LA FORÇA DE L'ESPERIT

Comentari de l'evangeli ( Mc 3,20-33) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus sentiren dir el que feia

hi anaren per endur-se'l perquè deien que havia perdut el seny. Per altra banda, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d'una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar. A casa d'un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo, però el qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.

Després arriba la seva mare amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d'ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

Comenari.-

L'home contemporani s´està acostumant a viure sense respondre a la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El més greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i no té sentit. Es viu llavors d’impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l’aparença de la vida. Probablement aquesta trivialització de la vida és l’arrel més important de la in-creença de molts.

Quan l’ésser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, les persones i les coses. Però sobretot s’incapacita per «escoltar» el misteri que conté el fons de l’existència. L’home d’avui es resisteix a la profunditat. No està disposat a cuidar la vida interior. Però comença a sentir-se insatisfet: intueix que necessita una cosa que la vida de cada dia no li proporciona. En aquesta insatisfacció hi pot haver el començament de la seva salvació.

El gran teòleg Paul Tillich deia que només l’Esperit ens pot ajudar a tornar a descobrir «el camí del profund». Per contra, pecar contra aquest Esperit Sant seria «carregar amb el nostre pecat per sempre». L’Esperit pot despertar en nosaltres el desig de lluitar per una cosa més noble i millor que allò trivial de cada dia. Pot donar-nos l’audàcia necessària per iniciar un treball interior en nosaltres.

L’Esperit pot fer brollar una alegria diferent al nostre cor; pot vivificar la nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l’amor fins i tot cap a aquells pels quals avui no sentim el menor interès. L’Esperit és «una força que actua en nosaltres i que no és nostra». És el mateix Déu inspirant i transformant les nostres vides. Ningú no pot dir que no estigui habitat per aquest Esperit. L’important és no apagar-lo, revifar el foc, fer que cremi purificant i renovant la nostra vida. Potser hem de començar per invocar Déu amb el salmista: «No em prenguis el teu Esperit Sant».

José Antonio Pagola

                                             Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 9 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “La força guaridora de l’Esperit”, té com a fonament els fragments (20-35) del capítol 3 de l’evangeli de Marc.

Una nova homilia que intenta mitjançant els fragments de l’evangeli de Marc, sacsejar la nostra consciència adormida, apàtica o senzillament mal instruïda. Quan, els que ja tenim una edat, se’ns havia parlat de l’Esperit o, encara menys, quantes vegades se’ns instruïa que l’Esperit de Déu, no només habita en cadascun de nosaltres, sinó que és la força guaridora que ens pot alliberar del nostre caminar sense sentit ni cap objectiu veritablement definit en el nostre peregrinar en aquesta vida, massa sovint de manera insulsa i/o erràtica. Potser és per això que se’ns diu: L´home contemporani s´està acostumant a viure sense respondre a la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El més greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i no té sentit. Es viu llavors d’impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l’aparença de la vida. Probablement aquesta trivialització de la vida és l’arrel més important de la in-creença de molts. 

Quan això passa, ens diu la homilia: Quan l’ésser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, les persones i les coses. Però sobretot s’incapacita per «escoltar» el misteri que conté el fons de l’existència. L’home d’avui es resisteix a la profunditat. No està disposat a cuidar la vida interior. Però comença a sentir-se insatisfet: intueix que necessita una cosa que la vida de cada dia no li proporciona. En aquesta insatisfacció hi pot haver el començament de la seva salvació.

És en aquesta línia que l’homilia en recorda les paraules del teòleg Paul Tillich quan ens diu: només l’Esperit ens pot ajudar a tornar a descobrir «el camí del profund». Per contra, pecar contra aquest Esperit Sant seria «carregar amb el nostre pecat per sempre». L’Esperit pot despertar en nosaltres el desig de lluitar per una cosa més noble i millor que allò trivial de cada dia. Pot donar-nos l’audàcia necessària per iniciar un treball interior en nosaltres.

Com ja ens té acostumats, el darrer paràgraf de la homilia, és un cant a l’esperança, és un intent de sacsejar el nostre quotidià caminar sense objectiu i oferir-nos quelcom que té el poder de capgirar de dalt a baix el nostre futur més immediat: L’Esperit pot fer brollar una alegria diferent al nostre cor; pot vivificar la nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l’amor fins i tot cap a aquells pels quals avui no sentim el menor interès. L’Esperit és «una força que actua en nosaltres i que no és nostra». És el mateix Déu inspirant i transformant les nostres vides. Ningú no pot dir que no estigui habitat per aquest Esperit. L’important és no apagar-lo, revifar el foc, fer que cremi purificant i renovant la nostra vida. Potser hem de començar per invocar Déu amb el salmista: «No em prenguis el teu Esperit Sant». 

Al·leluia Jo 12,31b.32

Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, diu el Senyor;

i jo, quan seré enlairat damunt la terra,

atrauré tothom cap a mi.

Una nova homilia que ens descriu de manera planera la força que ens pot proporcionar l’Esperit Sant des de el nostre interior de cadascun de nosaltres, si el deixem que ens guiï i ens condueixi vers la plenitud del missatge que ens va transmetre Jesús i que dissortadament, ja aleshores i durant tots els segles passats, sempre han existit i seguiran existint a dins i a fora del cristianisme. Els quals no són altres que aquells que es mouen més per interessos de poder i allò que el malèfic poder els proporciona, que s’han alineat en aquestes poderosíssimes corrents neoliberals actuals, per atraure a les grans masses vers atractives activitats i maneres de vida total buides de continguts que veritablement puguin donar un sentit profund i interior a les nostres vides.