LES CICATRIUS DEL RESSUSCITAT

Comentari a l’evangeli (Jn 20,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.

«Vosaltres el vàreu matar, però Déu l’ha ressuscitat». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem al cap de pocs dies de la seva execució. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l’acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d’arrel el seu projecte d’un món més just.

No ho hem d’oblidar. Al cor de la nostra fe hi ha un Crucificat a qui Déu ha donat la raó. Al centre mateix de l’Església hi ha una víctima a qui Déu ha fet justícia. Una vida «crucificada», però viscuda amb l’esperit de Jesús, no acabarà en fracàs, sinó en resurrecció.

Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i patiments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els qui pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos… seguir els passos de Jesús, no és res d’absurd. És caminar vers el Misteri d’un Déu, que ressuscitarà per sempre les nostres vides.

Els petits abusos que puguem patir, les injustícies, rebutjos o incomprensions que puguem patir són ferides que un dia cicatritzaran per sempre. Hem d’aprendre a mirar amb més fe les cicatrius del Ressuscitat. Així seran un dia les nostres ferides d’avui. Cicatrius guarides per Déu per sempre.

Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscos. De mica en mica hem d’anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha al món i a l’Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús, dient: «Ningú no em treu la vida, sinó que sóc jo qui la dono?»

Seguir el Crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i, potser, la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues. Una esperança ens sosté: un dia, «Déu eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i ja no hi haurà mort ni hi haurà plors, ni crits ni fatigues, perquè tot aquest món vell haurà passat».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

.Comentari al comentari 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 20 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Les cicatrius del ressuscitat” té com a fonament els fragments (1-9) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

L’homilia del diumenge de Pasqua de Resurrecció és per festejar que el missatge de Jesús, el qual no és cap mena de fracàs, ans tot el contrari: és la perpetuació del testimoni que Déu ens estima i que amb el seu missatge expressat per Jesús, ens descriu com i de quina manera ens pertoca a nosaltres correspondre a la seva infinita estimació. En el seu primer paràgraf, l’homilia ens descriu quina va ser la resposta dels seus deixebles, després de la resurrecció de Jesús: «Vosaltres el vàreu matar, però Déu l’ha ressuscitat». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem al cap de pocs dies de la seva execució. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l’acció injusta i criminal dels qui han volgut (i volen) fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d’arrel el seu projecte d’un món més just. No ho hem d’oblidar. Al cor de la nostra fe hi ha un Crucificat a qui Déu ha donat la raó. Al centre mateix de l’Església hi ha una víctima a qui Déu ha fet justícia. Una vida «crucificada», però viscuda amb l’esperit de Jesús, no acabarà en fracàs, sinó en resurrecció. 

Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i patiments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els qui pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos… seguir els passos de Jesús, no és res d’absurd. És caminar vers el Misteri d’un Déu, que ressuscitarà per sempre les nostres vides. Els petits abusos que puguem patir, les injustícies, rebutjos o incomprensions que puguem patir són ferides que un dia cicatritzaran per sempre. Hem d’aprendre a mirar amb més fe les cicatrius del Ressuscitat. Així seran un dia les nostres ferides d’avui. Cicatrius guarides per Déu per sempre.

L’homilia, com sempre, conclou amb una alenada d’esperança: Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscos. De mica en mica hem d’anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha al món i a l’Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús, dient: «Ningú no em treu la vida, sinó que sóc jo qui la dono?» Seguir el Crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i, potser, la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues. Una esperança ens sosté: un dia, «Déu eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i ja no hi haurà mort ni hi haurà plors, ni crits ni fatigues, perquè tot aquest món vell haurà passat».

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat:

celebrem en el Senyor la festa de Pasqua.

Una homilia de Pasqua de Resurrecció, que podria ser un punt de reflexió per reconduir el nostre cristianisme, massa sovint embolcallat amb elements folklòrics que distreuen i fins i tot ens allunyen del que hauria de comportar ser un seguidor o deixeble de Jesús. Només Jesús és mestre i senyor. Ningú té, per més elevat que sigui el seu nivell eclesiàstic, suplantar el seu mestratge, com tampoc ningú pot parlar en nom de Déu i voler-nos convèncer de quina manera podem seguir més fidelment el missatge evangèlic. Aquesta és una tasca exclusivament de cadascú. Podem això si, llegir, escoltar i reflexionar aquesta o altres homilies, o qualsevol llibre de teologia o qualsevol altre llibre d’espiritualitat, la conclusió final ens correspon a nosaltres decidir el com i de quina manera puc intentar seguir de la millor manera el missatge que ens va donar Jesús.