dilluns, 30 de desembre del 2024

 UNA ALEGRIA PER A TOT EL POBLE

(Solemnitat de la mare de déu)

Comentari a l’evangeli (Lc 2,16-21) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d'aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.
Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare.

Comentari.

Hi ha coses que només la gent senzilla sap copsar. Veritats que només el poble pot intuir. Alegries que només els pobres poden gaudir.

Així és el naixement del Salvador a Betlem: No és cap cosa per a rics i gent adinerada; un esdeveniment que només els cultes i savis poden entendre; res reservat a minories selectes. És un esdeveniment popular. Una alegria per a tot el poble.

Més encara. Són uns pobres pastors, considerats a la societat jueva com a gent poc honrada, marginats per molts com a pecadors, els únics que estan desperts per escoltar la notícia. També avui és així, encara que, sovint, els més pobres i marginats hagin quedat tan lluny de la nostra Església.

Déu és gratuït. Per això és més fàcilment acollit pel poble pobre que per aquells que pensen poder adquirir-ho tot amb diners. Déu és senzill, i és més a prop del poble humil que d’aquells que viuen obsessionats per tenir-ne sempre més. Déu és bo, i l’entenen millor els qui saben estimar-se com a germans que aquells que viuen egoistament, tancats en el benestar.

Continua sent veritat el que insinua el relat del primer Nadal. Els pobres tenen un cor més obert a Jesús que aquells que viuen satisfets. El seu cor amaga una «sensibilitat cap a l’Evangeli» que en els rics ha quedat sovint atrofiada. Tenen raó els místics quan diuen que per acollir Déu cal «buidar-se», «despullar-se» i «fer-se pobres».

Mentre visquem buscant la satisfacció dels nostres desitjos, aliens al patiment dels altres, coneixerem diferents graus d’excitació, però no pas l’alegria que s’anuncia als pastors de Betlem.

Mentre seguim alimentant el desig de possessió no es podrà cantar entre nosaltres la pau que es va entonar a Betlem: «La idea que es pot fomentar la pau mentre s’encoratgen els esforços de possessió i de lucre és una il·lusió» (Erich Fromm).

Tindrem cada cop més coses per gaudir, però no ompliran el nostre buit interior, el nostre avorriment i soledat. Arribarem a èxits cada cop més notables, però creixerà entre nosaltres la rivalitat, el conflicte i la competència despietada.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat





dijous, 26 de desembre del 2024

 DEIXEM QUE JESÚS ENTRI A CASA NOSTRA

Comentari a l’evangeli (Lc 2,41-52) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys pujaren a celebrar les festes com era costum, i passats els dies, quan tothom se'n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts i no el trobaren. L'endemà se'n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.

El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure'l allà, i la seva mare li digué: «Fill, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els digué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?». Ells no comprengueren aquesta resposta.

Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes. 

Comentari.

Necessitem abans de res cercar, cuidar i desenvolupar un projecte sa, digne i feliç de família que pugui concretar-se en la vida concreta de cada llar. Jesús, acollit amb fe i convicció a la nostra família, ens pot ajudar a corregir i millorar la nostra manera de viure i ens pot descobrir un camí nou més digne de seguidors del seu Evangeli.

Deixar entrar Jesús a casa nostra significa arrelar la família amb més veritat, més passió i més il·lusió en la seva persona, el missatge i el projecte del regne de Déu. Moltes coses caldrà fer els propers anys per revifar les nostres famílies, però res més decisiu que posar Jesús al centre de la llar, confiant en la seva promesa: «on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells» (Mateu 18,20). No esteu sols. Al centre de la vostra llar hi ha Jesús. Ell us reuneix, us encoratja i us sosté. Amb Jesús tot és possible.

Acollir Jesús a casa és tasca de tota una vida. El primer és aprendre a viure a casa amb un cor nou i un esperit renovador. Això vol dir començar a viure una nova relació amb Jesús, una adhesió més viva. Una família formada per cristians que amb prou feines coneixen Jesús, que només el confessen de tant en tant i de manera abstracta, que mai no llegeixen l’evangeli, que es relacionen amb un Jesús mut del qual no senten res especial, res d’interès per a l’home i la dona d’avui, un Jesús apagat que no atrau ni sedueix, que no toca els cors… és una família que difícilment podrà sentir la seva força renovadora.

Si ignorem Jesús i en desconeixem el missatge, no podrem orientar la nostra vida de família des del seu Evangeli. Si no sabem mirar el món, la vida, les persones, els fills, els problemes… amb els ulls amb què Jesús mirava, direm que comptem amb la llum privilegiada de la revelació, però serem una família cega que no sap mirar la vida com la mirava Jesús. I si no escoltem el patiment de la gent amb l’atenció, la sensibilitat i la compassió amb què Jesús escoltava els qui trobava pel camí patint, serem famílies sordes. I si no sintonitzem amb l’estil de viure de Jesús, amb la seva passió per fer un món més just, amb la seva tendresa envers els nens, amb el seu perdó als menyspreats… no sabrem transmetre el millor que Jesús transmetia, el més valuós, el més atractiu: la Bona Notícia.

Es tracta de viure a les nostres famílies aquesta experiència: caminar els propers anys cap a un nivell nou de convivència familiar, més inspirada i motivada per Jesús, i cap a una dinàmica i un estil de vida més ben orientats a obrir camins al regne de Déu, és a dir , a aquest món nou més humà i més feliç que vol el Pare per a tots, començant pels últims. Després de vint segles de cristianisme, les famílies cristianes necessiten un «cor nou» per viure i comunicar la Bona Notícia del Déu revelat en Jesús enmig de la societat actual. El que és decisiu és no resignar-se a viure avui en família sense Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 29 de desembre Festivitat de la Sagrada Família, que se’ns ofereixen amb el títol, “Deixem que Jesús entre a casa nostra”, té com a fonament els fragments (41-52) del capítol 2 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 29 de desembre, ens defineix ja en el seu primer paràgraf, i de manera concisa, com hauríem de voler que fos el nostre projecte de família. Òbviament la figura de Jesús caldria que hi fos cabdal, car d’aquesta manera, a ben segur que moltes de les problemàtiques que malauradament hi apareixen, a ben segur desapareixerien. 

En el segon paràgraf, l’homilia ens recorda una cabdal promesa de Jesús: «on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells» Si en el centre de la nostra vida i de la nostra llar hi tenim a Jesús, a ben segur que la convivència seria positiva, car Ell us reuneix, us encoratja i us sosté. Amb Jesús tot és possible. 

El tercer paràgraf de l’homilia ens fa un retrat trist, distant i apagat del que, malauradament, són moltes de les famílies, en les quals només si respira un ambient apagat i distant de l’amor que Jesús ens té per tots i cadascun dels humans, car pels que el tenen al centre de les seves vides, és un Jesús apagat que no atrau ni sedueix, que no toca els seus cors… és una família que difícilment podrà sentir la seva força renovadora.

  • En el quart paràgraf, l’homilia ens descriu la fredor d’esperit d’aquells que dissortadament o no coneixen a Jesús o, ja sigui per la trista materialització de la societat que el neocapitalisme ha aconseguit institucionalitzar, resulta que Si no sabem mirar el món, la vida, les persones, els fills, els problemes… amb els ulls amb què Jesús mirava, direm que comptem amb la llum privilegiada de la revelació, però serem una família cega que no sap mirar la vida com la mirava Jesús. La qual cosa comporta que si no sintonitzem amb l’estil de viure de Jesús, amb la seva passió per fer un món més just, amb la seva tendresa envers els nens, amb el seu perdó als menyspreats… no sabrem transmetre el millor que Jesús transmetia, el més valuós, el més atractiu: la Bona Notícia.

En el cinquè i darrer paràgraf de la homilia ens motiva a totes i a tots a un apropament més decidit i profund ver aquest Jesús que, malgrat la nostra fredor i distanciament, segueix estimant-nos i esperant quer finalment ens apropem a Ell, vers a una dinàmica i un estil de vida més ben orientats a obrir camins al regne de Déu, és a dir, a aquest món nou més humà i més feliç que vol el Pare per a tots, començant pels últims. Després de vint segles de cristianisme, les famílies cristianes necessiten un «cor nou» per viure i comunicar la Bona Notícia del Déu revelat en Jesús enmig de la societat actual. El que és decisiu és no resignar-se a viure avui en família sense Jesús.

Al·leluia Cf. Fets 16,14b

Obriu, Senyor, el nostre cor,

perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill.

Un nova homilia de l’equip del Pagola, que ens descriu a la perfecció les grans diferències existents entre els que en el centre de la seva vida hi tenen prioritàriament a Jesús i els que arrastrats per la malèfica societat del consum o el què és el mateix, la trista materialització de la vida i en conseqüència el total distanciament dels sentiments i de la sensibilitat per la pobresa de la gran majoria de la humanitat, de les atrocitats provocades per les guerres i els genocidis que aquestes produeixen, així com la fam en gran part del nostre món, així com la consegüent explotació d’homes, dones i infants   


dijous, 19 de desembre del 2024

 ACOMPANYAR A VIURE

Comentari a l’evangeli (Lc 1,39-45) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

Per aquells dies, Maria se n'anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l'Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t'ha fet saber, es complirà».

Comentari.

Un dels trets més característics de l’amor cristià és saber anar a trobar qui pot estar necessitant la nostra presència. Aquest és el primer gest de Maria després d’acollir amb fe la missió de ser mare del Salvador. Posar-se en camí i anar de pressa per trobar-se amb una altra dona que necessita en aquests moments la seva ajuda.

Hi ha una manera d’estimar que hem de recuperar als nostres dies, i que consisteix a «acompanyar a viure» qui està enfonsat en la solitud, bloquejat per la depressió, pres per la malaltia o, senzillament, buit d’alegria i d’esperança.

Estem consolidant, entre tots, una societat feta només per als forts, els premiats, els joves, els sans i els qui són capaços de fruir i de gaudir de la vida.

Estem fomentant així allò que s’ha anomenat el «segregarisme social» (Jürgen Moltmann). Ajuntem els nens a les escoles bressol, instal·lem els malalts a les clíniques i hospitals, guardem els nostres avis en asils i residències, tanquem els delinqüents a les presons i posem els drogoaddictes sota vigilància…

Així tot està en ordre. Cadascú rep allà l’atenció que necessita, i els altres ens podem dedicar amb més tranquil·litat a treballar i gaudir de la vida sense ser molestats. Procurem envoltar-nos de persones sense problemes que posin en perill el nostre benestar, i aconseguim viure «bastant satisfets».

Però així no és possible experimentar l’alegria de contagiar i donar vida. S’enten que molts, tot i haver aconseguit un nivell elevat de benestar, tinguin la impressió que la vida se’ls escapa avorridament entre les mans.

Qui creu en l’encarnació de Déu, que ha volgut compartir la nostra vida i acompanyar-nos en la nostra indigència, se sent cridat a viure d’una altra manera.

No es tracta de fer «coses grans». Potser, senzillament, oferir la nostra amistat a aquest veí enfonsat en la solitud, estar a prop d’aquell jove que pateix depressió, tenir paciència amb aquest ancià que busca ser escoltat per algú, estar amb aquests pares que tenen el seu fill a la presó, alegrar la cara d’aquell nen trist marcat per la separació dels pares…

Aquest amor que ens porta a compartir les càrregues i el pes que ha de suportar el germà és un amor «salvador», perquè allibera de la solitud i introdueix una esperança nova en qui pateix, ja que se sent acompanyat en la seva aflicció.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat



dijous, 12 de desembre del 2024

 

QUÈ PODEM FER?

Comentari a l’evangeli (Lc 3,10-18) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?». Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns publicans que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?». Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert». Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?». Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada».

La gent, que vivia en l'expectació, sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l'entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s'apaga». Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

Comentari.

Tot i la informació que ofereixen els mitjans de comunicació se’ns fa difícil prendre consciència que vivim en una mena d’«illa de l’abundància», enmig d’un món on més d’un terç de la humanitat viu a la misèria. No obstant, només cal volar unes hores en qualsevol direcció per trobar-nos amb la fam i la destrucció.

Aquesta situació només té un nom: injustícia. I només admet una explicació: inconsciència. Com ens podem sentir humans quan a pocs quilòmetres de nosaltres –què són, en definitiva, sis mil quilòmetres?– hi ha éssers humans que no tenen casa ni cap terreny per a viure; homes i dones que passen el dia cercant alguna cosa per menjar; nens que ja no podran superar la desnutrició?

La nostra primera reacció sol ser gairebé sempre la mateixa: «Però nosaltres, què podem fer davant de tanta misèria?» Mentre ens fem preguntes d’aquesta mena ens sentim més o menys tranquils. I vénen les justificacions de sempre: no és fàcil d’establir un ordre internacional més just; cal respectar l’autonomia de cada país; és difícil assegurar vies eficaces per distribuir aliments; més difícil encara mobilitzar un país perquè surti de la misèria.

Però tot això s’enfonsa quan sentim una resposta directa, clara i pràctica, com la que reben del Baptista els qui li pregunten què han de fer per «preparar el camí al Senyor». El profeta del desert els respon amb una simplicitat genial: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

Aquí s’acaben totes les nostres teories i les nostres justificacions. Què podem fer? Senzillament no acaparar més del que necessitem mentre hi hagi pobles que ho necessiten per viure. No continuar desenvolupant sense límits el nostre benestar oblidant els qui moren de gana. El veritable progrés no consisteix que una minoria arribi a un benestar material cada vegada més gran, sinó que la humanitat sencera visqui amb més dignitat i menys patiment.

Fa uns anys per Nadal jo era a Butare (Rwanda), donant un curs de cristologia a missioneres espanyoles. Un matí va arribar una religiosa navarresa dient que, en sortir de casa seva, havia trobat un nen que es moria de gana. Van poder comprovar que no tenia cap malaltia greu, només desnutrició. Era un més de tants orfes ruandesos que lluiten cada dia per sobreviure. Recordo que només vaig pensar una cosa. No se m’oblidarà mai: podem els cristians d’Occident acollir cantant el nen de Betlem mentre tanquem el nostre cor a aquests nens del Tercer Món?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.
Per Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 15 de desembre III d’Advent de l’any litúrgic C, que se’ns ofereixen amb el títol, “Què podem fer?”, té com a fonament els fragments (10-18) del capítol 3 de l’evangeli de Lluc.


L’homilia del proper diumenge 15 de desembre, 3r. de l’Advent, ens diu molt clarament que els occidentals no som conscients de la fam d’un terç dels homes i dones que viuen en condicions infrahumanes: Tot i la informació que ofereixen els mitjans de comunicació se’ns fa difícil prendre consciència que vivim en una mena «d’illa de l’abundància», enmig d’un món on més d’un terç de la humanitat viu a la misèria. No obstant, només cal volar unes hores en qualsevol direcció per trobar-nos amb la fam i la destrucció. 


Aquesta situació només té un nom: injustícia. I només admet una explicació: inconsciència. Com ens podem sentir humans quan a pocs quilòmetres de nosaltres –què són, en definitiva, sis mil quilòmetres?– hi ha éssers humans que no tenen casa ni cap terreny per a viure; homes i dones que passen el dia cercant alguna cosa per menjar; nens que ja no podran superar la desnutrició?

La nostra primera reacció sol ser gairebé sempre la mateixa: «Però nosaltres, què podem fer davant de tanta misèria?» Mentre ens fem preguntes d’aquesta mena ens sentim més o menys tranquils. I vénen les justificacions de sempre: no és fàcil d’establir un ordre internacional més just; cal respectar l’autonomia de cada país; és difícil assegurar vies eficaces per distribuir aliments; més difícil encara mobilitzar un país perquè surti de la misèria. Certament no és fàcil, car el problema és de molta envergadura i, conseqüentment requereix la complicitat dels grans organismes internacionals que, malauradament, es miren els grans problemes sense cap resposta efectiva, doncs les grans potències s’ha procurat el dret de vetar, cosa que els “impedeix” resoldre res. Ho hem vis darrerament amb el genocidi d’Israel contra els palestins!

Però tot això s’enfonsa quan sentim una resposta directa, clara i pràctica, com la que reben del Baptista els qui li pregunten què han de fer per «preparar el camí al Senyor». El profeta del desert els respon amb una simplicitat genial: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». Això ho podem fer a nivell local, però no a nivell mundial.

Aquí s’acaben totes les nostres teories i les nostres justificacions. Què podem fer? Senzillament no acaparar més del que necessitem mentre hi hagi pobles que ho necessiten per viure. No continuar desenvolupant sense límits el nostre benestar oblidant els qui moren de gana. El veritable progrés no consisteix que una minoria arribi a un benestar material cada vegada més gran, sinó que la humanitat sencera visqui amb més dignitat i menys patiment.   

L’homilia conclou amb una experiència que sens dubte ha de marcar moltíssim. Fa uns anys per Nadal jo era a Butare (Rwanda), donant un curs de cristologia a missioneres espanyoles. Un matí va arribar una religiosa navarresa dient que, en sortir de casa seva, havia trobat un nen que es moria de gana. Van poder comprovar que no tenia cap malaltia greu, només desnutrició. Era un més de tants orfes ruandesos que lluiten cada dia per sobreviure. Recordo que només vaig pensar una cosa. No se m’oblidarà mai: podem els cristians d’Occident acollir cantant el nen de Betlem mentre tanquem el nostre cor a aquests nens del Tercer Món?

Al·leluia Is 61,1

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts


Vet aquí una homilia més del Pagola, que com la seva majoria, ens crida moltíssim la nostra atenció. El més positiu seria que aquestes homilies que tenen la virtut de descriuen sense draps calent, la trista realitat de la societat materialista que vivim i que sortir de l’enteranyinat cercle viciós és una tasca certament gens fàcil, Cals demanar que l’Esperit ens il·lumini i doni forces per, progressivament obrar amb més coherència cristiana. Què així sigui.  


dijous, 5 de desembre del 2024

 OBRIM CAMINS A DÉU

Comentari a l’evangeli (Lc 3,1-6) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:
Prepareu el camí del Senyor,
aplaneu les seves rutes.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny tortuós quedarà pla
i el camí escabrós serà allisat;
i tothom veurà la salvació de Déu.
Joan deia a la gent que anava a fer-se batejar per ell:
--Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. (BCI)

Comentari.

Joan crida molt. Ho fa perquè veu el poble adormit i vol despertar-lo, el veu apagat i vol encendre al seu cor la fe en un Déu Salvador. El seu crit es concentra en una crida: «Prepareu el camí del Senyor». Com obrir camins a Déu? Com fer-li més lloc a la nostra vida?

Recerca personal. Per a molts, Déu és avui encobert per tota mena de prejudicis, dubtes, mals records de la infància o experiències religioses negatives. Com descobrir-lo? El que és important no és pensar en l’Església, els capellans o la missa. El primer és buscar el Déu viu, que se’ns revela en Jesucrist. Déu es deixa trobar per aquells que el cerquen.

Atenció interior. Per obrir un camí a Déu cal baixar al fons del nostre cor. Qui no busca Déu dins seu és difícil que el trobi fora. Dins nostre trobarem pors, preguntes, desitjos, buit… No importa. Déu hi és. Ell ens ha creat amb un cor que no descansarà si no hi és.

Amb un cor sincer. El que ens apropa més al misteri de Déu és viure en la veritat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, reconèixer els nostres errors. La trobada amb Déu esdevé quan a un li neix des de dins aquesta oració: «Oh, Déu!, tingues compassió de mi, que sóc pecador». Aquest és el millor camí per recuperar la pau i la joia interior.

En actitud confiada. La por tanca a molts el camí cap a Déu. Els fa por trobar-lo: només pensen en el seu judici i els possibles càstigs. No acaben de creure’s que Déu només és amor i que, fins i tot quan jutja l’ésser humà, ho fa amb amor infinit. Despertar la confiança en aquest amor és començar a viure de manera nova i joiosa amb Déu.

Camins diferents. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut. Déu ens acompanya a tots. No abandona ningú, i encara menys quan es troba perdut. El més important és no perdre el desig humil de Déu. Qui continua confiant, qui d’alguna manera vol creure, ja és «creient» davant aquest Déu que coneix fins al fons el cor de cada persona.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per Jaume Rocabert


L’homilia del proper diumenge 8 de desembre, festivitat de la Immaculada i 2n. de l’Advent, ens situa en front d’una trista realitat diferent a la de Joan, però en molts aspectes semblant a la que vivim en l’actualitat.   

Joan crida molt. Ho fa perquè veu el poble adormit i vol despertar-lo, el veu apagat i vol encendre al seu cor la fe en un Déu Salvador. El seu crit es concentra en una crida: «Prepareu el camí del Senyor». Com obrir camins a Déu? Com fer-li més lloc a la nostra vida? Recerca personal. Per a molts, Déu és avui encobert per tota mena de prejudicis, dubtes, mals records de la infància o experiències religioses negatives. Com descobrir-lo? El que és important no és pensar en l’Església, els capellans o la missa. El primer és buscar el Déu viu, que se’ns revela en Jesucrist. Déu es deixa trobar per aquells que el cerquen.


Però com veritablement podem trobar a Déu? Atenció interior. Per obrir un camí a Déu cal baixar al fons del nostre cor. Qui no busca Déu dins seu és difícil que el trobi fora. Dins nostre trobarem pors, preguntes, desitjos, buit… No importa. Déu hi és. Ell ens ha creat amb un cor que no descansarà si no hi és. Amb un cor sincer. El que ens apropa més al misteri de Déu és viure en la veritat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, reconèixer els nostres errors. La trobada amb Déu esdevé quan a un li neix des de dins aquesta oració: «Oh, Déu!, tingues compassió de mi, que sóc pecador». Aquest és el millor camí per recuperar la pau i la joia interior.


En aquest paràgraf, l’homilia en convida a l’esperança i a confiar més amb l’amor de Déu i a desvincular-nos de les malaurades i intencionades orientacions que la jerarquia pregonaven, les quals encara avui són presents en el subconscient de molta gent gran: En actitud confiada. La por tanca a molts el camí cap a Déu. Els fa por trobar-lo: només pensen en el seu judici i els possibles càstigs. No acaben de creure’s que Déu només és amor i que, fins i tot quan jutja l’ésser humà, ho fa amb amor infinit. Despertar la confiança en aquest amor és començar a viure de manera nova i joiosa amb Déu. Camins diferents. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut. Déu ens acompanya a tots. No abandona ningú, i encara menys quan es troba perdut. El més important és no perdre el desig humil de Déu. Qui continua confiant, qui d’alguna manera vol creure, ja és «creient» davant aquest Déu que coneix fins al fons el cor de cada persona.


Al·leluia Lc 1,28.42

Déu vós guard, Maria, plena de gràcia,

el Senyor és amb vós,

sou beneïda entre totes les dones.


Una magnífica homilia, que és com una mena de bàlsam, de renovada esperança, d’arraconar per sempre més les pors i els desànims de tothom però molt especialment aquells/es de determinades generacions que, adoctrinats per unes concepcions suposadament cristianes, però dissortadament erràtiques, mantenien en els seu interior aquells temors a un déu que sortosament mai ha existit. Les ensenyances i el missatge de Jesús, donen testimoniatge de l’amor que Déu ens té a cada un de nosaltres, siguem creients o no. Una homilia que, sens dubte ens ha de ajudar a preparar el Nadal amb un esperit obert i amb una esperança renovada.