NO A LA GUERRA ENTRE NOSALTRES

 

Evangeli i Comentari de J.A.Pagola a l'evangeli (Mt 5,17-37)

Evangeli:  

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l'insulti, acabarà al foc de l'infern. Per això, ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l'últim cèntim.

Ja sabeu que està manat: "No cometis adulteri". Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos.

També està manat: "Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci". Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

També sabeu que als antics els van manar: "No trenquis els juraments". I també: "Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor". Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

Comentari

Els jueus parlaven amb orgull de la Llei de Moisès. Segons la tradició, Déu mateix l’havia regalat al poble. Era el millor que n’havien rebut. Aquesta Llei enclou la voluntat de l’únic Déu veritable. Aquí poden trobar-hi tot allò que necessiten per ser fidels a Déu.

També per a Jesús la llei és important, però ja no ocupa el lloc central. Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu; el Pare està cercant obrir-se camí entre nosaltres per fer un món més humà. No n’hi ha prou de quedar-se complint la Llei de Moisès. Cal obrir-se al Pare i col·laborar-hi per fer la vida més justa i més fraterna.

Per això, segons Jesús, no n’hi ha prou de complir la Llei, que ordena «no mataràs». A més, cal arrencar de la nostra vida l’agressivitat, el menyspreu a l’altre, els insults o les venjances. Aquell que no mata compleix la Llei, però, si no s’allibera de la violència, al seu cor encara no hi regna aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una vida més humana.

Segons alguns observadors, a la societat actual s’està estenent un llenguatge que reflecteix el creixement de l’agressivitat. Cada cop són més freqüents els insults ofensius, proferits només per humiliar, menysprear i ferir. Paraules nascudes del rebuig, el ressentiment, l’odi o la venjança.

D’altra banda, les converses estan sovint teixides de paraules injustes que reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i sense respecte que enverinen la convivència i fan mal. Paraules nascudes gairebé sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa.

No és aquest un fet que es doni només en la convivència social. També és un greu problema a l’interior de l’Església. El papa Francesc pateix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de «cristians en guerra contra altres cristians». És un estat de coses tan contrari a l’Evangeli que ha sentit la necessitat d’adreçar-nos una crida urgent: «No a la guerra entre nosaltres».

Així parla el Papa: «Em dol comprovar com en algunes comunitats cristianes, i fins i tot entre persones consagrades, consentim diverses formes d’odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d’imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui evangelitzarem amb aquests comportaments?». El Papa vol treballar per una Església on «tots puguin admirar com us cuideu els uns als altres, com us doneu alè mútuament i com us acompanyeu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per. Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 12 de febrer, del nou any litúrgic, que se’ns ofereixen amb el títol, “No a la guerra entre nosaltres”, sobre els fragments (17-37) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu, ens proposa per a la nostra reflexió tot una seria d’actituds i maneres dissortadament massa comuns entre nosaltres, però no només entre qualsevol home o dona, doncs són denigrants i indignes per qualsevol persona.

Òbviament, molt més per qualsevol cristià i encara moltíssim més si aqueta actitud la manifesten aquells que han estat consagrats i se’ls pressuposa que haurien de ser del tot pulcres en les seves actituds i maneres de fer, cosa que donada la nostra debilitat humana, sovint les nostres actituds s’allunyen del més desitjable.

Els punts nuclears de l’homilia són aquests paràgrafs: Per a Jesús la llei és important, però ja no ocupa el lloc central. Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu; el Pare està cercant obrir-se camí entre nosaltres per fer un món més humà. No n’hi ha prou de quedar-se complint la Llei de Moisès. Cal obrir-se al Pare i col·laborar-hi per fer la vida més justa i més fraterna.

Aquell que no mata compleix la Llei, però, si no s’allibera de la violència, al seu cor encara no hi regna aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una vida més humana.

Sovint les converses estan teixides de paraules injustes que reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i sense respecte que enverinen la convivència i fan mal. Paraules nascudes

gairebé sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa. No és aquest un fet que es doni només en la convivència social. També és un greu problema a l’interior de l’Església. El papa Francesc pateix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de «cristians en guerra contra altres cristians». És un estat de coses tan contrari a l’Evangeli que ha sentit la necessitat d’adreçar-nos una crida urgent: «No a la guerra entre nosaltres».

Així parla el Papa: «Em dol comprovar com en algunes comunitats cristianes, i fins i tot entre persones consagrades, consentim diverses formes d’odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d’imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui evangelitzarem amb aquests comportaments?». El Papa vol treballar per una Església

on «tots puguin admirar com us cuideu els uns als altres, com us doneu alè mútuament i com us acompanyeu».

La conclusió d’aquests paràgrafs, la podríem sintetitzar dient que una cosa és caure en una actitud indigne i una altre és quan aquesta actitud indigne, ja és sistèmica, la qual cosa demostra que no hi ha voluntat ni intenció de rectificació i menys de compensar els prejudicis causats. Malauradament aquesta manca de voluntat de rectificar l’estem constatant diàriament, entre veïns, entre membres d’organitzacions sindicals o socials, entre als dirigents de partits de partits polítics, també entre els que ho són de partits independentistes, però potser entre els que ens definim com a cristians, és el clam del papa Francesc que posa en evidència les lluites fratricides en el si del Vaticà per la consecució del poder. Dies enrere ja vam tenir-ne un exemple en la persona del secretari particular del difunt papa emèrit Ratzintger, que va aprofitar l’avinentesa de del papa emèrit per llançar una furiosa crítica al papa Francesc. Quines són les intencions d’un més dels cardenals o alts càrrecs del Vaticà? No trigarem a conèixer-ho.

Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Dissortadament, un nou exemple que ens posa de manifest que qualsevol religió, no es pot considerar una institució divina quan només és exclusivament una instituci  humana, amb els valors i defectes dels humans, que als llarg dels temps han estructurat la institució (la catòlica, la protestant o l’ortodoxa), segons els interessos o forma de pensar dels seus dirigents.

Només ens cal, fullejar o millor aprofundir en la història de l’Església del llarg dels anys, perquè ens caigui la vena dels ulls per tenir-ho clar. Ser cristià, no és ser fidel a una religió, sinó ser fidel fonamentalment al missatge de Jesús que, en cap cas ens impedeix poder considerar-nos catòlic, protestant o ortodoxa.