UNA RELIGIÓ BUIDA DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mc 7,1-8.14-15.21-23) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s'adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l'aigua, vasos i gerros i atuells d'aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?». Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l'Escriptura: "Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans". Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes».

Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l'home, el pot contaminar, perquè de dins de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l'home».

Comentari.

Els cristians de la primera i segona generació recordaven Jesús no tant com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb audàcia els perills i trampes de tota religió. El seu fort no era l’observança pietosa per sobre de tot, sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.

Marc, l’evangeli més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva. Entre les seves crítiques més radicals cal destacar-ne dues: l’escàndol d’una religió buida de Déu i el pecat de substituir la seva voluntat per «tradicions humanes» al servei d’altres interessos.

Jesús cita el profeta Isaïes: «Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans». Després denuncia en termes clars on és el parany: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.»

Aquest és el gran pecat. Un cop hem establert les nostres normes i tradicions, les col·loquem al lloc que només ha d’ocupar Déu. Les posem per sobre fins i tot de la seva voluntat: no es pot passar per alt la més mínima prescripció, encara que vagi contra l’amor i faci mal a les persones.

En aquesta religió, allò que importa no és Déu, sinó un altre tipus d’interessos. S’honora Déu amb els llavis, però el cor és lluny d’ell; es pronuncia un credo obligatori, però es creu en allò que convé; es compleixen ritus, però no hi ha obediència a Déu, sinó als homes. A poc a poc oblidem Déu i després oblidem que l’hem oblidat. Empetitim l’evangeli per no haver de convertir-se gaire. Orientem la voluntat de Déu cap allò que ens interessa i oblidem la seva exigència absoluta d’amor.

Aquest pot ser avui el nostre pecat. Aferrar-se com per instint a una religió desgastada i sense força per transformar les nostres vides. Seguir honorant Déu només amb els llavis. Resistir-se a la conversió i viure oblidats del projecte de Jesús: construir un món nou segons el cor de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 1 de setembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Una religió buida de Déu”, té com a fonament els fragments (1-8a.14-15.21-23) del capítol 7 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 1 de setembre, s’allunya dels massa sovint draps calents amb el quals, una bona part de la jerarquia i de clergues pretenen dissimular i fins i tot negar, que la nostra religió viu la probablement crisi més gran de la història. No només les noves generacions ja no mantenen la continuïtat religiosa familiar, sinó que donat que estem en la societat de la informació i que allò que anys enrere es desconeixia, avui les noticies volen, tan si informen com si desinformen. El que s’amagava hipòcritament, avui es destapen totes les misèries de tot tipus i també les de la nostra religió. Els continguts evangèlics s’han mantingut traduïts dels originals escrits en grec, però amb el llenguatge simbòlic hebreu, que entre la societat occidental, s’interpreten literalment, la qual cosa ha provocat en les generacions actuals molt més cultes que la dels nostres antecessors, un seguit d’interrogants que en cap moment s’han volgut clarificar. Tot això sense fer esment de les normatives eclesiàstiques que han provocat un reguitzell d’escàndols de tot tipus, i que a dia d’avui encara la jerarquia no mou fitxa per netejar el llastre de segles que bloqueja la que hauria de ser la normal activitat religiosa.            

És en aquest sentit que la homilia ens aclareix que: Els cristians de la primera i segona generació recordaven Jesús no tant com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb audàcia els perills i trampes de tota religió. El seu fort no era l’observança pietosa per sobre de tot, sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.

Marc, l’evangeli més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva. Entre les seves crítiques més radicals cal destacar-ne dues: l’escàndol d’una religió buida de Déu i el pecat de substituir la seva voluntat per «tradicions humanes» al servei d’altres interessos.

Això és tant així, com ho era en temps de Jesús que citant a Isaïes ens diu: «Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans». Després denuncia en termes clars on és el parany: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.»

L’homilia, sense embuts ho denuncia: Aquest és el gran pecat. Un cop hem establert les nostres normes i tradicions, les col·loquem al lloc que només ha d’ocupar Déu. Les posem per sobre fins i tot de la seva voluntat: no es pot passar per alt la més mínima prescripció, encara que vagi contra l’amor i faci mal a les persones.

I, conseqüentment, denuncia: En aquesta religió, la que ens han ensenyat, allò que importa no és Déu, sinó un altre tipus d’interessos. S’honora Déu amb els llavis, però el cor és lluny d’ell; es pronuncia un credo obligatori, però es creu en allò que convé; es compleixen ritus, però no hi ha obediència a Déu, sinó als homes. A poc a poc oblidem Déu i després oblidem que l’hem oblidat. Empetitim l’evangeli per no haver de convertir-se gaire. Orientem la voluntat de Déu cap allò que ens interessa i oblidem la seva exigència absoluta d’amor. 

En el darrer paràgraf, l’homilia no fa res més que reblar el clau:  Aquest pot ser avui el nostre pecat. Aferrar-se com per instint a una religió desgastada i sense força per transformar les nostres vides. Seguir honorant Déu només amb els llavis. Resistir-se a la conversió i viure oblidats del projecte de Jesús: construir un món nou segons el cor de Déu.

Al·leluia Jm 1,18

El Pare ha decidit lliurement

que la proclamació de la veritat

ens fes néixer a la vida,

perquè fóssim com un primer fruit

de tot el que ha creat.

Una homilia, que no ens hauria de deixar indiferents, no només a nosaltres, sinó a la gran majoria dels membres de la jerarquia eclesiàstica, que malgrat els esforços del papa Francesc, segueixen obstinats a mantenir-se fidels a les línies dels darrers dos papes ultraconservadors i, en conseqüència, a no permetre que res es modifiqui, doncs tota reforma els comportaria perdre els privilegis escandalosament impropis dels qui més haurien de donar testimoni de pobresa i de donació als altres.                 

  

 ¿TAMBÉ VOSALTRES EM VOLEU DEIXAR?

Comentari a l’evangeli (Jn 6,60-69) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:

--Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?

61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:

--Aix

ò us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? 63 És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.

Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. 65 I afegí:

--Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.

66 Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:

--¿També vosaltres em voleu deixar?

68 Simó Pere li respongué:

--Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, 69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

Comentari.

El món en què vivim ja no pot ser considerat com a cristià. Les noves generacions no accepten fàcilment la visió de la vida que es transmetia abans de pares a fills per via d’autoritat. Les idees i les directrius que predominen en la cultura moderna s’allunyen molt de la inspiració cristiana. Vivim en una època postcristiana.

Això vol dir que la fe ja no és «una cosa evident i natural». Tot allò cristià està sotmès a un examen crític cada vegada més implacable. Són molts els que en aquest context se senten sacsejats pel dubte, i força els que, deixant-se portar pels corrents del moment, ho abandonen tot.

Una fe combatuda des de tants fronts no pot ser viscuda com fa uns anys. El creient ja no es pot recolzar en la cultura ambiental ni en les institucions. La fe dependrà cada cop més de la decisió personal de cadascú. Serà cristià qui prengui la decisió conscient d’acceptar i seguir Jesucrist. Aquesta és la dada potser més decisiva en el moment religiós que avui viu Europa: s’està passant d’un cristianisme per naixement a un cristianisme per decisió.

Ara bé, la persona necessita recolzar-se en algun tipus d’experiència positiva per prendre una decisió tan important. L’experiència s’està convertint en una mena de criteri d’autenticitat i en un factor fonamental per decidir l’orientació de la pròpia vida. Això vol dir que, en el futur, l’experiència religiosa serà cada cop més important per fonamentar la fe. Serà creient aquell que experimenti que Déu li fa bé i que Jesucrist l’ajuda a viure.

El relat evangèlic de Joan és avui més significatiu que mai. En un moment determinat, molts deixebles de Jesús dubten i es fan enrere. Aleshores Jesús diu als Dotze: «També vosaltres em voleu deixar?» Simó Pere li contesta en nom de tots des d’una experiència bàsica: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem». Molts es mouen avui en un estat intermedi entre un cristianisme tradicional i un procés de descristianització. No és bo viure en l’ambigüitat. Cal prendre una decisió fonamentada en la pròpia experiència. I tu, també ho vols deixar?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 COMBREGAR AMB JESÚS

Comentari a l’evangeli (Jn 6,51-58) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

52 Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:

--Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?

53 Jesús els respongué:

--Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57 A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre. (BCI)

Comentari.

«Feliços els convidats a la seva taula». Això és el que diu el sacerdot mentre mostra a tot el poble el pa eucarístic abans de començar-ne la distribució. Quin ressò tenen avui aquestes paraules en els qui les senten?

Molts, sens dubte, se senten feliços de poder acostar-se a combregar per trobar-se amb Crist i alimentar la seva vida i la seva fe. N’hi ha bastants que s’aixequen automàticament per fer un cop més un gest rutinari i buit de vida. Un nombre important de persones no se senten cridades a participar i tampoc experimenten per això cap insatisfacció.

I, tanmateix, combregar pot ser per al cristià el gest més important i central de tota la setmana, si es viu amb tota la seva expressivitat i el seu dinamisme.

La preparació comença amb el cant o recitació del parenostre. No ens preparem cadascun pel nostre compte per combregar individualment. Combreguem formant tots una família que, per sobre de tensions i diferències, vol viure fraternalment invocant el mateix Pare i trobant-nos tots en el mateix Crist.

No es tracta de resar un «parenostre» dins de la missa. Aquesta pregària adquireix una profunditat especial en aquest moment. El gest del prevere, amb les mans obertes i alçades, és una invitació a adoptar una actitud confiada d’invocació. Les peticions ressonen de manera diferent en anar a combregar: «doneu-nos, Senyor, el vostre pa» i alimenteu la nostra vida amb aquesta comunió; «vingui a nosaltres el vostre regne» i vingui Crist a aquesta comunitat; «perdoneu les nostres culpes» i prepareu-nos per rebre el vostre Fill…

La preparació continua amb l’abraçada de pau, gest suggestiu i ple de força, que ens convida a trencar els aïllaments, les distàncies i la insolidaritat egoista. El ritu, precedit per una doble oració en què es demana la pau, no és només un gest d’amistat. Expressa el compromís de viure encomanant «la pau del Senyor», guarint ferides, eliminant odis, revifant el sentit de fraternitat, despertant la solidaritat.

La invocació «Senyor, jo no sóc digne…», dita amb fe humil i amb el desig de viure més fidelment a Jesús, és l’últim gest abans d’apropar-nos cantant a rebre el Senyor. La mà estesa i oberta expressa l’actitud de qui, pobre i indigent, s’obre a rebre el pa de vida.

El silenci agraït i confiat que ens fa conscients de la proximitat de Crist i de la seva presència viva en nosaltres, la pregària de tota la comunitat cristiana i la darrera benedicció posen fi a la comunió. No es reafirmaria la nostra fe si encertéssim a combregar amb més profunditat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 ESCOLTAR LA VEU DE DÉU EN LA CONSCIÈNCIA

Comentari a l’evangeli (Jn 6,41-51) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?». Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l'atreu el Pare que m'ha enviat. I els qui venen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l'ensenyament del Pare i l'han après venen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo soc el pa que dona la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món».

Comentari.

Jesús es troba discutint amb un grup de jueus. En un moment determinat fa una afirmació de gran importància: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu.» I més endavant continua: «Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi».

La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del mateix moment que comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill. Déu va quedant aquí com una cosa poc important que s’arracona en algun lloc oblidat de la nostra vida. És fàcil aleshores viure ignorant Déu.

Fins i tot els que ens diem creients estem perdent capacitat per escoltar Déu. No és que Déu no parli al fons de les consciències. És que, plens de soroll i autosuficiència, ja no sabem percebre la seva presència callada en nosaltres.

Potser és aquesta la nostra tragèdia més gran. Estem foragitant Déu del nostre cor. Ens resistim a sentir la seva crida. Ens amaguem a la seva mirada amorosa. Preferim «altres déus» amb qui viure de manera més còmoda i menys responsable.

No obstant això, sense Déu al cor quedem com perduts. Ja no sabem d’on venim ni cap on anem. No reconeixem què és essencial i què és poc important. Ens cansem cercant seguretat i pau, però el nostre cor continua inquiet i insegur.

Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desperten en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot adquireix llavors nova llum. Tot es comença a veure de manera més amable i esperançada.

El Concili Vaticà II parla de la «consciència» com «el nucli més secret» de l’ésser humà, el «sagrari» en què la persona «se sent sola amb Déu», un espai interior on «la veu de Déu ressona en el seu recinte més íntim». Baixar fins al fons d’aquesta consciència, per escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per escoltar Déu. Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 Comentari. al comentari.-

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 11 d’agost de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la veu de Déu en la consciència”, té com a fonament els fragments (41-51) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

L’homilia pel proper diumenge 11 d’agost Jesús es troba discutint amb un grup de jueus. En un moment determinat fa una afirmació de gran importància: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu.» I més endavant continua: «Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi». La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del mateix moment que comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill. Déu va quedant aquí com una cosa poc important que s’arracona en algun lloc oblidat de la nostra vida. És fàcil aleshores viure ignorant Déu. Dues afirmacions molt contundents que ens hauria de fer pensar a totes i a tots als que ens volem considerar cristians. Sovint el nostre cristianisme és descafeïnat perquè el limitem a unes pràctiques religioses sense haver aprofundit degudament en el contingut evangèlic i el que aquest descriu del missatge de Jesús. 

Tant és així que en el següent paràgraf, l’homilia ens diu: Fins i tot els que ens diem creients estem perdent capacitat per escoltar Déu. No és que Déu no parli al fons de les consciències. És que, plens de soroll i autosuficiència, ja no sabem percebre la seva presència callada en nosaltres. Potser és aquesta la nostra tragèdia més gran. Estem foragitant Déu del nostre cor. Ens resistim a sentir la seva crida. Ens amaguem a la seva mirada amorosa. Preferim «altres déus» amb qui viure de manera més còmoda i menys responsable.

No obstant això, sense Déu al cor quedem com perduts. Ja no sabem d’on venim ni cap on anem. No reconeixem què és essencial i què és poc important. Ens cansem cercant seguretat i pau, però el nostre cor continua inquiet i insegur. Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desperten en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot adquireix llavors nova llum. Tot es comença a veure de manera més amable i esperançada.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens descriu com i d’equina manera podem retrobar el camí, un camí que malauradament, una majoritària part de la mateixa jerarquia de l’Església va voler “enterrar les conclusions d’aquell esperançador Concili: El Concili Vaticà II parla de la «consciència» com «el nucli més secret» de l’ésser humà, el «sagrari» en què la persona «se sent sola amb Déu», un espai interior on «la veu de Déu ressona en el seu recinte més íntim». Baixar fins al fons d’aquesta consciència, per escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per escoltar Déu. Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.   

Al·leluia Jo 6,51

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Una nova homilia, que ens hauria de sacsejar la nostra massa sovint apàtica consciència. El camí que ens porta a Déu, mitjançant les ensenyances de Jesús, no és tant de practicar rituals religiosos, sinó de trobar el camí de la unió amb Déu i amb el Crist, per mitjà de la connexió espiritual. L’Esperit de Déu, està a dins de cadascuns dels nostres esperits, i és amb aquesta connexió espiritual, que ens aïllarem dels sorolls que nos ens deixa sentir les seves orientacions.  

NOSTÀLGIA D’ETERNITAT

Comentari a l’evangeli (Jn 6,24-35) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafarnaüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l'altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l'home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal». Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?». Jesús els respongué: «L'obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat». Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: "Els donà el seu blat celestial"». Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dona el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa». Jesús els diu: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

Comentari.

Quan observem que els anys van deteriorant la nostra salut i que també nosaltres ens anem apropant al final dels nostres dies, alguna cosa es rebel·la al nostre interior. Per què cal morir, si des del fons del nostre ésser alguna cosa ens diu que estem fets per viure?

El record que la nostra vida es va gastant dia a dia sense aturar-se fa néixer en nosaltres un sentiment d’impotència i de pena. La vida hauria de ser més bonica per a tothom, més joiosa, més llarga. En el fons, tots anhelem una vida feliç i eterna.

L’ésser humà sempre ha sentit nostàlgia d’eternitat. Així tenim els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes tractant de deixar una obra immortal per a la posteritat, o senzillament els pares volent perpetuar-se en els seus fills més estimats.

Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no voler treballar per a la immortalitat, sinó només per a l’època. La vida va canviant de manera tan vertiginosa que als pares els costa de reconèixer-se en els seus fills. Tot i això, la nostàlgia d’eternitat continua viva, encara que potser es manifesti de manera més ingènua.

Avui s’intenta per tots els mitjans aturar el temps donant culte al que és jove. L’home modern no creu en l’eternitat, i per això s’esforça per eternitzar un temps privilegiat de la seva vida actual. No és difícil veure com l’horror de l’envelliment i el desig d’agafar-se a la joventut porten de vegades comportaments propers al ridícul.

Es fa de vegades burla dels creients dient que, davant el temor de la mort, s’inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d’eternitat. I gairebé no critica ningú aquest neoromanticisme modern dels que busquen inconscientment instal·lar-se en una «eterna joventut».

Quan l’ésser humà cerca eternitat, no pensa d’establir-se a la terra d’una manera una mica més confortable per prolongar la seva vida el més possible. El que anhela no és perpetuar per sempre aquesta barreja de goigs i patiments, èxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la set de felicitat.

La invitació de l’evangeli és clara «no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna». El creient es preocupa d’alimentar allò que hi ha d’etern, arrelant la seva vida en un Déu que viu per sempre i en un amor que és «més fort que la mort».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentar

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 4 d’agost de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Nostàlgia d’eternitat”, té com a fonament els fragments (24-35) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

L’homilia pel proper diumenge 4 d’agost ens parla del que Jesús digué al seus deixebles: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set». Tot i el seu missatge, cada cop més les nostres generacions no pensen que la vida té data de caducitat i que tots, uns més aviat i altres més tard, la mort posarà fi a la nostra vida terrenal. Una realitat cada cop més menys acceptada: Per què cal morir, si des del fons del nostre ésser alguna cosa ens diu que estem fets per viure? El record que la nostra vida es va gastant dia a dia sense aturar-se fa néixer en nosaltres un sentiment d’impotència i de pena. La vida hauria de ser més bonica per a tothom, més joiosa, més llarga. En el fons, tots anhelem una vida feliç i eterna...

És en front d’aquesta realitat, que l’homilia ens descriu que: L’ésser humà sempre ha sentit nostàlgia d’eternitat. Així tenim els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes tractant de deixar una obra immortal per a la posteritat, o senzillament els pares volent perpetuar-se en els seus fills més estimats. Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no voler treballar per a la immortalitat, sinó només per a l’època. La vida va canviant de manera tan vertiginosa que als pares els costa de reconèixer-se en els seus fills. Tot i això, la nostàlgia d’eternitat continua viva, encara que potser es manifesti de manera més ingènua. 

Quina és la resposta que es dóna al que ja és una realitat? Intentant per tots els mitjans aturar el temps donant culte al que és jove. L’home modern no creu en l’eternitat, i per això s’esforça per eternitzar un temps privilegiat de la seva vida actual. No és difícil veure com l’horror de l’envelliment i el desig d’agafar-se a la joventut porten de vegades comportaments propers al ridícul. Es fa de vegades burla dels creients dient que, davant el temor de la mort, s’inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d’eternitat. I gairebé no critica ningú aquest neoromanticisme modern dels que busquen inconscientment instal·lar-se en una «eterna joventut». 

Sortosament, no tothom pensa de la mateixa manera. L’envelliment és inqüestionable i justament és quan s’arriba a aquest moment: Quan l’ésser humà cerca eternitat, no pensa d’establir-se a la terra d’una manera una mica més confortable per prolongar la seva vida el més possible. El que anhela no és perpetuar per sempre aquesta barreja de goigs i patiments, èxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la set de felicitat. La invitació de l’evangeli és clara «no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna». El creient es preocupa d’alimentar allò que hi ha d’etern, arrelant la seva vida en un Déu que viu per sempre i en un amor que és «més fort que la mort».     

Al·leluia Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Aquesta és una homilia que, malauradament el jovent ni l’entent ni l’interessa. La hora per entendre-la, ja arribarà. Pels que ja hem sobrepassat llargament la jubilació, estem en condicions per intentar pensar-hi i per interioritzar el darrer paràgraf d’aquesta homilia. Si ho fem, estarem més a prop d’acceptar el missatge de Jesús i, conseqüentment, d’acceptar que en aquest món, només hi estem de passada i que el nostre destí definitiu el veritable goig i benestar de l’eternitat.