AMIC DE LES DONES

Comentari a l’evangeli (Jn 8, 1-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres i l'endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?». Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s'ajupí i s'entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Després s'ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t'ha condemnat?». Ella contestà: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Tampoc jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

Comentari.

Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d´una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret… De cap profeta es diu res de semblant.

Què hi trobaven les dones?, per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.

La gent les veia com a font d’impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s’hi acosta sense temor, les accepta a taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda.

La societat les considerava com a ocasió i font de pecat; des de petits s’advertia als homes per no caure en les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l’accent en la responsabilitat dels homes: «Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor».

S’entén la seva reacció quan li presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l’home. És el que passava sempre en aquella societat masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l’home.

Jesús no suporta aquesta hipocresia social construïda pel domini dels barons. Amb senzillesa i valentia admirables, hi posa veritat, justícia i compassió: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat.

Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». Jesús hi confia, li desitja el millor i l’anima a no pecar. Dels seus llavis, però, no en sortirà cap condemna.

Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? Qui introduirà a l’Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l’estil de Jesús?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 6 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amic de les dones” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 8 de l’evangeli Joànic.

L’equip del Pagola, ens ofereix per aquesta proper diumenge, una homilia contundent a favor de les dones. Des d’abans de Jesús, les dones han estat sempre maltractades arreu del planeta Terra. Curiosament al darrera d’aquest menyspreu sempre hi ha hagut la gran majoria de les religions d’aleshores i d’ara: Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d´una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret… De cap profeta es diu res de semblant. Què hi trobaven les dones?, per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.

La gent les veia com a font d’impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s’hi acosta sense temor, les accepta a taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda. La societat les considerava com a ocasió i font de pecat; des de petits s’advertia als homes per no caure en les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l’accent en la responsabilitat dels homes: «Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor». L’homilia ens diu que les veia com a font d’impuresa, no obstant, tot i que han passat més de dos mil anys, tant a occident com a orient molt especialment, les dones són mirades més com un objecte de propietat dels homes, que com el que realment són: un ser amb la mateixa dignitat i amb la mateixa capacitat intel·lectual que els homes i en conseqüència, aptes per ser escollides per responsabilitzar-se de qualsevol responsabilitat civil o eclesiàstica.

S’entén la seva reacció quan li presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l’home. És el que passava sempre en aquella societat masclista i segueix passat en l’actual, també majoritàriament, masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l’home. Jesús no suporta aquesta hipocresia social construïda pel domini dels barons. Amb senzillesa i valentia admirables, hi posa veritat, justícia i compassió: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat, al igual que en l’actual.

Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». Jesús hi confia, li desitja el millor i l’anima a no pecar. Dels seus llavis, però, no en sortirà cap condemna. Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? Qui introduirà a l’Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l’estil de Jesús? A aquestes darreres dues preguntes, personalment m’agradaria que el més aviat possible, la jerarquia eclesiàstica, deixés de tenir la mirada masclista, i optar per tenir la mirada de Jesús.

Vers abans de l'evangeli Lc 15,18
Aniré a trobar el meu pare i li diré:
Pare, he pecat contra el cel i contra tu.

Aquesta homilia, és molt apropiada per aquest temps de Quaresma, temps de preparació per poder celebrar la Pasqua, amb la mateixa mirada i actitud de Jesús, especialment en relació a les dones. L’homilia, molt encertadament, posa el focus a l’encara inconcebible mirada esbiaixada i masclista existent no solament a Orient, sinó en “l’educada i civilitzada cultura d’Occident” que en la problemàtica de la dona, encara segueix, per interès i/o per aquella còmoda inèrcia (igualment culpable i masclista), promovent la marginació de la dona i bloquejant el seu natural i igualitari desenvolupament en el si de la societat. Un bloqueig que tant l’observem en el sector civil i eclesiàstic de la nostra societat.

 COM JESÚS EXPERIMENTA DÉU

Comentari a l’evangeli (Lc 15,1-3.11-32) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Comentari.

Jesús no volia que la gent de Galilea sentissin Déu com un rei, un senyor o un jutge. Ell l’experimentava com un pare increïblement bo. A la paràbola del «pare bo» els va fer veure com ell imaginava Déu.

Déu és com un pare que no pensa en la pròpia herència. Respecta les decisions dels seus fills. No s’ofèn quan un d’ells el dóna per «mort» i li demana la seva part de l’herència.

Veu amb tristesa que se’n va de casa, però mai no l’oblida. Aquell fill sempre podrà tornar a casa sense cap temor. Quan un dia el veu venir afamat i humiliat, el pare «es commou», perd el control i corre a trobar el seu fill.

S’oblida de la seva dignitat de «senyor» de la família, i l’abraça i el besa efusivament com una mare. Interromp la seva confessió per estalviar-li més humiliacions. Ja ha patit prou. No necessita explicacions per acollir-lo com a fill. No li imposa cap càstig. No li exigeix cap ritual de purificació. No sembla sentir ni tan sols la necessitat de manifestar-li el seu perdó. No cal. Mai no ha deixat d’estimar-lo. Sempre ha buscat el millor per a ell.

Ell mateix es preocupa que el seu fill se senti bé un altre cop. Li regala l´anell de la casa i el millor vestit. Ofereix una festa a tot el poble. Hi haurà banquet, música i ball. El fill ha de conèixer amb el pare la festa bona de la vida, no la diversió falsa que cercava entre prostitutes paganes.

Així sentia Jesús Déu i així ho repetiria també avui als qui en viuen lluny i comencen a veure’s com «perduts» enmig de la vida. Qualsevol teologia, predicació o catequesi que oblida aquesta paràbola central de Jesús i impedeix experimentar Déu com un Pare respectuós i bo, que acull els seus fills i filles perduts oferint-los el seu perdó gratuït i incondicional, no prové de Jesús ni transmet la seva Bona Notícia de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.

 PER QUÈ UNA FIGUERA ESTÈRIL?

Comentari a l’evangeli (Lc 13,1-9) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».

I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n'hi trobà. En veure això, digué al vinyater: "Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la d'una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?" Ell li contestà: "Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar».

Comentari.

Jesús s’esforçava de moltes maneres per despertar en la gent la conversió a Déu. Era la seva veritable passió: ha arribat el moment de cercar el regne de Déu i la seva justícia, l’hora de dedicar-se a construir una vida més justa i més humana, tal com ell la vol.

Segons l’evangeli de Lluc, Jesús va pronunciar una vegada una petita paràbola sobre una «figuera estèril». Volia desbloquejar l’actitud indiferent dels qui l’escoltaven, sense respondre pràcticament a la seva crida. El relat és breu i clar.

Un propietari té una figuera plantada a la seva vinya. Durant molt de temps ha vingut a buscar-hi fruit. No obstant això, any rere any, la figuera defrauda les seves expectatives. Continua allà, estèril enmig de la vinya.

L’amo pren la decisió més assenyada. La figuera no produeix fruit i absorbeix inútilment les energies del terreny. El més raonable és tallar-la. «Per què ocupar un terreny en va?»

Contra tota sensatesa, el conreador de la vinya proposa fer tot el possible per salvar-la. Cavarà la terra al voltant de la figuera, perquè pugui comptar amb la humitat necessària, hi posarà fems perquè s’alimenti. Sostinguda per l’amor, la confiança i la sol·licitud del cuidador, la figuera és convidada a donar fruit. Sabrà respondre?

La paràbola ha estat explicada per provocar la nostra reacció. Per què una figuera sense figues? Per què una vida estèril i sense creativitat? Per què un cristianisme sense seguiment pràctic a Jesús? Per què una Església sense dedicació al regne de Déu?

Per què una religió que no canvia els nostres cors? Per què un culte sense conversió i una pràctica que ens tranquil·litza i confirma el nostre benestar? Per què preocupar-nos tant d’«ocupar» un lloc important a la societat si no introduïm força transformadora amb les nostres vides? Per què parlar de les «arrels cristianes» d’Europa si no és possible veure els «fruits cristians» dels seguidors de Jesús?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 23 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Per què una figuera estèril?” té com a fonament els fragments (1-9) del capítol 13 de l’evangeli de Lluc.


En l’homilia del proper diumenge, se’ns explica que Jesús s’esforçava a fer entendre als que els seguien, quina era la voluntat de Déu. D’aleshores en sà, ha plogut molt i encara avui no la major part de la ciutadania o no escolta o es deixa ensarronar per liberalisme capitalista que, dissortadament, cada cop és més estès en la nostra societat actual: Jesús s’esforçava de moltes maneres per despertar en la gent la conversió a Déu. Era la seva veritable passió: ha arribat el moment de cercar el regne de Déu i la seva justícia, l’hora de dedicar-se a construir una vida més justa i més humana, tal com ell la vol. Segons l’evangeli de Lluc, Jesús va pronunciar una vegada una petita paràbola sobre una «figuera estèril». Volia desbloquejar l’actitud indiferent dels qui l’escoltaven, sense respondre pràcticament a la seva crida. El relat és breu i clar.

Un propietari té una figuera plantada a la seva vinya. Durant molt de temps ha vingut a buscar-hi fruit. No obstant això, any rere any, la figuera defrauda les seves expectatives. Continua allà, estèril enmig de la vinya. L’amo pren la decisió més assenyada. La figuera no produeix fruit i absorbeix inútilment les energies del terreny. El més raonable és tallar-la. «Per què ocupar un terreny en va?»

Contra tota sensatesa, el conreador de la vinya proposa fer tot el possible per salvar-la. Cavarà la terra al voltant de la figuera, perquè pugui comptar amb la humitat necessària, hi posarà fems perquè s’alimenti. Sostinguda per l’amor, la confiança i la sol·licitud del cuidador, la figuera és convidada a donar fruit. Sabrà respondre? La paràbola ha estat explicada per provocar la nostra reacció. Per què una figuera sense figues? Per què una vida estèril i sense creativitat? Per què un cristianisme sense seguiment pràctic a Jesús? Per què una Església sense dedicació al regne de Déu? Aquests quatre interrogants, són cabdals que els responguem de manera honesta, doncs segons quina segui la nostra resposta seguirem intentant o no, volent ser deixebles de Jesús.

En el darrer paràgraf de l’homilia, se´ns qüestiona directament a cadascun de nosaltres si la religió que se´ns ha ensenyat i que cadascú a la seva manera, segueix o practica, és veritablement el camí més adient per seguir a Jesús i/o per voler ser deixebles seus: Per què una religió que no canvia els nostres cors? Per què un culte sense conversió i una pràctica que ens tranquil·litza i confirma el nostre benestar? Per què preocupar-nos tant «d’ocupar» un lloc important a la societat si no introduïm força transformadora amb les nostres vides? Per què parlar de les «arrels cristianes» d’Europa si no és possible veure els «fruits cristians» dels seguidors de Jesús?

Convertiu-vos, diu el Senyor,
que el Regne del cel és a prop.

Aquesta nova homilia, des del mateix anunciat: ”Per què una figuera estèril?” i amb tota la seva contundent narrativa, està imbuïda per la paràbola de la figuera estèril. Quelcom que sigui estèril no produeix, si és així, o bé se´ns dóna una darrera oportunitat de donar fruits, o bé s’ha de tallar. Aquest tallar, òbviament, no vol dir entre els humans, fer allò que feia la inquisició i que malauradament ho feia en nom de Déu, que era cremar-los a la foguera. Aquest, sens dubte no és el camí, ni perquè no compliment prou bé amb els nostre cristianisme o perquè el volem que satisfaci els nostres interessos. Ser cristià, o voler-ho ser per convicció, ja sigui per mitjà de ser adherit a una religió o no, només hi ha un camí vàlid: seguir amb la màxima fidelitat possible, el missatge de Jesús que ens han tramès els evangelis: i que es resumeix en estimar a Déu per sobre de totes les coses, estimar als nostres germans com Jesús en va ensenyar i ser promotors de Pau i Justícia.

 VIURE DAVANT DEL MISTERI

Comentari a l’evangeli (Lc 9,28-36) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l'aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d'ell, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n'estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s'esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

Comentari.

L’home modern comença a experimentar la insatisfacció que produeix al seu cor el buit interior, la trivialitat del quotidià, la superficialitat de la nostra societat, la incomunicació amb el Misteri.

Són força els que, de vegades de manera vaga i confusa, d’altres de manera clara i palpable, senten una decepció i un desencís inconfessable davant d’una societat que despersonalitza les persones, les buida interiorment i les incapacita per obrir-se al Transcendent.

La trajectòria seguida per la humanitat és fàcil de descriure: ha anat aprenent a utilitzar amb una eficàcia cada vegada més gran l’instrument de la seva raó; ha anat acumulant un nombre cada cop més gran de dades; ha sistematitzat els seus coneixements en ciències cada cop més complexes; ha transformat les ciències en tècniques cada cop més poderoses per dominar el món i la vida.

Aquest caminar apassionant al llarg dels segles té un risc. Inconscientment hem acabat creient que la raó ens portarà a l’alliberament total. No acceptem el Misteri. I, tanmateix, el Misteri és present en el més profund de la nostra existència.

L’ésser humà vol conèixer i dominar-ho tot. Però no pot conèixer i dominar ni el seu origen ni el seu destí últim. I el més racional seria reconèixer que estem envoltats de quelcom que ens transcendeix: ens hem de moure humilment en un horitzó de Misteri.

Al missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa per a les oïdes modernes: no tot es redueix a la raó. L’ésser humà ha d’aprendre a viure davant del Misteri. I el Misteri té un nom: Déu, el nostre «Pare», que ens acull i ens crida a viure com a germans.

Potser el nostre problema més gran és haver-nos incapacitat per pregar i dialogar amb un Pare. Estem orfes i no encertem a entendre’ns com a germans. També avui, enmig de núvols i de foscor, es pot sentir una veu que ens continua dient: «Aquest és el meu fill… escolteu-lo».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 9 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure davant del misteri” té com a fonament els fragments (28-36) del capítol 9 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge, no només ens fa un retrat real de la insatisfacció interior i també de la manca d’espiritual de les generacions actuals, sinó que ens descrius les seves causes: L’home modern comença a experimentar la insatisfacció que produeix al seu cor el buit interior, la trivialitat del quotidià, la superficialitat de la nostra societat, la incomunicació amb el Misteri. Són força els que, de vegades de manera vaga i confusa, d’altres de manera clara i palpable, senten una decepció i un desencís inconfessable davant d’una societat que despersonalitza les persones, les buida interiorment i les incapacita per obrir-se al Transcendent.

En el següent paràgraf podrem llegir les causes que provoquen la manca d’espiritualitat: La trajectòria seguida per la humanitat és fàcil de descriure: ha anat aprenent a utilitzar amb una eficàcia cada vegada més gran l’instrument de la seva raó; ha anat acumulant un nombre cada cop més gran de dades; ha sistematitzat els seus coneixements en ciències cada cop més complexes; ha transformat les ciències en tècniques cada cop més poderoses per dominar el món i la vida.

Aquest caminar apassionant al llarg dels segles té un risc. Inconscientment hem acabat creient que la raó ens portarà a l’alliberament total. No acceptem el Misteri. I, tanmateix, el Misteri és present en el més profund de la nostra existència. L’ésser humà vol conèixer i dominar-ho tot. Però no pot conèixer i dominar ni el seu origen ni el seu destí últim. I el més racional seria reconèixer que estem envoltats de quelcom que ens transcendeix: ens hem de moure humilment en un horitzó de Misteri.

Malgrat la pressió a que estem sotmesos pels que ho volen controlar tot, resulta que: Al missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa per a les oïdes modernes: no tot es redueix a la raó. L’ésser humà ha d’aprendre a viure davant del Misteri. I el Misteri té un nom: Déu, el nostre «Pare», que ens acull i ens crida a viure com a germans.

La homilia, però ens descobreix les nostres limitacions causants del des-cristianitzant moment actual: Potser el nostre problema més gran és haver-nos incapacitat per pregar i dialogar amb un Pare. Estem orfes i no encertem a entendre’ns com a germans. Malgrat tot: També avui, enmig de núvols i de foscor, es pot sentir una veu que ens continua dient: «Aquest és el meu fill… escolteu-lo».

Vers abans de l'evangeli
Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:
Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

Una altra homilia apropiada per aquest temps de Quaresma, temps de reflexió i de preparació per a celebrar la Pasqua. Enguany amb el neguit i la incertesa de la salut del papa Francesc. Una incertesa que malauradament certs sectors eclesiàstics i no eclesiàstics, amb el suport de mitjans controlats pel capitalisme i el liberalisme més deshumanitzat, ja ensenyen les urpes i es freguen les mans tot pressionant perquè el nou papa, sigui un conservador que no els incomodi i que al mateix temps, a poder ser, beneeixi els seu modus operandi.

Curiosament, en aquesta circumstància, la homilia d’aquest proper diumenge 16 de març, també ens pot situar en el indret més adequat de la nostra reflexió: en primer lloc per no avançar esdeveniments i en segon cop per no immiscir-se interessadament en afers que, ens agradi o no, no ens correspon a nosaltres utilitzar certes pressions malintencionades per satisfer els nostres interessos, malauradament interessos de caràcter no espirituals, sinó de poder...


I

 LUCIDESA I FIDELITAT

Comentari a l’evangeli (Lc 4,1-13) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».

Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.

Comentari.

No li fou fàcil a Jesús mantenir-se fidel a la missió rebuda del seu Pare sense desviar-se de la seva voluntat. Els evangelis recorden la seva lluita interior i les proves que va haver de superar, juntament amb els seus deixebles, al llarg de la seva vida.

Els mestres de la llei l’assetjaven amb preguntes capcioses per sotmetre’l a l’ordre establert, oblidant l’Esperit, que l’impulsava a guarir fins i tot en dissabte. Els fariseus li demanaven que deixés d’alleujar el patiment de la gent i fes quelcom més espectacular, «un senyal del cel», de proporcions còsmiques, amb què Déu el confirmés davant de tots.

Les temptacions li venien fins i tot dels seus deixebles més estimats. Jaume i Joan li demanaven que s’oblidés dels últims i pensés més a reservar per a ells els llocs de més honor i poder. Pere el reprèn perquè posa en risc la seva vida i pot acabar executat.

Patia Jesús i patien també els seus deixebles. Res no era fàcil ni clar. Tots havien de cercar la voluntat del Pare superant proves i temptacions de diversa naturalesa. Poques hores abans de ser detingut per les forces de seguretat del temple, Jesús els diu: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova» (Lluc 22,28).

L’episodi conegut com les «temptacions de Jesús» és un relat en què es reagrupen i resumeixen les temptacions que va haver de superar Jesús al llarg de la seva vida. Encara que viu mogut per l’Esperit rebut al Jordà, res no el dispensa de sentir-se atret cap a formes falses de messianisme.

Ha de pensar en el seu propi interès o escoltar la voluntat del Pare? Ha d’imposar el seu poder de Messies o posar-se al servei dels qui el necessiten? Ha de buscar la seva pròpia glòria o manifestar la compassió de Déu envers els qui pateixen? Ha d’evitar riscos i eludir la crucifixió o lliurar-se a la seva missió confiant en el Pare?

El relat de les temptacions de Jesús va ser recollit als evangelis per alertar els seus seguidors. Hem de ser lúcids. L’Esperit de Jesús és viu a la seva Església, però els cristians no estem lliures de falsejar una vegada i una altra la nostra identitat caient en múltiples temptacions.

Per seguir Jesús amb fidelitat, hem d’identificar les temptacions que tenim els cristians d’avui: la jerarquia i el poble; els dirigents religiosos i els fidels. Una Església que no és conscient de les seves temptacions aviat falsejarà la seva identitat i la seva missió. No ens està passant alguna cosa d’aquestes? No necessitem més lucidesa i vigilància per no caure en la infidelitat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert.


En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 9 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Lucidesa i fidelitat” té com a fonament els fragments (1-13) del capítol 4 de l’evangeli de Lluc.

Ja al inici de la homilia, el mestres de la llei jueva, pretenien posar-li entrebancs per tal que tinguessin motius de que contradigues la llei jueva: No li fou fàcil a Jesús mantenir-se fidel a la missió rebuda del seu Pare sense desviar-se de la seva voluntat. Els evangelis recorden la seva lluita interior i les proves que va haver de superar, juntament amb els seus deixebles, al llarg de la seva vida. Els mestres de la llei l’assetjaven amb preguntes capcioses per sotmetre’l a l’ordre establert, oblidant l’Esperit, que l’impulsava a guarir fins i tot en dissabte. Els fariseus li demanaven que deixés d’alleujar el patiment de la gent i fes quelcom més espectacular, «un senyal del cel», de proporcions còsmiques, amb què Déu el confirmés davant de tots.

Lluc ens diu que fins i tots els seus deixebles el pressionaven: Les temptacions li venien fins i tot dels seus deixebles més estimats. Jaume i Joan li demanaven que s’oblidés dels últims i pensés més a reservar per a ells els llocs de més honor i poder. Pere el reprèn perquè posa en risc la seva vida i pot acabar executat. Patia Jesús i patien també els seus deixebles. Res no era fàcil ni clar. Tots havien de cercar la voluntat del Pare superant proves i temptacions de diversa naturalesa. Poques hores abans de ser detingut per les forces de seguretat del temple, Jesús els diu: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova» (Lluc 22,28).

L’episodi conegut com les «temptacions de Jesús» és un relat en què es reagrupen i resumeixen les temptacions que va haver de superar Jesús al llarg de la seva vida. Encara que viu mogut per l’Esperit rebut al Jordà, res no el dispensa de sentir-se atret cap a formes falses de messianisme. Ha de pensar en el seu propi interès o escoltar la voluntat del Pare? Ha d’imposar el seu poder de Messies o posar-se al servei dels qui el necessiten? Ha de buscar la seva pròpia glòria o manifestar la compassió de Déu envers els qui pateixen? Ha d’evitar riscos i eludir la crucifixió o lliurar-se a la seva missió confiant en el Pare?

En aquest darrer paràgraf, l’homilia no deixa en el tinter una dissortada realitat que al llarg de la història ha perjudicat moltíssim a l’Església, ja sigui per cristians amb certa influència o poder, o fonamentalment els eclesiàstics de dins o de fora del Vaticà, que obcecats pel poder o per una visió allunyada del missatge evangèlic, pretenen adaptar l’Església a les seves conveniències: El relat de les temptacions de Jesús va ser recollit als evangelis per alertar els seus seguidors. Hem de ser lúcids. L’Esperit de Jesús és viu a la seva Església, però els cristians no estem lliures de falsejar una vegada i una altra la nostra identitat caient en múltiples temptacions. Per seguir Jesús amb fidelitat, hem d’identificar les temptacions que tenim els cristians d’avui: la jerarquia i el poble; els dirigents religiosos i els fidels. Una Església que no és conscient de les seves temptacions aviat falsejarà la seva identitat i la seva missió. No ens està passant alguna cosa d’aquestes? No necessitem més lucidesa i vigilància per no caure en la infidelitat?

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b
L'home no viu només de pa;
viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Una homilia molt apropiada per aquest nou temps de Quaresma, però també en les circumstàncies actuals, amb les quals el papa Francesc està hospitalitzat i les notícies que ens arriben, no són massa optimistes, doncs, pel que sembla, els seus problemes pulmonars amb les conseqüents crisis respiratòries, li provoquen una inestabilitat força notable. Una inestabilitat que per a certs membres de la Cúria, però no només de la Cúria, és motiu d’una malaltissa esperança, doncs ja es fregant les mans pensant que és el final d’un papa liberal i somien amb un nou papa conservador, un papa que els importa poc si satisfà o no la voluntat de Déu, doncs el que desitgen és que el seu indi-simulat desig d’escalar es faci real o simplement que no intranquil·litzi la seva consciència.

 LA MANCA DE VERITAT

Comentari a l’evangeli (Lc 6,39-45) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als deixebles aquest proverbi: «Un cec seria capaç de guiar un altre cec? No caurien tots dos dins un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre. Per què, doncs, veus la brossa dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta brossa de l'ull", si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure la brossa de l'ull del teu germà.

No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d'allò que es desborda del seu cor».

Comentari.

La veracitat ha estat sempre una preocupació important a l’educació. Ho hem conegut des que érem infants. Els nostres pares i educadors podien «entendre» totes les nostres entremaliadures, però ens demanaven ser sincers. Ens volien fer veure que «dir la veritat» és molt important.

Tenien raó. La veritat és un dels pilars sobre els quals s’assenta la consciència moral i la convivència. Sense veritat, no és possible viure amb dignitat. Sense veritat, no és possible una convivència justa. L’ésser humà se sent traït en una de les seves exigències més profundes.

Avui es condemna amb força tota mena d’atropellaments i abusos, però no sempre es denuncia amb la mateixa energia la mentida amb què s’intenta emmascarar-los. I, tanmateix, les injustícies sempre s’alimenten a si mateixes amb la mentida. Només falsejant la realitat va ser possible fa uns anys fer una guerra tan injusta com va ser l’agressió a l’Iraq.

Passa moltes vegades. Els grups de poder engeguen múltiples mecanismes per dirigir l’opinió pública i portar la societat cap a una determinada posició. Però sovint ho fan ocultant la veritat i desfigurant les dades, de manera que la gent arriba a viure amb una visió falsejada de la realitat.

Les conseqüències són greus. Quan s’amaga la veritat hi ha el risc que vagin desapareixent els contorns del «bé» i del «mal». Ja no es pot distingir amb claredat el que és «just» del que és «injust». La mentida no deixa veure els abusos. Som com «cecs» que volen guiar altres «cecs».

Davant de tants falsejaments interessats sempre hi ha persones que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan atents al patiment dels innocents. Ells posen veritat enmig de tanta mentida. Posen llum enmig de tanta foscor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 23 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “La manca de veritat” té com a fonament els fragments (39-45) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

En la introducció d’aquesta nova homilia, ens porta a molts anys enrere, quan se’ns educava a ser sincers i a dir sempre la veritat. La veracitat ha estat sempre una preocupació important a l’educació. Ho hem conegut des que érem infants. Els nostres pares i educadors podien «entendre» totes les nostres entremaliadures, però ens demanaven ser sincers. Ens volien fer veure que «dir la veritat» és molt important.

Malauradament avui, a aquests conceptes se’ls hi ha donat la volta de manera que podem observar, com els grans poders de la societat utilitzen, sense el menor escrúpol, el “fake news” permanentment, per tal de manipular la realitat: Tenien raó. La veritat és un dels pilars sobre els quals s’assenta la consciència moral i la convivència. Sense veritat, no és possible viure amb dignitat. Sense veritat, no és possible una convivència justa. L’ésser humà se sent traït en una de les seves exigències més profundes.

Avui es condemna amb força tota mena d’atropellaments i abusos, però no sempre es denuncia amb la mateixa energia la mentida amb què s’intenta emmascarar-los. I, tanmateix, les injustícies sempre s’alimenten a si mateixes amb la mentida. Només falsejant la realitat va ser possible fa uns anys fer una guerra tan injusta com va ser l’agressió a l’Iraq. I, dissortadament, recentment –només per interessos partidistes- se’ns vol fer creure que Rússia no va ser l’agressor d’Ucraïna... (!!!) 

Passa moltes vegades. Els grups de poder engeguen múltiples mecanismes per dirigir l’opinió pública i portar la societat cap a una determinada posició. Però sovint (per no dir sempre) ho fan ocultant la veritat i desfigurant les dades, de manera que la gent arriba a viure amb una visió falsejada de la realitat.

És d’una evidència cada cop més manifesta, que l’extrema dreta (o sigui el neo-capitalisme), està arraconant en tots els àmbits socials i religiosos, als sectors progressistes: Les conseqüències són greus. Quan s’amaga la veritat hi ha el risc que vagin desapareixent els contorns del «bé» i del «mal». Ja no es pot distingir amb claredat el que és «just» del que és «injust». La mentida no deixa veure els abusos. Som com «cecs» que volen guiar altres «cecs».

Davant de tants falsejaments interessats sempre hi ha persones que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan atents al patiment dels innocents. Ells posen veritat enmig de tanta mentida. Posen llum enmig de tanta foscor. Una conclusió d’aquesta interessant homilia, que ens hauria de motivar vers dues direccions: 1) Com deia la coneguda monja M. Dolors Gaja: Voler ser cristià és llegir l’evangeli i, al mateix temps llegir el diari. 2) Ara més que mai, no podem seguir vivint aliens a la realitat terriblement convulsa dels nostres dies, cal com a mínim, voler estar degudament informats per mitjans no subvencionats ni instrumentalitzats pels poders fàctics dels nostres dies. 

Al·leluia Fl 2,15-16

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

En la homilia per el proper diumenge 2 de març, és cert que no se’ns parla específicament de qüestions evangèliques, però si que se’ns insisteix en la necessitat de retrobar-nos urgentment en els valors tan cristians com l’honestedat, així com ser instruments per dignificar la convivència allunyant-nos de les falsedats i les mentides com a mitja per instrumentalitzar i/o manipular als demés.