COM BENEIR LA TAULA
Comentari a l’evangeli (Mt 14,13-21) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se'n vagin als poblets a comprar-se menjar». Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Jesús respongué: «Porteu-me'ls». Llavors ordenà que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.


Comentari
Gairebé sense adonar-nos-en i empesos per diversos factors, hem anat deshumanitzant a poc a poc aquest gest tan entranyable i humà que és asseure’s a taula a menjar plegats.

El menjar s’ha convertit per a molts en una cosa purament funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins la jornada laboral. Cada cop és més estrany aquest moment privilegiat de trobada familiar al voltant de la taula. A moltes llars, aquesta taula feta per ser envoltada ja no serveix perquè pares i fills es trobin, comparteixin les seves vides, conversin i descansin junts.

Altres es van habituant a «alimentar el seu organisme» en aquests menjars impersonals dels restaurants o al racó del self-service de torn. No pocs es veuen obligats a participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós del menjar junts és substituït per l’interès, el pragmatisme o l’ostentació.

El gest de Jesús convidant la gent a asseure’s per compartir junts un menjar senzill, beneint Déu pel pa que rebem, pot ser una crida per a nosaltres. Com exposa sucosament Xabier Basurko al seu estudi Compartir el pa, menjar és molt més que «introduir una determinada ració de calories a l’organisme».

La necessitat d’alimentar-se és, primer de tot, signe de la nostra indigència radical. Obscurament, els éssers humans percebem que no ens fonamentem nosaltres mateixos. En realitat vivim rebent, nodrint-nos d’una vida que, a través de la terra, se’ns regala cada dia a cadascú. Per això és un gest profundament humà recollir-se abans de menjar per agrair a Déu aquests aliments, fruit de l’esforç i de la feina de l’home, però, alhora, regal originari del Déu creador que sustenta la vida.

Però, a més, menjar no és només un acte individualista de caràcter biològic. L’ésser humà està fet per menjar amb els altres, compartint taula amb familiars i amics. Menjar plegats és confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de la vida.

Per això és tan difícil donar gràcies a Déu quan hom té més menjar que el que necessita, mentre d’altres pateixen misèria i gana. Ens sentim acusats per aquelles paraules de Gandhi: «Tot allò que menges sense necessitat ho estàs robant a l’estómac dels pobres». Potser als països del benestar hem d’aprendre a beneir la taula d’una altra manera: donant gràcies a Déu, però alhora demanant perdó per la nostra insolidaritat i prenent consciència de la nostra responsabilitat davant els famolencs de la Terra.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 2 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Com beneir la taula”, es fonamenta amb els fragments (13-21) del capítol 14 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 2 d’agost, XVIII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposan uns arguments quelcom més humanitzats, que el fet de menjar perquè  necessitem alimentar el cos. Ja sigui en família, ja sigui amb amics, compartir la taula és potenciar l’amistat, és conversar de diverses qüestions que poden enriquir-nos o poden ajudar-nos a ser més sensibles enfront de diverses qüestions que succeeixen en el nostre poble o en diferents llocs del món. Àvidament, que també poden ser motiu per alliberar-nos de diverses tensions, cosa que en definitiva compartir la taula amb família o amb amics, cal que sigui un acte pedagògic d’enriquiment personal, o de enfortiment de l’amistat. 

Gairebé sense adonar-nos-en i empesos per diversos factors, hem anat deshumanitzant a poc a poc aquest gest tan entra-

nyable i humà que és asseure’s a taula a menjar plegats. El menjar s’ha convertit per a molts en una cosa purament funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins la jornada laboral. Cada cop és més estrany aquest moment privilegiat de trobada familiar al voltant de la taula. A moltes llars, aquesta taula feta per ser envoltada ja no serveix perquè pares i fills es trobin, comparteixin les seves vides, conversin i descansin junts.  És imprescindible i urgent intentar retornar als hàbits de quan no teníem TV, ni mòbils, ni tants elements que ens distreuen i aïllen dels demés. 

Altres es van habituant a «alimentar el seu organisme» en aquests menjars impersonals dels restaurants o al racó del self-service de torn. No pocs es veuen obligats a participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós del menjar junts és substituït per l’interès, el pragmatisme o l’ostentació. El gest de Jesús convidant la gent a asseure’s per compartir junts un menjar senzill, beneint Déu pel pa que rebem, pot ser una crida per a nosaltres. Com exposa sucosament Xavier Basurko al seu estudi: “Compartir el pa, menjar és molt més que «introduir una determinada ració de calories a l’organisme”.  No cal insistir-hi massa, cal retornar als hàbits que no ens deshumanitzaven.

La necessitat d’alimentar-se és, primer de tot, signe de la nostra indigència radical. Obscurament, els éssers humans percebem que no ens fonamentem nosaltres mateixos. En realitat vivim rebent, nodrint-nos d’una vida que, a través de la terra, se’ns regala cada dia a cadascú. Per això és un gest profundament humà recollir-se abans de menjar per agrair a Déu aquests aliments, fruit de l’esforç i de la feina de l’home, però, alhora, regal originari del Déu creador que sustenta la vida. Però, a més, menjar no és només un acte individualista de caràcter biològic. L’ésser humà està fet per menjar amb els altres, compartint taula amb familiars i amics. Menjar plegats és confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de la vida.  Cal recordar-nos interiorment, que els humans som originalment, sers sociables, que malauradament els poders econòmics estant aconseguint deshumanitzar-nos.

Per això és tan difícil donar gràcies a Déu quan hom té més menjar que el que necessita, mentre d’altres pateixen misèria i gana. Ens sentim acusats per aquelles paraules de Gandhi: «Tot allò que menges sense necessitat ho estàs robant a l’estómac dels pobres». Potser als països del benestar hem d’aprendre a beneir la taula d’una altra manera: donant gràcies a Déu, però alhora demanant perdó per la nostra insolidaritat i prenent consciència de la nostra responsabilitat davant els famolencs de la Terra.    La homilia, conclou recordar-nos que malauradament hem perdut la consciència de que mentre nosaltres podem gaudir molt de tant en tant d’un bon àpat, sense pensar amb persones d’altres indrets, sinó en la nostra terra catalana, hi ha molta gent que ni tant sols té el mínim necessari per sobreviure. 

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 2 d’agost, ens situa en la dramàtica realitat quotidiana. No només són els grans explotadors de la societat els que no pensen ni tenen present que molts dels que són objecte de la seva explotació, no tenen ni el mínim necessari per viure dignament. També moltíssims assalariats i/o pensionistes, amb millor situació econòmica, oblidem massa sovint, la greu precarietat d’una gran part dels treballadors, ja siguin immigrants de diferents indrets del món, ja siguin immigrants de altres indrets del propi país. La deshumanització que els partits polítics de dretes i d’extrema drets pregonen en contra de la immigració ha captivat fins i tot a persones que en altre temps foren immigrants. El més curiós d’aquesta concepció xenòfoba, és que sovint els seus argument banals, es basen en afirmar que no treballen i reben subvencions governamentals que perjudiquen als treballadors o persones del propi país, quan la realitat és que per treballar necessiten d’un certificat d’empadronament de l’Ajuntament on resideixen i, massa sovint aquest certificat (que el poden obtenir en qüestió de hores), resulta que no els hi arriba...