UNA «REVOLUCIÓ IGNORADA

Evangeli (Mc 5,21-43, i comentari de J.A.Pagola)

 

Evangeli.-

²¹ Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. ²² Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus ²³ i, suplicant-lo amb insistència, li diu:

--La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.

²⁴ Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

²⁵ Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. ²⁶ Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. ²⁷ Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, ²⁸ perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» ²⁹ Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. ³⁰ Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:

--Qui m'ha tocat la roba?

³¹ Els seus deixebles li contestaren:

--¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?

³² Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. ³³ Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'ell i li va explicar tota la veritat. ³⁴ Jesús li digué:

--Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.

³⁵ Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:

--La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?

³⁶ Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:

--No tinguis por; tingues només fe.

³⁷ I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. ³⁸ Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. ³⁹ Entra a la casa i els diu:

--Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.

⁴⁰ Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, ⁴¹ l'agafa per la mà i li diu:

-- Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca't.»

⁴² A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. ⁴³ Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia. (Mc 5,21-43.BIC)

 

Comentari.-

Jesús va adoptar davant les dones una actitud tan sorprenent que va desconcertar fins i tot als seus mateixos deixebles. En aquella societat jueva, dominada pels homes, no era fàcil entendre la nova postura de Jesús, acollint sense discriminacions homes i dones en la seva comunitat de seguidors. Si alguna cosa es desprèn amb claredat de la seva actuació és que, per a ell, homes i dones tenen la mateixa dignitat personal, sense que la dona hagi de ser objecte de domini de l’home.

No obstant això, els cristians no hem estat encara capaços d’extreure totes les conseqüències que es deriven de l’actitud del nostre Mestre. El teòleg francès René Laurentin ha arribat a dir que es tracta d’«una revolució ignorada» per l’Església.

En general, els homes continuem sospitant de tot moviment feminista, i reaccionem secretament contra qualsevol plantejament que pugui posar en perill la nostra situació privilegiada sobre la dona.

En una Església dirigida per homes no hem estat capaços de descobrir tot el pecat que enclou el domini que els homes exercim, de moltes maneres, sobre les dones. I la veritat és que no se senten veus des de la jerarquia que, en nom de Crist, urgeixin els homes a una profunda conversió.

Els seguidors de Jesús hem de prendre consciència que l’actual domini dels homes sobre les dones no és «una cosa natural», sinó un comportament profundament viciat per l’egoisme i la imposició injusta del nostre poder masclista.

És possible superar aquest domini masculí? La revolució urgida per Jesús no es durà a terme despertant l’agressivitat mútua i promovent una guerra entre els sexes. Jesús crida a una conversió que ens faci viure d’una altra manera les relacions que ens uneixen a homes i dones.

Les diferències entre els sexes, a més de la seva funció en l’origen d’una nova vida, han de ser encaminades cap a la cooperació, el suport i el creixement mutus. I, per això, els homes hem d’escoltar amb molta més lucidesa i sinceritat la interpel·lació d’aquell de qui, segons el relat evangèlic, «va sortir força» per guarir la dona.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

NO TOT ÉS TREBALLAR

 Per: José Antonio Pagola

Poques paràboles poden provocar més rebuig en la nostra cultura del rendiment, la productivitat i l’eficàcia que aquesta petita paràbola en què Jesús compara el Regne de Déu amb aquest misteriós creixement de la llavor, que es produeix sense la intervenció del sembrador.

Aquesta paràbola, tan oblidada avui, ressalta el contrast entre l’espera pacient del sembrador i el creixement irresistible de la llavor. Mentre el sembrador dorm, la llavor va germinant i creixent «ella sola», sense la intervenció de l’agricultor i «sense que ell sàpiga com».

Acostumats com estem a valorar gairebé exclusivament l’eficàcia i el rendiment, hem oblidat que l’evangeli parla de fecunditat, no d’esforç, ja que Jesús entén que la llei fonamental del creixement humà no és el treball, sinó l’acolliment de la vida que anem rebent de Déu .

La societat actual ens empeny amb tal força cap al treball, l’activitat i el rendiment que ja no percebem fins a quin punt ens empobrim quan tot es redueix a treballar i ser eficaços.

De fet, la «lògica de l’eficàcia» està portant l’home contemporani a una existència tensa i atabalada, a un deteriorament creixent de les seves relacions amb el món i les persones, a un buidament interior i a aquesta «síndrome d’immanència» (Josep M. Rovira Belloso) on Déu desapareix poc a poc de l’horitzó de la persona.

La vida no és només treball i productivitat, sinó regal de Déu que hem d’acceptar i gaudir amb cor agraït. Per ésser humana, la persona necessita aprendre a estar a la vida no només des d’una actitud productiva, sinó també contemplativa. La vida adquireix una dimensió nova i més profunda quan encertem a viure l’experiència de l’amor gratuït, creatiu i dinamitzador de Déu.

Necessitem aprendre a viure més atents a tot el que hi ha de regal en l’existència; despertar en el nostre interior l’agraïment i la lloança; alliberar-nos de la pesada «lògica de l’eficàcia» i obrir en la nostra vida espais per la gratuïtat.

Hem d’agrair a tantes persones que alegren la nostra vida, i no passar de llarg per tants paisatges fets només per ser contemplats. Assaboreix la vida com gràcia aquell que es deixa estimar, aquell que es deixa sorprendre pel que hi ha de bo en cada dia, aquell que es deixa afavorir i beneir per Déu.

Comentari a l’evangeli (Mc 4,26-34)

Traductor: Francesc Bragulat

EL NOM DEL PARE I DEL FILL I DE L’ESPERIT SANT

Evangeli.- 16 Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18 Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19 Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant 20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28.16-20- BIC)

Comentari.- Com es comunicava Jesús amb Déu?, quins sentiments es despertaven en el seu cor?, com ho experimentava dia a dia? Els relats evangèlics ens porten a una doble conclusió: Jesús sentia Déu com a Pare, i ho vivia tot impulsat pel seu Esperit.

Jesús se sentia «fill estimat» de Déu. Sempre que es comunica amb ell li diu «Pare». No li surt una altra paraula. Per a ell, Déu no és només el «Sant» de què parlen tots, sinó el «Compassiu». No habita al temple, acollint només als de cor net i mans innocents. Jesús el sent com a Pare que no exclou ningú del seu amor compassiu. Cada matí gaudeix perquè Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents.

Aquest Pare té un gran projecte en el seu cor: fer de la terra una casa habitable. Jesús no dubta: Déu no descansarà fins a veure els seus fills i filles gaudint junts d’una festa final. Ningú ho podrà impedir, ni la crueltat de la mort ni la injustícia dels homes. Com ningú pot impedir que arribi la primavera i ho ompli tot de vida.

Fidel a aquest Pare i mogut pel seu Esperit, Jesús només es dedica a una cosa: fer un món més humà. Tots han de conèixer la Bona Notícia, sobretot els que menys s’ho esperen: els pecadors i els menyspreats. Déu no dóna ningú per perdut. A tots cerca, a tots crida. No viu controlant els seus fills i filles, sinó obrint a cadascun camins cap a una vida més humana. Qui escolta fins al fons el seu propi cor l’està escoltant a ell.

Aquest Esperit empeny Jesús cap als que més pateixen. És normal, doncs veu gravats en el cor de Déu els noms dels més sols i desgraciats. Els que per a nosaltres no són ningú, aquests són precisament els predilectes de Déu. Jesús sap que a aquest Déu no l’entenen els grans, sinó els petits. El seu amor el descobreixen els qui el cerquen, perquè no tenen ningú que vagi a eixugar les seves llàgrimes.

La millor manera de creure en el Déu trinitari no és tractar d’entendre les explicacions dels teòlegs, sinó seguir els passos de Jesús, que va viure com a Fill volgut d’un Déu Pare i que, mogut pel seu Esperit, es va dedicar a fer un món més amable per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

OBERTS A L'ESPERIT

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) – Pentecosta. Cicle B

 Evangeli.-

¹⁹ Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

²⁰ Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. ²¹ Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

²² Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. ²³ A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jn 20,19-23,BIC)

 

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible seguir esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més profunda. Es troben retirats en els monestirs o amagats enmig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, en canvi, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són reflex del Misteri de Déu sobre la terra.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i conflictes de la vida. Tornen un cop i un altre al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desigs, paraules i decisions.

Només cal posar-se en contacte amb ells per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Al seu costat és fàcil percebre la falta d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones a les que mai han vist. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb la creació sencera.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que tant desqualifica i maltracta els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font última on s’apaivaga tota la set.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

CONFIAR EN L'EVANGELI

Evangeli (Mc 16,15-20) Ascensió del Senyor i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

¹⁵ Els digué:

--Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. ¹⁶ Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. ¹⁷ Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, ¹⁸ agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.

¹⁹ Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. ²⁰ Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven. (Mc 16,15-20. BIC)

 

Comentari.-

L’Església ja té vint segles. Enrere queden dos mil anys de fidelitat i també de no poques infidelitats. El futur sembla ombrívol. Es parla de signes de decadència en el seu si: cansament, envelliment, manca d’audàcia, resignació. Creix el desig d’alguna cosa nova i diferent, però també la impotència per generar una veritable renovació.

L’evangelista Mateu culmina el seu escrit posant en llavis de Jesús una promesa destinada a alimentar per sempre la fe dels seus seguidors: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». Jesús seguirà viu enmig del món. El seu moviment no s’extingirà. Sempre hi haurà creients que actualitzin la seva vida i el seu missatge. Marc ens diu que, després de l’Ascensió de Jesús, els apòstols «se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava».

Aquesta fe ens porta a confiar també avui en l’Església: amb retards i resistències potser, amb errors i debilitats, sempre seguirà cercant de ser fidel a l’evangeli. Ens porta també a confiar en el món i en l’ésser humà: per camins no sempre clars ni fàcils el Regne de Déu continuarà creixent.

Avui hi ha més fam i violència en el món, però hi ha també més consciència per fer-lo més humà. N’hi ha molts que no creuen en cap religió, però creuen en una vida més justa i més digna per a tothom, que és, en definitiva, el gran desig de Déu.

Aquesta confiança pot donar-li un to diferent a la nostra manera de mirar el món i el futur de l’Església. Ens pot ajudar a viure amb paciència i pau, sense caure en el fatalisme i sense desesperar de l’evangeli.

Hem de sanejar les nostres vides eliminant allò que ens buida d’esperança. Quan ens deixem dominar pel desencís, el pessimisme o la resignació, ens incapacitem per transformar la vida i renovar l’Església. El filòsof nord-americà Herbert Marcuse deia que «l’esperança només se la mereixen els qui caminen». Jo diria que l’esperança cristiana només la coneixen els qui caminen seguint els passos de Jesús. Són ells els qui poden «anunciar l’evangeli a tota la creació».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

A L’ESTIL DE JESÚS

Evangeli (Jn 15,9-17) Diumenge 6 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

⁹ Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. ¹⁰ Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

¹¹ »Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. ¹² Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. ¹³ Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. ¹⁴ Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. ¹⁵ Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. ¹⁶ No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. ¹⁷ Això us mano: que us estimeu els uns als altres.(Jn 15,9-17)

 

Comentari.-

Jesús s’està acomiadant dels seus deixebles. Els ha volgut apassionadament. Els ha estimat amb el mateix amor amb que l’ha estimat el Pare. Ara els ha de deixar. Coneix el seu egoisme. No saben estimar-se. Els veu discutint entre ells per obtenir els primers llocs. Què serà d’ells?

Les paraules de Jesús adquireixen un to solemne. Han de quedar ben gravades en tots: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». Jesús no vol que el seu estil d’estimar es perdi entre els seus. Si un dia l’obliden, ningú els podrà reconèixer com a deixebles seus.

De Jesús va quedar-ne un record inesborrable. Les primeres generacions resumien així la seva vida: «Va passar per tot arreu fent el bé». Era bo trobar-se amb ell. Cercava sempre el bé de les persones. Ajudava a viure. La seva vida va ser una Bona Notícia. Es podia descobrir en ell la proximitat benefactora de Déu.

Jesús té un estil d’estimar inconfusible. És molt sensible al patiment de la gent. No pot passar de llarg davant de qui està patint. En entrar un dia en el petit llogaret de Naïm es troba amb un enterrament: una vídua va a enterrar el seu fill únic. A Jesús li surt de dins el seu amor cap aquella desconeguda: «No ploris». Qui estima com Jesús viu alleujant el sofriment i eixugant llàgrimes.

Els evangelis recorden en diverses ocasions com Jesús copsava amb la seva mirada el patiment de la gent. Els mirava i es commovia: els veia patint o abatuts, com ovelles sense pastor. Ràpidament es posava a guarir els més malalts o alimentar-los amb les seves paraules. Qui estima com Jesús aprèn a mirar el rostre de les persones amb compassió.

És admirable la disponibilitat de Jesús per fer el bé. No pensa en si mateix. Està atent a qualsevol crida, disposat sempre a fer el que pugui. A un captaire cec que li demana compassió mentre fa camí l’acull amb aquestes paraules: «¿Què vols que faci per tu?». Amb aquesta actitud va per la vida qui estima com Jesús.

Jesús sap estar al costat dels més desvalguts. No cal que l’hi demanin. Fa el que pot per guarir les seves dolències, alliberar les seves consciències o encomanar la seva confiança en Déu. Però no pot resoldre tots els problemes d’aquella gent.

Llavors es dedica a fer gestos de bondat: abraça els nens del carrer: no vol que ningú se senti orfe; beneeix els malalts: no vol que se sentin oblidats per Déu; acaricia la pell dels leprosos: no vol que es vegin exclosos. Així són els gestos de qui estima com Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

No separar-se de Jesús

Evangeli (Jn 15,1-8) Diumenge 5 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

 ¹»Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. ² Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. ³ Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. ⁴ Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. ⁵ Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. ⁶ Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. ⁷ Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. ⁸ La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. (Jn 15,1-8)

 

Comentari.-

La imatge és senzilla i de gran força expressiva. Jesús és el «cep veritable», ple de vida; els deixebles són «les sarments» que viuen de la saba que els arriba de Jesús; el Pare és el «vinyater» que té cura personalment de la vinya perquè doni fruit abundant. L’única cosa important és que es vagi fent realitat el seu projecte d’un món més humà i més feliç per a tothom.

La imatge posa en relleu on és el problema. Hi ha sarments seques per on no hi circula la saba de Jesús. Deixebles que no donen fruit perquè per les seves venes no hi corre l’Esperit del Ressuscitat. Comunitats cristianes que llangueixen desconnectades de la seva persona.

Per això es fa una afirmació carregada d’intensitat: «Les sarments, si no estan en el cep, no pot donar fruit»: la vida dels deixebles és estèril «si no romanen» en Jesús. Les seves paraules són categòriques: «sense mi no podeu fer res». No se’ns està desvelant aquí la veritable arrel de la crisi del nostre cristianisme, el factor intern que esquerda els seus fonaments com cap altre?

La forma en què viuen la seva religió molts cristians, sense una unió vital amb Jesucrist, no subsistirà per molt temps: quedarà reduïda a folklore anacrònic que no aportarà a ningú la Bona Notícia de l’evangeli. L’Església no podrà dur a terme la seva missió en el món contemporani si els que ens diem «cristians» no ens convertim en deixebles de Jesús, animats pel seu esperit i la seva passió per un món més humà.

Ser cristià exigeix avui una experiència vital de Jesucrist, un coneixement interior de la seva persona i una passió pel seu projecte que no requerien per ser practicant dins d’una societat de cristiandat. Si no aprenem a viure d’un contacte més immediat i apassionat amb Jesús, la decadència del nostre cristianisme es pot convertir en una malaltia mortal.

Els cristians vivim avui preocupats i distrets per moltes qüestions. No pot ser d’una altra manera. Però no hem d’oblidar l’essencial. Tots som «sarments». Només Jesús és «el cep veritable». El decisiu en aquests moments és «romandre-hi»: aplicar tota la nostra atenció a l’evangeli; alimentar en els nostres grups, xarxes, comunitats i parròquies el contacte viu amb ell; no apartar-se del seu projecte.

                                    José Antonio Pagola

                                                                                                                    Traducció: Francesc Bragulat