AMIC DE LA VIDA
Comentari a l’evangeli (Lc 20,27-38) escrit per: J. A. Pagola
Evangeli.-
Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: 28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat? 34 Jesús els respongué: --Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Comentari.-
Jesús no es pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les criatures; que, després d’uns anys de vida, la mort el vagi deixant sense fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, se’n compadeix i rescata la seva vida del pecat i de la mort.
Probablement Jesús no va llegir mai el llibre de la Saviesa, escrit cap a l’any 50 a. C. a Alexandria, però el seu missatge sobre Déu recorda una pàgina inoblidable d’aquest savi jueu que escriu així: «Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l’existència? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida» (Saviesa 11,23-26).
Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els qui no saben o no poden viure de manera digna. Arriba fins i tot a «apartar la mirada» dels pecats dels homes perquè tornin a descobrir el camí de la vida. No li repugna res del que ha creat. Estima tots els éssers; altrament no els hauria fet. Perdona tothom, es compadeix de tothom, vol la vida de tothom, perquè tots són seus.
Com és que no estimem amb més passió la creació sencera? Per què no cuidem i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? Per què no ens compadim de tants «exclosos» per qui aquest món no és casa seva? Com podem continuar pensant que el nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que se senten estranys i sense lloc en aquesta Terra creada per Déu per a ells?
És increïble que no entenguem l’absurditat de la nostra religió quan cantem al Creador i Ressuscitador de la vida i, alhora, contribuïm a generar fam, patiment i degradació en les seves criatures.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Comentari al comentari.-
Per: Jaume Rocabert
L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 9 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amic de la vida” té com a fonament els fragments 27-38) del capítol 20 de l’evangeli de Lluc.
En la homilia del proper diumenge, sens aclareix que Déu només és Déu de vius, cosa que ens aclareix que després de la mort, esdevindrà de nou la vida, i no importarà per a la vida eterna, si ens hem casat una, dues o cinc vegades, ni si hem tingut fills o no, d’on es dedueix que el més significatiu, molt probablement serà la vida individual de cadascú de nosaltres...
«Déu és amic de la vida». Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús. Per això, discutint un dia amb un grup de saduceus, que negaven la resurrecció, els va confessar clarament la seva fe: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius» Jesús no es pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les criatures; que, després d’uns anys de vida, la mort el vagi deixant sense fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, se’n compadeix i rescata la seva vida del pecat i de la mort.
Probablement Jesús no va llegir mai el llibre de la Saviesa, escrit cap a l’any 50 a. C. a Alexandria, però el seu missatge sobre Déu recorda una pàgina inoblidable d’aquest savi jueu que escriu així: «Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l’existència? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida» (Saviesa 11,23-26).
Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els qui no saben o no poden viure de manera digna. Arriba fins i tot a «apartar la mirada» dels pecats dels homes perquè tornin a descobrir el camí de la vida. No li repugna res del que ha creat. Estima tots els éssers; altrament no els hauria fet. Perdona tothom, es compadeix de tothom, vol la vida de tothom, perquè tots són seus.
Certament és una brutal contradicció, adonar-nos que els humans som o ens hem convertit, malauradament, en els més grans depredadors de la nostra mare Terra: Com és que no estimem amb més passió la creació sencera? Per què no cuidem i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? Per què no ens compadim de tants «exclosos» per qui aquest món no és casa seva? Com podem continuar pensant que el nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que se senten estranys i sense lloc en aquesta Terra creada per Déu per a ells? És increïble que no entenguem l’absurditat de la nostra religió quan cantem al Creador que ens Ressuscita a la vida i, alhora, contribuïm a generar fam, patiment i degradació en les seves criatures.
Al·leluia 2Cr 7,16
Diu el Senyor:
He escollit aquest temple i l'he consagrat
perquè porti per sempre el meu nom.
Una vegada llegida aquesta homilia i haver analitzat el seu contingut, certament o et cau la cara de vergonya o et poses a plorar, perquè malgrat que, malauradament, més o menys ja érem conscients de la desgraciada capacitat que els humans tenim de fer mal de debò i sense límits, fins que no ho palpes no ho acabes de creure. Diàriament les notícies ens informen de assassinats domèstics i no domèstics, de violacions continuades a les dones com a víctimes, però també el bullying a que són sotmesos molts nens i nenes per part de els seus mateixos companys/es; sense oblidar el desastre ecològic que originen, la major part de les grans empreses i els governs dels països més poderosos de la terra, que ja es detecten, com per exemple els desastres provocats o originats pel canvi climàtic que ja l’estem observant constantment, però que ja l’estant patint molt conciutadans.
