DÉU NO ABANDONA NINGÚ

Comentari a l’evangeli (Lc 4,21-30) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació d'ells, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d'oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d'això que es deia d'ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

Comentari.

Encara avui es dóna entre els cristians un cert «elitisme religiós» que és indigne d’un Déu amor infinit. N’hi ha que pensen que Déu és un Pare estrany que, encara que té milions i milions de fills i filles que van naixent generació rere generació, en realitat només es preocupa de debò dels seus «preferits». Déu sempre actua així: escull un «poble elegit», sigui el poble d’Israel o l’Església, i s’hi aboca totalment, deixant els altres pobles i religions en un cert abandonament.

Més encara. S’ha afirmat amb tota tranquil·litat que «fora de l’Església no hi ha salvació», citant frases com la tan coneguda de sant Cebrià, que, treta del seu context, resulta esgarrifosa: «No pot tenir Déu per Pare qui no té l’Església per Mare».

És cert que el Concili Vaticà II ha superat aquesta visió indigna de Déu afirmant que «ell no és lluny d’altres que enmig d’ombres i imatges cerquen el Déu desconegut, perquè a tots dóna vida, alè i tota cosa i com a salvador vol que tots els homes se salvin» (Lumen gentium 16), però una cosa són aquestes afirmacions conciliars i una altra els hàbits mentals que continuen dominant la consciència de molts cristians.

Cal dir-ho amb tota claredat. Déu, que crea tothom per amor, viu bolcat sobre totes i cadascuna de les seves criatures. A tots crida i atrau cap a la felicitat eterna en comunió amb ell. No hi ha hagut mai un home o una dona que hagi viscut sense que Déu l’hagi acompanyat des del fons del mateix ésser. Allà on hi ha un ésser humà, sigui quina sigui la seva religió o el seu agnosticisme, allà hi ha Déu suscitant la seva salvació. El seu amor no abandona ni discrimina ningú. Com diu sant Pau: «Déu no fa distinció de persones.» (Romans 2,11).

Rebutjat al seu propi poble de Natzaret, Jesús recorda la història de la vídua de Sarepta i la de Naaman el sirià, tots dos estrangers i pagans, per fer veure amb tota claredat que Déu es preocupa dels seus fills, encara que no pertanyin al poble elegit d’Israel. Déu no s’ajusta als nostres esquemes i les nostres discriminacions. Tots són els seus fills i filles, els qui viuen a l’Església i els qui l’han deixada. Déu no abandona ningú.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 2 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu no abandona ningú” té com a fonament els fragments (22-40) del capítol 2 de l’evangeli de Lluc.

En el primer paràgraf de l’homilia, se’ns descriu un comentari que ha aconseguit tenir una notable acollida entre els que creuen que Déu vetlla bàsicament pels que participen en tots els actes religiosos... Encara avui es dóna entre els cristians un cert «elitisme religiós» que és indigne d’un Déu amor infinit. N’hi ha que pensen que Déu és un Pare estrany que, encara que té milions i milions de fills i filles que van naixent generació rere generació, en realitat només es preocupa de debò dels seus «preferits». Déu sempre actua així: escull un «poble elegit», sigui el poble d’Israel o l’Església, i s’hi aboca totalment, deixant els altres pobles i religions en un cert abandonament. 

Fins no fa tants anys: S’ha afirmava amb tota tranquil·litat que «fora de l’Església no hi ha salvació», citant frases com la tan coneguda de sant Cebrià, que, treta del seu context, resulta esgarrifosa: «No pot tenir Déu per Pare qui no té l’Església per Mare».

Malgrat que els detractor del: Concili Vaticà II, van intentar per tots els mitjans enterrar les conclusions   del Concili, aquelles conclusions han sobreviscut i òbviament han superat aquesta visió indigna de Déu afirmant que «ell no és lluny d’altres que enmig d’ombres i imatges cerquen el Déu desconegut, perquè a tots dóna vida, alè i tota cosa i com a salvador vol que tots els homes se salvin» (Lumen gentium 16), però una cosa són aquestes afirmacions conciliars i una altra els hàbits mentals que continuen dominant la consciència de molts cristians.

Cal dir-ho amb tota claredat. Déu, que crea tothom per amor, viu bolcat sobre totes i cadascuna de les seves criatures. A tots crida i atrau cap a la felicitat eterna en comunió amb ell. No hi ha hagut mai un home o una dona que hagi viscut sense que Déu l’hagi acompanyat des del fons del mateix ésser. Allà on hi ha un ésser humà, sigui quina sigui la seva religió o el seu agnosticisme, allà hi ha Déu suscitant la seva salvació. El seu amor no abandona ni discrimina ningú. Com diu sant Pau: «Déu no fa distinció de persones.» (Romans 2,11).

En aquest darrer paràgraf de l’homilia, se’ns descriu categòricament que mentre Jesús era: rebutjat al seu propi poble de Natzaret, Jesús recorda la història de la vídua de Sarepta i la de Naaman el sirià, tots dos estrangers i pagans, per fer veure amb tota claredat que Déu es preocupa dels seus fills, encara que no pertanyin al poble elegit d’Israel. Déu no s’ajusta als nostres esquemes i les nostres discriminacions. Tots són els seus fills i filles, els qui viuen a l’Església i els qui l’han deixada. Déu no abandona ningú.

Al·leluia Lc 2,32

Llum que es revelarà a les nacions

i glòria d'Israel, el poble de Déu.

Una nova homilia en la qual es desmitifica allò que molts pretenen creure i fer creure, doncs els molesta i molt que Jesús ens hagi ensenyat que Déu no s’oblida de ningú, ni dels més pobres ni tampoc dels més rics. El que més els preocupa i els neguiteja, és la preferència pels més pobres, els més desvalguts i pels que han estat foragitats, de les seves vivent-des, de les seves terres i de la seva Palestina de tota la seva vida. Malauradament per molts creients amb molt poder, però també sense aquest poder, menyspreen els emigrants i, molt especialment si aquests, a més de ser pobres, tenen un altre color en el seu rostre. Volen ignorar que Déu ens estima a tots, sense fer diferencies pel color del rostre ni per els seu poder adquisitiu. La realitat, però, és que es seus preferits, són –agradi o no agradi als més potentats- els que menys tenen per viure, o pateixen més discriminació social, com a conseqüència de la seva pobresa.               

 LA PRIMERA MIRADA

Comentari a l’evangeli (Lc 1,1-4;4.14-21) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l'ensenyament que hem rebut d'aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.

En aquell temps, Jesús se'n tornà a Galilea ple del poder de l'Esperit. La seva anomenada s'estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d'ells i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m'ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura».

Comentari.

La primera mirada de Jesús no s’adreça al pecat de les persones, sinó al patiment que arruïna les vides. El primer que toca el seu cor no és el pecat, sinó el dolor, l’opressió i la humiliació que pateixen homes i dones. El nostre pecat més gran consisteix precisament a tancar-nos al patiment dels altres per pensar només en el propi benestar.

Jesús se sent «ungit per l’Esperit» d’un Déu que es preocupa dels qui pateixen. És aquest Esperit el que l’empeny a dedicar tota la seva vida a alliberar, alleujar, curar, perdonar: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Notícia als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor».

Aquest programa de Jesús no ha estat sempre el dels cristians. La teologia cristiana ha dirigit més la seva atenció al pecat de les criatures que no pas al seu patiment. El conegut teòleg Johann Baptist Metz ha denunciat repetidament aquest greu desplaçament: «La doctrina cristiana de la salvació ha dramatitzat massa el problema del pecat, mentre ha relativitzat el problema del patiment». És així. Moltes vegades, la preocupació pel dolor humà ha quedat atenuada per l’atenció a la redempció del pecat.

Els cristians no creiem en qualsevol Déu, sinó en el Déu atent al sofriment humà. Davant la «mística d’ulls tancats», pròpia de l’espiritualitat de l’Orient, abocada sobretot a l’atenció a l’interior, qui segueix Jesús se sent cridat a cultivar una «mística d’ulls oberts» i una espiritualitat de responsabilitat absoluta per a atendre el dolor dels qui pateixen.

Al cristià veritablement espiritual –«ungit per l’Esperit»– se’l troba, igual que a Jesús, al costat dels desvalguts i els humiliats. Allò que el caracteritza no és tant la comunicació íntima amb l’Ésser suprem com l’amor a un Déu Pare que l’envia vers els éssers més pobres i abandonats. Com ha recordat el cardenal Martini, en aquests temps de globalització, el cristianisme ha de globalitzar l’atenció al patiment dels pobres de la Terra.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

El que més destaca l’homilia, és bàsicament el patiment de les innombrables persones que no tenen ni tan sols el mínim necessari per poder subsistir: La primera mirada de Jesús no s’adreça al pecat de les persones, sinó al patiment que arruïna les vides. El primer que toca el seu cor no és el pecat, sinó el dolor, l’opressió i la humiliació que pateixen homes i dones. El nostre pecat més gran consisteix precisament a tancar-nos al patiment dels altres per pensar només en el propi benestar.

Jesús se sent «ungit per l’Esperit» d’un Déu que es preocupa dels qui pateixen. És aquest Esperit el que l’empeny a dedicar tota la seva vida a alliberar, alleujar, curar, perdonar: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Notícia als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Malauradament, però, el nostre cristianisme aigualit per les tendencioses proclames neoliberals, ens han aconseguit desenfocar el focus autèntic del veritable cristianisme en direcció del tot oposada. 

En aquest tercer paràgraf, l’homilia en assenyala que el cristianisme també havia està objecte de desenfocaments des del si mateix de la teologia oficial: Aquest programa de Jesús no ha estat sempre el dels cristians. La teologia cristiana ha dirigit més la seva atenció al pecat de les criatures que no pas al seu patiment. El conegut teòleg Johann Baptist Metz ha denunciat repetidament aquest greu desplaçament: «La doctrina cristiana de la salvació ha dramatitzat massa el problema del pecat, mentre ha relativitzat el problema del patiment». És així. Moltes vegades, la preocupació pel dolor humà ha quedat atenuada per l’atenció a la redempció del pecat.  

En front a aquestes dues desviacions prou preocupants, ens cal ser atents al que veritablement és l’autèntic missatge de Jesús: Els cristians no hauríem de creure en qualsevol Déu, sinó en el Déu atent al sofriment humà. Davant la «mística d’ulls tancats», pròpia de l’espiritualitat de l’Orient, abocada sobretot a l’atenció a l’interior, qui segueix Jesús se sent cridat a cultivar una «mística d’ulls oberts» i una espiritualitat de responsabilitat absoluta per a atendre el dolor dels qui pateixen.

El darrer paràgraf de l’homilia, ens situa en el posicionament veritable que ens descriu el missatge de Jesús: Al cristià veritablement espiritual «ungit per l’Esperit» se’l troba, igual que a Jesús, al costat dels desvalguts i els humiliats. Allò que el caracteritza no és tant la comunicació íntima amb l’Ésser suprem com l’amor a un Déu Pare que l’envia vers els éssers més pobres i abandonats. Com ha recordat el cardenal Martini, en aquests temps de globalització, el cristianisme ha de globalitzar l’atenció al patiment dels pobres de la Terra.

Al·leluia Lc 4,18

El Senyor m'ha enviat a portar la Bona Nova

als desvalguts,

a proclamar als captius la llibertat.

 Crec que aquesta homilia ens situa en el centre exacte del què és el missatge de Jesús. El cristianisme hauria de ser una especia de doctrina o de decàleg inamovible pels que volguessin seguir ser cristians i intentar practicar el millor possible el missatge de Jesús. No hauríem de trobar-nos amb tantes contradictòries conceptuals. Això però és quasi impossible donat que els qui ens interpreten el missatge de Jesús, hi podríem dir des dels inicis, son persones humanes. Per exemple, tenim els 4 evangelis canònics (el tres sinòptics i el de “Joan”, que en realitat no és ni unipersonal com els tres primers, ni tampoc té cap similitud (d’aquí bé la definició de sinòptics) amb els tres primers. El 4rt evangeli canònic no és el de cap Joan, sinó que és la resultant d’unes vivències de la comunitat anomenada Joànica. Aquestes 4 foren escollits pels dirigents cristians, o sigui persones humanes, com a canònics o sigui com a oficials (no pas per inspiració divina), com sovint ens han volgut fer creure. Però vet aquí que a més dels canònics, tenim els evangelis apòcrifs, no canònics, o sigui no admesos oficialment per la jerarquia de l’Església malgrat que per la seva similitud temàtica i d’estil se’ls reconeix el rang d’Evangelis. Els més importants o de més anomenada, són els de Pere, Felip, Santiago o Jaume, Maria Magdalena, Tomàs, etc. Evangelis que també val la pena llegir perquè en alguns d’ells, s’aclareix alguna qüestió que per raons interessada en altres temps, més abans que en l’actualitat, no se’ls va admetre com a canònics, aquest podria ser el cas del de Maria Magdalena.           

 ALEGRIA I AMOR

Comentari a l’evangeli (Jn 2,1-11) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui». Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d'elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d'aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells n'hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s'havia tornat vi. Ell no sabia d'on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l'aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor».

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.

En aquell temps, la gent que vivia en l'expectació sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc».

Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s'obrí el cel i baixà cap a ell l'Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».

Comentari.

Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús?

L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús.

A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?

El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?

Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda l’«aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.

Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per Jaume Rocanert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 19 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “No ofeguem l’Amor solidari” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 2 de l’evangeli de la comunitat joànica.

L’homilia, en el seu primer paràgraf ens explica una simbòlica nosa a Canà de Galilea per descriure’ns quin fou l’objectiu més important que pretenia Jesús: Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús? L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús que sempre, aleshores i ara, el tenim ben a prop nostra per ajudar-nos en tot moment.

A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?

Vet aquí un bon exemple que ens descriu un exemple no gaire diferent del que seria en l’actualitat en un casament sense ni vi ni cava: El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?

Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda «l’aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens descriu la metàfora del que significa unes noces, de què significa una Església sense Alegria i sense Amor: Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».  

Al·leluia 2Te 2,14

Déu, valent-se de l'Evangeli,

ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist,

el nostre Senyor.

La metàfora no descrita obertament, és que en l’actualitat ens trobem en front d’aquesta trista realitat, en la nostra quotidiana vida cristiana on ens trobem que cada cop més les esglésies es van buidant més i més.  Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».   

 NO OFEGUEM L’AMOR SOLIDARI

Comentari a l’evangeli (Lc 3,15-16.21-22) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Comentari.

L’amor és l’energia que dóna vida veritable a la societat. En tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i justícia i forces que provoquen mort, mentida i indignitat. No sempre és fàcil detectar-ho, però a l’arrel de tot impuls de vida hi ha sempre l’amor.

Per això, quan en una societat s’ofega l’amor, s’està ofegant alhora la dinàmica que porta al creixement humà i a l’expansió de la vida. D’aquí ve la importància de cuidar socialment l’amor i de lluitar contra tot allò que el pot destruir.

Una manera de matar d’arrel l’amor és la manipulació de les persones. En la societat actual es proclamen en veu alta els drets de la persona, però després els individus són sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del benestar. Es produeix llavors allò que el pensador nord-americà Herbert Marcuse anomenava «l’eutanàsia de la llibertat». Cada cop hi ha més persones que viuen una «no llibertat confortable, còmoda, raonable, democràtica». Es viu bé, però sense conèixer la llibertat veritable ni l’amor.

Un altre risc per a l’amor és el funcionalisme. A la societat de l’eficàcia l’important no són les persones, sinó la funció que exerceixen. L’individu queda fàcilment reduït a una peça de l’engranatge: a la feina és un empleat; en el consum, un client; a la política, un vot; a l’hospital, un número de llit… En aquesta societat, les coses funcionen; les relacions entre les persones moren.

Una altra manera freqüent d’ofegar l’amor és la indiferència. El funcionament de la societat moderna concentra els individus en els propis interessos. Els altres són una abstracció. Es publiquen estudis i estadístiques darrere dels quals s’amaga el patiment de les persones concretes. No és fàcil sentir-nos responsables. L’administració pública és qui s’ha d’ocupar d’aquests problemes.

Què podem fer cadascun de nosaltres? Davant de tantes formes de desamor, el Baptista suggereix una postura clara: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». Què podem fer? Senzillament compartir més allò que tenim amb aquells que viuen en la necessitat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.

 APRENDRE A ADORAR DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l'existència, però el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d'un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d'ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari.

Avui es parla molt de crisi de fe, però gairebé no es diu res sobre la crisi del sentiment religiós. I, tanmateix, com apunta algun teòleg, el drama de l’home contemporani no és, potser, la seva incapacitat per a creure, sinó la dificultat per a sentir Déu com a Déu. Fins i tot els mateixos que es diuen creients semblen estar perdent capacitat per viure certes actituds religioses davant Déu.

Un exemple clar és la dificultat per adorar-lo. En temps no gaire llunyans semblava fàcil sentir reverència i adoració davant la immensitat i el misteri insondable de Déu. És més difícil avui d’adorar a qui hem reduït a un ésser estrany, incòmode i superflu.

Per adorar Déu cal sentir-nos criatures, infinitament petites davant d’ell, però infinitament estimades per ell; admirar la seva grandesa insondable i fruir de la seva presència propera i amorosa que envolta tot el nostre ésser. L’adoració és admiració. És amor i entrega. És rendir el nostre ésser a Déu i quedar-nos en silenci agraït i joiós davant d’ell, admirant el seu misteri des de la nostra petitesa.

La nostra dificultat per adorar prové d’arrels diverses. Qui viu atordit interiorment per tota mena de sorolls i sacsejat per mil impressions passatgeres, sense aturar-se mai davant del que és essencial, difícilment trobarà «el rostre adorable» de Déu.

D’altra banda, per adorar Déu cal aturar-se davant del misteri del món i saber mirar-lo amb amor. Qui mira la vida amorosament fins al fons començarà a entreveure les empremtes de Déu abans del que sospita. Només Déu és adorable. Ni les coses més valuoses ni les persones més estimades són dignes de ser adorades com ell. Per això només qui és lliure interiorment pot adorar Déu de debò.

Aquesta adoració a Déu no allunya del compromís. Qui adora Déu lluita contra tot allò que destrueix l’ésser humà, que és la seva «imatge sagrada». Qui adora el Creador respecta i defensa la seva creació. Estan íntimament unides adoració i solidaritat, adoració i ecologia. S’entenen les paraules del gran científic i místic Teilhard de Chardin: «Com més home es faci l’home, més experimentarà la necessitat d’adorar».

El relat dels mags ofereix un model d’autèntica adoració. Aquests savis saben mirar el cosmos fins al fons, captar signes, acostar-se al Misteri i oferir el seu humil homenatge a aquest Déu encarnat en la nostra existència.

Els creients tenim imatges molt diverses de Déu. Des de nens ens anem fent la nostra pròpia idea d’ell, condicionats, sobretot, pel que anem escoltant de catequistes i predicadors, allò que se’ns transmet a casa i al col·legi o allò que vivim en les celebracions i actes religiosos.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 5 de gener II de Nadal, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a adorar Déu ”, té com a fonament els fragments (1-18) del capítol 1 de l’evangeli de la comunitat joànica

L’homilia del proper diumenge 5 de gener, el Pagola i el seu equip, ens aclareixen quina és exactament la crisi que pateix el cristianisme dels nostres dies. Deixant a part als que ja definitivament s’han apartat de la religió, la crisi actual té una component força més complexa en la qual, molt probablement la religió ens descriu els conceptes bàsics per mitjà d’una pedagogia inadequada i desfasada per les generacions d’ara:   

Avui es parla molt de crisi de fe, però gairebé no es diu res sobre la crisi del sentiment religiós. I, tanmateix, com apunta algun teòleg, el drama de l’home contemporani no és, potser, la seva incapacitat per a creure, sinó la dificultat per a sentir Déu com a Déu. Fins i tot els mateixos que es diuen creients semblen estar perdent capacitat per viure certes actituds religioses davant Déu. Un exemple clar és la dificultat per adorar-lo. En temps no gaire llunyans semblava fàcil sentir reverència i adoració davant la immensitat i el misteri insondable de Déu. És més difícil avui d’adorar a qui hem reduït a un ésser estrany, incòmode i superflu.

Per adorar Déu cal sentir-nos criatures, infinitament petites davant d’ell, però infinitament estimades per ell; admirar la seva grandesa insondable i fruir de la seva presència propera i amorosa que envolta tot el nostre ésser. L’adoració és admiració. És amor i entrega. És rendir el nostre ésser a Déu i quedar-nos en silenci agraït i joiós davant d’ell, admirant el seu misteri des de la nostra petitesa. La nostra dificultat per adorar prové d’arrels diverses. Qui viu atordit interiorment per tota mena de sorolls i sacsejat per mil impressions passatgeres, sense aturar-se mai davant del que és essencial, difícilment trobarà «el rostre adorable» de Déu.

L’homilia en tot el seu contingut, ens va assenyalant els elements essencials per entendre –ho, no obstant la crisi existent no és producte ni d’aquesta homilia ni de moltes de semblants. La crisi actual, és més la resultant de de les actuacions generalitzades de molts membres de la jerarquia, que d’aquesta homilia o de moltes actituds positives i generoses que no apareixen als mitjans: D’altra banda, per adorar Déu cal aturar-se davant del misteri del món i saber mirar-lo amb amor. Qui mira la vida amorosament fins al fons començarà a entreveure les empremtes de Déu abans del que sospita. Només Déu és adorable. Ni les coses més valuoses ni les persones més estimades són dignes de ser adorades com ell. Per això només qui és lliure interiorment pot adorar Déu de debò. Aquesta adoració a Déu no allunya del compromís. Qui adora Déu lluita contra tot allò que destrueix l’ésser humà, que és la seva «imatge sagrada». Qui adora el Creador respecta i defensa la seva creació. Estan íntimament unides adoració i solidaritat, adoració i ecologia. S’entenen les paraules del gran científic i místic Teilhard de Chardin: «Com més home es faci l’home, més experimentarà la necessitat d’adorar».  

El relat dels mags ofereix un model d’autèntica adoració. Aquests savis saben mirar el cosmos fins al fons, captar signes, acostar-se al Misteri i oferir el seu humil homenatge a aquest Déu encarnat en la nostra existència. Els creients tenim imatges molt diverses de Déu. Des de nens ens anem fent la nostra pròpia idea d’ell, condicionats, sobretot, pel que anem escoltant de catequistes i predicadors, allò que se’ns transmet a casa i al col·legi o allò que vivim en les celebracions i actes religiosos.

Al·leluia Cf. 1Tm 3,16

Glòria a vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles;

glòria a vós, oh Crist, cregut en el món.

Un nova homilia de l’equip del Pagola, que ens descriu el què és més important del ser cristià o del voler seguir les seves ensenyances, que és exactament el mateix. Ser cristià no és només participar en cerimònies, religioses ni tampoc ser un practicant de les tradicions folklòriques que tenim ben arrelades en el nostra calendari festius de la majoria de ciutats i pobles de la nostra geografia. Personalment soc partidari de mantenir les nostres tradicions, car configuren les nostres particulars maneres de ser catalans. Tot i així, ser cristià no és només seguir les tradicions, sinó interioritzar i practicar, per exemple, el que ens descriu la homilia del Pagola.