OBRIM LES PORTES

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-32) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.

L’evangeli de Joan descriu amb traços foscos la situació de la comunitat cristiana quan al seu centre hi falta Crist ressuscitat. Sense la seva presència viva, l’Església es converteix en un grup d’homes i dones que viuen «en una casa amb les portes tancades, per por dels jueus».

Amb les «portes tancades» no es pot sentir el que passa fora. No és possible captar l’acció de l’Esperit al món. No s’obren espais de trobada i de diàleg amb ningú. S’apaga la confiança en l’ésser humà i creixen els recels i els prejudicis. Però una Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar avui l’etern diàleg de Déu amb l’ésser humà.

La «por» pot paralitzar l’evangelització i bloquejar les nostres millors energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por no és possible estimar el món. Però, si no l’estimem, no l’estem mirant com el mira Déu. I, si no el mirem amb els ulls de Déu, com comunicarem la seva Bona Notícia?

Si vivim amb les portes tancades, qui deixarà la cleda per cercar les ovelles perdudes? Qui gosarà tocar algun leprós exclòs? Qui s’asseurà a taula amb pecadors o prostitutes? Qui s’acostarà als oblidats de la religió? Els qui vulguin cercar el Déu de Jesús ens trobaran amb les portes tancades.

La nostra primera tasca és deixar entrar el Ressuscitat a través de tantes barreres que aixequem per defensar-nos de la por. Que Jesús ocupi el centre de les nostres esglésies, grups i comunitats. Que només ell sigui font de vida, de joia i de pau. Que ningú no ocupi el seu lloc. Que ningú no s’apropiï del seu missatge. Que ningú imposi un estil diferent del seu.

Ja no tenim el poder d’altres temps. Sentim l’hostilitat i el rebuig al nostre entorn. Som fràgils. Necessitem més que mai obrir-nos a l’alè del Ressuscitat per acollir el seu Esperit Sant.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 27 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Obrim les portes” té com a fonament els fragments (19-31) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

Ens trobem amb una nova homilia pel segon diumenge de Pasqua, que descriu amb gran realisme, en quina situació es troba el cristianisme en l’actualitat: L’evangeli Joànic descriu amb traços foscos la situació de la comunitat cristiana quan al seu centre hi falta Crist ressuscitat. Sense la seva presència viva, l’Església es converteix en un grup d’homes i dones que viuen «en una casa amb les portes tancades, per por dels jueus». Amb les «portes tancades» no es pot sentir el que passa fora. No és possible captar l’acció de l’Esperit al món. No s’obren espais de trobada i de diàleg amb ningú. S’apaga la confiança en l’ésser humà i creixen els recels i els prejudicis. Però una Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar avui l’etern diàleg de Déu amb l’ésser humà. Són diversos els factors que han conduit a un menfotisme de les noves generacions. Jo m’atreviria a esmentar-ne tres: 1.- El neoliberalisme capitalista Amigues i amics, s’està introduint en tots els sectors de la societat; 2.- El cristianisme, necessita actualitzar el relat evangèlic al llenguatge i cultura del segle XXI; 3.- Dissortadament, no es produeixen vocacions sacerdotals per molts factors importants, i els pocs de nova fornada, salvant algunes excepcions, tenen una formacions greument desfasada.

La «por» pot paralitzar l’evangelització i bloquejar les nostres millors energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por no és possible estimar el món. Però, si no l’estimem, no l’estem mirant com el mira Déu. I, si no el mirem amb els ulls de Déu, com comunicarem la seva Bona Notícia? Si vivim amb les portes tancades, qui deixarà la cleda per cercar les ovelles perdudes? Qui gosarà tocar algun leprós exclòs? Qui s’asseurà a taula amb pecadors o prostitutes? Qui s’acostarà als oblidats de la religió? Els qui vulguin cercar el Déu de Jesús ens trobaran amb les portes tancades. Malauradament la por ha adaptar-se als nous temps, d’ordenar dones al sacerdoci, d’abolir el celibat obligatori, d’adaptar la litúrgia així com també l’excessiva pompa eclesiàstica als temps actuals, o fins i tot de confiar més amb el laïcat, dones i homes, són factors que bloquegen, entre molts altres, el cristianisme. 

La nostra primera tasca és deixar entrar el Ressuscitat a través de tantes barreres que aixequem per defensar-nos de la por. Que Jesús ocupi el centre de les nostres esglésies, grups i comunitats. Que només ell sigui font de vida, de joia i de pau. Que ningú no ocupi el seu lloc. Que ningú no s’apropiï del seu missatge. Que ningú imposi un estil diferent del seu. Ja no tenim el poder d’altres temps. Sentim l’hostilitat i el rebuig al nostre entorn. Som fràgils. Necessitem més que mai obrir-nos a l’alè del Ressuscitat per acollir el seu Esperit Sant. Aquest darrer paràgraf expressa molt més del que està escrit. “Qui tingui ulls que ho vegi i qui tingui oïdes que escolti-hi”. 

 Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

Una nova homilia del segon diumenge de Pasqua de Resurrecció, que novament ens proposa revisar el nostre cristianisme. Justament en aquest dilluns de Pasqua, ens ha deixat el papa Francesc (que amb la Pau celestial estigui), però també ens ha deixat el seu testimoniatge, malgrat sigui amb certa lentitud, però amb fermesa, havent-nos assenyalat el camí de renovació i d’adaptació de l’Església als temps actuals i marcar la necessitat de renovació eclesial. Una renovació que cal que sigui a imatge i semblança dels què va ser els testimoniatge de Jesús: senzillesa, res de ostensions, proper als pobres, als marginats, als malalts i un llarg etcètera. Deia la setmana passada que només Jesús és mestre i senyor, i que ningú té, per més elevat que sigui el seu nivell eclesiàstic, suplantar el seu mestratge, com tampoc ningú pot parlar en nom de Déu i voler-nos convèncer de quina manera hem seguir el missatge evangèlic. El camí el va marcar el papa Joan XXIII i el papa Francesc ha intentat reiniciar de nou la posada al dia del cristianisme.