AMOR A L’ENEMIC
Comentari a l’evangeli (Lc 6,27.38) escrit per: J.A.Pagola
Evangeli.-
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l'altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t'ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, qui us ho ha d'agrair?
També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d'estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».
Comentari.
No canvia gaire en les diferents cultures la postura bàsica dels homes davant de l’«enemic», és a dir, davant d’algú de qui només podem esperar algun dany. L’atenès Lísies (segle V aC) expressa la concepció vigent a l’antiga Grècia amb una fórmula que seria ben acollida també avui per molts: «Considero com a norma establerta que hom ha de procurar fer mal als seus enemics i posar-se al servei dels seus amics».
Per això hem de remarcar encara més la importància revolucionària que conté el mandat evangèlic de l’amor a l’enemic, considerat pels exegetes com l’exponent més diàfan del missatge cristià.
Quan Jesús parla de l’amor a l’enemic, no pensa en un sentiment d’afecte i d’estima envers ell, però sí en una actitud humana d’interès positiu pel seu bé.
Jesús pensa que la persona és humana quan l’amor és a la base de tota la seva actuació. I ni tan sols la relació amb els enemics no ha de ser una excepció. Qui és humà fins al final respecta la dignitat de l’enemic, per molt desfigurada que se’ns pugui presentar. No adopta davant seu una postura excloent de maledicció, sinó una actitud de benedicció.
I és precisament aquest amor, que arriba a tothom i cerca realment el bé de tothom sense excepció, l’aportació més humana que pot introduir a la societat qui s’inspira en l’Evangeli de Jesús.
Hi ha situacions en què aquest amor a l’enemic sembla impossible. Estem massa ferits per poder perdonar. Necessitem temps per a recuperar la pau. És el moment de recordar que nosaltres també vivim de la paciència i el perdó de Déu.
Comentari al comentari.
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 23 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amor a l’enemic” té com a fonament els fragments (27-38) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.
En la introducció d’aquesta nova homilia, se’ns exposa una frase contundent de Jesús: «Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». Heus ací, una frase que a tots ens interpel·la i que a ben segur que molts més dels que ens podem imaginar, l’han arraconat del seu diccionari particular: Què podem fer els creients davant d’aquestes paraules de Jesús? Suprimir-les de l’Evangeli? Esborrar-les del fons de la nostra consciència? Deixar-les per a temps millors?
No canvia gaire en les diferents cultures la postura bàsica dels homes davant de «l’enemic», és a dir, davant d’algú de qui només podem esperar algun dany. L’atenès Lísies (segle VaC) expressa la concepció vigent a l’antiga Grècia amb una fórmula que a bens segur seria ben acollida també avui per molts: «Considero com a norma establerta que hom ha de procurar fer mal als seus enemics i posar-se al servei dels seus amics».???
L’homilia, però, no posa draps calents a aquesta qüestió: Per això hem de remarcar encara més la importància revolucionària que conté el mandat evangèlic de l’amor a l’enemic, considerat pels exegetes com l’exponent més diàfan del missatge cristià. Quan Jesús parla de l’amor a l’enemic, no pensa en un sentiment d’afecte i d’estima envers ell, però sí en una actitud humana d’interès positiu pel seu bé.
Jesús pensa que la persona és humana quan l’amor és a la base de tota la seva actuació. I ni tan sols la relació amb els enemics no ha de ser una excepció. Qui és humà fins al final respecta la dignitat de l’enemic, per molt desfigurada que se’ns pugui presentar. No adopta davant seu una postura excloent de maledicció, sinó una actitud de benedicció. Exactament al revés, del que dissortadament està sent el modus operandi a la Palestina...
L’homilia conclou, tot intentant fer-nos veure que només bevent de l’esperit que ens promou l’Evangeli o missatge de Jesús, capgirarem aquest tarannà egoista, que de manera mat-xacona i subliminal, ens estant diàriament inculcant la gran majoria de propagandes del sistema neocapitalista que avui impera a tot arreu: I és precisament aquest amor, que arriba a tothom i cerca realment el bé de tothom sense excepció, l’aportació més humana que pot introduir a la societat qui s’inspira en l’Evangeli de Jesús. Hi ha situacions en què aquest amor a l’enemic sembla impossible. Estem massa ferits per poder perdonar. Necessitem temps per a recuperar la pau. És el moment de recordar que nosaltres també vivim de la paciència i el perdó de Déu.
Al·leluia Jo 13,34
Us dono un manament nou, diu el Senyor;
que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.
En la conclusió de l’homilia de la setmana passada, ho comentava i avui segueixo insistint-hi de nou. Si llegim atentament aquesta homilia, si veritablement volem ser cristians, ens haurem de tapar les orelles a les proclames del neocapitalisme, les que sense cap mena d’escrúpols, volen foragitar d’arreu als immigrants, als que els fan nosa, a tots aquells que pels qui tenen el poder de la societat, és la xusma. És tanta la seva prepotència que fins i tot ja fan propostes per ubicar als que dissortadament fugen de la fam i dels conflictes bèl·lics dels seus països, en indrets “específics”. Són cada cop més els que s’alineen a aquestes polítiques amb arguments tant obsessivament ofuscats i masclistes, que fins i tot s’hi apunten més clergues del que ens podríem imaginar. Que Déu nostre Senyor tingui pietat de tots plegats, i que aquesta maleïda pandèmia, que no hi han vacunes efectives, desa-pareixi per la pregaria i per la misericòrdia de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada