VIURE SENSE ACOLLIR LA LLUM

Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués.

Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari.

Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple.

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat.

Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Aquesta manera denfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per Jaume Rocabbert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge  4 de gener, 2n. de Nadal, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure sense acollir la llum” té com a fonament els fragments (1-18) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 2n diumenge de Nadal se´ns proposa reflexionar sobre com i de quina manera tenim encarrilada la nostra vida, una vida que sovint l’hem encarrilat negativament: Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple. 

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat

Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Quan qualsevol de nosaltres, d’ara o de temps passats, actua mogut per aquesta concepció, és evident que la seva vida no desprèn generositat, ni donació vers als altres. La seva vida està orientada a la manera que la té orientada, entre altres el president Trump. Aquesta manera d’enfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes,

però ara ens ha parlat a nosaltres

en la persona del Fill.

Aquesta primera homilia, del diumenge 4 de gener, no és pas una homilia per felicitar-nos  a totes i a tots per el canvia d’any, del 25 al 26 i per felicitar-nos a tots per el nou any. Ni el seu contingut, ni la seva intencionalitat ens poden fer pensar amb aquesta erràtica costum d´aprofitar qualsevol festiu per aprofitar l’avinentesa per tenir un nou motiu per organitzar una festa familiar o entre amics. Ser cristià, comporta unes petites exigències que passen necessàriament, per meditar i reflexionar sobre com i de de quina manera en la meva vida, també hi ha de tenir-hi lloc aquells que son desnonats per ordre judicial, sense ni tant sols assegurar-los-hi, prèviament, que la sentència, els obligui als que l’han tramitat, el desnonament, una solució que impedeixi, com hem vist en el cas de Badalona, que els desnonats, hagin de viure sota un pont o al carrer, sense cap altre lloc per poder allotjar-se.