diumenge, 27 de març de 2011

NECESSITEN DÉU PER ARRIBAR A SER HUMANS

  Opinió

El teòleg José María Castillo, en el seu blog Teología sin censura, ens ha deixat un article carregat de bon saber, desenvolupant un tema complex de forma senzilla.

A Déu ningú l’ha vist mai. I no el podem veure perquè Déu és el Transcendent, «situat més enllà de la nostra capacitat humana». Qualsevol intent d’explicar-lo és un antropomorfa, és a dir: com si la seva configuració fos de l’home. No és possible, des de la immanència definir el transcendent. Raimon Panikkar venia a dir que quan parlem de Déu ja estem parlant d’una altre cosa. La raó no ens serveix per assegurar la seva existència ni per negar-la. De fet ni Déu mateix s’explica. Quan Moisès li pregunta com ha de dir al seu poble qui és, la seva resposta és: Jo sóc el qui sóc (Ex 3,14). Les diverses religions s’adrecen a Déu amb noms diferents però que en realitat, com afirmava Panikkar, es tracta del mateix. Déu només és un encara que l’invoquem amb altres noms i de maneres diverses.  L’única condició exigible és que se l’adori «en esperit i veritat» (Jn 4, 23).

Si no sabem gran cosa de la nostra vida, tot i ser-ne, com deia Vicenç Ferrer l’objectiu de tota la creació, com ens atrevim a intentar saber alguna cosa del Transcendent? Per Castillo, «Déu està més enllà de l’últim límit de la nostra capacitat de conèixer». Si alguna cosa saben, des de la nostra immanència és allò que Jesús, convertit en profeta itinerant ens ha revelat: «els qui em veuen a mi veuen el qui m’ha enviat» (Jn 12,45). No pas per la seva forma humana sinó per la seva capacitat d’estimar.

Conèixer, saber, qui és Déu, és doncs una qüestió de fe. Ell ens ha hagut de presentar un model de vida humana i quina era la relació que desitjava establir amb l’objecta últim de la creació. «És en l’entranyable humanitat de Jesús on comprenem la profunda i desconcertant humanitat de Déu». Per què desconcertant? Perquè «Tal com està el món [...], no pot haver estat creat o pensat per un ser que és, al mateix temps, infinitament poderós i infinitament bo. Ambdues coses són incompatibles amb el mal».

Si la raó no és competent per aclarir aquests misteri relacional, només ens queda el camí, com hem dit, de la fe. Jesús va tenir una fe il·limitada amb qui anomenava de forma afectuosa Abbà, i ens va dir que ens hi dirigíssim invocant-lo com a Pare. Només posant-se en la voluntat de Déu que és amor, i de la seva justícia, podia Jesús (el Fill estimat) acceptar l’escarni i l’execució que va patir. Des de la fe en Jesús Déu seria com «una altre persona [...] amb la que em puc  relacionar, a la que puc demanar el què necessito, o al que ofenc, com puc fer-ho a un altre ser qualsevol». Aquesta seria la dimensió humana de Déu. Però aquesta humanitat no nega que a la vegada sigui també el Transcendent; creador o pensador, d’un món que conté el mal en les seves pròpies lleis.       

Déu ens ha donat el seu fill, Jesús, perquè ens ensenyés com s’havia de comportar el ser humà, la fase final del seu projecte. Un home-dona fet «a la seva imatge i semblança» (Ge 1,26). Jesús representa l’excel·lència d’aquest projecta. Ho ha dit algun teòleg referint-se a Jesús: només un Déu pot ser tant humà. Només Déu, en un món tant competitiu, es pot compadir i viure amb els pobres i com els pobres, els últims de la societat, i establir el seu codi en les benaurances. «A Déu ningú l’ha vist mai --diu Joan--, però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud» (1a Jn 4,12). Castillo ens diu que aquest Déu que ningú ha vist mai, «l’hem vist, l’hem escoltat, l’hem tocat en Jesús de Natzaret, que és la Paraula de Déu feta humanitat». Així ho expressa el quart evangelista en erl pròleg: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres[...] ple de gràcia i de veritat».  (Jn 1,14)

 Salvador Sol

Nota.- Aquests article vol ser un reconeixement a José Maria Castillo pel seu mestratge ara que la Universitat de Granada li ha concedit el grau de Doctor Honoris Causa.

1 comentari:

  1. En Jaume Rosal ens ha passat aquests comentari:

    Amb molt de gust passo a deixar la meua opinió respecte al camí recorregut per en José María Castillo. De fet el tema de la Teologia de l’alliberament sempre ha estat un tema “espinós” no ha estat, n’hi esta ben compres, ben assimilat i molt menys ben “paït”

    Ja de vell antuvi s’estava interrogant-ne... ¿Es un corrent que esta dintre, o fora de l’Església? Cal pensar que quant hom decideix seguir el camí de la filosofia política difícilment pot estar “avalat” per una argumentació teològica... o potser si! Però tot sabem que la teologia s’ocupa de explicita el missatge de Deu tot fent una crida a tota persona de bona voluntat a construir el Reina de Deu... i Jesús ens va deixa dit que el seu reina no era d’aquest mon, ja que si fos d’aquet mon el se Pare ja l’hi hauria enviat tot un poderós exèrcit per ajudar-lo a construir aquet anomenar –Reina de Deu- Sia com sia tot cristià que s’hagi aixoplugat sota la teologia de l’alliberament sap que per seguir-lo, per assimilar-lo, per donar-li sentit cal esta complimentat per una filosofia política, ep! no vull jo ara dir que en José Maria anés errat, no, no! com a bon teòleg segur que hem donaria un mes que bon raonament per explicitar la bondat i la veritat de l`esmentada teologia, jo nomes vull dir que aquet camí no ha estar n’hi esta gens fàcil,,, cal tenir mol bon estómac a mes de tenir molta fe.

    Jaume

    ResponElimina