FINS QUAN DURARÀ AIXÒ?

Comentari a l’evangeli (Lc 18,1-8) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: "Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi". El jutge durant molts dies no li'n feia cas, però a la fi pensà: "A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més"».

I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l'home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?».

Comentari.-

La paràbola és breu i s’entén bé. Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Un «jutge» a qui falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ésser humà. «No té temor de Déu» i «no li importen les persones». És un home sord a la veu de Déu i indiferent al patiment dels oprimits.

La «vídua» és una dona sola, privada d’un marit que la protegeixi i sense cap suport social. En la tradició bíblica, aquestes «vídues» són, juntament amb els orfes i els estrangers, el símbol de la gent més indefensa. Els més pobres dels pobres.

La dona no pot fer una altra cosa sinó pressionar, moure’s una vegada i una altra per reclamar els seus drets, sense resignar-se als abusos del seu «adversari». Tota la seva vida es converteix en un crit: «Fes-me justícia».

Durant un temps, el jutge no reacciona. No es deixa commoure; no vol atendre aquell crit incessant. Després reflexiona i decideix actuar. No per compassió ni per justícia. Senzillament per evitar molèsties i perquè les coses no vagin a més.

Si un jutge tan mesquí i egoista acaba fent justícia a aquesta vídua, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, «no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?»

La paràbola enclou primer de tot un missatge de confiança. Els pobres no estan abandonats a la seva sort. Déu no és sord al seu clam. Es permet l’esperança. La seva intervenció final és segura. Però, no triga massa?

Per això la pregunta inquietant de l’evangeli. Hem de confiar; hem d’invocar Déu de manera incessant i sense desanimar-nos; hem de «demanar-li» que faci justícia als qui ningú defensa. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?»

És la nostra pregària un crit a Déu demanant justícia per als pobres del món o l’hem substituït per una altra, plena del nostre propi jo? Ressona a la nostra litúrgia el clam dels qui pateixen o el nostre desig d’un benestar sempre millor i més segur?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 19 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Fins quan durarà això?” té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 18 de l’evangeli de Lluc.

Una vegada més Jesús utilitza el llenguatge descriptiu de la paràbola per fer-se entendre: La paràbola és breu i s’entén bé. Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Un «jutge» a qui falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ésser humà. «No té temor de Déu» i «no li importen les persones». És un home sord a la veu de Déu i indiferent al patiment dels oprimits. La «vídua» és una dona sola, privada d’un marit que la protegeixi i sense cap suport social. En la tradició bíblica, aquestes «vídues» són, juntament amb els orfes i els estrangers, el símbol de la gent més indefensa. Els més pobres dels pobres.

La dona no pot fer una altra cosa sinó pressionar, moure’s una vegada i una altra per reclamar els seus drets, sense resignar-se als abusos del seu «adversari». Tota la seva vida es converteix en un crit: «Fes-me justícia». Durant un temps, el jutge no reacciona. No es deixa commoure; no vol atendre aquell crit incessant. Després reflexiona i decideix actuar. No per compassió ni per justícia. Senzillament per evitar molèsties i perquè les coses no vagin a més.

Si un jutge tan mesquí i egoista acaba fent justícia a aquesta vídua, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, «no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?»

La paràbola enclou primer de tot un missatge de confiança. Els pobres no estan abandonats a la seva sort. Déu no és sord al seu clam. Es permet l’esperança. La seva intervenció final és segura. Però, no triga massa?

Com és de costum, en les homilies del Pagola –al igual que el missatge de Jesús- no ens deixa sense la imprescindible i necessària resposta del tot esperançadora: Per això la pregunta inquietant de l’evangeli. Hem de confiar; hem d’invocar Déu de manera incessant i sense desanimar-nos; hem de «demanar-li» que faci justícia als qui ningú defensa. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» És la nostra pregària un crit a Déu demanant justícia per als pobres del món o l’hem substituït per una altra, plena del nostre propi jo? Ressona a la nostra litúrgia el clam dels qui pateixen o el nostre desig d’un benestar sempre millor i més segur?

Al·leluia He 4,12
La paraula de Déu és viva i actua,
i esclareix les intencions i els pensaments del cor.

Una nova homilia de l’equip del Pagola, en la qual se’ns proposa, com no potser d’altre manera, que la nostra actitud, en front al patiment global de la majoria de la gent, no sigui egoista ni interessat.

Malauradament, l’actitud generalitzada que avui observem en la gran majoria de la gent i també dels que ens confessem cristians, porta el segell del neocapitalisme que no és altre que l’individualisme i la nul·la capacitat majoritària dels que ens confessem cristians, per posar en pràctica les ensenyances que expressen, les diàfanes paràboles que Jesús va utilitzar per descobrir sense la més mínima possibilitat d’error, quin ha de ser el nostre comportament de seguidors de Jesús, si con se’ns dóna per suposat, que aquesta resposta cristiana serà la que ens correspon aplicar. Que Déu i l’Esperit Sant ens guiïn per no caure amb facilitat a les múltiples temptacions a que trobem en el nostre pelegrinatge quotidià per aquest nostre món actual.