BENEIR

Comentari a l’evangeli (Lc 24,46-53) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt». Després se'ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s'allunyà d'ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d'una alegria immensa, se'n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Comentari

Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu.

La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació.

Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.

Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu.

La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 1 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Beneir” té com a fonament els fragments (46-53) del capítol 24 de l’evangeli de Lluc.

En aquesta nova homilia, se’ns descriu la importància del beneir, una pràctica ancestral que no només és patrimoni dels clergues, doncs en l’antiguitat era comú en les famílies, quan es produïa una circumstància especial que segons la tradició ho requeria: Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu. La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.

Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació. Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.

En el darrer paràgraf de l’homilia, se’ns explica molt didàcticament, el què comporta pel qui beneeix o per qui rep la benedicció: Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu. La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.

Al·leluia Mt 28,19.20
Aneu a convertir tots els pobles;
jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una homilia que, com cada diumenge, ens ofereix nous elements de reflexió. Beneir és certament una pràctica que, malauradament, hem deixat que només la practiquin els clergues que, molt probablement, la practiquen més com un altre ritual dels molts que a diari fan, mentre que els que ens explica l’homilia, té un contingut i una motivació molt més profunda que la dels rituals a que estem acostumats. Seria mol positiu recuperar aquella costums dels nostres abans passats doncs com ens recorda la homilia: Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació. Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència  

 NO TOT S’HI VAL

Comentari a l’evangeli (Jn 14,23-29) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dona el món. Que s'asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me'n vaig, però tornaré. Si m'estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu».

Comentari

El pluralisme és un fet innegable. Fins i tot es pot afirmar que és un dels trets més característics de la societat moderna. S’ha fraccionat en mil trossos aquell món monolític de fa uns quants anys. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionaments, idees o valors.

Aquest pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la nostra cultura. Avui tot es pot discutir. Tot menys el dret de cadascú a pensar com li sembli i a ser respectat en allò que pensa. Certament, aquest pluralisme ens pot estimular la recerca responsable, el diàleg i la confrontació de postures. Però ens pot portar també a greus retrocessos.

De fet, molts estan caient en un relativisme total. Tot és igual. Com diu el sociòleg francès G. Lipovetsky, «vivim a l’hora dels feelings». Ja no hi ha veritat ni mentida, bellesa ni lletjor. Res no és bo ni dolent. Es viu d’impressions, i cadascú pensa el que vol i fa allò que li ve de gust.

En aquest clima de relativisme s’està arribant a situacions realment decadents. Es defensen les creences més insòlites sense el mínim rigor. Es pretén resoldre amb quatre tòpics les qüestions més vitals de l’ésser humà. Alguna cosa vol dir A. Finkielkraut quan afirma que «la barbàrie s’està apoderant de la cultura».

La pregunta és inevitable. Es pot anomenar «progrés» tot això? És bo per a la persona i per a la humanitat poblar la ment de qualsevol idea o omplir el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta de més veritat, més bondat i més sentit de l’existència?

El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de cerca responsable i compartida. No és igual pensar qualsevol cosa de la vida. Hem de continuar cercant la veritat última de l’ésser humà, que és molt lluny de quedar explicada satisfactòriament a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.

El cristià també està cridat a viure sanant aquesta cultura. No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol que exercir honradament un servei públic, ni és igual cridar a favor del terrorisme que defensar els drets de cada persona. No és igual avortar que acollir la vida, ni és igual «fer l’amor» de qualsevol manera que estimar de debò l’altre. No és el mateix ignorar els necessitats o treballar pels seus drets. El primer és dolent i malmet l’ésser humà. La segona cosa està carregada d’esperança i de promesa.

També enmig de l’actual pluralisme continuen ressonant les paraules de Jesús: «Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 25 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “No tot s’hi val” té com a fonament els fragments (23-29) del capítol 14 de l’evangeli Joànic.

En l’homilia del proper diumenge, se’ns descriu l’actual pluralisme que defineix la societat actual, diametralment diferent del de finals de segles passat, amb els seus aspectes positius i negatius: El pluralisme és un fet innegable. Fins i tot es pot afirmar que és un dels trets més característics de la societat moderna. S’ha fraccionat en mil trossos aquell món monolític de fa uns quants anys. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionaments, idees o valors. Aquest pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la nostra cultura. Avui tot es pot discutir. Tot menys el dret de cadascú a pensar com li sembli i a ser respectat en allò que pensa. Certament, aquest pluralisme ens pot estimular la recerca responsable, el diàleg i la confrontació de postures. Però ens pot portar també a greus retrocessos.

Avui tot és relatiu i, conseqüentment, sigui positiu o negatiu, no se li don cap mena d’importància: De fet, molts estan caient en un relativisme total. Tot és igual. Com diu el sociòleg francès G. Lipovetsky, «vivim a l’hora dels feelings». Ja no hi ha veritat ni mentida, bellesa ni lletjor. Res no és bo ni dolent. Es viu d’impressions, i cadascú pensa el que vol i fa allò que li ve de gust. En aquest clima de relativisme s’està arribant a situacions realment decadents. Es defensen les creences més insòlites sense el mínim rigor. Es pretén resoldre amb quatre tòpics les qüestions més vitals de l’ésser humà. Alguna cosa vol dir A. Finkielkraut quan afirma que «la barbàrie s’està apoderant de la cultura». 

La pregunta és inevitable. Es pot anomenar «progrés» tot això? És bo per a la persona i per a la humanitat poblar la ment de qualsevol idea o omplir el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta de més veritat, més bondat i més sentit de l’existència? El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de cerca responsable i compartida. No és igual pensar qualsevol cosa de la vida. Hem de continuar cercant la veritat última de l’ésser humà, que és molt lluny de quedar explicada satisfactòriament a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.

Malgrat aquesta tendència actual, la realitat és que, com ha estat sempre, hi han coses positives i bones i coses negatives i, malauradament, destructives per la nostra civilització. El cristià també està cridat a viure sanant aquesta cultura. No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol que exercir honradament un servei públic, ni és igual cridar a favor del terrorisme que defensar els drets de cada persona. No és igual avortar que acollir la vida, ni és igual «fer l’amor» de qualsevol manera que estimar de debò l’altre. No és el mateix ignorar els necessitats o treballar pels seus drets. El primer és dolent i malmet l’ésser humà. La segona cosa està carregada d’esperança i de promesa. També enmig de l’actual pluralisme continuen ressonant les paraules de Jesús: «Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell».

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

Una nova homilia, que com sempre ens ofereix elements de reflexió. En aquesta del proper diumenge de Pasqua, ens convida a valorar els trets característics de la societat actual. Uns trets que ens porta a discutir i valorar superficialment tot el que està passant en cada moment. Aquesta actitud generalitzat dels nostres dies, en el fons és la resultat d’uns criteris neocapitalistes que lentament han desplaçat els valors històrics de la societat que fins a finals del segle passat varen subsistir. Avui, malauradament, tot s’analitza superficialment i els valors culturals d’altres generacions, no només son menyspreats, sinó que a la més mínima, ja et responen definint-te com un carca...  

 COMUNITAT D’AMISTAT

Comentari a l’evangeli (Jn 13,31-33a.34-35) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.

Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus».

Comentari

Jesús comparteix amb els seus deixebles els darrers moments abans de tornar al misteri del Pare. El relat de Joan recull acuradament el seu testament: allò que Jesús vol deixar gravat per sempre als seus cors: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».

L’evangelista Joan té la seva atenció posada en la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan falti Jesús, a la seva comunitat s’hauran d’estimar com «amics», perquè així els ha estimat Jesús: «Vosaltres sou els meus amics»; «ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics». La comunitat de Jesús serà una comunitat d’amistat.

Aquesta imatge de la comunitat cristiana com a «comunitat d’amics» va quedar ben aviat oblidada. Durant molts segles, els cristians s’han vist a si mateixos com una «família» on alguns són «pares» (el papa, els bisbes, els sacerdots, els abats…); d’altres són «fills» fidels, i tots han de viure com a «germans».

Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té els seus riscos. A la «família cristiana» es tendeix a subratllar el lloc que correspon a cadascú. Es destaca allò que ens diferencia, no allò que ens uneix; es dóna molta importància a l’autoritat, l’ordre, la unitat, la subordinació. I es corre el risc de promoure la dependència, l’infantilisme i la irresponsabilitat de molts.

Una comunitat basada en «l’amistat cristiana» enriquiria i transformaria avui l’Església de Jesús. L’amistat promou allò que ens uneix, no allò que ens diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el suport mutu. Ningú no està per sobre de ningú. Cap amic no és superior a un altre. Es respecten les diferències, però es cuida la proximitat i la relació.

Entre amics és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar. I no és tan difícil estar oberts als estranys i diferents, els que necessiten acolliment i amistat. D’una comunitat d’amics és difícil anar-se’n. D’una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gent se’n va, i els que es queden amb prou feines ho senten.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 18 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Comunitat d’Amistat” té com a fonament els fragments (31-33a.34-35) del capítol 13 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia, l’equip de Pagola ens esposa la necessitat de que gravem en els nostre cors el

Manament que ens va donar Jesús: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat»: Jesús comparteix amb els seus deixebles els darrers moments abans de tornar al misteri del Pare. El relat de Joan recull acuradament el seu testament: allò que Jesús vol deixar gravat per sempre als seus cors: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». L’evangelista Joan té la seva atenció posada en la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan falti Jesús, a la seva comunitat s’hauran d’estimar com «amics», perquè així els ha estimat Jesús: «Vosaltres sou els meus amics»; «ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics». La comunitat de Jesús serà una comunitat d’amistat.

Malauradament, com ens diu l’homilia, massa sovint s’ha distorsionat aquesta imatge de fraternitat per la d’un autoritarisme eclesial del tot contrari a manament de Jesús: Aquesta imatge de la comunitat cristiana com a «comunitat d’amics» va quedar ben aviat oblidada. Durant molts segles, els cristians s’han vist a si mateixos com una «família» on alguns són «pares» (el papa, els bisbes, els sacerdots, els abats…); d’altres són «fills» fidels, i tots han de viure com a «germans». Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té els seus riscos. A la «família cristiana» es tendeix a subratllar el lloc que correspon a cadascú. Es destaca allò que ens diferencia, no allò que ens uneix; es dóna molta importància a l’autoritat, l’ordre, la unitat, la subordinació. I es corre el risc de promoure la dependència, l’infantilisme i la irresponsabilitat de molts.

Durant el pontificat del papa Francesc, vàrem detectar un canvi substancial en relació a altres que l’havien precedit. Ara s’ha iniciat un nou pontificat i esperem que el papa Lleó XIV, no només segueixi les petjades del seu antecessor, sinó que donada la seva joventut, tingui més temps per fer les reformes urgents, per tal que la necessària amistat entre els seguidors de Jesús, despulli de l’Església l’excessiva ostentació existent, que per a molts és una barrera que impedeix l’amistat que ens demana Jesús. Una comunitat basada en «l’amistat cristiana» enriquiria i transformaria avui l’Església de Jesús. L’amistat promou allò que ens uneix, no allò que ens diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el suport mutu. Ningú no ha de està per sobre de ningú. Cap amic no és superior a un altre. Es respecten les diferències, però es cuida la proximitat i la relació. Entre amics és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar. I no és tan difícil estar oberts als estranys i diferents, els que necessiten acolliment i amistat. D’una comunitat d’amics és difícil anar-se’n. D’una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gent se’n va, i els que es queden amb prou feines ho senten.

Al·leluia Jo 13,34
Us dono un manament nou, diu el Senyor:
Que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.

Una nova homilia molt apropiada per al temps de Pasqua, però també per aquest nou moment que viu l’Església. Un nou moment que el desitgem esperançador, doncs la jerarquia eclesiàstica s’ha d’emmirallar més en el testimoni i missatge de Jesús, que en l’esplendor i la excessiva pompa que en el seu dia va implantar l’emperador romà Constati. Es probable que per alguns, l’esmentada pompa i parafernàlia els hi pugui agradar, però si el cristianisme ens ha d’emmirallar més per l’esmentada pompa, que pel missatge, la senzillesa i naturalitat de Jesús, voldrà dir que malauradament ni els dalt ni els de baix, no em entès res.

 TORNAR A JESÚS

Comentari a l’evangeli (Jn 10,27-30) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u».

Comentari.

Es poden fer tota mena d’estudis i diagnòstics. La veritat és que el món necessita avui saba nova per viure. Les Esglésies van cercant alè i esperança. Les multituds pobres del planeta reclamen justícia i pa. Occident ja no sap com sortir d’aquesta tristesa mal dissimulada que cap benestar aconsegueix amagar.

El problema no és només de canvis polítics ni de renovacions teològiques, sinó de vida. Estem necessitats d’una cosa semblant al «foc» que va encendre Jesús en el seu pas breu per la terra: la seva mística, la seva lucidesa, la seva passió per l’ésser humà. Necessitem persones com ell, paraules com les seves, esperança i amor com els seus. Necessitem tornar a Jesús.

Des de l’inici, els cristians van veure que ell podia guiar els éssers humans. Amb el seu conegut llenguatge, el quart evangeli el presenta com el «pastor» capaç d’alliberar les ovelles de la pleta on es troben tancades per «treure-les fora», a un país nou de vida i de dignitat. Ell va davant marcant el camí als que el volen seguir.

Jesús no imposa res. No força ningú. Crida cadascú «pel seu nom.» Per ell no hi ha masses. Cadascú té nom i rostre propis. Cadascú ha d’escoltar la seva veu sense confondre-la amb la d’estranys, que no són res més que lladres que roben al poble llum i esperança.

Això és el que cal: no escoltar veus estranyes, fugir de missatges que no vénen de Galilea. Sempre que l’Església ha cercat renovar-se s’ha desencadenat un retorn a Jesús per tornar a seguir els seus passos. Com s’ha recordat tantes vegades, «segueix-me» és la primera i l’última paraula de Jesús a Pere (Dietrich Bonhoeffer)

Però tornar a Jesús no és una tasca exclusiva del papa ni dels bisbes. Tots els creients en som responsables. Per a tornar a Jesús no cal esperar cap ordre. Francesc d’Assís no va esperar que l’Església del seu temps prengués no sé quines decisions. Ell mateix va convertir-se a l’evangeli i començà l’aventura de seguir Jesús de debò. Què hem d’esperar per a despertar entre nosaltres una passió nova per l’evangeli i per Jesús?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 11 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Tornar a Jesús” té com a fonament els fragments (27-30) del capítol 10 de l’evangeli Joànic.

L’homilia que ens ofereix l’equip del Pagola per el proper diumenge IV de Pasqua, segueix com sempre una línia clara i concisa, que no ens deixa indiferents, doncs com ja ens té acostumats, els seus arguments desgranen el missatge de Jesús de la manera que més s’ajusten a les que ens donaria Jesús si estigués entre nosaltres en aquest temps tant confús i allunyat de Déu: Es poden fer tota mena d’estudis i diagnòstics. La veritat és que el món necessita avui saba nova per viure. Les Esglésies van cercant alè i esperança. Les multituds pobres del planeta reclamen justícia i pa. Occident ja no sap com sortir d’aquesta tristesa mal dissimulada que cap benestar aconsegueix amagar. El problema no és només de canvis polítics ni de renovacions teològiques, sinó de vida. Estem necessitats d’una cosa semblant al «foc» que va encendre Jesús en el seu pas breu per la terra: la seva mística, la seva lucidesa, la seva passió per l’ésser humà. Necessitem persones com ell, paraules com les seves, esperança i amor com els seus. Necessitem tornar a Jesús.

Des de l’inici, els cristians van veure que ell podia guiar els éssers humans. Amb el seu conegut llenguatge, el quart evangeli el presenta com el «pastor» capaç d’alliberar les ovelles de la pleta on es troben tancades per «treure-les fora», a un país nou de vida i de dignitat. Ell va davant marcant el camí als que el volen seguir. Jesús no imposa res. No força ningú. Crida cadascú «pel seu nom.» Per ell no hi ha masses. Cadascú té nom i rostre propis. Cadascú ha d’escoltar la seva veu sense confondre-la amb la d’estranys, que no són res més que lladres que roben al poble llum i esperança.

En aquest darrer paràgraf, l’homilia, ens fa un crit a l’esperança, però molt especialment, a un crit a la renovació individual, però molt important, també eclesial. Estem davant d’un nou conclave, en el qual (com en tota institució humana), no tots els cardenals que entraran a dins de la Capella Sixtina, estant desposseïts dels interessos mundans. Malauradament aquests interessos neocapitalistes anomenats conservadors, també conviuen en la ment de més d’un cardenal (?) Això és el que cal: no escoltar veus estranyes, fugir de missatges que no vénen de Galilea. Sempre que l’Església ha cercat renovar-se s’ha desencadenat un retorn a Jesús per tornar a seguir els seus passos. Com s’ha recordat tantes vegades, «segueix-me» és la primera i l’última paraula de Jesús a Pere (Dietrich Bonhoeffer). Però tornar a Jesús no és una tasca exclusiva del papa ni dels bisbes. Tots els creients en som responsables. Per a tornar a Jesús no cal esperar cap ordre. Francesc d’Assís no va esperar que l’Església del seu temps prengués no sé quines decisions. Ell mateix va convertir-se a l’evangeli i començà l’aventura de seguir Jesús de debò. Què hem d’esperar per a despertar entre nosaltres una passió nova per l’evangeli i per Jesús?

Aquesta nova homilia pretén motivar-nos a totes i tots i no només en els eclesiàstics. Tots som cor-responsables de la nostra estimació que tenim per Jesús. És cert que totes i tots estem limitats per la limitació humana, la qual cosa no vol dir que ens ho aprofitem per excusar-nos de no respondre degudament a la crida que ens fa Jesús. També a totes i a tots Jesús, com li va preguntar a Pere tres vegades, ens fa la mateixa pregunta a nosaltres. Si majoritàriament la nostra resposta fora de fidelitat total, no ens hauria de preocupar la resposta que donaran els cardenals a partir del dimecres dia 7 quan entrin a la Capella Sixtina per iniciar el nou Conclave. A totes i tot, laic i eclesiàstics, ens cal una molt més ferma voluntat de tornar a Jesús. Per tal que el Poble de Déu camini pel camí correcte que pugui proporcionar-nos un veritable amor a Jesús i una autèntica justícia social.

 NO TOTHOM SERVEIX

Comentari a l’evangeli (Jn 21,01-19)  escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús encara s'aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué: «Me'n vaig a pescar». Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim». Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res.

Quan ja clarejava, Jesús s'aturà vora l'aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li contestaren: «No». Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu». Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.

Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s'esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s'apareixia als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Després d'esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles». Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere s'entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols». Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi».

Comentari.

Quan hagué menjat amb els seus a la vora del llac, Jesús inicia una conversa amb Pere. El diàleg ha estat treballat acuradament, ja que té com a objectiu recordar quelcom de gran importància per a la comunitat cristiana: entre els seguidors de Jesús, només està capacitat per ser guia i pastor qui es distingeix pel seu amor envers ell.

No hi ha hagut ocasió que Pere no hagi manifestat la seva adhesió absoluta a Jesús per sobre dels altres. Tot i això, en el moment de la veritat és el primer a negar-lo. Què hi ha de veritat en la seva adhesió? Pot ser guia i pastor dels seguidors de Jesús?

Abans de confiar-li el seu «ramat», Jesús li fa la pregunta fonamental: «M’estimes més que aquests?» No li pregunta: «Et sents amb forces? Coneixes bé la meva doctrina? Et veus capacitat per governar els meus?» No. És l’amor a Jesús el que capacita per animar, orientar i alimentar els seus seguidors, com ho feia ell.

Pere li respon amb humilitat i sense comparar-se amb ningú: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». Però Jesús li repeteix dues vegades més la seva pregunta, cada cop més incisiva: «M’estimes? M’estimes de debò?» La inseguretat de Pere va creixent. Cada vegada s’atreveix menys a proclamar la seva adhesió. Al final s’entristeix. Ja no sap què respondre: «Tu ho saps tot».

A mesura que Pere va prenent consciència de la importància de l’amor, Jesús li confia el seu ramat perquè en tingui cura, l’alimenti i comuniqui vida als seus seguidors, començant pels més petits i necessitats: les «ovelles».

Sovint es relaciona jerarques i pastors només amb la capacitat de governar amb autoritat o de predicar amb garantia la veritat. No obstant, hi ha adhesions a Crist, fermes, segures i absolutes, que, buides d’amor, no capaciten per cuidar i guiar els seguidors de Jesús.

Pocs factors són més decisius per a la conversió de l’Església que la conversió dels jerarques, els bisbes, els sacerdots i els dirigents religiosos a l’amor a Jesús. Som nosaltres els primers que hem d’escoltar la pregunta: «M’estimes més que aquests? Estimes les meves ovelles?»

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 4 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “No tothom serveix” té com a fonament els fragments (1-19) del capítol 21 de l’evangeli Joànic.

La homilia d’aquest proper diumenge, posa l’accent en la conveniència imprescindible de l’amor i fidelitat a Jesús per ser un bon pastor: Quan hagué menjat amb els seus a la vora del llac, Jesús inicia una conversa amb Pere. El diàleg ha estat treballat acuradament, ja que té com a objectiu recordar quelcom de gran importància per a la comunitat cristiana: entre els seguidors de Jesús, només està capacitat per ser guia i pastor qui es distingeix pel seu amor envers ell. Malauradament, no sempre els màxims dirigents de l’Església, ens han exterioritzat aquests amor incondicional i testimoniatge fidel a Jesús.

No hi ha hagut ocasió que Pere no hagi manifestat la seva adhesió absoluta a Jesús per sobre dels altres. Tot i això, en el moment de la veritat és el primer a negar-lo. Què hi ha de veritat en la seva adhesió? Pot ser guia i pastor dels seguidors de Jesús? Abans de confiar-li el seu «ramat», Jesús li fa la pregunta fonamental: «M’estimes més que aquests?» No li pregunta: «Et sents amb forces? Coneixes bé la meva doctrina? Et veus capacitat per governar els meus?» No. És l’amor a Jesús el que capacita per animar, orientar i alimentar els seus seguidors, com ho feia ell. Sense aquests amor incondicional, malgrat les limitacions humanes, no hi ha ningú que veritablement pugui ser un veritable pastor.

Pere li respon amb humilitat i sense comparar-se amb ningú: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». Però Jesús li repeteix dues vegades més la seva pregunta, cada cop més incisiva: «M’estimes? M’estimes de debò?» La inseguretat de Pere va creixent. Cada vegada s’atreveix menys a proclamar la seva adhesió. Al final s’entristeix. Ja no sap què respondre: «Tu ho saps tot». A mesura que Pere va prenent consciència de la importància de l’amor, Jesús li confia el seu ramat perquè en tingui cura, l’alimenti i comuniqui vida als seus seguidors, començant pels més petits i necessitats: les «ovelles».  Aquest paràgraf de l’homilia, ens descriu la importància i transcendència que comporta acceptar una responsabilitat de líder i pastor de la comunitat cristiana...  

Aquest darrer paràgraf ens descriu de manera clara i concisa, que no sempre els nostres dirigents eclesiàstics, que tenen determinades capacitats, però els manca la capacitat cuidar amb amor als seus feligresos: Sovint es relaciona jerarques i pastors només amb la capacitat de governar amb autoritat o de predicar amb garantia la veritat. No obstant, hi ha adhesions a Crist, fermes, segures i absolutes, que, buides d’amor, no capaciten per cuidar i guiar els seguidors de Jesús. Pocs factors són més decisius per a la conversió de l’Església que la conversió dels jerarques, els bisbes, els sacerdots i els dirigents religiosos a l’amor a Jesús. Som nosaltres els primers que hem d’escoltar la pregunta: «M’estimes més que aquests? Estimes les meves ovelles?»

Al·leluia 

Crist, el creador de totes les coses, ha ressuscitat

i s'ha compadit del llinatge humà.

Aquesta nova homilia ens situa davant de l’elecció del nou papa. Serà un digne successor del papa Francesc? Valoren tots els cardenals participants dins de la Capella Sixtina, aquesta necessitat d’un amor incondicional a Jesús i al seu missatge? Serà l’Esperit Sant qui determinarà qui ha de ser el escollit. Uns interrogants que ens agradaria poder tenir una resposta categòrica. No obstant, sabem que els elements que intervenen en aquest procés, són moltíssims i que no pel fet que hi hagi una majoria dels cardenals anomenats pel papa Francesc, sigui una garantia que el nou papa continuarà la línia apostòlica del seu antecessor. També sabem que molts dels cardenals tenen un veritable amor a Jesús i que molts altres tenen capacitat de governar, però no d’estimar. El nou papa, conseqüentment, no serà elegit per l’Esperit Sant, sinó que ho serà pel resultat d’una majoria que per raons diverses (llargues d’explicar), coincidiran en escollir a qui creguin que sigui el més idoni... Ho dic així clar i català, per dissipar les creences que ens han volgut fer creure que tot és produeix per voluntat divina. No és així companyes i companys, no és així.