LABAR A DIOS Y DARLE GRACIAS*
Reflexions sobre l’evangeli (Lc 17.11-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Jesús segueix camí cap a Jerusalem, i en aquest camí va fent present la salvació.

Jesús va a l’encontre dels oprimits i esclavitzats de qualsevol classe, dels qui tenen dificultats per ser ells mateixos, dels qui la comunitat margina. Cal superar tota classe de marginació, però en el relat queda clar que la salvació espiritual és més important que la material.

«La teva fe t’ha salvat». Una fe que no és només confiança, sinó que inclou també la resposta (fidelitat). Avui se’ns diu clarament que el complement de la fe, és la confiança que cura i la fidelitat que salva.

La clau del relat evangèlic que la resposta de la persona en reconeixement i lliurament, no hi ha el verdader alliberament. Mo serveix de res la confiança en Déu si no s’acompanya de fidelitat agraïda.

Els protagonistes d’avui són, la lepra, Jesús i un no jueu. En temps de Jesús, la lepra era el màxim exponent de marginació. Obligava als infectats a viure una marginació inhumana, tant social com religiós.

Jesús destaca, a més, amb l’actitud del samarità, que la salvació és universal. Trenca amb la idea dels jueus de tenir una relació exclusiva i excloent amb Déu.

Diu l’evangeli que el samarità «va tornar alabant Déui donant gràcies». És el que feien les primeres comunitats: l’acció de gràcies (eucaristia) i lloança divina.

El relat és molt breu. Anem per parts:

1º.- Súplica profunda i sincera. Són conscients de la seva situació desesperada i beuen la possibilitat de superar-la. «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres».

2º. – Resposta indirecta de Jesús. «aneu a presentar-vos als sacerdots». Ni tant sols es parla de miracle.

3º.- Confiança dels deu en que Jesús els pot curar. «Mentre que anaven de camí».

4º.- En un moment del camí queden nets.

5º.- Reacció espontània d’un. «torna enrere lloant Déu i donant gràcies».

6º.- Sorpresa de Jesús, no pel que torna, sinó pels qui van seguir el seu camí: «on son els altres nou!.

7º.- Confirmació d’una verdadera actitud, vital, que li permet al samarità aconseguir molt més que la curació: «Aixecat,ves, la teva fe t’ha salvat».

En aquest relat hi trobem una de les idees centrals de tot l’evangeli: L’autenticitat, la sinceritat, la necessitat d’una religiositat que sigui vida i no només programació i acomodació a unes normes externes.

Només un va tornar per a donar gràcies. Només un es va deixar portar per l’impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van sentir obligats a complir allò que manava la Llei: presentar-se al sacerdot perquè el declarés pur i pogués tornar a formar part de la societat.

Per a ells, tornar a formar part de l’organigrama religiós i social, era la verdadera salvació. Els nou es tornen a sotmetre a l’aixopluc de la institució; van a l’encontre amb Déu al temple, en els ritus.

El Samarità va creure més urgent tornar per a donar gràcies. Jesús diu que va ser aquest el que va encertar, perquè, lliure dels lligams de la Llei, es va atrevir a manifestar la seva profunda vivència. Aquest va trobar la presència de Déu en Jesús. I Jesús ratifica la seva actitud i està d’acord en que és més important respondre vitalment al do de Déu, que al compliment d’uns ritus externs.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.