PERDUTS EN LA CRISI RELIGIOSA
Comentari a l’evangeli (Mt 4,12-23) escrit per: J. A. Pagola
Evangeli.-
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Comentari.
Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic.
És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.
Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació?
Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.
Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida?
Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.
Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat.
Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Comentari al comentari
Per Jaume Rocabert.
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perduts en la crisi religiosa” té com a fonament els fragments (12-23) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.
L’homilia ens confirma que certament vivim en mig d’una gran crisi religiosa. Malgrat aquesta realitat, també és cert que s’obren noves portes i finestres, per purificar l’aire viciat causant de la esmentada crisi: Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic. És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.
Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació? Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.
Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida? Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.
L’homilia mai ens deixa sense respostes positives i esperançadores. Conseqüentment, donat que s’ha volgut negar la realitat del més enllà, sense saber ni poder oferir alternatives més enllà de la dels conceptes, sempre embolcallats per la visió materialitzada, no son pocs (especialment els que encara tenen capacitat de discernir) que després d’una reflexió acurada, sovint feta allunyada dels cercles religiosos, han reprès el camí únic i veritable de retornar, com ho feu el fill pròdig, a la casa del Pare: Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat. Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop»
Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.
Una nova homilia que si la llegim i al mateix temps intentem reflexionar-hi, ens dissiparà els grans interrogants perfectament legítims que a ben segur en un moment o altre, totes i tots ens hem pogut qüestionar. És més que probable que aquesta crisi generalitzada de la religió, no només sigui la conseqüència del poderós intent del neó-capitalisme per desviar-nos del camí tradicional que seguíem, per tal de conduir-nos vers on els interessava: la materialització i molt més el consum com a necessitat prioritària. També però, cal que no deixem de ser objectius i crítics amb el alts dirigents de la religió, car –molt probablement- no han estat prou atents i àgils per promoure el que sempre és imprescindible: adaptar-nos a les necessitat dels nous temps. Avui, per exemple, la societat actual no pensa ni té, les mateixes necessitats, ni la manera de pensar ni de viure, que la de mitjans de segle passat. ...
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perduts en la crisi religiosa” té com a fonament els fragments (12-23) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.
L’homilia ens confirma que certament vivim en mig d’una gran crisi religiosa. Malgrat aquesta realitat, també és cert que s’obren noves portes i finestres, per purificar l’aire viciat causant de la esmentada crisi: Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic. És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.
Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació? Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.
Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida? Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.
L’homilia mai ens deixa sense respostes positives i esperançadores. Conseqüentment, donat que s’ha volgut negar la realitat del més enllà, sense saber ni poder oferir alternatives més enllà de la dels conceptes, sempre embolcallats per la visió materialitzada, no son pocs (especialment els que encara tenen capacitat de discernir) que després d’una reflexió acurada, sovint feta allunyada dels cercles religiosos, han reprès el camí únic i veritable de retornar, com ho feu el fill pròdig, a la casa del Pare: Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat. Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop»
Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.
Una nova homilia que si la llegim i al mateix temps intentem reflexionar-hi, ens dissiparà els grans interrogants perfectament legítims que a ben segur en un moment o altre, totes i tots ens hem pogut qüestionar. És més que probable que aquesta crisi generalitzada de la religió, no només sigui la conseqüència del poderós intent del neó-capitalisme per desviar-nos del camí tradicional que seguíem, per tal de conduir-nos vers on els interessava: la materialització i molt més el consum com a necessitat prioritària. També però, cal que no deixem de ser objectius i crítics amb el alts dirigents de la religió, car –molt probablement- no han estat prou atents i àgils per promoure el que sempre és imprescindible: adaptar-nos a les necessitat dels nous temps. Avui, per exemple, la societat actual no pensa ni té, les mateixes necessitats, ni la manera de pensar ni de viure, que la de mitjans de segle passat. ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada