AMB ELS CRUCIFICATS

Comentari a l’evangeli (Lc 19,28-40 / Lc 22.14-25,36) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anava al davant pujant a Jerusalem. Quan era a prop de Betfagé i de Betània, a la muntanya de les Oliveres, envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d'aquí al davant i, entrant, hi trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, respondreu que el Senyor l'ha de menester». Els dos que Jesús enviava se n'anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren: «Per què el deslligueu?». Ells respongueren: «El Senyor l'ha de menester». Portaren el pollí a Jesús, el guarniren tirant-li els mantells a sobre i hi feren pujar Jesús.

A mesura que Jesús avançava estenien els mantells pel camí. Quan s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels seus addictes, plena d'alegria, començà de lloar Déu a grans crits per tots els prodigis que havien vist, i deien: «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor. Pau al cel, i glòria allà dalt».

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus seguidors». Ell respongué: «Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».

Comentari.

El món és ple d’esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l’oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada en la fam i la misèria al món sencer.

És difícil d’imaginar un símbol més carregat d’esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d’un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta al nostre món.

Aquesta creu, aixecada enmig de les nostres creus, ens recorda que Déu pateix amb nosaltres. A Déu li fa mal la fam dels nens de Calcuta, pateix amb els assassinats i torturats de l’Iraq, plora amb les dones maltractades dia a dia a casa seva. No sabem explicar-nos l’arrel profunda de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria de gaire. Només sabem que Déu pateix amb nosaltres. No estem sols.

Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no recuperem una vegada i una altra el seu veritable contingut. Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no veiem marcats en el seu rostre el patiment, la solitud, la tortura i la desolació de tants fills i filles de Déu?

Quin sentit té portar una creu sobre el nostre pit si no sabem carregar la creu més petita de tantes persones que pateixen al costat nostre? Què signifiquen els nostres petons al Crucificat si no desperten en nosaltres l’afecte, l’acolliment i l’acostament als qui viuen crucificats?

El Crucificat desemmascara com ningú altre les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mansuet de l’aburgesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i la nostra indiferència davant dels qui pateixen. Per adorar el misteri d’un «Déu crucificat» no n’hi ha prou de celebrar la Setmana Santa; cal a més apropar-nos més als crucificats, setmana rere setmana.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 13 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb els crucificats” té com a fonament els fragments (28-40) del capítol 19 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge de Rams, ens descriu un reguitzell de crucificats anònims, que veritablement ens hauria de sacsejar les nostres consciències, malauradament embolcallades per la maleïda plaga del consumisme i pel virus del neo-capitalisme: El món és ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada a la fam i la misèria al món enter. És difícil d'imaginar un símbol més carregat d'esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta el nostre món.

Aquesta creu, aixecada enmig de les nostres creus, ens recorda que Déu pateix amb nosaltres. A Déu li fa mal la fam dels nens de Calcuta, pateix amb els assassinats i torturats de l'Iraq, plora amb les dones maltractades dia a dia a casa seva. No sabem explicar-nos l'arrel profunda de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria de gaire. Només sabem que Déu pateix amb nosaltres. No estem sols. Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no recuperem una vegada i una altra el seu veritable contingut. Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no veiem marcats al seu rostre el patiment, la solitud, la tortura i la desolació de tants fills i fills de Déu?

Quin sentit té portar una creu sobre el nostre pit si no sabem carregar la creu més petita de tantes persones que pateixen al costat nostre? Què signifiquin els nostres petons al Crucificat si no desperten en nosaltres l'afecte, l'acolliment i l'acostament als qui viuen crucificats? El Crucificat desemmascara com ningú altre les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mansuet de l'aburgesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i de la nostra indiferència davant dels qui pateixen. Per adorar el misteri d'un «Déu crucificat» no n'hi ha prou de celebrar la Setmana Santa; cal apropar-nos més als crucificats, setmana a setmana.

El món és ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada a la fam i la misèria al món enter. És difícil d'imaginar un símbol més carregat d'esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta el nostre món. En front d’aquesta ignominiosa realitat, els gran poders que dominen els Estats, són –volgudament- esclaus del poder i del diner i, conseqüentment, no tenen ni el més mínim neguit ni preocupació pels que pateixen ni pels que sofreixen les conseqüències de les seves polítiques.

Vers abans de l'evangeli Fl 2,8-9

Crist es feu per nosaltres obedient
fins a la mort i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell
nom que està per damunt de tot altre nom.

Una nova homilia molt apropiada per sensibilitzar-nos de quina és la veritable realitat de la societat en què vivim i de la immoral actitud dels que la provoquen i dels poders que la sostenen. Potser la bona fe cristiana, no s’ha donat compte que plantar tants crucificats a totes les esglésies i/o convertir la Setmana Santa en una obra de teatre i/o en innombrables processons pels carrers de una gran part de ciutats i pobles, presidides, pels bisbes o rectors, encara o fins no fa massa, en moltes ciutats i pobles, ha comportat un efecte contrari del significat real del que ens descriu la lectura i corresponent reflexió dels textos evangèlics. Malauradament, som massa inclinats a veure teatre i poc donats a la meditació i la reflexió dels significat del que va comportar i comporta, encara avui dia, el missatge i significat de la vida, passió i mort del fill de Déu, Jesús de Natzaret. Si llegim atentament aquest nova homilia de l’equip del Pagola, molt probablement, ens obrirà els ulls per poder entendre millor què vol dir ser cristià.

 AMIC DE LES DONES

Comentari a l’evangeli (Jn 8, 1-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres i l'endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?». Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s'ajupí i s'entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Després s'ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t'ha condemnat?». Ella contestà: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Tampoc jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

Comentari.

Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d´una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret… De cap profeta es diu res de semblant.

Què hi trobaven les dones?, per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.

La gent les veia com a font d’impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s’hi acosta sense temor, les accepta a taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda.

La societat les considerava com a ocasió i font de pecat; des de petits s’advertia als homes per no caure en les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l’accent en la responsabilitat dels homes: «Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor».

S’entén la seva reacció quan li presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l’home. És el que passava sempre en aquella societat masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l’home.

Jesús no suporta aquesta hipocresia social construïda pel domini dels barons. Amb senzillesa i valentia admirables, hi posa veritat, justícia i compassió: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat.

Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». Jesús hi confia, li desitja el millor i l’anima a no pecar. Dels seus llavis, però, no en sortirà cap condemna.

Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? Qui introduirà a l’Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l’estil de Jesús?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 6 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amic de les dones” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 8 de l’evangeli Joànic.

L’equip del Pagola, ens ofereix per aquesta proper diumenge, una homilia contundent a favor de les dones. Des d’abans de Jesús, les dones han estat sempre maltractades arreu del planeta Terra. Curiosament al darrera d’aquest menyspreu sempre hi ha hagut la gran majoria de les religions d’aleshores i d’ara: Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d´una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret… De cap profeta es diu res de semblant. Què hi trobaven les dones?, per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.

La gent les veia com a font d’impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s’hi acosta sense temor, les accepta a taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda. La societat les considerava com a ocasió i font de pecat; des de petits s’advertia als homes per no caure en les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l’accent en la responsabilitat dels homes: «Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor». L’homilia ens diu que les veia com a font d’impuresa, no obstant, tot i que han passat més de dos mil anys, tant a occident com a orient molt especialment, les dones són mirades més com un objecte de propietat dels homes, que com el que realment són: un ser amb la mateixa dignitat i amb la mateixa capacitat intel·lectual que els homes i en conseqüència, aptes per ser escollides per responsabilitzar-se de qualsevol responsabilitat civil o eclesiàstica.

S’entén la seva reacció quan li presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l’home. És el que passava sempre en aquella societat masclista i segueix passat en l’actual, també majoritàriament, masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l’home. Jesús no suporta aquesta hipocresia social construïda pel domini dels barons. Amb senzillesa i valentia admirables, hi posa veritat, justícia i compassió: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat, al igual que en l’actual.

Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». Jesús hi confia, li desitja el millor i l’anima a no pecar. Dels seus llavis, però, no en sortirà cap condemna. Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? Qui introduirà a l’Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l’estil de Jesús? A aquestes darreres dues preguntes, personalment m’agradaria que el més aviat possible, la jerarquia eclesiàstica, deixés de tenir la mirada masclista, i optar per tenir la mirada de Jesús.

Vers abans de l'evangeli Lc 15,18
Aniré a trobar el meu pare i li diré:
Pare, he pecat contra el cel i contra tu.

Aquesta homilia, és molt apropiada per aquest temps de Quaresma, temps de preparació per poder celebrar la Pasqua, amb la mateixa mirada i actitud de Jesús, especialment en relació a les dones. L’homilia, molt encertadament, posa el focus a l’encara inconcebible mirada esbiaixada i masclista existent no solament a Orient, sinó en “l’educada i civilitzada cultura d’Occident” que en la problemàtica de la dona, encara segueix, per interès i/o per aquella còmoda inèrcia (igualment culpable i masclista), promovent la marginació de la dona i bloquejant el seu natural i igualitari desenvolupament en el si de la societat. Un bloqueig que tant l’observem en el sector civil i eclesiàstic de la nostra societat.