ASSEGUTS A LA VORA DEL CAMÍ

Comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bartimeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima't i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s'aixecà d'una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Ves, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i el seguia camí enllà.

Comentari.

Al començament, al cristianisme se’l coneixia com «el Camí» (Fets dels Apòstols 18,25-26). Més que entrar en una nova religió, «fer-se cristià» era trobar el camí encertat de la vida, caminant darrere les petjades de Jesús. Ser cristià significa per a ells «seguir» Crist. Això és fonamental, allò decisiu.

Avui les coses han canviat. El cristianisme ha conegut durant aquests vint segles un desenvolupament doctrinal molt important i ha generat una litúrgia i un culte molt elaborats. Ja fa molt de temps que el cristianisme és considerat com una religió.

Per això no és estrany trobar-se amb persones que se senten cristianes senzillament perquè estan batejades i compleixen els seus deures religiosos, encara que mai no s’hagin plantejat la vida com un seguiment de Jesucrist. Aquest fet, avui força generalitzat, hauria estat inimaginable en els primers temps del cristianisme.

Hem oblidat que ser cristians és «seguir» Jesucrist: moure’ns, fer passos, caminar, construir la nostra vida seguint les seves empremtes. El nostre cristianisme es queda de vegades en una fe teòrica i inoperant o en una pràctica religiosa rutinària. No transforma la nostra vida en seguiment de Jesús.

Després de vint segles, la contradicció més gran dels cristians és pretendre ser-ho sense seguir Jesús. S’accepta la religió cristiana (com se’n podria acceptar una altra), ja que dóna seguretat i tranquil·litat davant «allò desconegut», però no s’entra en la dinàmica del seguiment fidel a Crist.

Estem cecs i no veiem on és l’essencial de la fe cristiana. L’episodi de la guarició del cec de Jericó és una invitació a sortir de la nostra ceguesa. Al començament del relat, Bartimeu «s’està assegut a la vora del camí». És un home cec i desorientat, fora del camí, sense capacitat de seguir Jesús. Guarit de la seva ceguesa per Jesús, el cec no només recobra la llum, sinó que es converteix en un veritable «seguidor» del seu Mestre, ja que, des d’aquell dia, «el seguia camí enllà». És la guarició que necessitem.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 27 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contra la jerarquia de poder”, té com a fonament els fragments (46-52) del capítol 10 de l’evangeli de Marc.

En l’inici de l’homilia del proper diumenge 27 d’octubre, sens ofereix una introducció històrica de com era aquell incipient moviment que va promoure Jesús de Natzaret i que amb el temps ha esdevingut convertit en religió multitudinària en determinats indrets de la geografia terrestre, però malauradament amb divisions conceptuals de aquell moviment cristià que des de el segle XVI resta dividit en conceptes i formes notablement diferents, malgrat que hi hagi una unitat conceptual en la figura del Crist: Al començament, al cristianisme se’l coneixia com «el Camí» (Fets dels Apòstols 18,25-26). Més que entrar en una nova religió, «fer-se cristià» era trobar el camí encertat de la vida, caminant darrere les petjades de Jesús. Ser cristià significa per a ells «seguir» Crist. Això és fonamental, allò decisiu.                                                                      Avui les coses han canviat. El cristianisme ha conegut durant aquests vint segles un desenvolupament doctrinal molt important i ha generat una litúrgia i un culte molt elaborats. Ja fa molt de temps que el cristianisme és considerat com una religió.

És discutible si aquesta divisió existent és positiva o negativa. Aparentment podria semblar negativa, però si el més important no són les formés sinó el contingut evangèlic i teològic, hom té l’oportunitat de descobrir-hi entre els seus teòlegs i biblistes de cadascun de les variants, quelcom que pot ajudar-lo a seguir amb més fidelitat no la pròpia religió, sinó el missatge de Jesús.           

L’homilia ens diu: Per això no és estrany trobar-se amb persones que se senten cristianes senzillament perquè estan batejades i compleixen els seus deures religiosos, encara que mai no s’hagin plantejat la vida com un seguiment de Jesucrist. Aquest fet, avui força generalitzat, hauria estat inimaginable en els primers temps del cristianisme. 

Arribat en aquest punt, l’homilia ens descriu de manera planera però sense embuts: Hem oblidat que ser cristians és «seguir» Jesucrist: moure’ns, fer passos, caminar, construir la nostra vida seguint les seves empremtes. El nostre cristianisme es queda de vegades en una fe teòrica i inoperant o en una pràctica religiosa rutinària. No transforma la nostra vida en seguiment de Jesús.

Després de vint segles, la contradicció més gran dels cristians és pretendre ser-ho sense seguir Jesús. S’accepta la religió cristiana (com se’n podria acceptar una altra), ja que dóna seguretat i tranquil·litat davant «allò desconegut», però no s’entra en la dinàmica del seguiment fidel a Crist.

El darrer paràgraf de l’homilia, sens ofereix aprofundir amb l’actitud del cec de Jericó, per tal de saber-hi trobar el canvi mental que ens ajudi a seguir les petjades de Jesucrist: Estem cecs i no veiem on és l’essencial de la fe cristiana. L’episodi de la guarició del cec de Jericó és una invitació a sortir de la nostra ceguesa. Al començament del relat, Bartimeu «s’està assegut a la vora del camí». És un home cec i desorientat, fora del camí, sense capacitat de seguir Jesús. Guarit de la seva ceguesa per Jesús, el cec no només recobra la llum, sinó que es converteix en un veritable «seguidor» del seu Mestre, ja que, des d’aquell dia, «el seguia camí enllà». És la guarició que necessitem.   

Al·leluia 2Tm 1,10b

Jesucrist, el nostre salvador,

ha desposseït la mort del poder que tenia,

i amb la Bona Nova de l'Evangeli,

ha fet resplendir la llum de la vida.

Una nova homilia que, com de costum, és una reflexió clara i concisa del moment actual del cristianisme d’avui dia, on les noves generacions, molt especialment, s’han desconnectat totalment de la, diguem-ne, religió dels seus progenitors. Bàsicament (parlo de la que vàrem viure els que ja tenim una edat, durant el franquisme), una religió que s’havia acomodat als interessos de la dictadura i, conseqüentment, radicalment allunyada de l’esperit evangèlic. Un religió que en aquest Estat que no és el nostre, sovint les normatives són molt diferents de les d’altres països del nostre entorn tot i que també la jerarquia de molts països segueixen una línia molt conservadora i allunyada del missatge de Jesús.     

                           

 SOLO EN LA MEDIDA QUE SIRVAMOS, SEREMOS CRISTIANOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli Mc 10,35-45), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Jesús segueix caminant cap a Jerusalem. Marc segueix en l’estratègia literària del capítol anterior, quan els deixebles discutien sobre qui era el més important. Després d’anunciar, per tercera vegada la seva passin, l’evangeli proposa una reacció totalment oposada a l’ensenyament de Jesús. Els dotze segueixen segueixen buscant els privilegis del poder. Els apòstols segueixen pensant que la pujada a Jerusalem culminarà amb l’entronització de Jesús com a Rei.

El diumenge passat eren les possessions, avui és el poder, els dos pilars de l’egoisme, que es barregen i es recolzen mútuament. Amb aquest relat es tanca un cicle que abasta els tres anuncis de la passió i les ensenyances d’aquesta proposta.

 

EXPLICACIÓ

Els dos germans que s’apropen a Jesús li diuen mestre, però li van a demanar un favor, no a aprendre el que ell els pot ensenyar.

«Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.» Jaume i Joan pensen que Jesús instaurarà un regne terrenal a Jerusalem i demanen els primers llocs. Ja dèiem el diumenge passat que l’actitud egoista fa que es busquin seguretats aquí i en el més enllà.

«No sabeu què demaneu.» Els criteris de Jesús i els deixebles no són coincidents. Estan en una altre longitud d’onda.

Per a Jesús, el moment de la glòria és la creu. Marc deixa entendre que Jesús, en el moment de la creu tindrà a la dreta i a l’esquerra dos malfactors comuns.

«Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar.» Aquesta reacció no és altre cosa que el senyal de que tots volien el mateix. Tenien les mateixes ambiciona, però eren covards i no ho van demanar. Molts cristians seguim tenint, com els dos germans, el mateix desig d’utilitzar Déu a favor nostre.

«Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos.» És impressionant el resumen que fa de la manera d’utilitzar el poder en el món. Jesús no critica ni la democràcia ni la monarquia; critica les persones que exerceixen el poder oprimint. Jesús dona per suposat que en l’àmbit civil, el normal, es exercir el poder tiranitzant i oprimint als altres. Però no proposa als seus seguidors «res d’això», sinó tot el contrari: Servir. Una lliçó que els cristians oblidem sovint.

«El Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida...» Ara no són els caps dels sacerdots els qui li prenen la vida, sinó que és ell el que l’entrega lliurament. Un important canvi de punt de vista.

En el text grec, quan parla de vida, no diu «zoe» ni «bios», sinó «psyche», que no significa vida exactament, sinó el fonament específicament humà de la vida, el psicològic. Donar la vida, no faria referència a la vida biològica morint, sinó posar tot el seu ésser al servei dels altres. Seria, per tant, donar la vida servint.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 CONTRA LA JERARQUIA DE PODER

Comentari a l’evangeli (Mc 10,35-45) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?». Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l'un a la vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra». Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li digueren: «Sí que podem». Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no soc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat». Quan els altres deu ho sentiren, s'indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l'esclau de tots, com el Fill de l'home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes».

Comentari.

Jaume i Joan s’acosten a Jesús amb una petició estranya: ocupar els llocs d’honor amb ell. «No sabeu què demaneu». Així els contestà Jesús. No han entès res del projecte al servei del regne de Déu i la seva justícia. No pensen «seguir-lo», sinó «asseure’s» als primers llocs.

En veure la seva postura, els altres deu «es van indignar». Ells també alimenten somnis ambiciosos. Tots cerquen obtenir algun poder, honor o prestigi. L’escena és escandalosa. Com es pot acollir un Déu Pare i treballar per un món més fratern amb un grup de deixebles animats per aquest esperit?

El pensament de Jesús és clar. «No ha de ser pas així». Cal anar exactament en la direcció oposada. Cal arrencar del seu moviment de seguidors aquesta «malaltia» del poder que tots coneixen a l’imperi de Tiberi i al govern d’Antipes. Un poder que no fa sinó «tiranitzar» i «oprimir».

Entre els seus no hi ha d’haver aquesta jerarquia de poder. Ningú no està per sobre dels altres. No hi ha amos ni patrons. La parròquia no és del rector. L´Església no és dels bisbes i cardenals. El poble no és dels teòlegs. Qui vulgui ser gran que es posi a servir els altres.

El veritable model és Jesús. No governa, no imposa, no domina ni controla. No ambiciona cap poder. No s’arroga títols honorífics. No cerca el seu propi interès. El seu fort és «servir» i «donar la vida». Per això és el primer i més gran.

Necessitem a l’Església cristians disposats a gastar la seva vida pel projecte de Jesús, no per altres interessos. Creients sense ambicions personals, que treballin de manera callada per un món més humà i una Església més evangèlica. Seguidors de Jesús que «s’imposin» per la qualitat de la seva vida de servei.

Pares que es desviuen pels seus fills, educadors lliurats dia a dia a la seva tasca difícil, homes i dones que han fet de la seva vida un servei als necessitats. Són el millor que tenim a l’Església. Els més «grans» als ulls de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentar

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 20 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contra la jerarquia de poder”, té com a fonament els fragments (35-45) del capítol 10 de l’evangeli de Marc.

En aquesta homilia, se’ns ofereix un concepte expressat per Jesús, de com cal que sigui la jerarquia del 

què ha de ser el nou moviment, si volem dir-li religió, església o simplement cristianisme, que potser defineix millor el que hauria de comportar seguir el missatge del Crist. L’homilia ens descriu el fragment de l’evangeli de Marc, on Jaume i Joan s’acosten a Jesús amb una petició estranya: ocupar els llocs d’honor amb ell. «No sabeu què demaneu». Així els contestà Jesús. No han entès res del projecte al servei del regne de Déu i la seva justícia. No pensen «seguir-lo», sinó «asseure’s» als primers llocs. L’homilia descrius que els altres deu: en veure la seva postura, «es van indignar». Ells també alimenten somnis ambiciosos. Tots cerquen obtenir algun poder, honor o prestigi. L’escena és escandalosa. Com es pot acollir un Déu Pare i treballar per un món més fratern amb un grup de deixebles animats per aquest esperit?

L’homilia, però, deixa ben clar que: el pensament de Jesús és clar. «No ha de ser pas així». Cal anar exactament en la direcció oposada. Cal arrencar del seu moviment de seguidors aquesta «malaltia» del poder que tots coneixen a l’imperi de Tiberi i al govern d’Antipes. Un poder que no fa sinó «tiranitzar» i «oprimir».

En front d’aquesta actitud del deixebles d’aleshores i del molts d’ara, l’homilia és contundent: Entre els seus no hi ha d’haver aquesta jerarquia de poder. Ningú no està per sobre dels altres. No hi ha amos ni patrons. La parròquia no és del rector. L´Església no és dels bisbes i cardenals. El poble no és dels teòlegs. Qui vulgui ser gran que es posi a servir els altres. 

Tant ha de ser així que: el veritable model és Jesús. No governa, no imposa, no domina ni controla. No ambiciona cap poder. No s’arroga títols honorífics. No cerca el seu propi interès. El seu fort és «servir» i «donar la vida». Per això és el primer i més gran. Necessitem a l’Església cristians disposats a gastar la seva vida pel projecte de Jesús, no per altres interessos. Creients sense ambicions personals, que treballin de manera callada per un món més humà i una Església més evangèlica. Seguidors de Jesús que «s’imposin» per la qualitat de la seva vida de servei. 

L’homilia conclou amb un missatge contundent i clar, un missatge que voldríem veure fet realitat al més aviat possible, per tal que els vicis adquirits quan el cristianisme del temps de Constantí, es va deixar subornar per l’emperador romà: Pares que es desviuen pels seus fills, educadors lliurats dia a dia a la seva tasca difícil, homes i dones que han fet de la seva vida un servei als necessitats. Són el millor que tenim a l’Església. Els més «grans» als ulls de Jesús.   

Al·leluia Mc 10,45

El Fill de l'home ha vingut a servir,

i a donar la seva vida com a preu de rescat

per tots els homes.

Certament és un gran goig poder llegir i fer les conseqüents reflexions d’aquestes homilies que ens ofereix el Pagola o els seus col·laboradors, doncs personalment crec que tota homilia no pot ser un drap calent que apaivagui l’angoixa que ens produeix veure un cristianisme en hores baixes, un cristianisme ensopit i sense cap mena de voluntat, per una notable part de la mateixa jerarquia, de posar-se al dia, d’arraconar els anacronismes i de expressar el missatge de Jesús sense tanta parafernàlia litúrgica i ornamental impròpia dels temps actuals i, òbviament amb un llenguatge menys literal i molt més clar com, per exemple, són aquestes homilies.                           

 EN DEFENSA DE LA DONA

Evangeli

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».

La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

Comentari 

 

El que més feia patir les dones a la Galilea dels anys trenta del segle I era la seva submissió total a l’home dins de la família patriarcal. L’espòs fins i tot les podia repudiar en qualsevol moment abandonant-les a la seva sort. Aquest dret es basava, segons la tradició jueva, ni més ni menys que en la llei de Déu.

Els mestres discutien sobre els motius que podien justificar la decisió de l’espòs. Segons els seguidors de Xammai, només es podia repudiar la dona en cas d’adulteri; segons Hillel, n’hi havia prou que la dona fes qualsevol cosa «desagradable» als ulls del seu marit. Mentre els doctes homes discutien, les dones no podien aixecar la veu per defensar els seus drets.

En algun moment, el plantejament va arribar fins a Jesús: «És permès a un home de divorciar-se de la seva dona?» La seva resposta va desconcertar tothom. Les dones no s’ho podien creure. Segons Jesús, si el repudi és a la llei, és per la «duresa de cor» dels homes i la seva mentalitat masclista, però el projecte original de Déu no va ser un matrimoni «patriarcal» dominat per l’home.

Déu va crear l’home i la dona perquè fossin «una sola carn.» Tots dos estan cridats a compartir el seu amor, la seva intimitat i la seva vida sencera, amb la mateixa dignitat i en comunió total. Per això el clam de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi» amb la seva actitud masclista.

Déu vol una vida més digna, segura i estable per a aquestes esposes sotmeses i maltractades per l’home a les llars de Galilea. No pot beneir una estructura que generi superioritat de l’home i la submissió de la dona. Després de Jesús, cap cristià no podrà legitimar amb l’evangeli res que promogui discriminació, exclusió o submissió de la dona.

En el missatge de Jesús hi ha una predicació adreçada exclusivament als barons perquè renunciïn a la seva «duresa de cor» i promoguin unes relacions més justes i igualitàries entre home i dona. On se sent avui aquest missatge? Quan demana l’Església als homes aquesta conversió? Què estem fent els seguidors de Jesús per revisar i canviar comportaments, hàbits, costums i lleis que van clarament en contra de la voluntat original de Déu en crear l’home i la dona?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 06 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “En defensa de la dona”, té com a fonament els fragments (2-10) del capítol 10 de l’evangeli de Marc.

En l’homilia del proper diumenge, ens parla d’una forçada submissió que existia de la dona envers el seu marit en el temps de Jesús, tal i com ens explica en el seu inici. Submissió que l’evangelista Marc descriu la resposta que els dona Jesús als fariseus: En algun moment, el plantejament va arribar fins a Jesús: «És permès a un home de divorciar-se de la seva dona?» La seva resposta va desconcertar tothom. Les dones no s’ho podien creure. Segons Jesús, si el repudi és a la llei, és per la «duresa de cor» dels homes i la seva mentalitat masclista, però el projecte original de Déu no va ser un matrimoni «patriarcal» dominat per l’home. Déu va crear l’home i la dona perquè fossin «una sola carn.» Tots dos estan cridats a compartir el seu amor, la seva intimitat i la seva vida sencera, amb la mateixa dignitat i en comunió total. Per això el clam de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi» amb la seva actitud masclista.

El darrer paràgraf, la homilia se situa en els nostres temps, on sovint escoltem pels diferents mitjans informatius, unes actituds masclistes inconcebibles en l’actualitat on se suposa (només se suposa) que la nostra societat és molt més culta que la del segle I, noticies esfereïdores provinents de diferents sectors de la societat i que ens manifesten que els masclisme segueix ben viu i arrelat entre nosaltres. En front aquesta trista realitat que fan les autoritats civils i eclesiàstiques per eradicar aquesta trista xacra?: Déu vol una vida més digna, segura i estable per a aquestes esposes sotmeses i maltractades per l’home a les llars de Galilea. No pot beneir una estructura que generi superioritat de l’home i la submissió de la dona. Després de Jesús, cap cristià no podrà legitimar amb l’evangeli res que promogui discriminació, exclusió o submissió de la dona. En el missatge de Jesús hi ha una predicació adreçada exclusivament als barons perquè renunciïn a la seva «duresa de cor» i promoguin unes relacions més justes i igualitàries entre home i dona. On se sent avui aquest missatge? Quan demana l’Església als homes aquesta conversió? Què estem fent els seguidors de Jesús per revisar i canviar comportaments, hàbits, costums i lleis que van clarament en contra de la voluntat original de Déu en crear l’home i la dona?    

Al·leluia 1Jo 4,12

Si ens estimem, Déu està en nosaltres,

i dintre nostre el seu amor és tan gran

que ja no hi falta res.

En aquesta homilia, s’endinsa a descriure la necessitat de promoure canvis estructurals molt més dràstics i a promoure fonamentalment un canvi de paradigma social amb lleis més estrictes, no només per castigar als autors dels malvats atemptats masclistes, que també, sinó per prevenir amb garanties jurídiques fonamentalment però també amb garanties estructurals, la impossibilitat que es puguin produir actes de revenja de qualsevol naturalesa. 

Malauradament el masclisme es manifesta de diverses maneres i en quasi, o sense el quasi, en la totalitat dels diferents sectors de la societat. No ho especifico, però ho remarco: en tots els sectors de la nostra societat.