L’ALTRE FILL

Comentari a l’evangeli (Lc 15,01-32) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. Jesús els va proposar aquesta paràbola: Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"? Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?

Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix. I digué encara: Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare:»--Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.

»Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.

»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:»--Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. »Però el pare digué als seus criats:»--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat »I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: »--El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. »El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: »--Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. »El pare li contestà: »--Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat

Comentari

Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill petit» ha atret gairebé sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acolliment increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.

No obstant, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare sense imitar la vida desordenada del seu germà lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. No se n’ha anat mai de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.

El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit el seu germà. No l’escridassa ni li dóna ordres. Amb amor humil «cerca de convèncer-lo» perquè entri a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill explota, deixant al descobert tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.

Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai se n’ha anat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments, però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare per aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res del seu germà. Jesús conclou la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: va entrar a la festa o es va quedar fora?

Embolicats com estem en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i de no creients, practicants i allunyats, matrimonis beneïts per l’Església i parelles en situació irregular… Mentre nosaltres seguim classificant els seus fills i filles, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat només dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.

El «fill gran» ens interpel·la els qui creiem viure amb ell. Què fem els que no hem abandonat l’Església? Assegurar la nostra supervivència religiosa observant tan bé com sigui possible allò prescrit o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? Aixequem barreres o construïm ponts? Els oferim amistat o els mirem amb recel?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 14 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’altre fill” té com a fonament els fragments (1-32) del capítol 15 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 14, es base en la paràbola més significativa que trobem en els evangelis:   Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill petit» ha atret gairebé sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acolliment increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.

No obstant, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare sense imitar la vida desordenada del seu germà lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. No se n’ha anat mai de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.

El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit el seu germà. No l’escridassa ni li dóna ordres. Amb amor humil «cerca de convèncer-lo» perquè entri a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill explota, deixant al descobert tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.

Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai se n’ha anat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments, però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare per aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res del seu germà. Jesús conclou la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: va entrar a la festa o es va quedar fora?

Embolicats com estem en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i de no creients, practicants i allunyats, matrimonis beneïts per l’Església i parelles en situació irregular… Mentre nosaltres seguim classificant els seus fills i filles, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat només dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.

El darrer paràgraf de la homilia, és una interpel·lació als nostres hàbits, sovint iguals o semblants als del fill gran. Des de la nostra perspectiva humana ens inclinem a valorar com a molt normal la reacció del fill gran, car en cap moment intentem despullar-nos de la nostra humanitat per intentar entendre o captar quina és la manera de fer del Déu que ens estima. És per això que: El «fill gran» ens interpel·la els qui creiem viure amb ell. Què fem els que no hem abandonat l’Església? Assegurar la nostra supervivència religiosa observant tan bé com sigui possible allò prescrit o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? Aixequem barreres o construïm ponts? Els oferim amistat o els mirem amb recel?

Al·leluia

Us adorem, oh Crist, i us beneïm,

perquè per la vostra creu heu redimit el món.

En l’homilia del proper diumenge 14 de setembre, se’ns proposa poder observar la nostra manera humana de reaccionar, en comparació a la manera divina d’actuar. Les paràboles en què Jesús ens va oferir, hi podem observar la manera humana de reaccionar i d’actuar, en front la manera diametralment diferent de les que ens proposa que analitzem i que serveixen per aprendre a interioritzar-les per tal que també siguin les dels que pretenem i volem ser cristians. Malauradament, massa sovint, però, reaccionem a la manera humana que, òbviament, és notablement diferent i allunyada de la que ens ensenyà Jesús de Natzaret. Aquesta homilia que fa referència, per mitjà de les paràboles de Jesús, a quina és la l’actitud en la qual ens hauríem d’emmirallar de fer la voluntat que desitja i vol que adoptem, el nostre Pare Déu, que està al cel i que òbviament desitgem que quan sigui la nostra hora, hi podem anar-hi.        

 

Jaume Rocabert  

NOTA: del diumenge14, fins al dissabte 20 de setembre, a darrera hora, estarem fora de casa de viatge, la qual cosa m’impedirà poder fer-vos arribar, com de costum, la homilia del Pagola del diumenge 21, el dilluns 15, com sempre . Tot i així, intentaré poder-vos-la fer arribar el mateix diumenge 21 i a l’endemà, si Déu vol, tornar a normalitzar la tramesa del diumenge 28.

 ÍDOLS PRIVATS

Comentari a l’evangeli (Lc 14,25-33) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli
 

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.

Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se'n i dirien: "Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar". Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s'asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l'altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té».

Comentari

Hi ha alguna cosa que resulta escandalosa i insuportable a qui s’acosta a Jesús des del clima d’autosuficiència que es viu a la societat moderna. Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona. El seu deixeble ho ha de subordinar tot al seguiment incondicional.

No es tracta d’un «consell evangèlic» per a un grup de cristians selectes o una elit d’esforçats seguidors. És la condició indispensable de tot deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. «El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Tots sentim al més profund del nostre ésser l’anhel de llibertat. I, tot i això, hi ha una experiència que continua imposant-se generació rere generació: l’ésser humà sembla condemnat a ser «esclau d’ídols». Incapaços de bastar-nos a nosaltres mateixos, ens passem la vida cercant alguna cosa que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú de nosaltres busca un «déu» per viure, alguna cosa que inconscientment convertim en allò essencial de la nostra vida: quelcom que ens domina i s’apropia de nosaltres. Cerquem de ser lliures i autònoms, però, pel que sembla, no podem viure sense lliurar-nos a algun «ídol», que determina la nostra vida sencera.

Aquests ídols són molt diversos: diners, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat sigui com sigui… Cadascú sap el nom del seu «déu privat», al qual rendeix secretament el seu ésser. Per això, quan en un gest d’«ingènua llibertat» fem alguna cosa «perquè ens dóna la gana», ens hem de preguntar què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.

La invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per:Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 07 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Gratuïtat” té com a fonament els fragments (25-33) del capítol 14 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge, ens parla de quina fidelitat a Jesús ens cal que tinguem, si veritablement volem ser deixebles seus o simplement, veritables cristians: Hi ha alguna cosa que resulta escandalosa i insuportable a qui s’acosta a Jesús des del clima d’autosuficiència que es viu a la societat moderna. Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona. El seu deixeble ho ha de subordinar tot al seguiment incondicional.

No es tracta d’un «consell evangèlic» per a un grup de cristians selectes o una elit d’esforçats seguidors. És la condició indispensable de tot deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. «El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Tots sentim al més profund del nostre ésser l’anhel de llibertat. I, tot i això, hi ha una experiència que continua imposant-se generació rere generació: l’ésser humà sembla condemnat a ser «esclau d’ídols». Incapaços de bastar-nos a nosaltres mateixos, ens passem la vida cercant alguna cosa que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú de nosaltres busca un «déu» per viure, alguna cosa que inconscientment convertim en allò essencial de la nostra vida: quelcom que ens domina i s’apropia de nosaltres. Cerquem de ser lliures i autònoms, però, pel que sembla, no podem viure sense lliurar-nos a algun «ídol», que determina la nostra vida sencera.

Aquests ídols són molt diversos: diners, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat sigui com sigui… Cadascú sap el nom del seu «déu privat», al qual rendeix secretament el seu ésser. Per això, quan en un gest «d’ingènua llibertat» fem alguna cosa «perquè ens dóna la gana», ens hem de preguntar què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.

La invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

Al·leluia Salm 118,135
Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada,
feu que el vostre servent aprengui els decrets.

En el resum de la homilia del diumenge passat i dels paràgrafs de l’evangeli de Lluc, arribàvem a la conclusió que el nostre cristianisme té notables llacunes. Conclusió que, dissortadament també és la que podríem concloure una vegada hàgim llegit la homilia i els fragments de Lluc d’aquest proper diumenge. Aleshores reclamàvem una litúrgia de les eucaristies, més concises evangèlicament parlant i més en sintonia amb els temps actuals on els excessos litúrgics del passat, ja no hi té cap sentit. Pel que fa a l’homilia del diumenge vinent, però, ens exigeix quelcom més. El darrer paràgraf de l’homilia és clara, concisa i fins i tot provocativa. Jesús ens convida a ser cristians de l’única manera possible: Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

GRATUÏTAT

Comentari a l’evangeli (Lc 14,1.7,14) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t'ha convidat et dirà: "Amic, puja més amunt". Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

Comentari

Hi ha una «benaurança» de Jesús que els cristians hem ignorat. «quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te». En realitat, se’ns fa difícil d’entendre aquestes paraules, ja que el llenguatge de la gratuïtat ens resulta estrany i incomprensible.

En la nostra «civilització del posseir», gairebé no hi ha res gratuït. Tot s’intercanvia, es presta, és degut o s’exigeix. Ningú creu que «és millor donar que rebre». Només sabem prestar serveis remunerats i «cobrar interessos» per tot allò que fem al llarg dels dies.

No obstant això, els moments més intensos i culminants de la vida són els que sabem viure la gratuïtat. Només en el lliurament desinteressat es pot assaborir el veritable amor, el goig, la solidaritat, la confiança mútua. Gregori Nacianzè diu que «Déu ha fet l’home cantor de la seva irradiació», i, certament, mai l’home no és tan gran com quan sap irradiar amor gratuït i desinteressat.

No podríem ser més generosos amb els qui mai no ens podran tornar el que fem per ells? No podríem acostar-nos als qui viuen sols i desvalguts, pensant només en el seu bé? Viurem sempre buscant el nostre interès?

Acostumats a córrer darrere de tota mena de goigs i satisfaccions, ens atrevirem a assaborir el goig amagat, però autèntic, que suposa el lliurament gratuït a qui ens necessita? Aquell seguidor fidel de Jesús que fou Charles Péguy vivia convençut que, a la vida, «qui perd, guanya».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 31 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Gratuïtat” té com a fonament els fragments (1.7-14) del capítol 14 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 31 d’agost, ens fa un retrat del que han acabant sent els nostres hàbits, per cert força allunyats del missatge que Jesús en va deixar: Hi ha una «benaurança» de Jesús que els cristians hem ignorat. «quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te». En realitat, se’ns fa difícil d’entendre aquestes paraules, ja que el llenguatge de la gratuïtat ens resulta estrany i incomprensible.

En la nostra «civilització del posseir», gairebé no hi ha res gratuït. Tot s’intercanvia, es presta, és degut o s’exigeix. Ningú creu que «és millor donar que rebre». Només sabem prestar serveis remunerats i «cobrar interessos» per tot allò que fem al llarg dels dies.

No obstant això, els moments més intensos i culminants de la vida són els que sabem viure la gratuïtat. Només en el lliurament desinteressat es pot assaborir el veritable amor, el goig, la solidaritat, la confiança mútua. Gregori Nacianzè diu que «Déu ha fet l’home cantor de la seva irradiació», i, certament, mai l’home no és tan gran com quan sap irradiar amor gratuït i desinteressat.

No podríem ser més generosos amb els qui mai no ens podran tornar el que fem per ells? No podríem acostar-nos als qui viuen sols i desvalguts, pensant només en el seu bé? Viurem sempre buscant el nostre interès? Malauradament, malgrat manifestar-nos cristians, la nostra actitud segueix sent, majoritàriament egoista, o si més no, més majoritària de que caldria. 

Acostumats a córrer darrere de tota mena de goigs i satisfaccions, ens atrevirem a assaborir el goig amagat, però autèntic, que suposa el lliurament gratuït a qui ens necessita? Aquell seguidor fidel de Jesús que fou Charles Péguy vivia convençut que, a la vida, «qui perd, guanya».

Al·leluia Mt 11,29ab

Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus,

que jo soc benèvol i humil de cor.

Si llegim atentament el contingut dels paràgraf de la homilia del proper diumenge, com també els fragments de l’evangeli de Lluc, ens adonem que el nostre cristianisme té notables llacunes, llacunes que sense voler exculpar-nos, te l’origen en el com sens ofereix el missatge evangèlic que hauria de ser l’element central per a qualsevol que vulgui ser cristià. La realitat, és que majoritàriament és dóna més importància en el cerimonial litúrgic, sovint farcit d’excessiva parafernàlia, mentre que el què hauria de ser l’element central de tota missa dominical: l’evangeli, està limitat a la lectura del paràgraf corresponent que la Litúrgia, ha escollit i a unes homilies, massa sovint insípides i molt poc intel·ligibles. Homilies que, dissortadament no són formatives, donat que des de temps immemorials, depenen força del concepte cristià del capellà de torn, car no podem oblidar que tot i que l’evangeli no és l’element central de la missa, més d’una vegada, l’homilia pot esdevenir fins i tot negativa o deformadora pels participants de l’eucaristia dominical. Tant ha estat així que entre altres motivacions, les nostres noves generacions, ja ni s’hi apropen...            

QUINA TOLERÀNCIA?

Comentari a l’evangeli (Lc 13,22-30) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Vindrà gent d'orient i d'occident i s'asseuran a la taula en el Regne de Déu

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d'entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: "Senyor obriu-nos". Ell us respondrà: "No sé d'on sou". Llavors començareu a dir-li: "Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers". Ell us respondrà: "No sé d'on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal".

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers».

Comentari.-

La tolerància ocupa avui un lloc eminent entre les virtuts més apreciades a Occident. Així ho confirmen totes les enquestes. Ser tolerant és avui un valor social cada cop més generalitzat. Les joves generacions ja no suporten la intolerància o la manca de respecte a l’altre.

Hem de celebrar aquest nou clima social després de segles d’intolerància i de violència, moltes vegades perpetrada en nom de la religió o del dogma. Com s’estremeix avui la nostra consciència en llegir obres com l’excel·lent novel·la L’heretge, de Miguel Delibes, i quin goig experimenta el nostre cor davant del seu cant apassionat a la tolerància i la llibertat de pensament.

Tot això no impedeix que siguem crítics amb un tipus de «tolerància» que més que virtut o ideal humà és desafecció envers els valors i la indiferència davant el sentit de qualsevol projecte humà: cadascú pot pensar el que vulgui i fer el que li doni la gana, ja que poc importa el que la persona faci amb la seva vida. Aquesta «tolerància» neix quan falten principis clars per a distingir el bé del mal o quan les exigències morals queden diluïdes o es mantenen sota mínims.

La veritable tolerància no és «nihilisme moral» ni cinisme o indiferència davant l’erosió actual de valors. És respecte a la consciència de l’altre, obertura a tot valor humà, interès pel que fa l’ésser humà més digne d’aquest nom. La tolerància és un gran valor no perquè no hi hagi cap veritat objectiva ni moral, sinó perquè la millor manera d’apropar-nos-hi és el diàleg i l’obertura mútua.

Quan no és així, aviat queda desemmascarada. Es presumeix de tolerància, però es reprodueixen noves exclusions i discriminacions, s’afirma el respecte a tothom, però es desqualifica i ridiculitza qui molesta. Com explicar que, en una societat que es proclama tolerant, broti de nou la xenofòbia o s’alimenti la burla de tot allò religiós?

A la dinàmica de la veritable tolerància hi ha un desig de cercar sempre el millor per a l’ésser humà. Ser tolerant és dialogar, buscar junts, construir un futur millor sense menysprear ni excloure ningú, però no és irresponsabilitat, abandó de valors, oblit de les exigències morals. La crida de Jesús a entrar per la «porta estreta» no té res a veure amb un rigorisme crispat i estèril. És una crida a viure sense oblidar les exigències, de vegades urgents, de qualsevol vida digna de l’ésser humà.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

EL FOC DE L’AMOR

Comentari a l’evangeli (Lc 12,49-53) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d'un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l'hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d'ara dins una mateixa casa n'hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra».

Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: "Ja ve la pluja". I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: "Farà calor". I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?».

Comentari

Fa por pronunciar la paraula «amor». Està tan prostituïda que hi cap el millor i el pitjor, el més sublim i el més mesquí. Tanmateix, l’amor és sempre a la font de tota vida sana, despertant i fent créixer el millor que hi ha en nosaltres.

Quan manca l’amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor, la vida s’apaga, vegeta i s’acaba extingint. El qui no estima es tanca i s’aïlla cada cop més. Gira esbojarradament sobre els seus problemes i ocupacions, queda empresonat als paranys del sexe, cau a la rutina del treball diari: li falta el motor que mou la vida.

L’amor és al centre de l’Evangeli, no com una llei que cal complir disciplinadament, sinó com el «foc» que Jesús vol veure «encès» sobre la Terra, més enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina del bon ordre. Segons el Profeta de Galilea, Déu és a prop nostre buscant fer germinar, créixer i fructificar l’amor i la justícia del Pare. Aquesta presència d´un Déu que no parla de venjança, sinó d´amor apassionat i de justícia fraterna, és el més essencial de l´Evangeli.

Jesús contempla el món com a ple de la gràcia i de l’amor del Pare. Aquesta força creadora és com una mica de llevat que ha d’anar fermentant la massa, un foc encès que ha de fer cremar el món sencer. Jesús somia una família humana habitada per l’amor i la set de justícia. Una societat que cerca apassionadament una vida més digna i més feliç per a tothom.

El gran pecat dels seguidors de Jesús serà sempre deixar que el foc s’apagui: substituir la cremor de l’amor per la doctrina religiosa, l’ordre o la cura del culte; reduir el cristianisme a una abstracció revestida d’ideologia; deixar que es perdi el seu poder transformador. Tot i això, Jesús no es va preocupar primordialment d’organitzar una nova religió ni d’inventar una nova litúrgia, sinó que va encoratjar un «nou ésser» (P. Tillich), el naixement d’un home nou mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 17 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “El foc de l’amor” té com a fonament els fragments (49-57) del capítol 12 de l’evangeli de Lluc.

En l’homilia del proper diumenge, se’ns parla de l’amor, d’El foc de l’amor, entès com “el combustible” imprescindible, per tal d’evitar que el foc de l’amor s’apagui. Dissortadament, però, tal i com ens diu l’homilia, el mot “amor” avui està totalment prostituït: Fa por pronunciar la paraula «amor». Està tan prostituïda que hi cap el millor i el pitjor, el més sublim i el més mesquí. Tanmateix, l’amor és sempre a la font de tota vida sana, despertant i fent créixer el millor que hi ha en nosaltres. Quan manca l’amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor, la vida s’apaga, vegeta i s’acaba extingint. El qui no estima es tanca i s’aïlla cada cop més. Gira esbojarradament sobre els seus problemes i ocupacions, queda empresonat als paranys del sexe, cau a la rutina del treball diari: li falta el motor que mou la vida.

L’amor és al centre de l’Evangeli, no com una llei que cal complir disciplinadament, sinó com el «foc» que Jesús vol veure «encès» sobre la Terra, més enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina del bon ordre. Segons el Profeta de Galilea, Déu és a prop nostre buscant fer germinar, créixer i fructificar l’amor i la justícia del Pare. Aquesta presència d´un Déu que no parla de venjança, sinó d´amor apassionat i de justícia fraterna, és el més essencial de l´Evangeli. Sortosament avui, majoritàriament, ja no se’ns parla amb el llenguatge que se utilitzava el segle passat i que se’n inculcava insistentment pels predicador en temps de quaresma: el càstig etern de l’infern. Certament eren altres temps i el “castic etern” era, a ben segur, una influència política del franquisme. La pregunta que va ensorrar aquella maliciosa afirmació, era i és: com pot ser que un Déu que és just i que ens estima a totes i a tots, ens pot condemnar eternament  al infern? 

Jesús contempla el món com a ple de la gràcia i de l’amor del Pare. Aquesta força creadora és com una mica de llevat que ha d’anar fermentant la massa, un foc encès que ha de fer cremar el món sencer. Jesús somia una família humana habitada per l’amor i la set de justícia. Una societat que cerca apassionadament una vida més digna i més feliç per a tothom. El somni de Jesús, dissortadament avui, els poderosos d’aquest nostre món, han aconseguit bloquejar-lo. No obstant, en la lluita contra aquests poders mesquins, és imprescindible que mai perdem l’esperança d’assolir un món més just amb la victòria de l’amor per damunt dels interessos mundans. 

El darrer paràgraf de l’homilia, ens convida no només a tenir esperança, sinó que tots els cristians d’arreu, siguem, en front de la trista realitat actual, fonamentalment analítics i crítics amb els “diagnòstics” que se’ns proposen, per tal que, com ens diu l’homilia esdevinguem un nou home-dona “mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia” : El gran pecat dels seguidors de Jesús serà sempre deixar que el foc s’apagui: substituir la cremor de l’amor per la doctrina religiosa, l’ordre o la cura del culte; reduir el cristianisme a una abstracció revestida d’ideologia; deixar que es perdi el seu poder transformador. Tot i això, Jesús no es va preocupar primordialment d’organitzar una nova religió ni d’inventar una nova litúrgia, sinó que va encoratjar un «nou ésser» (P. Tillich), el naixement d’un home nou mogut radicalment pel foc de l’amor i la justícia.

 Al·leluia Jo 10,27

Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor;

també jo les reconec i elles em segueixen.

La setmana passada en el darrer comentari de l’homilia, feia esment a que és estèril voler valorar quina de les confessions cristianes, es podria considerar la més autèntica, la que segueix més fidelment el missatge de Jesús. Després de haver llegit i aprofundit amb l’homilia del proper diumenge, hom arriba a la conclusió que tal i com es dedueix del pensament de (P.Tillich), el millor cristianisme i el més fidel al testimoni i missatge de Jesús, no és el que ens proposen les diferents confessions cristianes, sinó el que al llarg de la història ens l’ha expressat les actituds individuals de notables dones i homes amb un testimoniatge autènticament propi de seguidors fidels de Jesús, justament perquè foren moguts radicalment pel foc de l’amor i la justícia.