però que la interpretació que fan els cristians dels signes dels temps dels nostres dies, el sensus fidei amb definició del Concili, ho reclamen sense pal·liatius: l'adaptació del missatge i del llenguatge evangèlic a les interpretacions teològiques dels nous temps.

Tot i que les vocacions sacerdotals s'han reduït dràsticament, que el nombre de capellans en actiu és cada cop més baix o que el nombre de creients esta caient en picat (segons les darreres enquestes, en un període no superior als deu anys, el nombre de persones que es manifesten creients ha baixat en un 20% i ara ja no superen el 50% de la població), la Conferència Episcopal Espanyola, una de les més integristes del món catòlic, s'oposa, segons publica l'editorial d'Ecclesia (l'òrgan oficiós dels bisbes), a qualsevol de les reformes que a inicis del mes de febrer proposaven un col·lectiu de 144 teòlegs i teòlogues de parla germànica (alemanys, austríacs i suïssos). Entre les reformes bàsiques, esmenten el sacerdoci femení, la fi del controvertit celibat obligatori i l'elecció democràtica dels bisbes.

El més patètic, però, han estat els arguments (buits de qualsevol principi teològic) en què es basen per oposar-se a unes reformes que si no les accepten democràticament, podria ser que un dia fossin finalment aplicades després d'haver-los foragitat d'on, pel seu ostracisme, no haurien d'haver-hi estat mai. 

Jaume Rocabert, publicat a diarigirona.cat, 14/03/11

LA FORÇA DE L'EVANGELI

  Opinió

Mateo concluye el gran discurso de Jesús en una montaña de Galilea con dos breves parábolas, narradas con maestría y fáciles de recordar por todos. Su mensaje es de importancia decisiva: seguir a Jesús consiste en «escuchar sus palabras» y en «ponerlas en práctica». Si no lo hacemos así nuestro cristianismo es una insensatez. No tiene sentido alguno.

El hombre sensato construye su casa sobre roca firme. Por eso, cuando llegan las lluvias torrenciales del invierno y el agua desciende de los montes y soplan los fuertes vientos del Mediterráneo, la casa no se hunde: «está cimentada sobre roca». Así es la Iglesia formada por creyentes que se esfuerzan por escuchar el Evangelio y ponerlo en práctica.

El hombre necio, por el contrario, construye su casa sobre arena, en el fondo del valle. Por eso, al llegar las lluvias, los aluviones y el vendaval, la casa «se hunde totalmente». Así se desmorona el cristianismo cuando no está fundamentado en la roca del Evangelio escuchado y practicado en las comunidades.

En la conciencia moderna se ha producido un profundo cambio cultural que está poniendo en crisis el nacimiento y la vivencia de la fe cristiana. Cada vez se va haciendo más difícil despertar una fe viva en Dios y en Jesucristo por vía de "adoctrinamiento". Señalemos dos causas fáciles de detectar.

Por una parte, está en crisis la autoridad, toda autoridad. Es difícil que la fe brote hoy de la obediencia a una autoridad religiosa que se presente como poseedora de la verdad. La palabra que pronuncia la Iglesia desde su posición de autoridad sagrada no resulta hoy por sí misma ni creíble ni atractiva.

Por otra parte, más que doctrina religiosa, las personas buscan una experiencia que les ayude a vivir con sentido y esperanza. Muchos hombres y mujeres se distancian casi instintivamente de cualquier iniciación a la fe entendida como "proceso de aprendizaje".

Hemos de creer mucho más en la fuerza transformadora del Evangelio. Las palabras de Jesús tienen más poder que nuestras doctrinas. Su Buena Noticia es más atractiva que todos nuestros sermones. ¿No ha llegado el momento de formar grupos, crear espacios, posibilitar encuentros en los que la gente de hoy tenga la oportunidad de entrar en contacto directo con el Evangelio para escuchar a Jesús y descubrir juntos su Buena Noticia?

Muchos que se sienten perdidos y viven sin esperanza podrían descubrir con alegría que no están solos, que pueden confiar en un Dios Padre y que pueden vivir con la esperanza de Jesús. Es lo que más necesitan.

José Antonio Pagola, Publicat a Eclesalia 02/03/11

QUÈ REPRESENTA JESÚS A LA MEVA VIDA?

  Reflexió

a l'entorn del JESÚS, el llibre de Pagola.

Llegir el llibre del Pagola proporciona dues grans compensacions: la primera, assolir un coneixement de Jesús, no aconseguit anteriorment ni en la lectura dels evangelis, ni en les prediques, les homilies dominicals o altres documents cristològics; la segona, sentir-te permanentment interpel·lat pel contingut de la seva narrativa planera però extremadament profunda del Jesús que ens dóna a conèixer.

El què representa Jesús a la meva vida, no és una pregunta que resulti fàcil de respondre, malgrat es pugui tenir bona disposició a fer-ho i fins i tot a posar-la en comú amb la comunitat. És cert que és l’exemple a seguir, que el seu missatge i no el d’aquells que es vanaglorien de parlar en nom seu, és el veritable objectiu a practicar, però també és cert que la manca de voluntat, les limitacions pròpies, les inèrcies i els costums aburgesats que hem adquirit, conjuntament amb la pressió aclaparadora de viure immersos dins d’una societat de consum, disminueixen o afebleixen la nostra capacitat de resposta i de testimoniatge cristià. Tot i així, em sento atret per la seva misericòrdia i per la estimació. Malgrat les meves mancances i la indeguda correspondència, noto que està a prop meu i que m’encoratja a seguir lluitant per apropar-me més a ell i per contribuir a la construcció del Regne de Déu.  

La lectura del llibre i l’anàlisi en comú dels seus capítols, també m’ha servit per, en primer lloc, alliberar-me del malefici de la religió i del llastra  que compota la seva infrastructura. He de reconèixer, no obstant, que és gràcies, no a la religió pròpiament dita, però si als molts amics i companys (laics i clergues), també un bisbe, que la religió m’ha proporcionat, que he tingut la sort de compartir unes mateixes inquietuds i preocupacions dins l’Església, que gradualment m’han forjat el mateix convenciment, que en el segle XII ja expressava Ramon Llull, “hi ha una forma segura de no arribar a Déu, i és instal·lar-se en una religió”. En segon lloc, m’ha servit per consolidar el convenciment que una de les maneres de seguir a Jesús, o si més no d’intentar-ho, és sent, també en el nostre temps, transgressor de l’ortodòxia, de les normatives eclesials i del Dret Canònic, però fonamentalment, és apropant-nos als desvalguts, als marginats, als oprimits, en definitiva als pobres. Penso –hi ho dic molt sincerament- que hi ha diverses maneres de ser solidari i de compartir el menyspreu que pateixen aquest immens col·lectiu d’explotats de la nostra societat. Una manera, potser no la més despresa i generosa perquè no sempre tenim el coratge o l’oportunitat de fer el més adequat, és estar en plena sintonia i connexió amb la seva problemàtica i, al mateix temps, donar suport a aquelles iniciatives que lluiten pels seus drets i per allunyar-los del món de la marginació.

Aquesta, potser no és una manera prou exemplar o propera al testimoniatge que ens ensenyà Jesús, però, si més no, és procurar en tot moment estar sensibilitzat per la seva lluita i per les seves legítimes reivindicacions. En definitiva, és comprometre’s per un món més just.

Paral·lelament, crec que la fidelitat a Jesús comporta posar-lo al centre del cristianisme. Per aconseguir-ho cal que, en primer lloc, ell sigui el centre de la meva vida i que jo m’esforci a ser el màxim fidel a ell. Cosa que comporta treballar (cito textualment Pagola) per “vèncer el risc de convertir el Crist en un objecte de culte”. “Convé, en els temps que ens toca viure, reivindicar dins l’Església i en la societat, l’autèntic Déu de Jesús, sense confondre’l amb qualsevol déu elaborat pels homes des de la por, les ambicions i els fantasmes que tenen ben poc a veure amb l’experiència de Déu que va viure i comunicar Jesús”.

Aquests i molts altres comentaris del Pagola, em confirmen la meva convicció que ens cal posar-nos a treballar (el cito novament) “per una Església que la gent percebi com amiga dels pecadors, que cerca als esgarriats. Una Església preocupada per la felicitat de les persones, que acull, escolta i acompanya a tots els que pateixen”. Això a la pràctica, és també, denunciar l’Església faraònica i autàrquica que patim, la desviació de les seves funcions dels bisbes, el contradictori i irracional col·legi cardenalici així com l’allunyament incontestable que l’Església institució ha fet del missatge de Jesús de Natzaret.

La síntesi del que acabo d’expressar és que Jesús és el meu exemple a seguir, el camí per arribar a Déu i el motor que anima la meva necessitat de denúncia contra qualsevol agressió dels poderosos (laics o clergues) que atempti contra els drets humans i els més desfavorits.

Girona, febrer del 2011  

Jaume Rocabert i Cabruja 

JESÚS, CONFLICTIU I PERILLÓS

  Reflexió

La gent benestant i aquells que tenen poder, temporal o religiós, acusen l’home senzill, que camina amb els últims pels camins de Galilea, que cura els malalts, que anuncia l’arribada del regne de Déu, que predicant l’amor... de conflictiu i perillós; «d’insurrecció contra l’Imperi» ¿Qui pot ser tant ruc per a confondre «el profeta del regne de Déu» amb un perillós delinqüent que cal exterminar amb una mort indigna? Ho diu el Deuteronomi «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu» (Dt 21-22) D’aquesta manera vergonyosa acabarà els seus dies aquell que en el Jordà va sentir la veu de Déu que li deia: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1, 11)

Jesús té enfrontaments seriosos amb els fariseus. Els titlla d’hipòcrites i malvats. Diu Pagola¹: «Els fariseus s’irritaven perquè parlava en nom de Déu, amb autoritat pròpia» Jesús no necessitava l’autoritat dels sacerdots del temple per parlar de Déu a qui anomenava Abbà. «Però no van estar el fariseus els qui el van fer matar»; tenien poc poder.

Els que sí tenien poder i consideraven Jesús una amenaça era l’aristocràcia de Jerusalem: ciutadans rics i importants, format entre d’altres per sacerdots i saduceus. «El poble els considerava un sector poderós i corrupte» Els saduceus rebutjaven el bateig de Joan, i consideraven que Jesús seguia «la seva línea profètica i també actuava al marge del sistema de sacrificis del temple [...] Com es podia tolerar aquests menyspreu?»

Per altra banda hi havia els romans que dominaven el món. El seu Imperi imposava la pax romana. Ningú podia ser més gran que el Cèsar. Els jueus consideraven que els romans eren forces malignes, invasores, que els ofegava amb impostos i els havia pres la identitat. Jesús llença una frase revolucionària: «al Cèsar només li correspon el diner, tot el demés pertany a Déu» Pilats, acusarà Jesús d’atiar la rebel·lió del poble jueu contra Roma.  

Tal com anaven les coses Jesús s’adonava que li esperava un final tràgic. «Tenia present la fi del Baptista» En alguna ocasió va recordar als mestres de la llei i fariseus: «sou fills dels qui van assassinar els profetes» (Mt 23, 31). I, dirigint-se al centre espiritual dels jueus va pronunciar aquell lament: «Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes» (Mt 23, 37) Per tant, no podia pensar en que ell fos una excepció. «Ja comptava en un final violent. No era cap ingenu» Ell no busca aquesta mort. Però «No defuig l’amenaça ni modifica el llenguatge; ni l’adapta ni el suavitza» El Déu de la vida tampoc vol aquesta mort cruent. Aquesta esdevé per la llibertat atorgada a l’home, fins i tot per a fer el mal. Déu tolera l’acció de l’home però acaba fent que s’imposi la seva justícia. Les paraules que Pere adreça al gran sacerdot ho deixen clar: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús que vosaltres vau matar penjant-lo en un patíbul» (Ac 5,30) 

Jesús seguia actuant i pregava confiat al Pare. Ho feia, separant-se dels seus apòstols i gent que el seguia i ho feia en la intimitat. Acceptava la seva fi «com conseqüència lògica de la seva entrega incondicional al projecte de Déu» al qual no va trair en cap moment. «Malgrat el dolor i la seva por a ser torturat  al patíbul de la creu, no va veure contradicció entre la instauració definitiva del regne de Déu i el seu fracàs com a missatger i portador definitiu» de la Bona Nova.

Segons Pagola: Jesús «Mai va imaginar al seu Pare com un Déu que li demana la seva mort i destrucció perquè el seu honor, justament ofès pel pecat, quedés per fi restaurat i, conseqüentment pogués, a partir d’aquí perdonar els sers humans». «Més enllà de la seva mort, el regne de Déu aconseguirà la seva plenitud». «Jesús no interpreta la seva mort des d’una perspectiva sacrificial». «No l’entén com un sacrifici d’expiació ofert al Pare». «Hagués estat estrany que, per donar sentit al seu servei al projecte, recorregués al final de la seva vida a categories procedents del món de l’expiació». «El Pare no necessita que ningú sigui destruït pel seu honor». «El seu amor pels fills i filles és gratuït, el seu perdó incondicional».  El temple ja no existeix, l’Imperi romà s’enfonsà, però la Paraula de Déu, Jesús, titllat de conflictiu i perillós encara és viu entre nosaltres.  

1.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación històrica