ANAR AL GRA

Comentari a l’evangeli (Lc 10,25-37) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s'alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l'herència de la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?». Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs».

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?». Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se'n compadí, s'hi acostà, li embenà les ferides, després d'amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se n'ocupà. L'endemà, quan se n'anava, donà dos denaris a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d'aquests tres et sembla que va veure l'altre que hem d'estimar, en l'home que havia caigut en mans de lladres?». Ell respongué: «El qui es va compadir d'ell». Jesús li digué: «Doncs tu fes igual».

Comentari

No cal una anàlisi gaire profunda per descobrir les actituds d’autodefensa, de recel i d’evasió que adoptem davant de les persones que poden torbar la nostra tranquil·litat. Quantes voltes per evitar els que ens resulten molestos o incòmodes. Com apretem el pas per a no deixar-nos aconseguir pels qui ens aclaparen amb les seves penes, els seus problemes i disgustos.

Podríem dir que vivim en actitud de guàrdia permanent davant de qui pot amenaçar la nostra felicitat. I, quan no trobem una altra manera millor de justificar la nostra fugida davant de persones que ens necessiten, sempre podem recórrer al fet que «estem molt ocupats».

Quina actualitat agafa la «paràbola del samarità» en aquesta societat d’homes i dones que corren cadascun a les seves ocupacions, s’agiten darrere dels seus interessos i proclamen cadascun les seves pròpies reivindicacions.

Segons Jesús, només hi ha una manera «d’ésser humà». I no és la del sacerdot o el levita, que veuen el necessitat i «donen una volta» per seguir el seu camí, sinó la del samarità, que camina per la vida amb els ulls i el cor ben oberts per aturar-se davant qui pot necessitar el seu ajut.

Quan escoltem sincerament les paraules de Jesús, sabem que ens crida –malgrat l’hostilitat– a l’hospitalitat. Sabem que ens urgeix a viure d’una altra manera, creant en la nostra vida un espai més ampli per als qui ens necessiten. No podem amagar-nos darrere de les «nostres ocupacions» ni refugiar-nos en belles teories.

Qui ha comprès la fraternitat cristiana sap que tots som «companys de viatge» que compartim la mateixa condició d’éssers fràgils que ens necessitem els uns als altres. Qui viu atent al germà necessitat que troba pel camí descobreix un gust nou a la vida. Segons Jesús, «heretarà la vida eterna».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 13 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Anar al gra” té com a fonament els fragments (25-37) del capítol 10 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, una vegada més, se’ns exposa amb diàfana claredat quin és el comportament o el modus operandi que fem servir per escà-bullir-nos del que hauria de ser la nostra actuació com a cristians i seguidors de Jesús. Ens hem acostumat massa al que se’ns predicava en la nostra infantesa, però que va quedar gravat en la ment dels nostres pares i, a posteriorment encara són masses els bisbes d’ara (cas del bisbe de Valladolid i president de la CEE, Luís Argüello) que segueix uns postulats ultra conservadors i espanyolistes, que el bisbat de Vic (?) que l’havia convidat, va tenir de suspendre els actes religiosos previstos a la catedral, pel clamorós i fort rebuig dels feligresos i ciutadans de Vic i de la comarca, car van intuir en que es convertiria la presencia de “bisbe i polític” ultraconservador, justament

en un dels indrets més independentistes de Catalunya. Tot un exemple positiu d’exterioritzar el rebuig cívic dels qui el seu missatge està a les antípodes del Missatge de Jesús.

No cal una anàlisi gaire profunda per descobrir les actituds d’autodefensa, de recel i d’evasió que adoptem davant de les persones que poden torbar la nostra tranquil·litat. Quantes voltes per evitar els que ens resulten molestos o incòmodes. Com accelerem el pas per a no deixar-nos aconseguir pels qui ens aclaparen amb les seves penes, els seus problemes i disgustos. Podríem dir que vivim en actitud de guàrdia permanent davant de qui pot amenaçar la nostra felicitat. I, quan no trobem una altra manera millor de justificar la nostra fugida davant de persones que ens necessiten, sempre podem recórrer al fet que «estem molt ocupats». En el cas analitzat, el rebuig no fou per fugir d’un compromís cristià, sinó per expressar el rebuig de qui obertament utilitza el seu càrrec per polititzar el que sota cap concepte hauria de ser polititzat.

Quina actualitat agafa la «paràbola del samarità» en aquesta societat d’homes i dones que corren cadascun a les seves ocupacions, s’agiten darrere dels seus interessos i proclamen cadascun les seves pròpies reivindicacions. Segons Jesús, només hi ha una manera «d’ésser humà». I no és la del sacerdot o el levita, que veuen el necessitat i «donen una volta» per seguir el seu camí, sinó la del samarità, que camina per la vida amb els ulls i el cor ben oberts per aturar-se davant qui pot necessitar el seu ajut.

Quan escoltem sincerament les paraules de Jesús, sabem que ens crida –malgrat l’hostilitat– a l’hospitalitat. Sabem que ens urgeix a viure d’una altra manera, creant en la nostra vida un espai més ampli per als qui ens necessiten. No podem amagar-nos darrere de les «nostres ocupacions» ni refugiar-nos en belles teories. Qui ha comprès la fraternitat cristiana sap que tots som «companys de viatge» que compartim la mateixa condició d’éssers fràgils que ens necessitem els uns als altres. Qui viu atent al germà necessitat que troba pel camí descobreix un gust nou a la vida. Segons Jesús, «heretarà la vida eterna».

Al·leluia Jo 6,63b.68b
Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida,
vós teniu paraules de vida eterna.

En aquest propè diumenge, el fragment de l’evangeli de Lluc, manté un posicionament contundent, però clar i fàcil d’entendre, tot i que –malauradament- no sempre estem disposats a posar-lo en pràctica. La paràbola del bon samarità, l’hauríem de tenir sempre present, doncs Jesús ens ho diu amb molta rotunditat: Jesús li digué i ens diu: «Doncs tu fes igual».

 AMB MITJANS POBRES

Comentari a l’evangeli (Lc 10,1-12.17-20) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s'avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d'anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l'amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d'aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre.

Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d'aquest poble que se'ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El Regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d'aquell poble». Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i  els escorpins i totes les forces de l'enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel».

Comentari

Sovint entenem l’acte evangelitzador de manera excessivament doctrinal. Portar l’Evangeli seria fer conèixer la doctrina de Jesús als qui encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.

Si entenem les coses així, les conseqüències són evidents. Necessitarem, primer de tot, «mitjans de poder» amb què assegurar la propagació del nostre missatge davant d’altres ideologies, modes i corrents d’opinió.

A més, caldrà cristians ben formats, que coneguin bé la doctrina i siguin capaços de transmetre-la de manera persuasiva i convincent. Necessitarem també estructures, tècniques i pedagogies adequades per a propagar el missatge cristià.

En definitiva, serà important el nombre de persones preparades que, amb els millors mitjans, arribin a convèncer el nombre més gran de persones. Tot això és molt raonable i conté, sens dubte, grans valors. Però quan s’aprofundeix una mica en l’actuació de Jesús i en la seva acció evangelitzadora, les coses canvien força.

L’Evangeli no és només ni sobretot una doctrina. L´Evangeli és la persona de Jesús: l´experiència humanitzadora, salvadora, alliberadora que va començar amb ell. Per això evangelitzar no és només propagar una doctrina, sinó fer present al cor mateix de la societat i de la vida la força salvadora de la persona de Jesucrist. I això no es pot fer de qualsevol manera.

Per fer present aquesta experiència alliberadora, els mitjans més adequats no són els de poder, sinó els mitjans pobres dels quals es va servir el mateix Jesús: amor solidari als més abandonats, acollida a cada persona, oferiment del perdó de Déu, creació d’una comunitat fraterna, defensa dels últims…

Aleshores, l’important és comptar amb testimonis en la vida dels quals es pugui percebre la força humanitzadora que amaga la persona de Jesús quan és acollida de manera responsable. La formació doctrinal és important, però només quan alimenta una vida més evangèlica.

El testimoni té primacia absoluta. Les estructures són necessàries precisament per sostenir la vida i el testimoniatge dels seguidors de Jesús. Per això, el més important no és tampoc el nombre, sinó la qualitat de vida evangèlica que pot irradiar una comunitat.

Potser hem d’escoltar amb més atenció les paraules de Jesús als seus enviats: «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies». Porteu amb vosaltres el meu Esperit.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per Jau,e Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 6 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb mitjans pobres” té com a fonament els fragments (1-12.17-20) del capítol 10 de l’evangeli de Lluc.

La homilia del proper diumenge, té per objectiu deixar ben clar que l’Evangeli no és cap mena de doctrina, ni un grapat de normatives que tot cristià cal que segueixi al peu de la lletra. L’Evangeli o, millor dit els quatre evangelis tenen per objectiu descriure, dissortadament, amb el llenguatge jueu no traduït, al llenguatge mare de la nostra cultura greco-llatina, la vida de Jesús, el seu missatge i fonamentalment el seu testimoniatge. Els evangelis, pels cristians, cal que siguin el mirall que ens cal emmirallar-nos, per viure i actuar com a deixebles de Jesús o, el que és el mateix, com a veritables cristians: Sovint entenem l’acte evangelitzador de manera excessivament doctrinal. Portar l’Evangeli seria fer conèixer la doctrina de Jesús als qui encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient. Si entenem les coses així, les conseqüències són evidents. Necessitarem, primer de tot, «mitjans de poder» amb què assegurar la propagació del nostre missatge davant d’altres ideologies, modes i corrents d’opinió.

A més, caldria cristians ben formats, que coneguin bé la doctrina i siguin capaços de transmetre-la de manera persuasiva i convincent. Necessitarem també estructures, tècniques i pedagogies adequades per a propagar el missatge cristià. En definitiva, serà important el nombre de persones preparades que, amb els millors mitjans, arribin a convèncer el nombre més gran de persones. Tot això és molt raonable i conté, sens dubte, grans valors. Però quan s’aprofundeix una mica en l’actuació de Jesús i en la seva acció evangelitzadora, les coses canvien força.

L’Evangeli no és només ni sobretot una doctrina. L´Evangeli és la persona de Jesús: l´experiència humanitzant, salvadora, alliberadora que va començar amb ell. Per això evangelitzar no és només propagar una doctrina, sinó fer present al cor mateix de la societat i de la vida la força salvadora de la persona de Jesucrist. I això no es pot fer de qualsevol manera. Per fer present aquesta experiència alliberadora, els mitjans més adequats no són els de poder, sinó els mitjans pobres dels quals es va servir el mateix Jesús: amor solidari als més abandonats, acollida a cada persona, oferiment del perdó de Déu, creació d’una comunitat fraterna, defensa dels últims… (els marginats)

Aleshores, l’important és comptar amb testimonis en la vida dels quals es pugui percebre la força humanitzant que amaga la persona de Jesús quan és acollida de manera responsable. La formació doctrinal és important, però només quan alimenta una vida més evangèlica. El testimoni té primacia absoluta. Les estructures són necessàries precisament per sostenir la vida i el testimoniatge dels seguidors de Jesús. Per això, el més important no és tampoc el nombre, sinó la qualitat de vida evangèlica que pot irradiar una comunitat.

En el darrer paràgraf de la homilia, cal que interioritzem el consell que ens dóna Jesús al final de la seva estada entre nosaltres: Potser hem d’escoltar amb més atenció les paraules de Jesús als seus enviats: «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies»: Porteu amb vosaltres el meu Esperit!!!

Al·leluia Col 3,16a
Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa,
tingui estada entre vosaltres.

En aquest propè diumenge, el fragment de l’evangeli de Lluc, l’homilia ens descriu els seus eixos més significatius del que cal que sigui per a tots nosaltres el que expressen els evangelis de Marc, Mateu, Lluc, i el que ens descriu el que fou escrit per alguns membres de la comunitat Joànica i que s’ha l’ha vingut definint, erràticament, com el de Joan.

Una homilia que ens ha volgut insistir en un concepte vital per captar i entendre el que veritablement són i pretenen els textos del que venim anomenant l’Evangeli. No són, com ho deixa ben definit l’homilia, una doctrina, ni un codi de bona conducte, ni tampoc uns textos històrica de la vida de Jesús. Són, això si, el testimoni i el missatge del que Jesús ens va expressar, de manera fonamentalment testimonial, quins són o quins cal que siguin els comportament dels que desitgem seguir sent deixebles seus o si voleu dir-ho a la manera més humil, cristians del segles XXI.

SEGUIR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 9,51-62) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es girà i els va renyar. I se n’anaren en un altre poble. Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. A un altre li digué: —Segueix-me. *Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li contestà:—Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu. Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. Jesús li va respondre:—Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.

Comentari

«Seguir» Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per a ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d’ell; caminar, moure’s i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això l’immobilisme dins de l’Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la seva vida, la seva causa i el seu destí.

Les primeres generacions cristianes mai no obliden que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Això és fonamental. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

Primera dita. A un que se li acosta decidit a seguir-lo, Jesús l’adverteix així: «el Fill de l’home no té on reposar el cap». L’instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a buscar seguretat. La jerarquia s’afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l’ambient. No sabem «on reposar el cap». És el moment d’aprendre a seguir Jesús de manera més humil i més vulnerable, però també més autèntica i més real.

Segona dita. A un que li demana anar abans a enterrar el seu pare Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu». A l’Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat, però que avui no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com «morts que es dediquen a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i buscar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe com ell volia.

Tercera dita. A un altre li diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu». Mirant només enrere no és possible anunciar el regne de Déu. Quan s’ofega la creativitat o es mata la imaginació evangèlica, quan es controla qualsevol novetat com a perillosa i es promou una religió estàtica, estem impedint el seguiment viu de Jesús. És el moment de buscar, una vegada més, «vi nou en bots nous». Ho demanava Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 29de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir Jesús” té com a fonament els fragments (51-62) del capítol 9 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, se’ns planteja amb rotunditat que seguir a Jesús, no és una tasca senzilla ni fàcil. Veritablement requereix plena dedicació. Una dedicació que sortosament tenim molts exemples de gent que ni surt als mitjans ni tampoc ho pretenen, però que el seu testimoniatge ha estat fins els seus darrers dies, d’un seguiment i testimoniatge autènticament cristià i de seguiment a Jesús. Deixeu-me que en aquest sentit, faci un senzill homenatge a qui fins els seus darrers dies ens va manifestar el testimoniatge del que ens parla l’homilia del Pagola, em refereixo a la gironina Joaquima Tomàs que a ben segur el Déu Pare ja li ha reservat un lloc adequat a la seva vida de lluita i donació vers els més necessitats.

«Seguir» Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per a ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d’ell; caminar, moure’s i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això l’immobilisme dins de l’Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la seva vida, la seva causa i el seu destí. Les primeres generacions cristianes mai no podem oblidar que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Això és fonamental. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

Primera dita. A un que se li acosta decidit a seguir-lo, Jesús l’adverteix així: «el Fill de l’home no té on reposar el cap». L’instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a buscar seguretat. La jerarquia s’afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l’ambient. No sabem «on reposar el cap». És el moment d’aprendre a seguir Jesús de manera més humil i més vulnerable, però també més autèntica i més real.

Segona dita. A un que li demana anar abans a enterrar el seu pare Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu». A l’Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat, però que avui no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com «morts que es dediquen a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i buscar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe com ell volia.

Tercera dita. A un altre li diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu». Mirant només enrere no és possible anunciar el regne de Déu. Quan s’ofega la creativitat o es mata la imaginació evangèlica, quan es controla qualsevol novetat com a perillosa i es promou una religió estàtica, estem impedint el seguiment viu de Jesús. És el moment de buscar, una vegada més, «vi nou en bots nous». Ho demanava Jesús.

Al·leluia Mt 16,18
Tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

En aquest propè diumenge, el fragment de l’evangeli de Lluc és molt contundent i fins i tot difícil d’entendre’l al peu de la lletra, molt especialment en la nostra època en la qual ens hem acostumat a viure i entendre un cristianisme molt poc exigent, un cristianisme molt sovint farcit de cerimònies, un cristianisme embolcallat per la gran parafernàlia litúrgica, inexistent durant la vida de Jesús en els seus anys en terres de Galilea o en la Jerusalem, centre de l’expressió del judaisme més ranci i antagònic del seu missatge.

El missatge de Jesús i el seu testimoniatge, no només fou l’antítesi de la religió expressada en el Temple pels grans sacerdots d’aquella època, sinó que tampoc ho és del que sovint s’expressa en moltes de les catedrals i basíliques d’arreu o en la mateixa basílica del Vaticà. L’expressió cristiana d’avui del missatge de Jesús, requereix, despullar-la de la seva gran fastuositat per tal que sigui més reconeixible.

 COMPARTIR ALLÒ QUE TENIM AMB ELS NECESSITATS

Comentari a l’evangeli (Lc 9,11b-17) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Comentari

Els dos problemes més angoixants als llogarets de Galilea eren: la fam i els deutes. Era el que més feia patir Jesús. Quan els seus deixebles li van demanar que els ensenyés a pregar, a Jesús li van sortir des de molt endins les dues peticions: «Pare, doneu-nos avui el pa necessari»; «Pare, perdoneu-nos els nostres deutes, perquè també nosaltres perdonem els qui ens deuen alguna cosa».

Què podien fer contra la fam que els destruïa i contra els deutes que els portaven a perdre les terres? Jesús veia amb claredat la voluntat de Déu: compartir el poc que tenien i perdonar-se mútuament els deutes. Només així naixeria un món nou.

Les fonts cristianes han conservat el record d’un àpat memorable amb Jesús. Fou a camp obert i hi va prendre part molta gent. És difícil de reconstruir el que va passar. El record que va quedar va ser aquest: entre la gent només van recollir «cinc pans i dos peixos», però van compartir la poca cosa que tenien i, amb la benedicció de Jesús, van poder menjar tots.

Al començament del relat es produeix un diàleg molt aclaridor. En veure que la gent té gana, els deixebles proposen la solució més còmoda i menys compromesa; «que vagin als pobles i comprin alguna cosa per menjar»; que cadascú resolgui els seus problemes com pugui. Jesús els replica reclamant la seva responsabilitat; «Doneu-los menjar vosaltres mateixos»; no deixeu els famolencs abandonats a la seva sort.

No ho hem d’oblidar. Si vivim d’esquena els famolencs del món, perdem la nostra identitat cristiana; no som fidels a Jesús; als nostres àpats eucarístics els falta la seva sensibilitat i el seu horitzó, els falta la seva compassió. Com es transforma una religió com la nostra en un moviment de seguidors més fidel a Jesús?

El primer és no perdre la seva perspectiva fonamental: deixar-se afectar més i més pel patiment dels que no saben què és viure amb pa i amb dignitat. La segona cosa, comprometre’s en petites iniciatives, concretes, modestes, parcials, que ens ensenyen a compartir i ens identifiquen més amb l’estil de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 ÉS NECESSARI CREURE EN LA TRINITAT?

Comentari a l’evangeli (Jn 16,12-15) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Comentari

Cal creure en la Trinitat?, es pot?, serveix per a alguna cosa?, no és una construcció intel·lectual innecessària?, canvia en alguna cosa la nostra fe si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles, el cèlebre filòsof Immanuel Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».

Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no només la nostra visió de Déu, sinó també la nostra manera d’entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d’amor. No un ésser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. La seva intimitat misteriosa és només amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot allò que existeix ve de l’Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Comença l’amor. «Només ell comença a estimar sense motius; és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar» (Eberhard Jüngel). El Pare estima des de sempre i per sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És l’«etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. No ens retirarà mai el seu amor i la seva fidelitat. D’ell només brolla amor. Conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per estimar. Només estimant encertem l’existència.

L’ésser del Fill consisteix a rebre l’amor del Pare. Ell és l’«Estimat eternament», abans de la creació del món. El Fill és l’Amor que acull la resposta eterna de l’amor del Pare. El misteri de Déu consisteix, doncs, a donar i també a rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets no només per estimar, sinó per a ser estimats.

L’Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l’Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, qui revela que l’amor diví no és possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L’amor veritable és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l’Amor de Déu no es queda en si mateix, sinó que es comunica i s’estén fins a les criatures. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Romans 5,5). Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets per estimar-nos, sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 8 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “És necessari creure en la Trinitat?” té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 16 de l’evangeli Joànic.

En la homilia del proper diumenge, se’ns pregunta: És necessari creure en la Trinitat? Vet aquí una pregunta que la majoria de cristians, molt probablement no sabríem que respondre. El fet, és que aquesta qüestió la formula per primera vegada, Teòfil d’Antioquia a l’any 170 i més posteriorment es formula en el Concili de Nicea a l’any 325 i encara més posteriorment en el de Laterà IV. En l’actualitat és dogma de fe, però la realitat és que si bé Jesús fa referència del Pare i també més posteriorment de l’Esperit, en cap moment se li va ocorre promoure cap expressió de tipus dogmàtica per tal que els seus deixebles creessin el que els estava ensenyant. Resumint, no veig cap obligació de que hagi de ser dogma quelcom que segueix sent amb dogma o sense, una qüestió que en qualsevol cas no és ni més ni menys, que un més dels misteris relacionats en la nostra fe, i que justament per la fe amb Déu, tenim tota l’esperança depositada en el retrobament amb Déu (Pare, Fill i Esperit Sant) després de la mort: Cal creure en la Trinitat?, es pot?, serveix per a alguna cosa?, no és una construcció intel·lectual innecessària?, canvia en alguna cosa la nostra fe si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles, el cèlebre filòsof Immanuel Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».  Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no només la nostra visió de Déu, sinó també la nostra manera d’entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d’amor. No un ésser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. La seva intimitat misteriosa és només amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot allò que existeix ve de l’Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Comença l’amor. «Només ell comença a estimar sense motius; és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar» (Eberhard Jüngel). El Pare estima des de sempre i per sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És «l’etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. No ens retirarà mai el seu amor i la seva fidelitat. D’ell només brolla amor. Conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per estimar. Només estimant encertem l’existència.

L’ésser del Fill consisteix a rebre l’amor del Pare. Ell és «l’Estimat eternament», abans de la creació del món. El Fill és l’Amor que acull la resposta eterna de l’amor del Pare. El misteri de Déu consisteix, doncs, a donar i també a rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets no només per estimar, sinó per a ser estimats.

L’Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l’Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, qui revela que l’amor diví no és possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L’amor veritable és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l’Amor de Déu no es queda en si mateix, sinó que es comunica i s’estén fins a les criatures. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Romans 5,5). Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets per estimar-nos, sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

Al·leluia Cf. Ap 1,8

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant,

a Déu que és, que era i que ha de venir

En aquest propè diumenge, posterior a la Pasqua de Pentecosta, la litúrgia ens proposa celebrar la festivat de la festivitat  de la “Santíssima Trinitat”. És aquesta una celebració que té quelcom a veure amb les efemèrides relacionades en la vida de Jesús? La resposta és no. És necessària aquesta celebració, potser si sempre que se’ns faci una acurada pedagogia dels valors intrínsecs del Pare Déu, del Fill que donà la vida per l’amor que en tot moment ens va expressar en els seus tres anys de la seva vida pública, i de l’Esperit Sant que sempre i en tot moment està dins nostra, ben disposat a orientar-nos per seguir degudament pel camí que ens va assenyalà amb el seu Missatge, Jesús de Natzaret. Pel contrari si la litúrgia o alguns liturgistes, el que pretenen és insistir en què la festivitat del proper diumenge té per objectiu insistir en la necessitat que la festa de la Trinitat, és un dogma de fe i que com tot dogma, els cristians tenim l’obligació de celebrar, participant de la Missa dominical i donar testimoni fefaent de la necessitat i conveniència dels dogmes, crec sincerament que farien un mal servei al cristianisme.                

 L’ART DE VIURE DES DE L’ESPERIT DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: “Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”.

Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre».

Comentari

Els cristians no s’han sentit mai orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha estat omplert per la presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. Aquest Esperit del Senyor omple la vida del creient. L’Esperit de la veritat que viu amb nosaltres és en nosaltres i ens ensenya l’art de viure en la veritat.

El que configura la vida d’un creient veritable no és l’ànsia de benestar ni la lluita per l’èxit, ni tan sols l’obediència a un ideal, sinó la recerca joiosa de la veritat de Déu sota l’impuls de l’Esperit.

El veritable creient no cau ni en el legalisme ni en l’anarquia, sinó que cerca amb el cor net la veritat. La seva vida no està programada per prohibicions, sinó que és animada i impulsada positivament per l’Esperit.

Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ésser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb una espontaneïtat que neix, no del nostre egoisme, sinó de l’amor. Una espontaneïtat en què hom renuncia als seus interessos egoistes i es confia al goig de l’Esperit. Una espontaneïtat que és regeneració, renaixement i reorientació contínua cap a la veritat de Déu.

Aquesta vida nova en l’Esperit no significa únicament vida interior de pietat i d’oració. La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou, enfrontat a l’estil de vida que brolla de la mentida i l’egoisme. Vivim en una societat on la mentida s’anomena diplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, ordre establert; al sexe; amor; a l’arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat.

Difícilment aquesta societat pot entendre o acceptar una vida encunyada per l’Esperit. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i el fa caminar cap a la veritat, alliberant-lo de la mentida social, la farsa i la intolerància dels nostres egoismes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 8 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’art de viure des de l’Esperit de Déu” té com a fonament els fragments (15-16.23b-26) del capítol 14 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia se’ns recorda que mai els cristians ens hem pogut sentit pogut sentir orfes i desemparats. Els cristians no s’han sentit mai orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha estat omplert per la presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. Aquest Esperit del Senyor omple la vida del creient. L’Esperit de la veritat que viu amb nosaltres és en nosaltres i ens ensenya l’art de viure en la veritat. El que configura la vida d’un creient veritable no és l’ànsia de benestar ni la lluita per l’èxit, ni tan sols l’obediència a un ideal, sinó la recerca joiosa de la veritat de Déu sota l’impuls de l’Esperit.

El veritable creient no cau ni en el legalisme ni en l’anarquia, sinó que cerca amb el cor net la veritat. La seva (nostra) vida no està programada per prohibicions, sinó que és animada i impulsada positivament per l’Esperit. Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ésser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb una espontaneïtat que neix, no del nostre egoisme, sinó de l’amor. Una espontaneïtat en què hom renuncia als seus interessos egoistes i es confia al goig de l’Esperit. Una espontaneïtat que és regeneració, renaixement i reorientació contínua cap a la veritat de Déu.

Aquesta vida nova en l’Esperit no significa únicament vida interior de pietat i d’oració. La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou, enfrontat a l’estil de vida que brolla de la mentida i l’egoisme. Vivim en una societat on la mentida s’anomena diplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, ordre establert; al sexe; amor; a l’arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat. Difícilment aquesta societat pot entendre o acceptar una vida encunyada per l’Esperit. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i el fa caminar cap a la veritat, alliberant-lo de la mentida social, la farsa i la intolerància dels nostres egoismes.

Al·leluia
Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels
i enceneu-hi la flama del vostre amor.

No és ara en els actuals temps que vivim, que els valors cristians hi ha qui els ha volgut capgirat en benefici propi. Una tendència que no sempre ha sorgit de l’exterior de l’Església. La història, sortosament, no ens amaga res i ens deixa molt clar que la virtut no necessàriament, és patrimoni dels cristians, siguin laics, siguin clergues o siguin alts jerarques eclesiàstics. No obstant, com a conseqüència de la nostra feble naturalesa humana, els cristians pel fet d’afirmar que en som, no tenim la garantia de viure cristianament. És per aquesta raó, que cal emmirallar-nos en els que actuen curosament seguint el missatge de Jesús, més que criticant els que, dissortadament, els seu cristianisme té més mancances del compte. En aquest proper diumenge de Pentecosta, demanem que l’Esperit en guia en tot moment, per tal de no apartar-nos del missatge que ens va deixar Jesús de Natzaret.

 BENEIR

Comentari a l’evangeli (Lc 24,46-53) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt». Després se'ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s'allunyà d'ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d'una alegria immensa, se'n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Comentari

Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu.

La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació.

Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.

Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu.

La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 1 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Beneir” té com a fonament els fragments (46-53) del capítol 24 de l’evangeli de Lluc.

En aquesta nova homilia, se’ns descriu la importància del beneir, una pràctica ancestral que no només és patrimoni dels clergues, doncs en l’antiguitat era comú en les famílies, quan es produïa una circumstància especial que segons la tradició ho requeria: Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu. La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació. Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.

En el darrer paràgraf de l’homilia, se’ns explica molt didàcticament, el què comporta pel qui beneeix o per qui rep la benedicció: Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu. La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.

Al·leluia Mt 28,19.20
Aneu a convertir tots els pobles;
jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una homilia que, com cada diumenge, ens ofereix nous elements de reflexió. Beneir és certament una pràctica que, malauradament, hem deixat que només la practiquin els clergues que, molt probablement, la practiquen més com un altre ritual dels molts que a diari fan, mentre que els que ens explica l’homilia, té un contingut i una motivació molt més profunda que la dels rituals a que estem acostumats. Seria mol positiu recuperar aquella costums dels nostres abans passats doncs com ens recorda la homilia: Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació. Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència