LA VIDA COM UN REGAL

Comentari a l'evangeli (Mc 4,26-34) escrit per J.A.Pagola

Evangeli ,-

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».

Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Comentari.-

Gairebé tot ens convida a viure avui sota el signe de l’activitat, la programació i el rendiment. Hi ha hagut poques diferències entre el capitalisme i el socialisme. A l’hora de valorar la persona, sempre s’acaba mesurant-la per la seva capacitat de producció. Es pot dir que la societat moderna ha arribat a la convicció pràctica que, per donar a la vida el seu veritable sentit i el seu contingut més ple, l’única cosa important és treure-li el màxim rendiment per mitjà de l’esforç i l’activitat.

Per això se’ns fa tan estranya i enutjosa aquesta petita paràbola, recollida per l’evangelista Marc, en què Jesús compara el «regne de Déu» amb una llavor que creix per si sola, sense que el pagès li proporcioni la força per germinar i créixer. Sens dubte és important el treball de sembra que realitza el pagès, però a la llavor hi ha alguna cosa que no li ha posat ell: una força vital que no es deu al seu esforç. Experimentar la vida com un regal és probablement una de les coses que ens pot fer viure els homes i les dones d’avui de manera nova, més atents no només al que aconseguim amb la nostra feina, sinó també al que anem rebent de manera gratuïta.

Encara que potser no ho percebem així, la nostra major «desgràcia» és viure només del nostre esforç, sense deixar-se afavorir i beneir per Déu, i sense gaudir del que se’ns va regalant constantment. Passar per la vida sense deixar-se sorprendre per la novetat de cada dia. Tots avui necessitem aprendre a viure de manera més oberta i més acollidora, en actitud més contemplativa i agraïda. Algú ha dit que hi ha problemes que no es resolen a base d’esforç, sinó que es dissolen quan sabem acollir la gràcia de Déu en nosaltres. Se’ns oblida que, en definitiva, com deia Georges Bernanos, «tot és gràcia», perquè tot, absolutament tot, està sostingut i penetrat pel misteri d’aquest Déu que és gràcia, perdó i acolliment per a totes les criatures. Així ens ho revela Jesús.

                                José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 16 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “La vida com un regal”, té com a fonament els fragments (26-34) del capítol 4 de l’evangeli de Marc.

Una nova homilia que ens invita cada dia i tots els dies de l’any, a saber donar gràcies a Déu per tot el que rebem de la molta estimació que Déu ens té a cadascun de nosaltres. Massa sovint no només ens en descuidem, sinó que fins i tot ens volem creure que el que aconseguim és per la “nostre capacitat i esforç”. Malgrat el nostre orgull i a voltes supèrbia, Déu no ens deixa ni un instant d’estimar-nos. Els temps canvien i les costum també, però en el fons, tal i com ens recorda l’homilia, els mecanismes productius de l’explotació, mantenen els mateixos mecanismes: Gairebé tot ens convida a viure avui sota el signe de l’activitat, la programació i el rendiment. Hi ha hagut poques diferències entre el capitalisme i el socialisme. A l’hora de valorar la persona, sempre s’acaba mesurant-la per la seva capacitat de producció. Es pot dir que la societat moderna ha arribat a la convicció pràctica que, per donar a la vida el seu veritable sentit i el seu contingut més ple, l’única cosa important és treure-li el màxim rendiment per mitjà de l’esforç i l’activitat.

Des de la industrialització, però abans també, tothom ens hem convençut que el nostre esforç, la nostre col·laboració, és importantíssima, com també estem convençuts que és infravalorada, la qual cosa és certa, però del que no ens preocupem ni agraïm, és de saber donar gràcies a Déu del que cada dia hem estat capaços de poder fer: Per això se’ns fa tan estranya i enutjosa aquesta petita paràbola, recollida per l’evangelista Marc, en què Jesús compara el «regne de Déu» amb una llavor que creix per si sola, sense que el pagès li proporcioni la força per germinar i créixer. Sens dubte és important el treball de sembra que realitza el pagès, però a la llavor hi ha alguna cosa que no li ha posat ell: una força vital que no es deu al seu esforç. Experimentar la vida com un regal és probablement una de les coses que ens pot fer viure els homes i les dones d’avui de manera nova, més atents no només al que aconseguim amb la nostra feina, sinó també al que anem rebent de manera gratuïta.

La nostra dissortada manera de ser, és no saber reconèixer que a darrera del nostre propi esforç hi ha el nostre Déu creador que malgrat el nostre oblit, és qui desenvolupa en nosaltres la capacitat intel·lectual i física de cadascun de nosaltres: Encara que potser no ho percebem així, la nostra major «desgràcia» és viure només del nostre esforç, sense deixar-se afavorir i beneir per Déu, i sense gaudir del que se’ns va regalant constantment. Passar per la vida sense deixar-se sorprendre per la novetat de cada dia. Tots avui necessitem aprendre a viure de manera més oberta i més acollidora, en actitud més contemplativa i agraïda. Algú ha dit que hi ha problemes que no es resolen a base d’esforç, sinó que es dissolen quan sabem acollir la gràcia de Déu en nosaltres. Se’ns oblida que, en definitiva, com deia Georges Bernanos, «tot és gràcia», perquè tot, absolutament tot, està sostingut i penetrat pel misteri d’aquest Déu que és gràcia, perdó i acolliment per a totes les criatures. Així ens ho revela Jesús.     

Al·leluia

La llavor és la paraula de Déu,

el sembrador és el Crist;

tothom qui el troba viurà per sempre.

Una nova homilia que ens descriu de manera planera, com ja dèiem la setmana passada, la força que ens pot proporcionar l’Esperit Sant des de el nostre interior de cadascun de nosaltres, si el deixem que ens guiï i ens condueixi vers la plenitud del missatge que ens va transmetre Jesús i que dissortadament, ja aleshores i durant tots els segles passats, sempre han existit i seguiran existint a dins i a fora del cristianisme, els que pel seu ofuscament malaltís i/o interessat, varen aleshores i ara també, desvirtuant el missatge que Jesús ens va deixar. Els quals no són altres que aquells que es mouen més per interessos de poder i allò que el malèfic poder els proporciona, que s’han alineat en aquestes poderosíssimes corrents neoliberals actuals, molt temptadores crematísticament parlant, però també pel poder que proporcionen en front de la nostra materialitzada societat actual, els quals, però, són totalment buides de continguts que veritablement puguin donar un sentit profund i interior a les nostres vides.