(Font: Enrique Martínez Lozano)
En el credo de Nisan-Constantinopolità,
381 dC, s’afirma que Jesús té dues naturaleses: «engendrat (nascut de dóna) no
pas creat» però de la mateixa naturalesa del Pare. «Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat
amb Déu». (Fl 2,6) i a la vegada ser un home total: «Un home tant humà, només
podia ser Déu». (Leonardo Boff) Potser en analogia, Karl Ramher va escriure: «el cristià del s.XXI seria
místic (tindria algun tipus d’experiència transcendent) o no seria cristià».
Mateu i Lluc van mitificar el
naixement de Jesús amb els «evangelis de la infància», que si be són
discutibles històricament, tanmateix transmeten una catequesi plausible del
significat transcendent d’un Déu que es manifesta (epifania) a la terra. Hi ho
fa en el cos humil i depenent d’un nen, i en una cova. Són uns escrits plens de
referències a l’A.T. i analogies pasquals: àngels, que anuncien un nou temps
d’esperança, des d’un estable i un sepulcre,
a la gent més humil (pastors i apòstols) de la societat de cada temps. Humils
però receptius malgrat el «temor» del missatge, i fent-se’n portaveus: comunicant-ho
als altres. En les narracions epifàniques i pasquals intervenen: àngels que
anuncien, persecucions (Sanedri / Herodes), elements còsmics (llums, estrelles),
i projecció universal (reis / Pentecosta).
Mateu i Lluc relaten el naixement de
Jesús, com la «humanització de Déu», (un fet singular, extraordinari) amb una
narració mítica, imitant i aproximant-se a les històries dels déus i gent
important de les cultures veïnes. Aquests evangelis llegits com narracions literàries,
ràpida, es converteixen en una narració pasturi’l. Però si en fem una lectura
assossegada, amb la ment oberta i voluntat d’entendre més enllà de lletra
escrita «veurem» que entre la divinitat i la humanitat de Jesús no hi ha
barreres infranquejables i que la realitat i el misteri conviuen dintre nostre.
Els evangelistes, amb els evangelis de
la infància, no pretenen presentar-nos un fet històric sinó donar unes pistes,
simbòliques, per la reflexió: aquell que va predicar la misericòrdia de Déu
entre els pobres i va ser sentenciat a mort per alterar l’ordre establer pel
sanedrí, contrari a la voluntat de Déu, no va néixer en un palau, amb totes les
comunitats, sinó en la pobresa i un món hostil que no va donar allotjament a
Josep i Maria i va néixer en un estable.
Un altre evangelista, Joan, va escriure sobre la Paraula
(Logos) de Déu =, Jesucrist, dient que «Era present en el món, / que per ell ha
vingut a l’existència (creador), / i el món no l'ha reconegut. / Ha vingut a
casa seva, / i els seus no l'han acollit. (Jn 1,10-11)
Per
endinsar-nos en el misteri de Jesús cal «veure» la narració del seu naixement. Nadal
significa Presència i Misteri, a la vegada, Presència i misteri que estan en
tot allò que ens envolta; «tot duu el teu alè diví» (Sv 12,1).
Nadal
és la «Glòria a Déu a dalt del cel, i a
la terra pau als homes que ell estima. (Lc 2,10-14 i Ac 2,24). I, és el
misticisme del No-saber. Joan de la Creu va escriure: «Entreme donde no supe /
y quedeme no sabiendo, / toda ciencia trascendiendo».
Per
«veure» el misteri de Jesús només cal deixar-se penetrar per la bellesa del
relat. t del No-saber, com un estat de gràcia. «Hay suficiente belleza en estar
aquí y no en otra parte», (Fernando Pesoa).
Apunts de; Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada