POTENCIAR LA SECTA A LA QUE PERTENECEMOS, ES IDOLATRÍA*

 Selecció d’algunes Claus per interpretar l’evangeli ( MC 9,38-48) seguint el comentari de Fray Marcos – Fe adulta

 

 CONTEXT

En el text d’avui, Jesús ha de renyar als seus deixebles pel seu afany de superioritat. S’enpenyen en ser ells els qui el moviment que està naixent a l’entorn de Jesús. Amb el pretext  de mantener l’essència,  el que están buscan són privilegis.

“Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. La traducció més fiable del grec diría: “perquè no ens segueixen", que vol dir que ells van pel davant.

Cal anar en compta amb el que es podrien interpretar com cntradiccions evangéliques. Mateu (12, 30) diu exactament el contrai: "Qui no està amb nosaltres està en contra nostra”.
La contradicció només ho sembla. Aquesta frase de Mateu es refereix a que la pertinença no ve de forma natural, no forma part de l’ADN. Es necesita fer un esforç verdader per entrar al Regne.

Marc el que vol dir, és que ningú queda exclòs d’entrada. Tots aquells que busquen sincerament el bé dels humans, estan a favor del Regne de Déu que predica Jesús, encara que no el coneguin.

En contra de tots el moviments religiosos de l’època, saduceus, fariseus, Qumran, etc., Jesús anuncia un Déu que és amor i no exclou ningú, tampoc els pecadors.

Considerar absoluta qualsevol idea de Déu com si fos definitiva, és propi de fanatisme i intransigencia.

Al pasar per Samaria i no ser ben rebuts, un deixebles demana a Jesús que faci baixar foc del cel i els destrueixi. Jesús es limita a dir: no sabeu de quin esperit sou. Després de dos mil anys seguim sense saber de que va l’esperit de Jesús.

No es tracte tant de tolerar el dolent dels altres, sinó d’apreciar el que hi ha bo en ells.

En els dos segles que separen la primera lectura (Nm 11,25-29) veiem la mateixa actitud. Des de l’evangeli fins a dia d’avui, han pasat vint segles, i encara no ens mogut ni un milímetre. Seguim separant els que “no són dels nostres".

Cal dir-ho aixó de clar. Pels éssers humans ha estat molt pitjor la idolatria teísta que l’ateisme. Les més grans barbaritats de la história s’han fet en nom de Déu.

L’esèrit de Jesús va molt més enllà del que abasta el cristianisme oficial. S’ha encunyat una frase últimamente: "patrimoni de la humanitat", que podria aplicar-se a Jesús sense cap tipus de restricció: Crist no és de l’Església. El missatge de Jesús no es pot tancar a cap església o congregació religiosa. Jesús va intentar que totes les religions, inclint-hi la seva,  descobriessin que l’únic objectiu de toyes elles és fer éssers cada vegada més humans.

Ha arribat el moment de canviar els paràmetres de pertinença. Hem d’oblidar-nos de si “tenim papers” de cristians o de budistes o de mahometans, i valorar si de veritat estem a favor del bé de tots els humans.

Però “a aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe”…  Petit no significa nen, sinó el qui encara té una fe pusil·lànime i poc consolidada. La Vulgata ho tradueix per "pusillis" d’on prové la nostra paraula "pusil·lànime". És a dir, aquell que encara no ha arribar a una fe adulta.

“Si la teva mà et fa caure!… Són frases construides a l’estil semític, per contrast. No s’han d’agafar al peu de la lletra. La ma o l’uull o el peu no et poden fer caure.  No es tracte de prescindir d’allò que és indispensable, sinó d’advertiment del que és més important.

 

*.-https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

 SÓN DELS NOSTRES

Comentari a l’evangeli (Mc 9,38-43,45.47-48) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la

seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un

document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de

cor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells

dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot

separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es

divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu

marit i es casa amb un altre, comet adulteri».

La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien

portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu

és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi

entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

Comentari.

L’evangelista Marc descriu un episodi en què Jesús corregeix de manera contundent una actitud equivocada dels Dotze. No hauríem de fer cas també avui del seu advertiment?

Els Dotze intenten impedir l’activitat d’un home que «treu dimonis», és a dir, algú dedicat a alliberar les persones del mal que les esclavitza, retornant-los la llibertat i la dignitat. És un home preocupat per fer el bé a la gent. Fins i tot actua «en nom de Jesús». Però els Dotze observen una cosa que, al seu parer, és molt greu: «No és dels nostres».

Els Dotze no toleren l’activitat alliberadora d’algú que no va amb ells. Els sembla inadmissible. Només a través de l’adhesió al seu grup s’ha de fer la salvació que ofereix Jesús. No es fixen en el bé que fa aquell home. Els preocupa que no vagi amb ells.

Jesús, per contra, reprova de manera categòrica l’actitud dels seus deixebles. Qui desenvolupa una activitat humanitzadora ja es vincula, d’alguna manera, amb Jesús i el seu projecte de salvació. Els seus seguidors no han de monopolitzar la salvació de Déu.

Els Dotze volen exercir un control sobre l’activitat de qui no pertany al seu grup, perquè hi veuen un rival. Jesús, que només cerca el bé de l’ésser humà, hi veu un aliat i un amic: «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres».

La crisi que pateix avui l’Església és una oportunitat perquè els seguidors de Jesús recordem que la nostra primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb èxit la nostra religió, sinó ser ferment d’una humanitat nova.

Per això no hem de viure recelosos, condemnant posicions o iniciatives que no s’ajusten als nostres desitjos o esquemes religiosos. No és gaire propi de l’Església de Jesús estar sempre veient enemics per tot arreu. Ell ens convida més aviat a alegrar-nos del que gent i institucions alienes a l’Església poden fer per un desenvolupament més humà de la vida. Són dels nostres perquè lluiten per la mateixa causa: un ésser humà més digne de la seva condició de fill de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 06 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns

ofereixen amb el títol, “Son dels nosaltres”, té com a fonament els fragments (38-43;45;47-48,) del

capítol 9 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del diumenge vinent 6 d’octubre, ens adverteix del perill de creure’ns amb el dret de jutjar la

manera de fer o de comportar-se dels qui no segueixen fil per randa les maneres de fer dels dirigents

catòlics, ja sigui perquè les consideren anacròniques o perquè són membres d’una altre confessió:

L'evangelista Marc descriu un episodi en què Jesús corregeix de manera contundent una actitud equivocada

dels Dotze. No hauríem de fer cas també avui del seu advertiment? Els Dotze intenten impedir l'activitat

d'un home que "treu dimonis", és a dir, algú dedicat a alliberar les persones del mal que els esclavitza,

retornant-los la llibertat i la dignitat. És un home preocupat per fer el bé a la gent. Fins i tot actua «en nom

de Jesús». Però els Dotze observen una cosa que, a parer seu, és molt greu: «No és dels nostres».

El mateix passa dins de la jerarquia vaticana, en la qual hi han molts cardenals i altres alts càrrecs, que no

toleren la manera d’actuar del papa Francesc: Els Dotze no toleren l'activitat alliberadora d'algú que no hi

va. Els sembla inadmissible. Només a través de l'adhesió al seu grup cal fer la salvació que ofereix Jesús. No

es fixin en el bé que fa aquell home. Els preocupa que no hi vagi. Jesús, per contra, reprova de manera

categòrica l'actitud dels seus deixebles. Qui desenvolupa una activitat humanitzant ja és vincula, d'alguna

manera, amb Jesús i el seu projecte de salvació. Els seus seguidors no han de monopolitzar la salvació de

Déu.

Si en aquella època ja existien divisions entre el dotze, com no hi han d’haver maneres de pensar

diametralment diferenciades dels que en un passat no tant llunyà els hi era permès unes maneres de fer

allunyades del missatge de Jesús: Els Dotze volen exercir un control sobre l'activitat de qui no pertany al

seu grup, perquè hi veuen un rival. Jesús, que només apropa el bé de l'ésser humà, hi veu un aliat i un amic:

«Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres». La crisi que pateix avui l'Església és una oportunitat

perquè els seguidors de Jesús recordem que la nostra primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb

èxit la nostra religió, sinó ser ferment d'una humanitat nova.

L’homilia ens adverteix que és la nostra manera de fer, la què ens ha de preocupar, doncs segons sigui

com actuem, seguirem o no, el missatge de Jesús: Per això no hem de viure recelosos, condemnant

posicions o iniciatives que no s'ajustin als nostres desitjos o esquemes religiosos. No és gaire propi de

l'Església de Jesús estar sempre veient enemics per tot arreu. Ell ens convida més aviat a alegrar-nos del

que gent i institucions aliens a l'Església poden fer per un desenvolupament més humà de la vida. Són dels

nostres perquè lluitin per la mateixa causa: un ésser humà més digne de la seva condició de fill de Déu.

Al·leluia 1Jo 4,12

Si ens estimem, Déu està en nosaltres,

i dintre nostre el seu amor és tan gran

que ja no hi falta res.

Una nova homilia que no ens hauria de deixar indiferents, perquè si bé és cert que som lliures per pensar i

per decidir com orientem la nostra fe, el cert és que des de dins de qualsevol religió o des de fora, només

hi ha una manera de ser cristià: ser fidel únicament al missatge de Jesús, el que ens descriuen els

evangelis com, per exemple, ens els descriuen aquestes homilies.

 ¿QUÈ DISCUTIM PEL CAMÍ?

Comentari a l’evangeli (Mc 9,30-37) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

30 Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. 31 Instruïa els seus deixebles i els deia: --El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. 32 Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. El més important (Mt 18,1-5; Lc 9,46-48) 33 Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: --Què discutíeu pel camí? 34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. 35 Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: --Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. 36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: 37 --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.

Comentari.

Segons el relat de Marc, fins a tres vegades insisteix Jesús, camí de Jerusalem, en el destí que l’espera. El seu lliurament al projecte de Déu no s’acabarà en l’èxit triomfal que imaginen els seus deixebles. Al final hi haurà «resurrecció», però, encara que sembli increïble, Jesús «serà crucificat». Els seus seguidors ho han de saber.

Tot i això, els deixebles no l’entenen. Els fa por fer-li preguntes. Ells continuen pensant que Jesús els aportarà glòria, poder i honor. No pensen en res més. En arribar a casa a Cafarnaüm, Jesús els fa una sola pregunta: «Què discutíeu pel camí?», de què han parlat a la seva esquena en aquesta conversa en què Jesús ha estat absent?

Els deixebles guarden silenci. Els fa vergonya dir-li la veritat. Mentre Jesús els parla de lliurament i de fidelitat, ells estan pensant en qui serà el més important. No creuen en la igualtat fraterna que cerca Jesús. En realitat, allò que els mou és l’ambició i la vanitat: ser superiors als altres.

D’esquena a Jesús i sense que el seu Esperit hi sigui present, no seguim discutint de coses semblants?: l’Església ha de renunciar a privilegis multiseculars o ha de cercar «poder social?», a quines congregacions i moviments cal donar importància i quins cal deixar de banda?, quins teòlegs mereixen l’honor de ser considerats «ortodoxos» i quins han de ser silenciats com a marginals?

Davant el silenci dels seus deixebles, Jesús s’asseu i els crida. Té un gran interès a ser escoltat. El que ha de dir no s’ha d’oblidar: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». En el seu moviment no cal mirar tant els que ocupen els primers llocs i tenen renom, títols i honors. Són importants els que, sense pensar gaire en el seu prestigi o reputació personal, es dediquen sense ambicions i amb total llibertat a servir, col·labora

r i contribuir al projecte de Jesús. No ho hem d’oblidar: allò important no és quedar bé, sinó fer el bé seguint Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 ¿QUÈ ENS POT APORTAR JESÚS?

Comentari a l’evangeli (Mc 8,27-35) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n'anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que soc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d'altres, que sou Elies, d'altres, que sou algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Pere li respon: «Vós sou el Messies». Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà». I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes». Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà».

Comentari.

«I vosaltres, qui dieu que soc?» No sé exactament com contestaran aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui, però potser podem intuir una mica el que pot ser per a nosaltres en aquests moments si aconseguim trobar-nos-hi amb més profunditat i veritat.

Jesús ens pot ajudar, primer de tot, a conèixer-nos millor. El seu evangeli ens fa pensar i ens obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l’existència, la seva manera de reaccionar davant el patiment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana.

Jesús ens pot ensenyar sobretot un estil nou de vida. Qui s’hi acosta no se sent tant atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent, més arrelat en la veritat i amb un horitzó més digne i més esperançat.

Jesús ens pot alliberar també de maneres poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot, sobretot, introduir a les nostres vides una cosa tan important com l’alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat de qui viu estimant.

Jesús ens pot redimir d’imatges malaltes de Déu que anem arrossegant sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure Déu com una presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa. Deixar-se conduir per ell ens portarà a trobar-nos amb un Déu diferent, més gran i més humà que no pas totes les nostres teories.

Això sí. Per trobar-se amb Jesús en un nivell una mica autèntic hem de gosar sortir de la inèrcia i de l’immobilisme, recuperar la llibertat interior i estar disposats a néixer de nou, deixant enrere l’observança rutinària i avorrida d’una religió convencional.

Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de no poques persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió buida o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.al comentari 

Per: Jaume Rocabert  

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 15 de setembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Què ens pot aportar Jesús”, té com a fonament els fragments (27-35) del capítol 8 de l’evangeli de Marc.

En front d’aquesta pregunta que en fa l’anunciat de l’homilia del proper diumenge, la resposta dels cristians d’avui, molt probablement que majoritàriament, no sabrien quina resposta podrien donar: «I vosaltres, qui dieu que soc?» No sé exactament com contestaran aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui, però potser podem intuir una mica el que pot ser per a nosaltres en aquests moments si aconseguim trobar-nos-hi amb més profunditat i veritat.

En front d’una pregunta com aquesta, certament desconcertant, l’homilia ens diu que: Jesús ens pot ajudar, primer de tot, a conèixer-nos millor. El seu evangeli ens fa pensar i ens obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l’existència, la seva manera de reaccionar davant el patiment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana. Jesús ens pot ensenyar sobretot un estil nou de vida. Qui s’hi acosta no se sent tant atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent, més arrelat en la veritat i amb un horitzó més digne i més esperançat.

En el següent paràgraf, l’homilia fins i tot en diu de manera clara i concisa que fins i tot ens podria ensenyar a viure de manera diferent el que la religió ens ha adoctrinat que sovint han estat conceptes oposats al missatge de Jesús i de l’evangeli: Jesús ens pot alliberar també de maneres poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot, sobretot, introduir a les nostres vides una cosa tan important com l’alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat de qui viu estimant. Jesús ens pot redimir d’imatges malaltes de Déu que anem arrossegant sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure Déu com una presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa. Deixar-se conduir per ell ens portarà a trobar-nos amb un Déu diferent, més gran i més humà que no pas totes les nostres teories.

En la conclusió de la homilia, se’ns planteja unes condicions indispensables: Això sí. Per trobar-se amb Jesús en un nivell una mica autèntic hem de gosar sortir de la inèrcia i de l’immobilisme, recuperar la llibertat interior i estar disposats a néixer de nou, deixant enrere l’observança rutinària i avorrida d’una religió convencional. Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de no poques persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió buida o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

Al·leluia Ga 6,14

Déu me'n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu del Senyor.

En ella, és com si el món fos crucificat per a mi

i jo per al món.

Una homilia, com la quasi totalitat, que no ens pot deixar indiferents. Si bé és cert que la religió, no és de cap manera “paraula de Déu”, com ens han volgut fer creure, ja que totes són institucions humanes que massa sovint responen a uns interessos humans i, conseqüentment, instrumentalitzen les seves doctrines mogudes, malauradament, pels esmentats interessos. Si en un país això és més accentuat es, justament és en el que ens toca viure que encara com en el cas de la judicatura, arrossega les inèrcies del passat no tant llunya. A casa nostra, Catalunya, temps enrere la jerarquia (els bisbes catalans), tenien unes maneres molt més en sintonia amb el què és el missatge de Jesús, com es va poder constatar en els documents de la tarraconense. A dia d’avui, la majoria s’han vist influenciat per la CEE que, justament no està en sintonia amb les propostes progressistes del papa Francesc.      

 SORTIR DE L'AÏLLAMENT

Comentari a l’evangeli (Mc 7,31-37) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n'anà cap al llac de Galilea, passant pel

territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al

cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre't». A l'instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i

parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven

a tothom, i no se'n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».

Comentari.

La solitud ha esdevingut una de les plagues més greus de la nostra societat. Els homes construeixen ponts i autopistes per comunicar-se amb més rapidesa. Llancen satèl·lits per transmetre tota mena d’ones entre els continents. Es desenvolupa la telefonia mòbil i la comunicació per Internet. Però moltes persones estan cada cop més soles.

El contacte humà ha estat refredat en molts àmbits de la nostra societat. La gent gairebé no se sent responsable dels altres. Cadascú viu tancat en el seu món. No és fàcil el regal de la veritable amistat.

Hi ha qui ha perdut la capacitat d’arribar a una trobada càlida, cordial, sincera. Ja no són capaços d’acollir i d’estimar sincerament ningú, i no se senten compresos ni estimats per ningú. Cada dia es relacionen amb molta gent, però en realitat no es troben amb ningú. Viuen amb el cor bloquejat. Tancats a Déu i tancats als altres.

Segons el relat evangèlic, per alliberar el sordmut de la seva malaltia, Jesús li demana la seva col·laboració: «Obre’t». No és aquesta la invitació que hem de sentir avui també per rescatar el nostre cor de l’aïllament?

Sens dubte, les causes d’aquesta manca de comunicació són molt diverses, però sovint tenen la seva arrel en el nostre pecat. Quan actuem egoistament ens allunyem dels altres, ens separem de la vida i ens tanquem en nosaltres mateixos. Volent defensar la nostra pròpia llibertat i independència caiem en el risc de viure cada cop més sols.

Sens dubte és bo aprendre noves tècniques de comunicació, però hem d’aprendre primer de tot a obrir-nos a l’amistat i l’amor veritable. L’egoisme, la desconfiança i la insolidaritat són també avui allò que més ens separa i aïlla els uns dels altres. Per això, la conversió a l’amor és un camí indispensable per fugir de la solitud. Qui s’obre a l’amor al Pare i als germans no està sol. Viu de manera solidària.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 1 de setembre de l’any litúrgic B, que

se’ns ofereixen amb el títol, “Sortir de l’aïllament”, té com a fonament els fragments (31-37) del capítol 7

de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 8 de setembre, ens alliçona de com és molt important ajudar i col·laborar a

que la gent no resti aïllada i sense la més petita relació i convivència amb d’altres persones del seu entorn:

La solitud ha esdevingut una de les plagues més greus de la nostra societat. Els homes construeixen ponts i

autopistes per comunicar-se amb més rapidesa. Llancen satèl·lits per transmetre tota mena d’ones entre els

continents. Es desenvolupa la telefonia mòbil i la comunicació per Internet. Però moltes persones estan

cada cop més soles. El contacte humà ha estat refredat en molts àmbits de la nostra societat.

La gent gairebé no se sent responsable dels altres. Cadascú viu tancat en el seu món. No és

fàcil el regal de la veritable amistat.

Hi ha qui ha perdut la capacitat d’arribar a una trobada càlida, cordial, sincera. Ja no són capaços d’acollir i

d’estimar sincerament ningú, i no se senten compresos ni estimats per ningú. Cada dia es relacionen amb

molta gent, però en realitat no es troben amb ningú. Viuen amb el cor bloquejat. Tancats a Déu i tancats als

altres. Segons el relat evangèlic, per alliberar el sordmut de la seva malaltia, Jesús li demana

la seva col·laboració: «Obre’t». No és aquesta la invitació que hem de sentir avui també per

rescatar el nostre cor de l’aïllament?

Malauradament, el nostre gran pecat que sovint ni tan sols li donem la menor importància és, d’entre

d’altres: la manca de comunicació que són molt diverses, però sovint tenen la seva arrel en el nostre pecat.

Quan actuem egoistament ens allunyem dels altres, ens separem de la vida i ens tanquem en nosaltres

mateixos. Volent defensar la nostra pròpia llibertat i independència, caiem en el risc de viure

cada cop més sols.

L’homilia, com no podria ser d’altre manera, ens diu que: Sens dubte és bo aprendre noves tècniques de

comunicació, però hem d’aprendre primer de tot a obrir-nos a l’amistat i l’amor veritable.

L’egoisme, la desconfiança i la insolidaritat són també avui allò que més ens separa i aïlla els uns dels altres.

Per això, la conversió a l’amor és un camí indispensable per fugir de la solitud. Qui s’obre a

l’amor al Pare i als germans no està sol. Viu de manera solidària.

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava la Bona Nova del Regne,

i guaria en el poble tota malaltia.

Una homilia, com quasi totes, que no ens pot deixar indiferents, doncs l’individualisme, o dit sense embut:

l’egoisme és la gran plaga de la societat actual. Pel que sembla, als grans poders econòmics mundials, és

el què més els convé i en conseqüència, “han comprat a quasi la totalitat dels sectors de la nostra societat,

i quan dic a quasi tots, ho dic sense embut”. Qui tingui ulls per veure o la mínima capacitat de raonament

que intenti comprovar-ho i veurà que malauradament és així.