ESPERAR JESÚS AMB LES TORXES ENCESES

Comentari a l’evangeli (Mt 25,1-13) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l'espòs. N'hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s'emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se'n proveí d'una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s'adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s'encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n'hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora»

Comentari.-

Entre els primers cristians hi havia, sens dubte, deixebles «bons» i deixebles «dolents». Tanmateix, en escriure el seu evangeli, Mateu es preocupa sobretot de recordar que, dins de la comunitat cristiana, hi ha deixebles «assenyats» que estan actuant de manera responsable i deixebles «insensats» que actuen de manera frívola i descurada. Què vol dir això?

Mateu recorda dues paràboles de Jesús. La primera és molt clara. N’hi ha que «escolten les paraules de Jesús» i «les posen en pràctica». Prenen de debò l’evangeli i el tradueixen en vida. Són com «l’home assenyat» que construeix la seva casa sobre roca. És el sector més responsable: els que van construint la vida i la de l’Església sobre la veritat de Jesús.

Però també hi ha els qui escolten les paraules de Jesús i «no les posen en pràctica». Són tan «insensats» com l’home que «va construir la seva casa damunt de sorra». La seva vida és un disbarat. Si només fos per ells, el cristianisme seria pura façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta paràbola ens ajuda a copsar el missatge fonamental d’un altre relat en què un grup de noies surten, plenes d’alegria, a esperar el marit per acompanyar-lo a la festa del seu casament. Des del començament se’ns adverteix que unes són assenyades i altres són insensates.

Les «assenyades» porten oli per mantenir enceses les seves torxes; les «insensates» no pensen en res d’això. L’espòs triga, però arriba a mitjanit. Les «assenyades» surten amb les seves torxes a il·luminar el camí, acompanyen el marit i «entren amb ell» a la festa. Les «insensates», per la seva banda, no saben com resoldre el seu problema: «se’ls apaguen les torxes». Així no poden acompanyar el marit. Quan arriben és tard. La porta està tancada.

El missatge és clar i urgent. És una insensatesa continuar escoltant l’evangeli sense fer un esforç més gran per convertir-lo en vida: és construir un cristianisme damunt de sorra. I és una insensatesa confessar Jesucrist amb una vida apagada, buida del seu esperit i la seva veritat: és esperar Jesús amb les «torxes apagades». Jesús pot trigar, però nosaltres no podem endarrerir més la nostra conversió.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 12 de novembre XXXII durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Esperar Jesús amb les torxes enceses”, té com a fonament els fragments (1-13) dels capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

Una nova homilia que, com totes, capta i exposa el missatge de Jesús amb una claredat incontestable. Aquest cop se serveix del les paràboles del text de l’evangeli de Mateu el qual: es preocupa sobretot de recordar que, dins de la comunitat cristiana, hi ha deixebles «assenyats» que estan actuant de manera responsable i deixebles «insensats» que actuen de manera frívola i descurada.

La primera de les paràboles és molt clara: N’hi ha que «escolten les paraules de Jesús» i «les posen en pràctica». Prenen de debò l’evangeli i el tradueixen en vida. Són com «l’home assenyat» que construeix la seva casa sobre roca. És el sector més responsable: els que van construint la vida i la de l’Església sobre la veritat de Jesús. Però també hi ha els qui escolten les paraules de Jesús i «no les posen en pràctica». Són tan «insensats» com l’home que «va construir la seva casa damunt de sorra». La seva vida és un disbarat. Si només fos per ells, el cristianisme seria pura façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta primera paràbola en ajuda a copsar millor la segona paràbola, el missatge fonamental del qual en descriu: què un grup de noies surten, plenes d’alegria, a esperar el marit per acompanyar-lo a la festa del seu casament. Des del començament se’ns adverteix que unes són assenyades i altres són insensates. Les «assenyades» porten oli per mantenir enceses les seves torxes; les «insensates» no pensen en res d’això. L’espòs triga, però arriba a mitjanit. Les «assenyades» surten amb les seves torxes a il·luminar el camí, acompanyen el marit i «entren amb ell» a la festa. Les «insensates», per la seva banda, no saben com resoldre el seu problema: «se’ls apaguen les torxes». Així no poden acompanyar el marit. 

La resultat de la seva actitud insensata és que: Quan arriben és tard i  la porta està tancada! 

L’homilia conclou amb un contundent advertiment, no absent, però, d’una esperança que sempre –sigui quina sigui l’actitud o el comportament despistat o despreocupat que puguem tenir, Jesús ens ofereix: És una insensatesa continuar escoltant l’evangeli sense fer un esforç més gran per convertir-lo en vida: és construir un cristianisme damunt de sorra. I és una insensatesa confessar Jesucrist amb una vida apagada, buida del seu esperit i la seva veritat: és esperar Jesús amb les «torxes apagades». Jesús pot trigar, però nosaltres no podem endarrerir més la nostra conversió. 

Al·leluia Mt 24,42a.44

Vetlleu, estigueu a punt,

que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.

Avui, malauradament, hem de ser sincers i conscients que tots i totes ens hauríem de veure reflectits amb aquelles nois de la paràbola que anaven amb les torxes apagades. Malgrat que aquesta sigui la realitat actual, com a conseqüència d’una religió sotmeses en una profunda crisi i com a conseqüència, amb un cristianisme que sofreix les seqüeles de l’esmentada crisi, tenim –a tota hora i en tot moment- l’esperança a la nostra disposició, o el què és el mateix la possibilitat de rectificació amb la qual, malgrat la nostra disbauxa i el nostre allunyament de Jesús, podrem si encenem les torxes, entrar en el convit i gaudir de la vida eterna.