APRENDRE A ADORAR DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l'existència, però el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d'un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d'ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari.

Avui es parla molt de crisi de fe, però gairebé no es diu res sobre la crisi del sentiment religiós. I, tanmateix, com apunta algun teòleg, el drama de l’home contemporani no és, potser, la seva incapacitat per a creure, sinó la dificultat per a sentir Déu com a Déu. Fins i tot els mateixos que es diuen creients semblen estar perdent capacitat per viure certes actituds religioses davant Déu.

Un exemple clar és la dificultat per adorar-lo. En temps no gaire llunyans semblava fàcil sentir reverència i adoració davant la immensitat i el misteri insondable de Déu. És més difícil avui d’adorar a qui hem reduït a un ésser estrany, incòmode i superflu.

Per adorar Déu cal sentir-nos criatures, infinitament petites davant d’ell, però infinitament estimades per ell; admirar la seva grandesa insondable i fruir de la seva presència propera i amorosa que envolta tot el nostre ésser. L’adoració és admiració. És amor i entrega. És rendir el nostre ésser a Déu i quedar-nos en silenci agraït i joiós davant d’ell, admirant el seu misteri des de la nostra petitesa.

La nostra dificultat per adorar prové d’arrels diverses. Qui viu atordit interiorment per tota mena de sorolls i sacsejat per mil impressions passatgeres, sense aturar-se mai davant del que és essencial, difícilment trobarà «el rostre adorable» de Déu.

D’altra banda, per adorar Déu cal aturar-se davant del misteri del món i saber mirar-lo amb amor. Qui mira la vida amorosament fins al fons començarà a entreveure les empremtes de Déu abans del que sospita. Només Déu és adorable. Ni les coses més valuoses ni les persones més estimades són dignes de ser adorades com ell. Per això només qui és lliure interiorment pot adorar Déu de debò.

Aquesta adoració a Déu no allunya del compromís. Qui adora Déu lluita contra tot allò que destrueix l’ésser humà, que és la seva «imatge sagrada». Qui adora el Creador respecta i defensa la seva creació. Estan íntimament unides adoració i solidaritat, adoració i ecologia. S’entenen les paraules del gran científic i místic Teilhard de Chardin: «Com més home es faci l’home, més experimentarà la necessitat d’adorar».

El relat dels mags ofereix un model d’autèntica adoració. Aquests savis saben mirar el cosmos fins al fons, captar signes, acostar-se al Misteri i oferir el seu humil homenatge a aquest Déu encarnat en la nostra existència.

Els creients tenim imatges molt diverses de Déu. Des de nens ens anem fent la nostra pròpia idea d’ell, condicionats, sobretot, pel que anem escoltant de catequistes i predicadors, allò que se’ns transmet a casa i al col·legi o allò que vivim en les celebracions i actes religiosos.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 5 de gener II de Nadal, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a adorar Déu ”, té com a fonament els fragments (1-18) del capítol 1 de l’evangeli de la comunitat joànica

L’homilia del proper diumenge 5 de gener, el Pagola i el seu equip, ens aclareixen quina és exactament la crisi que pateix el cristianisme dels nostres dies. Deixant a part als que ja definitivament s’han apartat de la religió, la crisi actual té una component força més complexa en la qual, molt probablement la religió ens descriu els conceptes bàsics per mitjà d’una pedagogia inadequada i desfasada per les generacions d’ara:   

Avui es parla molt de crisi de fe, però gairebé no es diu res sobre la crisi del sentiment religiós. I, tanmateix, com apunta algun teòleg, el drama de l’home contemporani no és, potser, la seva incapacitat per a creure, sinó la dificultat per a sentir Déu com a Déu. Fins i tot els mateixos que es diuen creients semblen estar perdent capacitat per viure certes actituds religioses davant Déu. Un exemple clar és la dificultat per adorar-lo. En temps no gaire llunyans semblava fàcil sentir reverència i adoració davant la immensitat i el misteri insondable de Déu. És més difícil avui d’adorar a qui hem reduït a un ésser estrany, incòmode i superflu.

Per adorar Déu cal sentir-nos criatures, infinitament petites davant d’ell, però infinitament estimades per ell; admirar la seva grandesa insondable i fruir de la seva presència propera i amorosa que envolta tot el nostre ésser. L’adoració és admiració. És amor i entrega. És rendir el nostre ésser a Déu i quedar-nos en silenci agraït i joiós davant d’ell, admirant el seu misteri des de la nostra petitesa. La nostra dificultat per adorar prové d’arrels diverses. Qui viu atordit interiorment per tota mena de sorolls i sacsejat per mil impressions passatgeres, sense aturar-se mai davant del que és essencial, difícilment trobarà «el rostre adorable» de Déu.

L’homilia en tot el seu contingut, ens va assenyalant els elements essencials per entendre –ho, no obstant la crisi existent no és producte ni d’aquesta homilia ni de moltes de semblants. La crisi actual, és més la resultant de de les actuacions generalitzades de molts membres de la jerarquia, que d’aquesta homilia o de moltes actituds positives i generoses que no apareixen als mitjans: D’altra banda, per adorar Déu cal aturar-se davant del misteri del món i saber mirar-lo amb amor. Qui mira la vida amorosament fins al fons començarà a entreveure les empremtes de Déu abans del que sospita. Només Déu és adorable. Ni les coses més valuoses ni les persones més estimades són dignes de ser adorades com ell. Per això només qui és lliure interiorment pot adorar Déu de debò. Aquesta adoració a Déu no allunya del compromís. Qui adora Déu lluita contra tot allò que destrueix l’ésser humà, que és la seva «imatge sagrada». Qui adora el Creador respecta i defensa la seva creació. Estan íntimament unides adoració i solidaritat, adoració i ecologia. S’entenen les paraules del gran científic i místic Teilhard de Chardin: «Com més home es faci l’home, més experimentarà la necessitat d’adorar».  

El relat dels mags ofereix un model d’autèntica adoració. Aquests savis saben mirar el cosmos fins al fons, captar signes, acostar-se al Misteri i oferir el seu humil homenatge a aquest Déu encarnat en la nostra existència. Els creients tenim imatges molt diverses de Déu. Des de nens ens anem fent la nostra pròpia idea d’ell, condicionats, sobretot, pel que anem escoltant de catequistes i predicadors, allò que se’ns transmet a casa i al col·legi o allò que vivim en les celebracions i actes religiosos.

Al·leluia Cf. 1Tm 3,16

Glòria a vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles;

glòria a vós, oh Crist, cregut en el món.

Un nova homilia de l’equip del Pagola, que ens descriu el què és més important del ser cristià o del voler seguir les seves ensenyances, que és exactament el mateix. Ser cristià no és només participar en cerimònies, religioses ni tampoc ser un practicant de les tradicions folklòriques que tenim ben arrelades en el nostra calendari festius de la majoria de ciutats i pobles de la nostra geografia. Personalment soc partidari de mantenir les nostres tradicions, car configuren les nostres particulars maneres de ser catalans. Tot i així, ser cristià no és només seguir les tradicions, sinó interioritzar i practicar, per exemple, el que ens descriu la homilia del Pagola.