PLANTEJAR-SE LES GRANS QÜESTIONS

Comentari a l’evangeli (Mc 13,24-32) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-  

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d'aquelles desgràcies, el sol s'enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l'estiu s'acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s'acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s'hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l'hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare».

Comentari.

A l’home contemporani ja no l’atemoreixen els discursos apocalíptics sobre «la fi del món». Tampoc no s’atura a escoltar el missatge esperançador de Jesús, que, emprant aquest mateix llenguatge, anuncia tanmateix el naixement d’un món nou. Allò que el preocupa és la «crisi ecològica». No és només una crisi de l’entorn natural de l’home. És una crisi de l’home mateix. Una crisi global de la vida en aquest planeta. Crisi mortal no només per a l’ésser humà, sinó per als altres éssers animats que la pateixen des de fa temps.

A poc a poc comencem a adonar-nos que ens hem ficat en un atzucac, posant en crisi tot el sistema de la vida al món. Avui, «progrés» no és una paraula d’esperança com ho fou el segle passat, ja que cada vegada es tem més que el progrés no acabi servint a la vida, sinó a la mort. La humanitat comença a tenir el pressentiment que no pot ser encertat un camí que condueix a una crisi global, des de l’extinció dels boscos fins a la propagació de les neurosis, des de la pol·lució de les aigües fins al «buit existencial» de tants habitants de les ciutats massificades.

Per aturar el «desastre» és urgent canviar de rumb. No n’hi ha prou de substituir les tecnologies «brutes» per altres de més «netes» o la industrialització «salvatge» per una altra de més «civilitzada». Calen canvis profunds en els interessos que avui dirigeixen el desenvolupament i el progrés de les tecnologies. Aquí comença el drama de l’home modern. Les societats no es mostren capaces d’introduir canvis decisius al sistema de valors i de sentit. Els interessos econòmics immediats són més forts que qualsevol altre plantejament. És millor desdramatitzar la crisi, desqualificar «els quatre ecologistes exaltats» i afavorir la indiferència.

No ha arribat ja el moment de plantejar-se les grans qüestions que ens permetin recuperar el sentit global de l’existència humana sobre la Terra, i aprendre a viure una relació més pacífica entre els homes i amb la creació sencera?

Què és el món? Un «bé sense amo» que els homes podem explotar de manera despietada i sense cap mirament o la casa que el Creador ens regala per fer-la cada dia més habitable? Què és el cosmos? Un material brut que podem manipular al nostre gust o la creació d’un Déu que mitjançant el seu Esperit ho vivifica tot i condueix «els cels i la terra» cap a la consumació definitiva?

Què és l’home? Un ésser perdut en el cosmos, lluitant desesperadament contra la natura, però destinat a extingir-se sense remei, o un ésser cridat per Déu a viure en pau amb la creació, col·laborant en l’orientació intel·ligent de la vida cap a la seva plenitud en el Creador?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 17 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Plantejar-se les grans qüestions”, té com a fonament els fragments (24-32) del capítol 13 de l’evangeli de Marc.

L’homilia que ens ofereix l’equip del Pagola, és contundent i diàfana. No aplica cataplasmes per diagnosticar com el interessos econòmics dels grans potentats, han aconseguit que el planeta Terra, estigui cada cop més accentuat, en un procés de destrucció irreversible, que difícilment –si persisteix l’actual dinàmica- es podrà frenar. És per aquesta raó que avui, les generacions actuals no els interessa, en absolut, els valors ètic i morals i molt menys els que proven del missatge que ens va deixar Jesús: A l’home contemporani ja no l’atemoreixen els discursos apocalíptics sobre «la fi del món». Tampoc no s’atura a escoltar el missatge esperançador de Jesús, que, emprant aquest mateix llenguatge, anuncia tanmateix el naixement d’un món nou. Allò que el preocupa és la «crisi ecològica». No és només una crisi de l’entorn natural de l’home. És una crisi de l’home mateix. Una crisi global de la vida en aquest planeta. Crisi mortal no només per a l’ésser humà, sinó per als altres éssers animats que la pateixen des de fa temps. 

L’homilia insisteix ens fer esment que: A poc a poc comencem a adonar-nos que ens hem ficat en un atzucac, posant en crisi tot el sistema de la vida al món. Avui, «progrés» no és una paraula d’esperança com ho fou el segle passat, ja que cada vegada es tem més que el progrés no acabi servint a la vida, sinó a la mort. La humanitat comença a tenir el pressentiment que no pot ser encertat un camí que condueix a una crisi global, des de l’extinció dels boscos fins a la propagació de les neurosis, des de la pol·lució de les aigües fins al «buit existencial» de tants habitants de les ciutats massificades.

En front de la gravetat social i ecològica, l’homilia ens ofereix un camí: Per aturar el «desastre» és urgent canviar de rumb. No n’hi ha prou de substituir les tecnologies «brutes» per altres de més «netes» o la industrialització «salvatge» per una altra de més «civilitzada». Calen canvis profunds en els interessos que avui dirigeixen el desenvolupament i el progrés de les tecnologies. Aquí comença el drama de l’home modern. Les societats no es mostren capaces d’introduir canvis decisius al sistema de valors i de sentit. Els interessos econòmics immediats són més forts que qualsevol altre plantejament. És millor desdramatitzar la crisi, desqualificar «els quatre ecologistes exaltats» i afavorir la indiferència.

Una vegada vista la greu problemàtica, l’homilia ens pregunta: No ha arribat ja el moment de plantejar-se les grans qüestions que ens permetin recuperar el sentit global de l’existència humana sobre la Terra, i aprendre a viure una relació més pacífica entre els homes i amb la creació sencera?

Què és el món? Un «bé sense amo» que els homes podem explotar de manera despietada i sense cap mirament o la casa que el Creador ens regala per fer-la cada dia més habitable? Què és el cosmos? Un material brut que podem manipular al nostre gust o la creació d’un Déu que mitjançant el seu Esperit ho vivifica tot i condueix «els cels i la terra» cap a la consumació definitiva?

Què és l’home? Un ésser perdut en el cosmos, lluitant desesperadament contra la natura, però destinat a extingir-se sense remei, o un ésser cridat per Déu a viure en pau amb la creació, col·laborant en l’orientació intel·ligent de la vida cap a la seva plenitud en el Creador?

Al·leluia Lc 21,36

Estigueu alerta pregant en tota ocasió

perquè us pugueu mantenir drets

davant el Fill de l'home.

Una homilia clara i concisa explicada a la manera que nosaltres diríem: clar i català. La trista realitat del món d’aquest segla XXI, és els interessos econòmics, representats políticament per l’extrema dreta, que cada cop s’expandeix més i més, tant a Amèrica, com a Europa,  però també en moltes altres latituds, que no només compte amb el suport de banquers i empresaris, sinó que també (i això és la demostració que la societat actual està molt desorientada i materialitzada), té el suport de part de les classes populars i fins tot d’una part de la jerarquia eclesiàstica... (Que això és el més preocupant: Donald Trump, a Estats Units, ha tingut el suports d’una notable part dels bisbes i cardenals...)  

   

 NEUROSI DE POSSESSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 12,38-44) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».

Comentari.

Una de les aportacions més valuoses de l’evangeli a l’home contemporani és ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d’una societat malalta de «neurosi de possessió».

El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada persona és, sinó en allò que cada persona té. L’important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat… El que posseeix això surt endavant i triomfa a la vida. El que no aconsegueix alguna cosa queda desqualificat.

Des dels primers anys, al nen se l’educa més per «tenir» que per «ésser». El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat.

Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d’afecte, de tendresa i d’amistat que batega en tot ésser humà és atesa amb objectes. La comunicació queda substituïda per la possessió de coses.

Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

Per això adquireix especial relleu als nostres dies la invitació de Jesús a valorar la persona des de la seva capacitat de servei i de solidaritat. La grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a viure de manera més humana.

Quanta gent humil, com la vídua de l’evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors dels seus interessos, el seu protagonisme i la seva posició.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocavert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 10 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Neurosi de possessió”, té com a fonament els fragments (38-44) del capítol 12 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 10 de novembre, no escatima l’acostumada contundència per intentar fer-nos veure que, en els temps que ens toca viure, els valor humans, com també els cristians, han estat substituïts per la malaltissa “neurosi de possessió”. D’aquesta trista realitat, observem que en la manera de viure i de pensar, s’han extirpat els valors amb els que havíem aprés en les generacions del segle passat: Una de les aportacions més valuoses de l’evangeli a l’home contemporani és ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d’una societat malalta de «neurosi de possessió». El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada persona és, sinó en allò que cada persona té. L’important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat… El que posseeix això surt endavant i triomfa a la vida. El que no aconsegueix alguna cosa queda desqualificat.

L’homilia ens descriu com els nens i les nenes se’ls inculca, sense escrúpols, però de manera subtil i subliminal-ment, els valors que els poden portar a triomfar a la vida: Des dels primers anys, al nen se l’educa més per «tenir» que per «ésser». El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat. Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d’afecte, de tendresa i d’amistat que batega en tot ésser humà és atesa amb objectes. La comunicació queda substituïda per la possessió de coses.

Així d’aquesta manera, com ens descriu l’homilia: Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

En front d’aquests conceptes, l’homilia ens adverteix que seguint aquest principis i desmarcant-se dels valors estrictament humans de solidaritat: Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

En front d’aquests conceptes estrictament materials i insolidaris: adquireix especial relleu als nostres dies la invitació de Jesús a valorar la persona des de la seva capacitat de servei i de solidaritat. La grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a viure de manera més humana.

L’homilia, conclou amb quelcom que ens hauria de fer pensar a totes i tots: Quanta gent humil, com la vídua de l’evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors dels seus interessos, el seu protagonisme i la seva posició.

Al·leluia Mt 5,3

Feliços els pobres en l'esperit:

el Regne del cel és per a ells.

L’homilia del proper diumenge, és clara i concisa i no ens pot deixar dubtes de cap mena, de quin camí cal escollir per ser veritable cristià i de quins són els valors veritablement solidaris que cal aplicar per no desconnectar de les veritables necessitats del món actual. Malauradament la nostre societat actual, viu totalment confusa, tan que majoritàriament es deixa portar pels cants de sirena, aquells que proclamen allò que interessa més als poders econòmics i que dissortadament cada dia més la dreta i l’extrema dreta que són els qui els proclamen, estant governant en més països del Planeta...

 

 EL PRIMER DE TOTS

Comentari a l’evangeli (Mc 12,28-34) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». Jesús li respongué: «El primer és aquest: "Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix". No hi ha cap altre manament més gran que aquest». El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n'hi ha cap altre fora d'ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l'altar». Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

Comentari.

Hi ha poques experiències cristianes més joioses que la de trobar-se de sobte amb una paraula de Jesús que il·lumina el més profund del nostre ésser amb una llum nova i intensa. Així és la resposta a aquell escriba que li pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?»

Jesús no dubta. El primer de tots és estimar. No hi ha res més decisiu que estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’última paraula sempre la té l’amor. És clar. L’amor és allò que veritablement justifica la nostra existència. La saba de la vida. El secret últim de la nostra felicitat. La clau de la nostra vida personal i social.

És així. Persones de gran intel·ligència, amb sorprenent capacitat de treball, d’una eficàcia sorprenent en diversos camps de la vida, acaben sent éssers mediocres, buits i freds quan es tanquen a la fraternitat i es van incapacitant per a l’amor, la tendresa o la solidaritat.

Per contra, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades, poc dotats per a grans èxits, acaben sovint irradiant una vida autèntica al seu voltant senzillament perquè s’arrisquen a renunciar als seus interessos egoistes i són capaços de viure amb atenta generositat cap als altres.

Ho creguem o no, dia a dia anem construint en cadascun de nosaltres un petit monstre d’egoisme, fredor i insensibilitat envers els altres o un petit prodigi de tendresa, fraternitat i solidaritat amb els necessitats. Qui ens podrà lliurar d’aquesta mandra increïble per estimar amb generositat i d’aquest egoisme que nia al fons del nostre ésser?

L´amor no s´improvisa, ni s´inventa, ni es fabrica de qualsevol manera. L’amor s’acull, s’aprèn i s’encomana. Una atenció més gran a l’amor de Déu revelat en Jesús, una escolta més profunda de l’evangeli i una obertura més gran al seu Esperit poden fer brollar del nostre ésser, a poc a poc, possibilitats d’amor que avui ni sospitem.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 3 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “El primer de tots”, té com a fonament els fragments (28b-34) del capítol 12 de l’evangeli de Marc.

En l’inici de l’homilia del proper diumenge 3 de novembre, Jesús ens defineix quin és el primer i més gran manament, responent a aquell escriba que li fa la pregunta, però també a cada un de nosaltres, siguem laics o siguem clergues, siguem pobres o rics: Jesús no dubta. El primer de tots és estimar. No hi ha res més decisiu que estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L'última paraula sempre la té l'amor. És clar. L'amor és allò que veritablement justifica la nostra existència. La saba de la vida. El secret darrer de la nostra felicitat. La clau de la nostra vida personal i social.

L’homilia, ens ho diu amb la mateixa contundència i claredat que l’evangeli de Marc: Persones de gran intel·ligència, amb sorprenent capacitat de treball, d'una eficàcia sorprenent en diversos camps de la vida, acaben sent éssers mediocres, buits i freds quan es tanquen a la fraternitat i es van incapacitant per a l'amor, la tendresa o la solidaritat.

No obstant, sortosament, hi han, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades, poc dotats per a grans èxits, acaben sovint irradiant una vida autèntica al seu voltant senzillament perquè s'arrisquin a renunciar als seus interessos egoistes i són capaces de viure amb atenta generositat cap als altres.

En el següent paràgraf, l’homilia ens adverteix que: Ho creguem o no, dia a dia anem construint a cadascú de nosaltres un petit monstre d'egoisme, fredor i insensibilitat envers els altres o un petit prodigi de tendresa, fraternitat i solidaritat amb les necessitats. Qui ens podrà lliurar d'aquesta mandra increïble per estimar amb generositat i d'aquest egoisme que anirà al fons de nostre ésser?

En el darrer paràgraf, l’homilia ens ofereix el com i de quina manera podem, també cadascun de nosaltres, expressar i transmetre aquest amor imprescindible per esdevenir un bon seguidor/a de Jesús: L´amor no s´improvisa, ni s´inventa, ni és fabrica de qualsevol manera. L'amor s'acull, s'aprèn i s'encomana. Una atenció més gran a l'amor de Déu revelat a Jesús, una escorta més profunda de l'evangeli i una obertura més gran al seu Esperit poden fer brollar del nostre ésser, de mica en mica, possibilitats d'amor que avui ni sospitem.

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

És evident que sense amor, difícilment podem pretendre ser cristians seguidors de Jesús, també és evident que els humans tenim moltes mancances i que si no ens disposem a fer el mínim imprescindible, com és posar-nos a disposició de l’Esperit Sant, que justament està permanentment al nostre interior, esperant que, amb tota la humilitat, li demanem la seva ajuda per seguir amb més fermesa les petjades de Jesús, difícilment aconseguirem tenir la sensibilitat i l’estimació imprescindible vers tots els germans, exactament com la que ens estimem a nosaltres, cam cadascun s’estima a si mateix, no aconseguirem d’estimar als demés. El Camí de qualsevol que vulgui ser veritablement cristià, és únic: és estimar als altre com ens estimem a nosaltres mateixos.

                           

 ASSEGUTS A LA VORA DEL CAMÍ

Comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bartimeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima't i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s'aixecà d'una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Ves, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i el seguia camí enllà.

Comentari.

Al començament, al cristianisme se’l coneixia com «el Camí» (Fets dels Apòstols 18,25-26). Més que entrar en una nova religió, «fer-se cristià» era trobar el camí encertat de la vida, caminant darrere les petjades de Jesús. Ser cristià significa per a ells «seguir» Crist. Això és fonamental, allò decisiu.

Avui les coses han canviat. El cristianisme ha conegut durant aquests vint segles un desenvolupament doctrinal molt important i ha generat una litúrgia i un culte molt elaborats. Ja fa molt de temps que el cristianisme és considerat com una religió.

Per això no és estrany trobar-se amb persones que se senten cristianes senzillament perquè estan batejades i compleixen els seus deures religiosos, encara que mai no s’hagin plantejat la vida com un seguiment de Jesucrist. Aquest fet, avui força generalitzat, hauria estat inimaginable en els primers temps del cristianisme.

Hem oblidat que ser cristians és «seguir» Jesucrist: moure’ns, fer passos, caminar, construir la nostra vida seguint les seves empremtes. El nostre cristianisme es queda de vegades en una fe teòrica i inoperant o en una pràctica religiosa rutinària. No transforma la nostra vida en seguiment de Jesús.

Després de vint segles, la contradicció més gran dels cristians és pretendre ser-ho sense seguir Jesús. S’accepta la religió cristiana (com se’n podria acceptar una altra), ja que dóna seguretat i tranquil·litat davant «allò desconegut», però no s’entra en la dinàmica del seguiment fidel a Crist.

Estem cecs i no veiem on és l’essencial de la fe cristiana. L’episodi de la guarició del cec de Jericó és una invitació a sortir de la nostra ceguesa. Al començament del relat, Bartimeu «s’està assegut a la vora del camí». És un home cec i desorientat, fora del camí, sense capacitat de seguir Jesús. Guarit de la seva ceguesa per Jesús, el cec no només recobra la llum, sinó que es converteix en un veritable «seguidor» del seu Mestre, ja que, des d’aquell dia, «el seguia camí enllà». És la guarició que necessitem.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 27 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contra la jerarquia de poder”, té com a fonament els fragments (46-52) del capítol 10 de l’evangeli de Marc.

En l’inici de l’homilia del proper diumenge 27 d’octubre, sens ofereix una introducció històrica de com era aquell incipient moviment que va promoure Jesús de Natzaret i que amb el temps ha esdevingut convertit en religió multitudinària en determinats indrets de la geografia terrestre, però malauradament amb divisions conceptuals de aquell moviment cristià que des de el segle XVI resta dividit en conceptes i formes notablement diferents, malgrat que hi hagi una unitat conceptual en la figura del Crist: Al començament, al cristianisme se’l coneixia com «el Camí» (Fets dels Apòstols 18,25-26). Més que entrar en una nova religió, «fer-se cristià» era trobar el camí encertat de la vida, caminant darrere les petjades de Jesús. Ser cristià significa per a ells «seguir» Crist. Això és fonamental, allò decisiu.                                                                      Avui les coses han canviat. El cristianisme ha conegut durant aquests vint segles un desenvolupament doctrinal molt important i ha generat una litúrgia i un culte molt elaborats. Ja fa molt de temps que el cristianisme és considerat com una religió.

És discutible si aquesta divisió existent és positiva o negativa. Aparentment podria semblar negativa, però si el més important no són les formés sinó el contingut evangèlic i teològic, hom té l’oportunitat de descobrir-hi entre els seus teòlegs i biblistes de cadascun de les variants, quelcom que pot ajudar-lo a seguir amb més fidelitat no la pròpia religió, sinó el missatge de Jesús.           

L’homilia ens diu: Per això no és estrany trobar-se amb persones que se senten cristianes senzillament perquè estan batejades i compleixen els seus deures religiosos, encara que mai no s’hagin plantejat la vida com un seguiment de Jesucrist. Aquest fet, avui força generalitzat, hauria estat inimaginable en els primers temps del cristianisme. 

Arribat en aquest punt, l’homilia ens descriu de manera planera però sense embuts: Hem oblidat que ser cristians és «seguir» Jesucrist: moure’ns, fer passos, caminar, construir la nostra vida seguint les seves empremtes. El nostre cristianisme es queda de vegades en una fe teòrica i inoperant o en una pràctica religiosa rutinària. No transforma la nostra vida en seguiment de Jesús.

Després de vint segles, la contradicció més gran dels cristians és pretendre ser-ho sense seguir Jesús. S’accepta la religió cristiana (com se’n podria acceptar una altra), ja que dóna seguretat i tranquil·litat davant «allò desconegut», però no s’entra en la dinàmica del seguiment fidel a Crist.

El darrer paràgraf de l’homilia, sens ofereix aprofundir amb l’actitud del cec de Jericó, per tal de saber-hi trobar el canvi mental que ens ajudi a seguir les petjades de Jesucrist: Estem cecs i no veiem on és l’essencial de la fe cristiana. L’episodi de la guarició del cec de Jericó és una invitació a sortir de la nostra ceguesa. Al començament del relat, Bartimeu «s’està assegut a la vora del camí». És un home cec i desorientat, fora del camí, sense capacitat de seguir Jesús. Guarit de la seva ceguesa per Jesús, el cec no només recobra la llum, sinó que es converteix en un veritable «seguidor» del seu Mestre, ja que, des d’aquell dia, «el seguia camí enllà». És la guarició que necessitem.   

Al·leluia 2Tm 1,10b

Jesucrist, el nostre salvador,

ha desposseït la mort del poder que tenia,

i amb la Bona Nova de l'Evangeli,

ha fet resplendir la llum de la vida.

Una nova homilia que, com de costum, és una reflexió clara i concisa del moment actual del cristianisme d’avui dia, on les noves generacions, molt especialment, s’han desconnectat totalment de la, diguem-ne, religió dels seus progenitors. Bàsicament (parlo de la que vàrem viure els que ja tenim una edat, durant el franquisme), una religió que s’havia acomodat als interessos de la dictadura i, conseqüentment, radicalment allunyada de l’esperit evangèlic. Un religió que en aquest Estat que no és el nostre, sovint les normatives són molt diferents de les d’altres països del nostre entorn tot i que també la jerarquia de molts països segueixen una línia molt conservadora i allunyada del missatge de Jesús.     

                           

 SOLO EN LA MEDIDA QUE SIRVAMOS, SEREMOS CRISTIANOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli Mc 10,35-45), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Jesús segueix caminant cap a Jerusalem. Marc segueix en l’estratègia literària del capítol anterior, quan els deixebles discutien sobre qui era el més important. Després d’anunciar, per tercera vegada la seva passin, l’evangeli proposa una reacció totalment oposada a l’ensenyament de Jesús. Els dotze segueixen segueixen buscant els privilegis del poder. Els apòstols segueixen pensant que la pujada a Jerusalem culminarà amb l’entronització de Jesús com a Rei.

El diumenge passat eren les possessions, avui és el poder, els dos pilars de l’egoisme, que es barregen i es recolzen mútuament. Amb aquest relat es tanca un cicle que abasta els tres anuncis de la passió i les ensenyances d’aquesta proposta.

 

EXPLICACIÓ

Els dos germans que s’apropen a Jesús li diuen mestre, però li van a demanar un favor, no a aprendre el que ell els pot ensenyar.

«Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.» Jaume i Joan pensen que Jesús instaurarà un regne terrenal a Jerusalem i demanen els primers llocs. Ja dèiem el diumenge passat que l’actitud egoista fa que es busquin seguretats aquí i en el més enllà.

«No sabeu què demaneu.» Els criteris de Jesús i els deixebles no són coincidents. Estan en una altre longitud d’onda.

Per a Jesús, el moment de la glòria és la creu. Marc deixa entendre que Jesús, en el moment de la creu tindrà a la dreta i a l’esquerra dos malfactors comuns.

«Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar.» Aquesta reacció no és altre cosa que el senyal de que tots volien el mateix. Tenien les mateixes ambiciona, però eren covards i no ho van demanar. Molts cristians seguim tenint, com els dos germans, el mateix desig d’utilitzar Déu a favor nostre.

«Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos.» És impressionant el resumen que fa de la manera d’utilitzar el poder en el món. Jesús no critica ni la democràcia ni la monarquia; critica les persones que exerceixen el poder oprimint. Jesús dona per suposat que en l’àmbit civil, el normal, es exercir el poder tiranitzant i oprimint als altres. Però no proposa als seus seguidors «res d’això», sinó tot el contrari: Servir. Una lliçó que els cristians oblidem sovint.

«El Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida...» Ara no són els caps dels sacerdots els qui li prenen la vida, sinó que és ell el que l’entrega lliurament. Un important canvi de punt de vista.

En el text grec, quan parla de vida, no diu «zoe» ni «bios», sinó «psyche», que no significa vida exactament, sinó el fonament específicament humà de la vida, el psicològic. Donar la vida, no faria referència a la vida biològica morint, sinó posar tot el seu ésser al servei dels altres. Seria, per tant, donar la vida servint.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...