dijous, 12 de setembre del 2024

 ¿QUÈ ENS POT APORTAR JESÚS?

Comentari a l’evangeli (Mc 8,27-35) escrit per J.A.Pagola


Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n'anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que soc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d'altres, que sou Elies, d'altres, que sou algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Pere li respon: «Vós sou el Messies». Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà». I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes». Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà».


Comentari.

«I vosaltres, qui dieu que soc?» No sé exactament com contestaran aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui, però potser podem intuir una mica el que pot ser per a nosaltres en aquests moments si aconseguim trobar-nos-hi amb més profunditat i veritat.

Jesús ens pot ajudar, primer de tot, a conèixer-nos millor. El seu evangeli ens fa pensar i ens obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l’existència, la seva manera de reaccionar davant el patiment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana.

Jesús ens pot ensenyar sobretot un estil nou de vida. Qui s’hi acosta no se sent tant atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent, més arrelat en la veritat i amb un horitzó més digne i més esperançat.

Jesús ens pot alliberar també de maneres poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot, sobretot, introduir a les nostres vides una cosa tan important com l’alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat de qui viu estimant.

Jesús ens pot redimir d’imatges malaltes de Déu que anem arrossegant sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure Déu com una presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa. Deixar-se conduir per ell ens portarà a trobar-nos amb un Déu diferent, més gran i més humà que no pas totes les nostres teories.

Això sí. Per trobar-se amb Jesús en un nivell una mica autèntic hem de gosar sortir de la inèrcia i de l’immobilisme, recuperar la llibertat interior i estar disposats a néixer de nou, deixant enrere l’observança rutinària i avorrida d’una religió convencional.

Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de no poques persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió buida o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.al comentari 

Per: Jaume Rocabert  

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 15 de setembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Què ens pot aportar Jesús”, té com a fonament els fragments (27-35) del capítol 8 de l’evangeli de Marc.


En front d’aquesta pregunta que en fa l’anunciat de l’homilia del proper diumenge, la resposta dels cristians d’avui, molt probablement que majoritàriament, no sabrien quina resposta podrien donar: «I vosaltres, qui dieu que soc?» No sé exactament com contestaran aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui, però potser podem intuir una mica el que pot ser per a nosaltres en aquests moments si aconseguim trobar-nos-hi amb més profunditat i veritat.

En front d’una pregunta com aquesta, certament desconcertant, l’homilia ens diu que: Jesús ens pot ajudar, primer de tot, a conèixer-nos millor. El seu evangeli ens fa pensar i ens obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l’existència, la seva manera de reaccionar davant el patiment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana. Jesús ens pot ensenyar sobretot un estil nou de vida. Qui s’hi acosta no se sent tant atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent, més arrelat en la veritat i amb un horitzó més digne i més esperançat.

En el següent paràgraf, l’homilia fins i tot en diu de manera clara i concisa que fins i tot ens podria ensenyar a viure de manera diferent el que la religió ens ha adoctrinat que sovint han estat conceptes oposats al missatge de Jesús i de l’evangeli: Jesús ens pot alliberar també de maneres poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot, sobretot, introduir a les nostres vides una cosa tan important com l’alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat de qui viu estimant. Jesús ens pot redimir d’imatges malaltes de Déu que anem arrossegant sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure Déu com una presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa. Deixar-se conduir per ell ens portarà a trobar-nos amb un Déu diferent, més gran i més humà que no pas totes les nostres teories.

En la conclusió de la homilia, se’ns planteja unes condicions indispensables: Això sí. Per trobar-se amb Jesús en un nivell una mica autèntic hem de gosar sortir de la inèrcia i de l’immobilisme, recuperar la llibertat interior i estar disposats a néixer de nou, deixant enrere l’observança rutinària i avorrida d’una religió convencional. Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de no poques persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió buida o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

Al·leluia Ga 6,14

Déu me'n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu del Senyor.

En ella, és com si el món fos crucificat per a mi

i jo per al món.


Una homilia, com la quasi totalitat, que no ens pot deixar indiferents. Si bé és cert que la religió, no és de cap manera “paraula de Déu”, com ens han volgut fer creure, ja que totes són institucions humanes que massa sovint responen a uns interessos humans i, conseqüentment, instrumentalitzen les seves doctrines mogudes, malauradament, pels esmentats interessos. Si en un país això és més accentuat es, justament és en el que ens toca viure que encara com en el cas de la judicatura, arrossega les inèrcies del passat no tant llunya. A casa nostra, Catalunya, temps enrere la jerarquia (els bisbes catalans), tenien unes maneres molt més en sintonia amb el què és el missatge de Jesús, com es va poder constatar en els documents de la tarraconense. A dia d’avui, la majoria s’han vist influenciat per la CEE que, justament no està en sintonia amb les propostes progressistes del papa Francesc.      

dijous, 5 de setembre del 2024

 SORTIR DE L'AÏLLAMENT

Comentari a l’evangeli (Mc 7,31-37) escrit per J.A.Pagola


Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n'anà cap al llac de Galilea, passant pel

territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al

cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre't». A l'instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i

parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven

a tothom, i no se'n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».


Comentari.

La solitud ha esdevingut una de les plagues més greus de la nostra societat. Els homes construeixen ponts i autopistes per comunicar-se amb més rapidesa. Llancen satèl·lits per transmetre tota mena d’ones entre els continents. Es desenvolupa la telefonia mòbil i la comunicació per Internet. Però moltes persones estan cada cop més soles.

El contacte humà ha estat refredat en molts àmbits de la nostra societat. La gent gairebé no se sent responsable dels altres. Cadascú viu tancat en el seu món. No és fàcil el regal de la veritable amistat.

Hi ha qui ha perdut la capacitat d’arribar a una trobada càlida, cordial, sincera. Ja no són capaços d’acollir i d’estimar sincerament ningú, i no se senten compresos ni estimats per ningú. Cada dia es relacionen amb molta gent, però en realitat no es troben amb ningú. Viuen amb el cor bloquejat. Tancats a Déu i tancats als altres.

Segons el relat evangèlic, per alliberar el sordmut de la seva malaltia, Jesús li demana la seva col·laboració: «Obre’t». No és aquesta la invitació que hem de sentir avui també per rescatar el nostre cor de l’aïllament?

Sens dubte, les causes d’aquesta manca de comunicació són molt diverses, però sovint tenen la seva arrel en el nostre pecat. Quan actuem egoistament ens allunyem dels altres, ens separem de la vida i ens tanquem en nosaltres mateixos. Volent defensar la nostra pròpia llibertat i independència caiem en el risc de viure cada cop més sols.

Sens dubte és bo aprendre noves tècniques de comunicació, però hem d’aprendre primer de tot a obrir-nos a l’amistat i l’amor veritable. L’egoisme, la desconfiança i la insolidaritat són també avui allò que més ens separa i aïlla els uns dels altres. Per això, la conversió a l’amor és un camí indispensable per fugir de la solitud. Qui s’obre a l’amor al Pare i als germans no està sol. Viu de manera solidària.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 1 de setembre de l’any litúrgic B, que

se’ns ofereixen amb el títol, “Sortir de l’aïllament”, té com a fonament els fragments (31-37) del capítol 7

de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 8 de setembre, ens alliçona de com és molt important ajudar i col·laborar a

que la gent no resti aïllada i sense la més petita relació i convivència amb d’altres persones del seu entorn:

La solitud ha esdevingut una de les plagues més greus de la nostra societat. Els homes construeixen ponts i

autopistes per comunicar-se amb més rapidesa. Llancen satèl·lits per transmetre tota mena d’ones entre els

continents. Es desenvolupa la telefonia mòbil i la comunicació per Internet. Però moltes persones estan

cada cop més soles. El contacte humà ha estat refredat en molts àmbits de la nostra societat.

La gent gairebé no se sent responsable dels altres. Cadascú viu tancat en el seu món. No és

fàcil el regal de la veritable amistat.

Hi ha qui ha perdut la capacitat d’arribar a una trobada càlida, cordial, sincera. Ja no són capaços d’acollir i

d’estimar sincerament ningú, i no se senten compresos ni estimats per ningú. Cada dia es relacionen amb

molta gent, però en realitat no es troben amb ningú. Viuen amb el cor bloquejat. Tancats a Déu i tancats als

altres. Segons el relat evangèlic, per alliberar el sordmut de la seva malaltia, Jesús li demana


la seva col·laboració: «Obre’t». No és aquesta la invitació que hem de sentir avui també per

rescatar el nostre cor de l’aïllament?

Malauradament, el nostre gran pecat que sovint ni tan sols li donem la menor importància és, d’entre

d’altres: la manca de comunicació que són molt diverses, però sovint tenen la seva arrel en el nostre pecat.

Quan actuem egoistament ens allunyem dels altres, ens separem de la vida i ens tanquem en nosaltres

mateixos. Volent defensar la nostra pròpia llibertat i independència, caiem en el risc de viure

cada cop més sols.

L’homilia, com no podria ser d’altre manera, ens diu que: Sens dubte és bo aprendre noves tècniques de

comunicació, però hem d’aprendre primer de tot a obrir-nos a l’amistat i l’amor veritable.

L’egoisme, la desconfiança i la insolidaritat són també avui allò que més ens separa i aïlla els uns dels altres.

Per això, la conversió a l’amor és un camí indispensable per fugir de la solitud. Qui s’obre a

l’amor al Pare i als germans no està sol. Viu de manera solidària.

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava la Bona Nova del Regne,

i guaria en el poble tota malaltia.

Una homilia, com quasi totes, que no ens pot deixar indiferents, doncs l’individualisme, o dit sense embut:

l’egoisme és la gran plaga de la societat actual. Pel que sembla, als grans poders econòmics mundials, és

el què més els convé i en conseqüència, “han comprat a quasi la totalitat dels sectors de la nostra societat,

i quan dic a quasi tots, ho dic sense embut”. Qui tingui ulls per veure o la mínima capacitat de raonament

que intenti comprovar-ho i veurà que malauradament és així.