CONTINUEM ESTANT DESPERTS?

Comentari a l’evangeli (Mt 24,37-44) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l'home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l'arca. No s'havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se'ls endugué tots. Igual passarà en l'adveniment del Fill de l'home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l'un fora pres i l'altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l'una fora presa i l'altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora de la nit que el lladre vindria, no s'hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Comentari.-

Un dia la història apassionant dels homes s’acabarà, com acaba inevitablement la vida de cadascun de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: vetlleu, estigueu a punt, viviu desperts. Les primeres generacions cristianes van donar molta importància a aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan aviat com alguns pensaven. Sentien el risc d’anar oblidant-se a poc a poc de Jesús i no volien que els trobés un dia «adormits».

Han passat molts segles des de llavors. Com vivim els cristians d’avui? Continuem desperts o ens hem anat adormint a poc a poc? Vivim atrets per Jesús o distrets per tota mena de qüestions secundàries? El seguim a ell o hem après a viure a l’estil de tothom?

Vigilar és primer de tot despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, no poques vegades els nostres interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aquest somni ens protegeix de cercar la nostra conversió personal i la de l’Església. Si no despertem, seguirem enganyant-nos a nosaltres mateixos.

Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els gemecs dels qui pateixen. Sentir l´amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seva misteriosa presència entre nosaltres. Sense aquesta sensibilitat no és possible caminar darrere de Jesús.

De vegades vivim immunitzats a les crides de l’evangeli. Tenim cor, però se’ns ha endurit; tenim orelles, però no escoltem allò que Jesús escoltava; tenim ulls, però no veiem la vida com la veia ell, ni mirem les persones com ell les mirava. Pot passar aleshores el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure’ls com «cecs conduint altres cecs».

Si no despertem, a tots ens pot passar allò d’aquells de la paràbola que encara, al final dels temps, preguntaven: «Senyor, quan et vam veure afamat, o que tenies set, o eres foraster, o que anaves despullat, o estaves malalt, o a la presó, i no t’hem assistit?»

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 ESCARNI O INVOCACIÓ?

Comentari a l’evangeli (Lc 23,35-43) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d'altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, «l'Elegit». Els soldats també se'n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't tu mateix». Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva;t a tu mateix i a nosaltres».

Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T'ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Comentari.-

Lluc descriu amb accents tràgics l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels qui l’envolten. Ningú sembla entendre la seva entrega. Ningú no ha entès el seu amor als darrers. Ningú no ha vist al seu rostre la mirada compassiva de Déu envers l’ésser humà.

Des d’una certa distància, les «autoritats» religioses i el «poble» es reien de Jesús «escarnint-lo»: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies». Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat, molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» El mateix li diu un dels delinqüents, crucificat amb ell: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix!»

Fins a tres vegades Lluc repeteix la burla: «Salva’t a tu mateix». Quines «Messies» pot ser aquest si no té poder per salvar-se? Quina mena de «Rei» pot ser? Com salvarà el seu poble de l’opressió de Roma si no es pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de part seva si no intervé per alliberar-lo?

De sobte, enmig de tanta mofa, una invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». És l’altre delinqüent, que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i, ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d’ell. Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara tots dos estan agonitzant, units en el desemparament i la impotència. Però avui mateix estaran tots dos junts gaudint de la vida del Pare.

Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquella creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en el nostre pecat i en la nostra impotència davant de la mort?

Hi ha qui també avui fa burla del Crucificat. No saben què fan. No ho farien amb Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història. Quina és la postura més digna davant d’aquest Crucificat, encarnació suprema de la proximitat de Déu al patiment del món, burlar-se’n o invocar-lo?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 23 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escarni o invocació?” té com a fonament els fragments 35-43) del capítol 23 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, basada en el text de Lluc sobre els darrers moments de Jesús agonitzant clavat a la creu, ens descriu una trista realitat: ningú ha entès el seu lliurament vers els més pobres i marginats: Lluc descriu amb accents tràgics l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels qui l’envolten. Ningú sembla entendre la seva entrega. Ningú no ha entès el seu amor als darrers. Ningú no ha vist al seu rostre la mirada compassiva de Déu envers l’ésser humà. Des d’una certa distància, les «autoritats» religioses i el «poble» es reien de Jesús «escarnint-lo»: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies». Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat, molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» El mateix li diu un dels delinqüents, crucificat amb ell: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix!»

Fins a tres vegades Lluc repeteix la burla: «Salva’t a tu mateix». Quin «Messies» pot ser aquest si no té poder per salvar-se? Quina mena de «Rei» pot ser? Com salvarà el seu poble de l’opressió de Roma si no es pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia? Com pot estar Déu de part seva si no intervé per alliberar-lo? De sobte, enmig de tanta mofa, una invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». És l’altre delinqüent, que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i, ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d’ell. Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara tots dos estan agonitzant, units en el desemparament i la impotència. Però avui mateix estaran tots dos junts gaudint de la vida del Pare.

En el darrer paràgraf, l’homilia –com ja ens té acostumats- ens ofereix unes ratlles d’esperança: Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquella creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en el nostre pecat i en la nostra impotència davant de la mort? Hi ha qui també avui fa burla del Crucificat. No saben què fan. No ho farien amb Martin Luther King. S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història. Quina és la postura més digna davant d’aquest Crucificat, encarnació suprema de la proximitat de Déu al patiment del món, burlar-se’n o invocar-lo?

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

De aquesta homilia, cal extreure una conclusió clara i concisa: Jesús i només ell, cal que sigui el nostre Mestre, els nostre Guia, i l’únic Senyor. Els humans, sigui quina sigui la condició o jerarquia, no som perfectes i és per això que la nostre debilitat ens provoca caigudes a voltes de conseqüències mediàtiques. És per aquesta raó que el nostre Guia i Senyor, cal que sigui sempre i en tot moment Jesús. Sortosament, però, és ben cert que al llarg de la història, hem pogut gaudir en el passat i també en els nostres dies de persones (dones i homes), i no només clergues i religioses/os, que ens han ofert un testimoniatge positiu i esperem que també en el futur, segueixin oferint, car pot ajudar-nos en el nostre pelegrinatge per la mare terra.

 DONAR PER ACABAT

Comentari a l’evangeli (Lc 21,5-19) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?». Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s'apropiaran el meu nom. Diran: "Soc jo", i també: "Ja arriba el moment". Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d'amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d'ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».

Comentari.-

És la darrera visita de Jesús a Jerusalem. Alguns dels que l’acompanyen s’admiren en contemplar «la bellesa del temple». Jesús, per contra, sent una cosa molt diferent. Els seus ulls de profeta veuen el temple de manera més profunda: en aquell lloc grandiós no s’hi està acollint el regne de Déu. Per això Jesús el dona per acabat: «De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït».

De sobte, les paraules han trencat l’autoengany que es viu a l’entorn del temple. Aquell edifici esplèndid alimenta una il·lusió falsa d’eternitat. Aquella manera de viure la religió sense acollir la justícia de Déu ni escoltar el clam dels qui pateixen és enganyosa i perible: «Tot això serà destruït».

Les paraules de Jesús no neixen de la ira. Menys encara del menyspreu o el ressentiment. El mateix Lluc ens diu una mica abans que, en acostar-se a Jerusalem i veure la ciutat, Jesús «arrencà a plorar». El seu plor és profètic. Els poderosos no ploren. El profeta de la compassió sí.

Jesús plora davant Jerusalem perquè estima la ciutat més que ningú. Plora per una «religió vella» que no s’obre al regne de Déu. Les seves llàgrimes expressen la seva solidaritat amb el patiment del seu poble, i alhora la seva crítica radical a aquell sistema religiós que obstaculitza la visita de Déu: Jerusalem –la ciutat de la pau!– «Tant de bo també tu haguessis reconegut allò que et porta la pau!» «Però ara és amagat als teus ulls».

L’actuació de Jesús ens aclareix la situació actual. De vegades, en temps de crisi, com els nostres, l’única manera d’obrir camins a la novetat creadora del regne de Déu és donar per acabat allò que alimenta una religió caduca, sense generar la vida que Déu vol introduir al món.

Donar per acabada una cosa viscuda de manera sagrada durant segles no és fàcil. No es fa condemnant els qui la volen conservar com a etern i absolut. Es fa «plorant», ja que els canvis exigits per la conversió al regne de Déu fan patir a molts. Els profetes denuncien el pecat de l’Església plorant.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 AMIC DE LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Lc 20,27-38) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: 28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat? 34 Jesús els respongué: --Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

Comentari.-

«Déu és amic de la vida». Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús. Per això, discutint un dia amb un grup de saduceus, que negaven la resurrecció, els va confessar clarament la seva fe: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius».

Jesús no es pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les criatures; que, després d’uns anys de vida, la mort el vagi deixant sense fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, se’n compadeix i rescata la seva vida del pecat i de la mort.

Probablement Jesús no va llegir mai el llibre de la Saviesa, escrit cap a l’any 50 a. C. a Alexandria, però el seu missatge sobre Déu recorda una pàgina inoblidable d’aquest savi jueu que escriu així: «Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l’existència? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida» (Saviesa 11,23-26).

Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els qui no saben o no poden viure de manera digna. Arriba fins i tot a «apartar la mirada» dels pecats dels homes perquè tornin a descobrir el camí de la vida. No li repugna res del que ha creat. Estima tots els éssers; altrament no els hauria fet. Perdona tothom, es compadeix de tothom, vol la vida de tothom, perquè tots són seus.

Com és que no estimem amb més passió la creació sencera? Per què no cuidem i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? Per què no ens compadim de tants «exclosos» per qui aquest món no és casa seva? Com podem continuar pensant que el nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que se senten estranys i sense lloc en aquesta Terra creada per Déu per a ells?

És increïble que no entenguem l’absurditat de la nostra religió quan cantem al Creador i Ressuscitador de la vida i, alhora, contribuïm a generar fam, patiment i degradació en les seves criatures.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 9 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amic de la vida” té com a fonament els fragments 27-38) del capítol 20 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, sens aclareix que Déu només és Déu de vius, cosa que ens aclareix que després de la mort, esdevindrà de nou la vida, i no importarà per a la vida eterna, si ens hem casat una, dues o cinc vegades, ni si hem tingut fills o no, d’on es dedueix que el més significatiu, molt probablement serà la vida individual de cadascú de nosaltres...

«Déu és amic de la vida». Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús. Per això, discutint un dia amb un grup de saduceus, que negaven la resurrecció, els va confessar clarament la seva fe: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius» Jesús no es pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les criatures; que, després d’uns anys de vida, la mort el vagi deixant sense fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, se’n compadeix i rescata la seva vida del pecat i de la mort.

Probablement Jesús no va llegir mai el llibre de la Saviesa, escrit cap a l’any 50 a. C. a Alexandria, però el seu missatge sobre Déu recorda una pàgina inoblidable d’aquest savi jueu que escriu així: «Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l’existència? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida» (Saviesa 11,23-26).

Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els qui no saben o no poden viure de manera digna. Arriba fins i tot a «apartar la mirada» dels pecats dels homes perquè tornin a descobrir el camí de la vida. No li repugna res del que ha creat. Estima tots els éssers; altrament no els hauria fet. Perdona tothom, es compadeix de tothom, vol la vida de tothom, perquè tots són seus.

Certament és una brutal contradicció, adonar-nos que els humans som o ens hem convertit, malauradament, en els més grans depredadors de la nostra mare Terra: Com és que no estimem amb més passió la creació sencera? Per què no cuidem i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? Per què no ens compadim de tants «exclosos» per qui aquest món no és casa seva? Com podem continuar pensant que el nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que se senten estranys i sense lloc en aquesta Terra creada per Déu per a ells? És increïble que no entenguem l’absurditat de la nostra religió quan cantem al Creador que ens Ressuscita a la vida i, alhora, contribuïm a generar fam, patiment i degradació en les seves criatures.

Al·leluia 2Cr 7,16
Diu el Senyor:
He escollit aquest temple i l'he consagrat
perquè porti per sempre el meu nom.

Una vegada llegida aquesta homilia i haver analitzat el seu contingut, certament o et cau la cara de vergonya o et poses a plorar, perquè malgrat que, malauradament, més o menys ja érem conscients de la desgraciada capacitat que els humans tenim de fer mal de debò i sense límits, fins que no ho palpes no ho acabes de creure. Diàriament les notícies ens informen de assassinats domèstics i no domèstics, de violacions continuades a les dones com a víctimes, però també el bullying a que són sotmesos molts nens i nenes per part de els seus mateixos companys/es; sense oblidar el desastre ecològic que originen, la major part de les grans empreses i els governs dels països més poderosos de la terra, que ja es detecten, com per exemple els desastres provocats o originats pel canvi climàtic que ja l’estem observant constantment, però que ja l’estant patint molt conciutadans.