OBRIM LES PORTES

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-32) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.

L’evangeli de Joan descriu amb traços foscos la situació de la comunitat cristiana quan al seu centre hi falta Crist ressuscitat. Sense la seva presència viva, l’Església es converteix en un grup d’homes i dones que viuen «en una casa amb les portes tancades, per por dels jueus».

Amb les «portes tancades» no es pot sentir el que passa fora. No és possible captar l’acció de l’Esperit al món. No s’obren espais de trobada i de diàleg amb ningú. S’apaga la confiança en l’ésser humà i creixen els recels i els prejudicis. Però una Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar avui l’etern diàleg de Déu amb l’ésser humà.

La «por» pot paralitzar l’evangelització i bloquejar les nostres millors energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por no és possible estimar el món. Però, si no l’estimem, no l’estem mirant com el mira Déu. I, si no el mirem amb els ulls de Déu, com comunicarem la seva Bona Notícia?

Si vivim amb les portes tancades, qui deixarà la cleda per cercar les ovelles perdudes? Qui gosarà tocar algun leprós exclòs? Qui s’asseurà a taula amb pecadors o prostitutes? Qui s’acostarà als oblidats de la religió? Els qui vulguin cercar el Déu de Jesús ens trobaran amb les portes tancades.

La nostra primera tasca és deixar entrar el Ressuscitat a través de tantes barreres que aixequem per defensar-nos de la por. Que Jesús ocupi el centre de les nostres esglésies, grups i comunitats. Que només ell sigui font de vida, de joia i de pau. Que ningú no ocupi el seu lloc. Que ningú no s’apropiï del seu missatge. Que ningú imposi un estil diferent del seu.

Ja no tenim el poder d’altres temps. Sentim l’hostilitat i el rebuig al nostre entorn. Som fràgils. Necessitem més que mai obrir-nos a l’alè del Ressuscitat per acollir el seu Esperit Sant.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 27 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Obrim les portes” té com a fonament els fragments (19-31) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

Ens trobem amb una nova homilia pel segon diumenge de Pasqua, que descriu amb gran realisme, en quina situació es troba el cristianisme en l’actualitat: L’evangeli Joànic descriu amb traços foscos la situació de la comunitat cristiana quan al seu centre hi falta Crist ressuscitat. Sense la seva presència viva, l’Església es converteix en un grup d’homes i dones que viuen «en una casa amb les portes tancades, per por dels jueus». Amb les «portes tancades» no es pot sentir el que passa fora. No és possible captar l’acció de l’Esperit al món. No s’obren espais de trobada i de diàleg amb ningú. S’apaga la confiança en l’ésser humà i creixen els recels i els prejudicis. Però una Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar avui l’etern diàleg de Déu amb l’ésser humà. Són diversos els factors que han conduit a un menfotisme de les noves generacions. Jo m’atreviria a esmentar-ne tres: 1.- El neoliberalisme capitalista Amigues i amics, s’està introduint en tots els sectors de la societat; 2.- El cristianisme, necessita actualitzar el relat evangèlic al llenguatge i cultura del segle XXI; 3.- Dissortadament, no es produeixen vocacions sacerdotals per molts factors importants, i els pocs de nova fornada, salvant algunes excepcions, tenen una formacions greument desfasada.

La «por» pot paralitzar l’evangelització i bloquejar les nostres millors energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por no és possible estimar el món. Però, si no l’estimem, no l’estem mirant com el mira Déu. I, si no el mirem amb els ulls de Déu, com comunicarem la seva Bona Notícia? Si vivim amb les portes tancades, qui deixarà la cleda per cercar les ovelles perdudes? Qui gosarà tocar algun leprós exclòs? Qui s’asseurà a taula amb pecadors o prostitutes? Qui s’acostarà als oblidats de la religió? Els qui vulguin cercar el Déu de Jesús ens trobaran amb les portes tancades. Malauradament la por ha adaptar-se als nous temps, d’ordenar dones al sacerdoci, d’abolir el celibat obligatori, d’adaptar la litúrgia així com també l’excessiva pompa eclesiàstica als temps actuals, o fins i tot de confiar més amb el laïcat, dones i homes, són factors que bloquegen, entre molts altres, el cristianisme. 

La nostra primera tasca és deixar entrar el Ressuscitat a través de tantes barreres que aixequem per defensar-nos de la por. Que Jesús ocupi el centre de les nostres esglésies, grups i comunitats. Que només ell sigui font de vida, de joia i de pau. Que ningú no ocupi el seu lloc. Que ningú no s’apropiï del seu missatge. Que ningú imposi un estil diferent del seu. Ja no tenim el poder d’altres temps. Sentim l’hostilitat i el rebuig al nostre entorn. Som fràgils. Necessitem més que mai obrir-nos a l’alè del Ressuscitat per acollir el seu Esperit Sant. Aquest darrer paràgraf expressa molt més del que està escrit. “Qui tingui ulls que ho vegi i qui tingui oïdes que escolti-hi”. 

 Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

Una nova homilia del segon diumenge de Pasqua de Resurrecció, que novament ens proposa revisar el nostre cristianisme. Justament en aquest dilluns de Pasqua, ens ha deixat el papa Francesc (que amb la Pau celestial estigui), però també ens ha deixat el seu testimoniatge, malgrat sigui amb certa lentitud, però amb fermesa, havent-nos assenyalat el camí de renovació i d’adaptació de l’Església als temps actuals i marcar la necessitat de renovació eclesial. Una renovació que cal que sigui a imatge i semblança dels què va ser els testimoniatge de Jesús: senzillesa, res de ostensions, proper als pobres, als marginats, als malalts i un llarg etcètera. Deia la setmana passada que només Jesús és mestre i senyor, i que ningú té, per més elevat que sigui el seu nivell eclesiàstic, suplantar el seu mestratge, com tampoc ningú pot parlar en nom de Déu i voler-nos convèncer de quina manera hem seguir el missatge evangèlic. El camí el va marcar el papa Joan XXIII i el papa Francesc ha intentat reiniciar de nou la posada al dia del cristianisme.

 LES CICATRIUS DEL RESSUSCITAT

Comentari a l’evangeli (Jn 20,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.

«Vosaltres el vàreu matar, però Déu l’ha ressuscitat». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem al cap de pocs dies de la seva execució. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l’acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d’arrel el seu projecte d’un món més just.

No ho hem d’oblidar. Al cor de la nostra fe hi ha un Crucificat a qui Déu ha donat la raó. Al centre mateix de l’Església hi ha una víctima a qui Déu ha fet justícia. Una vida «crucificada», però viscuda amb l’esperit de Jesús, no acabarà en fracàs, sinó en resurrecció.

Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i patiments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els qui pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos… seguir els passos de Jesús, no és res d’absurd. És caminar vers el Misteri d’un Déu, que ressuscitarà per sempre les nostres vides.

Els petits abusos que puguem patir, les injustícies, rebutjos o incomprensions que puguem patir són ferides que un dia cicatritzaran per sempre. Hem d’aprendre a mirar amb més fe les cicatrius del Ressuscitat. Així seran un dia les nostres ferides d’avui. Cicatrius guarides per Déu per sempre.

Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscos. De mica en mica hem d’anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha al món i a l’Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús, dient: «Ningú no em treu la vida, sinó que sóc jo qui la dono?»

Seguir el Crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i, potser, la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues. Una esperança ens sosté: un dia, «Déu eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i ja no hi haurà mort ni hi haurà plors, ni crits ni fatigues, perquè tot aquest món vell haurà passat».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

.Comentari al comentari 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 20 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Les cicatrius del ressuscitat” té com a fonament els fragments (1-9) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

L’homilia del diumenge de Pasqua de Resurrecció és per festejar que el missatge de Jesús, el qual no és cap mena de fracàs, ans tot el contrari: és la perpetuació del testimoni que Déu ens estima i que amb el seu missatge expressat per Jesús, ens descriu com i de quina manera ens pertoca a nosaltres correspondre a la seva infinita estimació. En el seu primer paràgraf, l’homilia ens descriu quina va ser la resposta dels seus deixebles, després de la resurrecció de Jesús: «Vosaltres el vàreu matar, però Déu l’ha ressuscitat». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem al cap de pocs dies de la seva execució. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l’acció injusta i criminal dels qui han volgut (i volen) fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d’arrel el seu projecte d’un món més just. No ho hem d’oblidar. Al cor de la nostra fe hi ha un Crucificat a qui Déu ha donat la raó. Al centre mateix de l’Església hi ha una víctima a qui Déu ha fet justícia. Una vida «crucificada», però viscuda amb l’esperit de Jesús, no acabarà en fracàs, sinó en resurrecció. 

Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i patiments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els qui pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos… seguir els passos de Jesús, no és res d’absurd. És caminar vers el Misteri d’un Déu, que ressuscitarà per sempre les nostres vides. Els petits abusos que puguem patir, les injustícies, rebutjos o incomprensions que puguem patir són ferides que un dia cicatritzaran per sempre. Hem d’aprendre a mirar amb més fe les cicatrius del Ressuscitat. Així seran un dia les nostres ferides d’avui. Cicatrius guarides per Déu per sempre.

L’homilia, com sempre, conclou amb una alenada d’esperança: Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscos. De mica en mica hem d’anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha al món i a l’Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús, dient: «Ningú no em treu la vida, sinó que sóc jo qui la dono?» Seguir el Crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i, potser, la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues. Una esperança ens sosté: un dia, «Déu eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i ja no hi haurà mort ni hi haurà plors, ni crits ni fatigues, perquè tot aquest món vell haurà passat».

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat:

celebrem en el Senyor la festa de Pasqua.

Una homilia de Pasqua de Resurrecció, que podria ser un punt de reflexió per reconduir el nostre cristianisme, massa sovint embolcallat amb elements folklòrics que distreuen i fins i tot ens allunyen del que hauria de comportar ser un seguidor o deixeble de Jesús. Només Jesús és mestre i senyor. Ningú té, per més elevat que sigui el seu nivell eclesiàstic, suplantar el seu mestratge, com tampoc ningú pot parlar en nom de Déu i voler-nos convèncer de quina manera podem seguir més fidelment el missatge evangèlic. Aquesta és una tasca exclusivament de cadascú. Podem això si, llegir, escoltar i reflexionar aquesta o altres homilies, o qualsevol llibre de teologia o qualsevol altre llibre d’espiritualitat, la conclusió final ens correspon a nosaltres decidir el com i de quina manera puc intentar seguir de la millor manera el missatge que ens va donar Jesús.    

 AMB ELS CRUCIFICATS

Comentari a l’evangeli (Lc 19,28-40 / Lc 22.14-25,36) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anava al davant pujant a Jerusalem. Quan era a prop de Betfagé i de Betània, a la muntanya de les Oliveres, envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d'aquí al davant i, entrant, hi trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, respondreu que el Senyor l'ha de menester». Els dos que Jesús enviava se n'anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren: «Per què el deslligueu?». Ells respongueren: «El Senyor l'ha de menester». Portaren el pollí a Jesús, el guarniren tirant-li els mantells a sobre i hi feren pujar Jesús.

A mesura que Jesús avançava estenien els mantells pel camí. Quan s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels seus addictes, plena d'alegria, començà de lloar Déu a grans crits per tots els prodigis que havien vist, i deien: «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor. Pau al cel, i glòria allà dalt».

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus seguidors». Ell respongué: «Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».

Comentari.

El món és ple d’esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l’oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada en la fam i la misèria al món sencer.

És difícil d’imaginar un símbol més carregat d’esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d’un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta al nostre món.

Aquesta creu, aixecada enmig de les nostres creus, ens recorda que Déu pateix amb nosaltres. A Déu li fa mal la fam dels nens de Calcuta, pateix amb els assassinats i torturats de l’Iraq, plora amb les dones maltractades dia a dia a casa seva. No sabem explicar-nos l’arrel profunda de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria de gaire. Només sabem que Déu pateix amb nosaltres. No estem sols.

Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no recuperem una vegada i una altra el seu veritable contingut. Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no veiem marcats en el seu rostre el patiment, la solitud, la tortura i la desolació de tants fills i filles de Déu?

Quin sentit té portar una creu sobre el nostre pit si no sabem carregar la creu més petita de tantes persones que pateixen al costat nostre? Què signifiquen els nostres petons al Crucificat si no desperten en nosaltres l’afecte, l’acolliment i l’acostament als qui viuen crucificats?

El Crucificat desemmascara com ningú altre les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mansuet de l’aburgesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i la nostra indiferència davant dels qui pateixen. Per adorar el misteri d’un «Déu crucificat» no n’hi ha prou de celebrar la Setmana Santa; cal a més apropar-nos més als crucificats, setmana rere setmana.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 13 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb els crucificats” té com a fonament els fragments (28-40) del capítol 19 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge de Rams, ens descriu un reguitzell de crucificats anònims, que veritablement ens hauria de sacsejar les nostres consciències, malauradament embolcallades per la maleïda plaga del consumisme i pel virus del neo-capitalisme: El món és ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada a la fam i la misèria al món enter. És difícil d'imaginar un símbol més carregat d'esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta el nostre món.

Aquesta creu, aixecada enmig de les nostres creus, ens recorda que Déu pateix amb nosaltres. A Déu li fa mal la fam dels nens de Calcuta, pateix amb els assassinats i torturats de l'Iraq, plora amb les dones maltractades dia a dia a casa seva. No sabem explicar-nos l'arrel profunda de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria de gaire. Només sabem que Déu pateix amb nosaltres. No estem sols. Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no recuperem una vegada i una altra el seu veritable contingut. Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no veiem marcats al seu rostre el patiment, la solitud, la tortura i la desolació de tants fills i fills de Déu?

Quin sentit té portar una creu sobre el nostre pit si no sabem carregar la creu més petita de tantes persones que pateixen al costat nostre? Què signifiquin els nostres petons al Crucificat si no desperten en nosaltres l'afecte, l'acolliment i l'acostament als qui viuen crucificats? El Crucificat desemmascara com ningú altre les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mansuet de l'aburgesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i de la nostra indiferència davant dels qui pateixen. Per adorar el misteri d'un «Déu crucificat» no n'hi ha prou de celebrar la Setmana Santa; cal apropar-nos més als crucificats, setmana a setmana.

El món és ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat, i també és ple de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada a la fam i la misèria al món enter. És difícil d'imaginar un símbol més carregat d'esperança que aquesta creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que pateixen de manera injusta el nostre món. En front d’aquesta ignominiosa realitat, els gran poders que dominen els Estats, són –volgudament- esclaus del poder i del diner i, conseqüentment, no tenen ni el més mínim neguit ni preocupació pels que pateixen ni pels que sofreixen les conseqüències de les seves polítiques.

Vers abans de l'evangeli Fl 2,8-9

Crist es feu per nosaltres obedient
fins a la mort i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell
nom que està per damunt de tot altre nom.

Una nova homilia molt apropiada per sensibilitzar-nos de quina és la veritable realitat de la societat en què vivim i de la immoral actitud dels que la provoquen i dels poders que la sostenen. Potser la bona fe cristiana, no s’ha donat compte que plantar tants crucificats a totes les esglésies i/o convertir la Setmana Santa en una obra de teatre i/o en innombrables processons pels carrers de una gran part de ciutats i pobles, presidides, pels bisbes o rectors, encara o fins no fa massa, en moltes ciutats i pobles, ha comportat un efecte contrari del significat real del que ens descriu la lectura i corresponent reflexió dels textos evangèlics. Malauradament, som massa inclinats a veure teatre i poc donats a la meditació i la reflexió dels significat del que va comportar i comporta, encara avui dia, el missatge i significat de la vida, passió i mort del fill de Déu, Jesús de Natzaret. Si llegim atentament aquest nova homilia de l’equip del Pagola, molt probablement, ens obrirà els ulls per poder entendre millor què vol dir ser cristià.

 AMIC DE LES DONES

Comentari a l’evangeli (Jn 8, 1-11) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres i l'endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?». Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s'ajupí i s'entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Després s'ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t'ha condemnat?». Ella contestà: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Tampoc jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

Comentari.

Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d´una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret… De cap profeta es diu res de semblant.

Què hi trobaven les dones?, per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.

La gent les veia com a font d’impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s’hi acosta sense temor, les accepta a taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda.

La societat les considerava com a ocasió i font de pecat; des de petits s’advertia als homes per no caure en les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l’accent en la responsabilitat dels homes: «Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor».

S’entén la seva reacció quan li presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l’home. És el que passava sempre en aquella societat masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l’home.

Jesús no suporta aquesta hipocresia social construïda pel domini dels barons. Amb senzillesa i valentia admirables, hi posa veritat, justícia i compassió: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat.

Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». Jesús hi confia, li desitja el millor i l’anima a no pecar. Dels seus llavis, però, no en sortirà cap condemna.

Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? Qui introduirà a l’Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l’estil de Jesús?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 6 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amic de les dones” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 8 de l’evangeli Joànic.

L’equip del Pagola, ens ofereix per aquesta proper diumenge, una homilia contundent a favor de les dones. Des d’abans de Jesús, les dones han estat sempre maltractades arreu del planeta Terra. Curiosament al darrera d’aquest menyspreu sempre hi ha hagut la gran majoria de les religions d’aleshores i d’ara: Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d´una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret… De cap profeta es diu res de semblant. Què hi trobaven les dones?, per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.

La gent les veia com a font d’impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s’hi acosta sense temor, les accepta a taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda. La societat les considerava com a ocasió i font de pecat; des de petits s’advertia als homes per no caure en les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l’accent en la responsabilitat dels homes: «Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor». L’homilia ens diu que les veia com a font d’impuresa, no obstant, tot i que han passat més de dos mil anys, tant a occident com a orient molt especialment, les dones són mirades més com un objecte de propietat dels homes, que com el que realment són: un ser amb la mateixa dignitat i amb la mateixa capacitat intel·lectual que els homes i en conseqüència, aptes per ser escollides per responsabilitzar-se de qualsevol responsabilitat civil o eclesiàstica.

S’entén la seva reacció quan li presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l’home. És el que passava sempre en aquella societat masclista i segueix passat en l’actual, també majoritàriament, masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l’home. Jesús no suporta aquesta hipocresia social construïda pel domini dels barons. Amb senzillesa i valentia admirables, hi posa veritat, justícia i compassió: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat, al igual que en l’actual.

Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». Jesús hi confia, li desitja el millor i l’anima a no pecar. Dels seus llavis, però, no en sortirà cap condemna. Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? Qui introduirà a l’Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l’estil de Jesús? A aquestes darreres dues preguntes, personalment m’agradaria que el més aviat possible, la jerarquia eclesiàstica, deixés de tenir la mirada masclista, i optar per tenir la mirada de Jesús.

Vers abans de l'evangeli Lc 15,18
Aniré a trobar el meu pare i li diré:
Pare, he pecat contra el cel i contra tu.

Aquesta homilia, és molt apropiada per aquest temps de Quaresma, temps de preparació per poder celebrar la Pasqua, amb la mateixa mirada i actitud de Jesús, especialment en relació a les dones. L’homilia, molt encertadament, posa el focus a l’encara inconcebible mirada esbiaixada i masclista existent no solament a Orient, sinó en “l’educada i civilitzada cultura d’Occident” que en la problemàtica de la dona, encara segueix, per interès i/o per aquella còmoda inèrcia (igualment culpable i masclista), promovent la marginació de la dona i bloquejant el seu natural i igualitari desenvolupament en el si de la societat. Un bloqueig que tant l’observem en el sector civil i eclesiàstic de la nostra societat.