LES FONTS DE LA CRISTOLOGIA

Apunts,  2a.  Trobada (Curs 2016-2017).

La font principal del nostre coneixement del Jesús històric són els quatre evangelis canònics (Marc, Mateu, Lluc i Joan), que pels cristians formen part del Nou Testament, Malgrat que els evangelis no es van escriure per explicar la història de Jesús, sinó que la seva finalitat va ser la de proclamar i enfortir la fe en Jesús com a Fill de Déu, Senyor i Messies, que va ser crucificat, va ressuscitar d’entre els morts i tornarà gloriós per a jutjar el món.

Però els evangelis no parteixen d’una font comuna i presenten grans diferències. Els investigadors «crítics de les formes» o mètode exegètic (1920-1930) van intentar assenyalar les fonts. El de Marc, el més antic, recull una col·lecció de tradicions orals i escrites (Font Q) que unides entre sí, perfilen el personatge i les paraules clau que va dir.

També s’adonen que Mateu i Lluc (entre el 80 i 90 dC.) coincideixen en alguns relats, partint de fonts diferents, però explicats i ordenats a la manera pròpia de cada autor, i atenent a la seva pròpia visió teològica.

Per exemple, en el dit «Sermó de la Muntanya» Mateu presenta nou motius de felicitat: Feliços els pobres en l’esperit, etc. (Mt 5.1-12) mentre que Lluc ho presenta com a benaurances: Benaurats els pobres, etc. I només en menciona quatre, això sí coincidents, no en les paraules però sí en essència. Ara bé, Lluc afegeix quatre malaurances: Ai de vosaltres... (Lc 6,20-26) que Mateu no esmenta.

Tot i que les fonts principals provenen dels Evangelis canònics, els investigadors estableixen una distinció entre fonts fortes: Marc, Font Q i Pau, i fonts febles: Mateu i Lluc, perquè aquests dos es recolzen bàsicament en els escrits dels anteriors.

En aquesta investigació es posa molt èmfasi en determinar les paraules exactes pronunciades per Jesús. En ple s-XX, Joachim Jeremies, va intentar reconstruir des de l’original arameu diverses dites històriques que poguessin semblar autèntiques de Jesús. Però el problema rau en que Jesús solia repetir les seves ensenyances de diverses maneres i en moments diferents, i per tant s’imposa la lògica conclusió de que cap forma d’una dita es pugui assegurar o negar que sigui l’original. Per tant, només podien reproduir l’essència dels ensenyaments conservats en el record de les seves comunitats.

Fins i tot en el relat sobra el pa i el vi en l’últim sopar, que va ser un acte únic els evangelis sinòptics presenten lleugeres diferències, tot i que coincideixen a posar en boca de Jesús: «Això és el meu cos» en donar-los el pa i, «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, etc.». en oferir-los la copa. En els tres les paraules són les mateixes. Tanmateix, qui descriu, possiblement, les paraules més exactes i les escriu quan encara són vius els que van assistir al sopar, és Pau (1Co 11,23-26); són les «paraules eucarístiques» que reciten a la missa.

També hi ha petites diferències entre Mateu i Lluc en les paraules del Parenostre. (Mt 6,9-13) i (Lc 11,2-4) Cal constatar, però, que només ells parlen d’aquesta important oració.

Per complicar una mica més les coses els investigadors s’adonen que en el quart evangeli, Joan va al seu aire, centrant el ministeri de Jesús no a la Galilea, com en els sinòptics, sinó més aviat a la Judea i a Jerusalem. Aquest evangeli és l’únic que té un «pròleg» en el que situa Jesús formant part de la Trinitat i un «epíleg», probablement afegit per un redactor final, on diu: «Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom». (Jn 20,30-31)

Apunts: Salvador Sol
Llibre: John P. Meier. Un judio marginal, I