DUES EXPERIÈNCIES CLAU

Evangeli (Lc 24,13-35) del diumenge 26/04/2020, i comentari de J.A.Pagola

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa. (Lc 24,13-35)

Comentari.- 

En passar els anys, a les comunitats cristianes es va anar plantejant espontàniament un problema molt real. Pere, Maria Magdalena i els altres deixebles havien viscut experiències molt «especials» de trobada amb Jesús viu després de la seva mort. Experiències que a ells els van portar a «creure» en Jesús ressuscitat. Però els que es van acostar més tard al grup de seguidors, com podien despertar i alimentar aquesta mateixa fe?

Aquest és també avui el nostre problema. Nosaltres no hem viscut la trobada amb el Ressuscitat que van viure els primers deixebles. Amb quines experiències podem comptar nosaltres? Això és el que planteja el relat dels deixebles d’Emaús.

Els dos caminen cap a casa, tristos i desolats. La seva fe en Jesús s’ha apagat. Ja no esperen res d’ell. Tot ha estat una il·lusió. Jesús, que els segueix sense fer-se notar, els aconsegueix i camina amb ells. Lluc exposa així la situació: «Jesús es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo». Què poden fer per experimentar la seva presència viva al seu costat?

L’important és que aquests deixebles no obliden Jesús; «Conversen i discuteixen» sobre ell; recorden les seves «paraules» i els seus «fets» de gran profeta; deixen que aquell desconegut els vagi explicant el que ha passat. Els seus ulls no s’obren de seguida, però «el seu cor comença a cremar».

És el primer que necessitem a les nostres comunitats: recordar Jesús, aprofundir el seu missatge i la seva actuació, meditar la seva crucifixió… Si, en algun moment, Jesús ens commou, les seves paraules ens arriben fins al fons i el nostre cor comença a cremar, és senyal que la nostra fe s’està despertant.

No n’hi ha prou. Segons Lluc és necessària l’experiència del sopar eucarístic. Tot i que encara no saben qui és, els dos caminants senten necessitat de Jesús. Els fa bé la seva companyia. No volen que els deixi: «Queda’t amb nosaltres». Lluc ho subratlla amb goig: «Jesús va entrar per quedar-se amb ells». En el sopar se’ls obren els ulls.

Aquestes són les dues experiències clau: sentir que el nostre cor crema en recordar el seu missatge, la seva actuació i la seva vida sencera; sentir que, en celebrar l’eucaristia, la seva persona ens alimenta, ens enforteix i ens consola. Així creix a l’Església la fe en el Ressuscitat. 

(Diumenge 3 de Pasqua - A (Lluc 24,13-35))

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula