dimecres, 16 de març de 2011

PEREGRINACIÓ ARRISCADA A JERUSALEM

  Reflexió


El mes de nissan març – abril), a Galilea, s’iniciava una primavera de vida i colors. Jesús devia intuir en veure tanta «vida nova», que la vinguda del regne de Déu era imminent.
 
Els jueus celebraven la pasqua el mes de nissan, quan s’esquia la lluna plena. Jesús, l’any trenta, la va voler celebrar, solemnement, a Jerusalem. Els deixebles li advertien que era arriscat, ell també ho sabia, però havia arribat l’hora de que el seu missatge arribés també a la capital espiritual d’Israel, on hi havia el temple.

Els jueus havien estat alliberats del faraó egipci per Moisès, però ara vivien esclaus de Roma, a la seva pròpia casa. Això creava molta tensió. Una ciutat de 50.000 habitants escassos, per Pasqua aplegava 200.000 jueus vinguts d’arreu, allotjant-se a casa de familiars o dormint al ras. Els soldats romans, des de la fortalesa adossada a la muralla del temple, amb les seves quatre torres, vigilaven atentament aquell bullici. Pilat hi era present, volia evitar qualsevol descontrol que posés en perill el seu domini. També hi era Antipes. Tothom estava alerta. Explica Flavi Josep que «el temple era la fortalesa que dominava la ciutat i la torre Antonia era la torre que dominava el temple»

Malgrat el perill, del que n’era conscient, Jesús va creure que la celebració d’aquella Pasqua de l’any trenta era una gran ocasió per anar-hi a anunciar el que era l’objecta de la seva vida: l’establiment d’un nou ordre de valors, el que ell en deia el regne de Déu; un regne de pau i justícia, proclamat al mateix cor del poble escollit.

Pagola, en el seu llibre es fa preguntes inquietants: Quins motius l’impulsaven? Volia només celebrar la Pasqua com un peregrí més? Anava a esperar, a la ciutat santa, la manifestació gloriosa del regne de Déu? Volia desafiar als dirigents religiosos d’Israel per a provocar una resposta que arrossegués a tots a acollir la irrupció de Déu? Buscava confrontar a tot el poble i urgir la restauració d’Israel?1

No devia ser la primera vegada que Jesús anava a Jerusalem, però aquesta vegada era diferent. «En el seu cor es barrejaria l’alegria i la pena, el temor i l’esperança» Arribat a la muntanya de les Oliveres ja distingia la silueta de l’antic palau d’Herodes, on ara s’hostatjava Pilat, i també la residència d’Antipes, a la part més luxosa de la ciutat. Allà hi vivia la gent rica i poderosa de Jerusalem. També hi vivia Annàs, que havia estat summe sacerdot, amb la seva família i la major part dels sacerdots i l’aristocràcia del temple. 

Els peregrins arribaven a la ciutat cantant la seva alegria en veure el temple, amb les làmines d’or que brillaven amb la claror de l’alba. L’alegria era exultant. Jesús, en aquests clima, va voler fer la seva entrada a la ciutat muntat sobre un pollí. Els seus deixebles l’aclamaven amb crits d’Hosanna!, i recitant el verset 26 del salm 118: «Beneït el qui ve en nom del Senyor!». Aquest fet cap investigador no el nega. La imatge es contraposa a les entrades triomfals que feien els emperadors romans quan visitaven els pobles conquerits. Jesús ho fa com un peregrí. No el mou la intenció d’establir-hi la pax romana, sinó la urgència d’anunciar que Déu és més que el Cèsar i que el seu «imperi» té per consigna l’amor.

Els soldats vigilants des de la torre Antònia, construïda per Herodes en honor de Marc Antoni, devien veure aquella entrada de Jesús, que Pagola denomina d’antitriomfal, amb estupor. No els devia fes cap gràcia. I menys veient com l’aclamaven els seus seguidors amb branques d’olivera i llorer. ¿S’adonaven que era un escarni i una burla dirigida a ells, tant poderosos? Jesús pretenia que la voluntat de Déu entrés al seu poble de forma humil, demostrant que el seu «antiregne», com diu Pagola, no era de violència. Però els soldats en devien prendre bona nota; aquesta manifestació contra el poder establer era suficient per a decretar la seva execució.

Al cap d’uns pocs dies Jesús va fer un gest més provocatiu. Des de Betània, on potser havia sojornat a casa de Llàtzer, Marta i Maria, es presentà al pati dels gentils on hi havia venedors dels animals necessaris pels sacrificis i compliment dels vots i les taules dels canvistes. A l’Imperi s’empraven diverses monedes però el temple només acceptava el shekel de Tiro, per ser la més forta i estable.

Diu Pagola, que segons la font més antiga, Jesús «va començar a foragitar als que venien i els que compraven» a més «va bolcar les taules dels canvistes» i finalment «no va permetre que ningú portés coses pel temple»

El fet diu Pagola que és autèntic; Marc (11, 15-19) i Joan (2, 13-22) el testimonien. Però havia de ser una «intervenció modesta». El servei «d’ordre del temple i els centenars de sacerdots ho devien impedir», a més el pati devia estar ple de peregrins, els venedors devien ser molts i els temibles soldats de la torre estaven a l’aguait...

És difícil saber el motiu que va impulsar el gest, i incomprensible que no l’agafessin allà mateix. Hi ha diverses respostes per a la primera pregunta. Una d’elles, potser la més versemblant: «gest profètic del final d’un sistema injust i preparació per el regne de Déu» La resposta a la segona, probablement, evitar l’escàndol.

El que havia de ser la «casa de Déu» havia esdevingut un gran negoci pels funcionaris, escribes, administradors, comptables, personal d’ordre i sobretot per les famílies dels sacerdots. La càrrega que suposava pels camperols era excessiva mentre ells vivien en l’opulència. Al Deuteronomi (18,1-5) es decreta: «Ni els sacerdots levites ni els altres membres de la tribu de Leví no tindran cap porció de l’heretat com els altres israelites. [...] ja que el teu Déu ha escollit els de la tribu de Leví d’entre totes les teves tribus perquè oficiïn donant culte al nom del Senyor per sempre». Però Herodes havia importat famílies sacerdotals de Babiloni i Egipte i aquests no seguien els principis d’austeritat esmentats, i depenien de les autoritats romanes, que eren les que nomenaven i cessen al summe sacerdot, i això els condicionava a estar a bones amb el poder i obtenir prebendes pels seus familiars.  

La gent devia estar desconcertada, preguntant-se com avui ho fa Pagola: El temple és la casa de Déu o el signe de la col·laboració amb Roma? Temple d’oració o magatzem de delmes i primícies dels camperols? Santuari del perdó o símbol de les injustícies? Està al servei de l’Aliança o beneficia els interessos de l’aristocràcia sacerdotal?

La irrupció «violenta» de Jesús al temple, segons Pagola, no pretén «purificar» el culte, com s’havia dit. «El seu gest és més radical i profund. No apunta a una reforma litúrgica sinó a la desaparició de la pròpia institució» «Un gest simbòlic de destrucció del temple».

1.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada