CERCAR DÉU
Comentari a l’evangeli (Mt 13,44-52) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues».

Comentari

Els estudis sociològics diuen que la crisi religiosa a Europa es manifesta per una «indiferència» cada vegada més gran. Una indiferència tranquil·la, aliena a tot plantejament sobre Déu. Tanmateix, cada vegada són més els qui, moguts per una certa «nostàlgia de Déu», senten la necessitat de cercar «una cosa diferent», una manera nova de creure-hi. Com cercar Déu?

Sens dubte, cadascú ha de partir de la pròpia experiència. No cal copiar-ne d’altres. No cal fer res forçat ni postís. Cadascú coneix els seus propis desitjos i misèries, els seus buits i les seves pors. Cadascú sap la seva «necessitat» de Déu. La seva veu no calla mai. No crida amb els llavis, però ens xiuxiueja al cor.

Per això precisament no n’hi ha prou amb cercar Déu per fora: als llibres, a les discussions o el debat. Una cosa és «discutir de religió» i una altra de molt diferent cercar Déu amb cor sincer. Un mateix s’adona quan està fugint de Déu i quan l’està cercant de debò. Sant Agustí deia: «No siguis dispers. Concentra’t en la teva intimitat. La veritat resideix a l’home interior».

Cercar Déu exigeix esforç, però trobar-lo no és mai resultat d’un voluntarisme fanàtic ni d’una ascesi crispada. Déu és un regal, i el que és important és acollir-lo amb «simplicitat d’ànima.» Recordem la reflexió de la vella priora al Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos: «Un cop sortits de la infància, cal patir molt per tornar-hi, talment com després d’una llarga nit torna a aparèixer de nou l’aurora. He tornat a ser de nou nen?»

No és el més encertat cercar Déu recolzant-se només en les pròpies intuïcions. Hi ha moltes maneres d’enganyar-se o de donar voltes sobre un mateix, sobre els nostres sentiments i idees. Per això és millor compartir i contrastar la pròpia experiència amb algú que ens pugui guiar des de la vivència de Déu. Aquest mutu compartir pot ser el millor estímul per continuar cercant-lo.

A la seva paràbola del «tresor amagat en un camp», Jesús parla de l’home que, «ple de joia», ven tot allò que té per poder tenir el tresor. Cercar Déu no produeix tristesa ni amargor; al contrari, genera joia i pau, perquè la persona comença a descobrir on és la veritable felicitat. Recordem sant Agustí: «Només el que fa bo l’home el pot fer feliç».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 26 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Cercar Déu”, es fonamenta amb els fragments (44-52) del capítol 13 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 26 de juliol, XVII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, insisteixen de nou a parlar-nos de la crisi religiosa que sembla que està més ubicada a Europa, que –pel que sembla- a la resta dels diferents continents. Si això és així, i no ho poso en dubte, el possible motiu podria molt fàcilment ser, la proximitat de la seu pontifícia, o també per la peculiaritat dels diversos països europeus com poden ser Alemanya i Espanya, on els seus episcopats son molt avançats i d’altres, cas d’Espanya, on el seu episcopat segueix sent excessivament ultraconservador. 

Els estudis sociològics diuen que la crisi religiosa a Europa es manifesta per una «indiferència» cada vegada més gran. Una indiferència tranquil·la, aliena a tot plantejament sobre Déu. Tanmateix, cada vegada són més els qui, moguts per una certa «nostàlgia de Déu», senten la necessitat de cercar «una cosa diferent», una manera nova de creure-hi. Com cercar Déu?  Una hipòtesi, com podria ser una mena de menfotisme religiós motivat per la praxi excessivament allunyada de l’expressada per Jesús. 

Sens dubte, cadascú ha de partir de la pròpia experiència. No cal copiar-ne d’altres. No cal fer res forçat ni postís. Cadascú coneix els seus propis desitjos i misèries, els seus buits i les seves pors. Cadascú sap la seva «necessitat» de Déu. La seva veu no calla mai. No crida amb els llavis, però ens xiuxiueja al cor. Per això precisament no n’hi ha prou amb cercar Déu per fora: als llibres, a les discussions o el debat. Una cosa és «discutir de religió» i una altra de molt diferent cercar Déu amb cor sincer. Un mateix s’adona quan està fugint de Déu i quan l’està cercant de debò. Sant Agustí deia: «No siguis dispers. Concentra’t en la teva intimitat. La veritat resideix a l’home interior».  Personalment també crec que un mateix s’adona quan està fugint de Déu. Una altre cosa és saber captar la intimitat interior. 

Cercar Déu exigeix esforç, però trobar-lo no és mai resultat d’un voluntarisme fanàtic ni d’una ascesi crispada. Déu és un regal, i el que és important és acollir-lo amb «simplicitat d’ànima.» Recordem la reflexió de la vella priora al Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos: «Un cop sortits de la infància, cal patir molt per tornar-hi, talment com després d’una llarga nit torna a aparèixer de nou l’aurora. He tornat a ser de nou nen?»  Certament connectar amb el nostre interior, requereix una notable força de voluntat, veritablement notable que no sempre s’assoleix. 

No és el més encertat cercar Déu recolzant-se només en les pròpies intuïcions. Hi ha moltes maneres d’enganyar-se o de donar voltes sobre un mateix, sobre els nostres sentiments i idees. Per això és millor compartir i contrastar la pròpia experiència amb algú que ens pugui guiar des de la vivència de Déu. Aquest mutu compartir pot ser el millor estímul per continuar cercant-lo. A la seva paràbola del «tresor amagat en un camp», Jesús parla de l’home que, «ple de joia», ven tot allò que té per poder tenir el tresor. Cercar Déu no produeix tristesa ni amargor; al contrari, genera joia i pau, perquè la persona comença a descobrir on és la veritable felicitat. Recordem sant Agustí: «Només el que fa bo l’home el pot fer feliç».  Ser un veritable cristià, no és el mateix que ser una persona religiosa. Es pot ser religiós/a, però ser cristià, com el mot ens descriu, és seguir amb la màxima fidelitat, el missatge del Crist.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 26 de juliol, ens situa en la nostra actual situació: de crisi religiosa motivada per causes diverses, una crisi que segons en quins moments, sembla inexistent (com fou el cas de la vinguda del papa a Barcelona, per beneir la torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família. Però malauradament, quant es produeixen aquestes circumstàncies o d’altres semblants, circumstàncies històriques de moments puntuals, atrauen a la gent tot i que, en molts casos al produir-se, en el nostre interior   s’hagi apagat la flama de la fe i estiguem vivint en un context de desconnexió de la nostra fe, on el nostre cristianisme estigui en hores baixes o totalment desconnectat. Personalment penso que mai podem menysprear a ningú perquè visqui desconnectat de la fe, doncs penso que l’amor de Déu, farà reeixir en el seu cor la necessitat de la fe i de la connexió espiritual amb el Déu que mai deixa d’estimar-nos.