APROPAR-SE

Comentari a l’evangeli (Lc 16,19-31) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: "Abraham, pare meu, apiada't de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d'aquestes flames". Abraham li respongué: "Fill meu, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre".

El ric digué: "Llavors, pare, et prego que l'enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments". Abraham li respongué: "Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". El ric contestà: "No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d'entre els morts, sí que es convertiran". Li diu Abraham: "Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer"».

Comentari.-

El pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de gana «ajagut vora el seu portal», però el ric evita tot contacte i continua vivint «esplèndidament» aliè al seu patiment. No travessa aquell «portal» que l’acostaria al captaire. Al final descobreix horroritzat que s’ha obert entre ells una «fossa immensa». Aquesta paràbola és la crítica més implacable de Jesús a la indiferència davant del patiment del germà.

Al costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són «personatges» d’una paràbola. Són homes i dones de carn i ossos. Són aquí amb les seves angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a casa nostra, caminen pels nostres carrers. Estem aprenent a acollir-los o seguim vivint el nostre petit benestar indiferents al patiment dels que ens resulten estranys? Aquesta indiferència només es dissol fent passos que ens acostin a ells.

Podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per tractar amb algun d’ells de manera amistosa i distesa, i conèixer de prop el seu món de problemes i d’aspiracions. Que fàcil és descobrir que tots som fills i filles de la mateixa Terra i del mateix Déu.

És elemental no riure’s dels seus costums ni burlar-se de les seves creences. Pertanyen al més profund del seu ésser. Molts tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la festa o l’acolliment que ens sorprendria.

Hem d’evitar qualsevol llenguatge discriminatori per no menysprear cap color, raça, creença o cultura. Ens fa més humans experimentar vitalment la riquesa de la diversitat. Ha arribat el moment d’aprendre a viure al món com el «llogaret global» o la «casa comuna» de tots.

Tenen defectes, ja que són com nosaltres. Hem d’exigir que respectin la nostra cultura, però hem de reconèixer els seus drets a la legalitat, a la feina, a l’habitatge o al reagrupament familiar. I més encara, lluitar per trencar aquesta «fossa» que separa avui els pobles rics dels pobres. Cada cop viuran més estrangers amb nosaltres. És una ocasió per aprendre a ser més tolerants, més justos i, en definitiva, més humans.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Apropar-se” té com a fonament els fragments (19-31) del capítol 16 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge, té per objectiu descriu-rens la paràbola de l’home ric i de Llàtzer morint-se de gana a la portalada de la casa de l’home ric: El pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de gana «ajagut vora el seu portal», però el ric evita tot contacte i continua vivint «esplèndidament» aliè al seu patiment. No travessa aquell «portal» que l’acostaria al captaire. Al final descobreix horroritzat que s’ha obert entre ells una «fossa immensa». Aquesta paràbola és la crítica més implacable de Jesús a la indiferència davant del patiment del germà.

Al costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són «personatges» d’una paràbola. Són homes i dones de carn i ossos. Són aquí amb les seves angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a casa nostra, caminen pels nostres carrers. Estem aprenent a acollir-los o seguim vivint el nostre petit benestar indiferents al patiment dels que ens resulten estranys? Aquesta indiferència només es dissol fent passos que ens acostin a ells.

Podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per tractar amb algun d’ells de manera amistosa i distesa, i conèixer de prop el seu món de problemes i d’aspiracions. Que fàcil és descobrir que tots som fills i filles de la mateixa Terra i del mateix Déu. És elemental no riure’s dels seus costums ni burlar-se de les seves creences. Pertanyen al més profund del seu ésser. Molts tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la festa o l’acolliment que ens sorprendria.

El darrer paràgraf, cal llegir-lo amb atenció per tal d’adonar-nos que són homes i dones com nosaltres, amb les seves costums, sovint notablement diferents a les nostres; però com nosaltres tenen unes mateixes necessitats vitals. Unes necessitats que podrien satisfer dignament, si obtinguessin els permisos de residència, o sigui ser empadronats, la qual cosa els permetria aconseguir un treball (un treball notablement factible, doncs és evident que es necessita molta mà d’obra, per determinats treballs que els nadius rebutgem fer-los) amb el qual podrien viure mínimament de manera digna, i al mateix temps, taparien la boca d’aquells que esgrimeixen que les administracions els hi proporciona masses diners. Quan la realitat és que molts ajuntaments de dretes, els nega o retarda empadronar-los, bàsicament per raons ideològiques de caràcter xenòfoba: Hem d’evitar qualsevol llenguatge discriminatori per no menysprear cap color, raça, creença o cultura. Ens fa més humans experimentar vitalment la riquesa de la diversitat. Ha arribat el moment d’aprendre a viure al món com el «llogaret global» o la «casa comuna» de tots. Tenen defectes, ja que són com nosaltres. Hem d’exigir que respectin la nostra cultura, però hem de reconèixer els seus drets a la legalitat, a la feina, a l’habitatge o al reagrupament familiar. I més encara, lluitar per trencar aquesta «fossa» que separa avui els pobles rics dels pobres. Cada cop viuran més estrangers amb nosaltres. És una ocasió per aprendre a ser més tolerants, més justos i, en definitiva, més humans.

Al·leluia 2C 8,9

Jesucrist, que és ric, es va fer pobre,

perquè la seva pobresa us enriquís.

En l’homilia del proper diumenge 28 de setembre, se’ns interpel·la, sobre el que avui ja és una realitat, també a casa nostra. Els immigrants, no venen a fer turisme, la seva trista realitat és la fam, l’explotació missera-ble, les guerres per raons de conquerir o engrandir el poder que cada cop són més la trista realitat que s’estén arreu i que els tenim ben a prop a Gaza i Ucraïna, però també en molts altres indrets, molt més llunyans, que per fugir de la fam i de la misèria s’exposen a morir a mar obert, amb l’esperança d’arribar a Europa.

 LA LÒGICA DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 16,01-13) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Comentari

Jesús era ja adult quan Antipas va posar en circulació monedes encunyades a Tiberíades. Sens dubte, la monetització suposava un progrés en el desenvolupament de Galilea, però no va aconseguir promoure una societat més justa i més equitativa. Va ser al revés.

Els rics de les ciutats ara podien operar millor en els seus negocis. La monetització els permetia «atresorar» monedes d’or i plata que els proporcionaven seguretat, honor i poder. Per això anomenaven aquest tresor «mammona», diners «que dónen seguretat».

Mentrestant, els camperols amb prou feines podien aconseguir algunes monedes de bronze o de coure, d’escàs valor. Era impensable atresorar mammona en un llogaret. Prou feina tenien a subsistir intercanviant-se entre ells els seus modests productes.

Com passa gairebé sempre, el progrés donava més poder als rics i enfonsava una mica més els pobres. Així no era possible acollir el regne de Déu i la seva justícia. Jesús no va callar: «Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner (mammona)». Cal triar. No hi ha cap alternativa.

La lògica de Jesús és aclaparadora. Si un viu subjugat pels Diners, pensant només a acumular béns, no pot servir aquest Déu que vol una vida més justa i més digna per a tots, començant pels darrers.

Per ser de Déu no n’hi ha prou de formar part del poble elegit ni donar-li culte al temple. És necessari mantenir-se lliure davant els Diners i escoltar la seva crida a treballar per un món més humà.

Alguna cosa falla en el cristianisme dels països rics quan som capaços d’escarrassar-nos per augmentar més i més el nostre benestar sense sentir-nos interpel·lats pel missatge de Jesús i el patiment dels pobres del món. Alguna cosa falla quan pretenem viure allò impossible: el culte a Déu i el culte al Benestar.

Alguna cosa va malament a l’Església de Jesús quan, en comptes de proclamar amb la nostra paraula i la nostra vida que no és possible la fidelitat a Déu i el culte a la riquesa, contribuïm a adormir les consciències desenvolupant una religió burgesa i tranquil·litzadora.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 L’ALTRE FILL

Comentari a l’evangeli (Lc 15,01-32) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. Jesús els va proposar aquesta paràbola: Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"? Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?

Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix. I digué encara: Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare:»--Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.

»Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.

»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:»--Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. »Però el pare digué als seus criats:»--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat »I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: »--El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. »El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: »--Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. »El pare li contestà: »--Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat

Comentari

Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill petit» ha atret gairebé sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acolliment increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.

No obstant, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare sense imitar la vida desordenada del seu germà lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. No se n’ha anat mai de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.

El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit el seu germà. No l’escridassa ni li dóna ordres. Amb amor humil «cerca de convèncer-lo» perquè entri a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill explota, deixant al descobert tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.

Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai se n’ha anat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments, però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare per aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res del seu germà. Jesús conclou la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: va entrar a la festa o es va quedar fora?

Embolicats com estem en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i de no creients, practicants i allunyats, matrimonis beneïts per l’Església i parelles en situació irregular… Mentre nosaltres seguim classificant els seus fills i filles, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat només dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.

El «fill gran» ens interpel·la els qui creiem viure amb ell. Què fem els que no hem abandonat l’Església? Assegurar la nostra supervivència religiosa observant tan bé com sigui possible allò prescrit o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? Aixequem barreres o construïm ponts? Els oferim amistat o els mirem amb recel?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 14 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’altre fill” té com a fonament els fragments (1-32) del capítol 15 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 14, es base en la paràbola més significativa que trobem en els evangelis:   Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill petit» ha atret gairebé sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acolliment increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.

No obstant, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare sense imitar la vida desordenada del seu germà lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. No se n’ha anat mai de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.

El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit el seu germà. No l’escridassa ni li dóna ordres. Amb amor humil «cerca de convèncer-lo» perquè entri a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill explota, deixant al descobert tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.

Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai se n’ha anat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments, però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare per aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res del seu germà. Jesús conclou la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: va entrar a la festa o es va quedar fora?

Embolicats com estem en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i de no creients, practicants i allunyats, matrimonis beneïts per l’Església i parelles en situació irregular… Mentre nosaltres seguim classificant els seus fills i filles, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat només dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.

El darrer paràgraf de la homilia, és una interpel·lació als nostres hàbits, sovint iguals o semblants als del fill gran. Des de la nostra perspectiva humana ens inclinem a valorar com a molt normal la reacció del fill gran, car en cap moment intentem despullar-nos de la nostra humanitat per intentar entendre o captar quina és la manera de fer del Déu que ens estima. És per això que: El «fill gran» ens interpel·la els qui creiem viure amb ell. Què fem els que no hem abandonat l’Església? Assegurar la nostra supervivència religiosa observant tan bé com sigui possible allò prescrit o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? Aixequem barreres o construïm ponts? Els oferim amistat o els mirem amb recel?

Al·leluia

Us adorem, oh Crist, i us beneïm,

perquè per la vostra creu heu redimit el món.

En l’homilia del proper diumenge 14 de setembre, se’ns proposa poder observar la nostra manera humana de reaccionar, en comparació a la manera divina d’actuar. Les paràboles en què Jesús ens va oferir, hi podem observar la manera humana de reaccionar i d’actuar, en front la manera diametralment diferent de les que ens proposa que analitzem i que serveixen per aprendre a interioritzar-les per tal que també siguin les dels que pretenem i volem ser cristians. Malauradament, massa sovint, però, reaccionem a la manera humana que, òbviament, és notablement diferent i allunyada de la que ens ensenyà Jesús de Natzaret. Aquesta homilia que fa referència, per mitjà de les paràboles de Jesús, a quina és la l’actitud en la qual ens hauríem d’emmirallar de fer la voluntat que desitja i vol que adoptem, el nostre Pare Déu, que està al cel i que òbviament desitgem que quan sigui la nostra hora, hi podem anar-hi.        

 

Jaume Rocabert  

NOTA: del diumenge14, fins al dissabte 20 de setembre, a darrera hora, estarem fora de casa de viatge, la qual cosa m’impedirà poder fer-vos arribar, com de costum, la homilia del Pagola del diumenge 21, el dilluns 15, com sempre . Tot i així, intentaré poder-vos-la fer arribar el mateix diumenge 21 i a l’endemà, si Déu vol, tornar a normalitzar la tramesa del diumenge 28.

 ÍDOLS PRIVATS

Comentari a l’evangeli (Lc 14,25-33) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli
 

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.

Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se'n i dirien: "Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar". Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s'asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l'altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té».

Comentari

Hi ha alguna cosa que resulta escandalosa i insuportable a qui s’acosta a Jesús des del clima d’autosuficiència que es viu a la societat moderna. Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona. El seu deixeble ho ha de subordinar tot al seguiment incondicional.

No es tracta d’un «consell evangèlic» per a un grup de cristians selectes o una elit d’esforçats seguidors. És la condició indispensable de tot deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. «El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Tots sentim al més profund del nostre ésser l’anhel de llibertat. I, tot i això, hi ha una experiència que continua imposant-se generació rere generació: l’ésser humà sembla condemnat a ser «esclau d’ídols». Incapaços de bastar-nos a nosaltres mateixos, ens passem la vida cercant alguna cosa que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú de nosaltres busca un «déu» per viure, alguna cosa que inconscientment convertim en allò essencial de la nostra vida: quelcom que ens domina i s’apropia de nosaltres. Cerquem de ser lliures i autònoms, però, pel que sembla, no podem viure sense lliurar-nos a algun «ídol», que determina la nostra vida sencera.

Aquests ídols són molt diversos: diners, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat sigui com sigui… Cadascú sap el nom del seu «déu privat», al qual rendeix secretament el seu ésser. Per això, quan en un gest d’«ingènua llibertat» fem alguna cosa «perquè ens dóna la gana», ens hem de preguntar què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.

La invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per:Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 07 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Gratuïtat” té com a fonament els fragments (25-33) del capítol 14 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge, ens parla de quina fidelitat a Jesús ens cal que tinguem, si veritablement volem ser deixebles seus o simplement, veritables cristians: Hi ha alguna cosa que resulta escandalosa i insuportable a qui s’acosta a Jesús des del clima d’autosuficiència que es viu a la societat moderna. Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona. El seu deixeble ho ha de subordinar tot al seguiment incondicional.

No es tracta d’un «consell evangèlic» per a un grup de cristians selectes o una elit d’esforçats seguidors. És la condició indispensable de tot deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. «El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Tots sentim al més profund del nostre ésser l’anhel de llibertat. I, tot i això, hi ha una experiència que continua imposant-se generació rere generació: l’ésser humà sembla condemnat a ser «esclau d’ídols». Incapaços de bastar-nos a nosaltres mateixos, ens passem la vida cercant alguna cosa que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú de nosaltres busca un «déu» per viure, alguna cosa que inconscientment convertim en allò essencial de la nostra vida: quelcom que ens domina i s’apropia de nosaltres. Cerquem de ser lliures i autònoms, però, pel que sembla, no podem viure sense lliurar-nos a algun «ídol», que determina la nostra vida sencera.

Aquests ídols són molt diversos: diners, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat sigui com sigui… Cadascú sap el nom del seu «déu privat», al qual rendeix secretament el seu ésser. Per això, quan en un gest «d’ingènua llibertat» fem alguna cosa «perquè ens dóna la gana», ens hem de preguntar què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.

La invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

Al·leluia Salm 118,135
Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada,
feu que el vostre servent aprengui els decrets.

En el resum de la homilia del diumenge passat i dels paràgrafs de l’evangeli de Lluc, arribàvem a la conclusió que el nostre cristianisme té notables llacunes. Conclusió que, dissortadament també és la que podríem concloure una vegada hàgim llegit la homilia i els fragments de Lluc d’aquest proper diumenge. Aleshores reclamàvem una litúrgia de les eucaristies, més concises evangèlicament parlant i més en sintonia amb els temps actuals on els excessos litúrgics del passat, ja no hi té cap sentit. Pel que fa a l’homilia del diumenge vinent, però, ens exigeix quelcom més. El darrer paràgraf de l’homilia és clara, concisa i fins i tot provocativa. Jesús ens convida a ser cristians de l’única manera possible: Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.