«PARE NOSTRE»

Comentari a l’evangeli (Lc 11,1-13) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa'm tres pans, que acaba d'arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m'amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l'amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen».

Comentari

Del Parenostre se n’ha dit tot. És la pregària per excel·lència. El millor regal que ens ha deixat Jesús. La invocació més sublim a Déu. I, tanmateix, repetida una vegada i una altra pels cristians pot convertir-se en prec rutinari, paraules que es repeteixen mecànicament sense elevar el cor a Déu.

Per això és bo que ens aturem de tant en tant a reflexionar sobre aquesta oració que conté tota la vida de Jesús. Aviat ens adonarem que només la podem pregar si vivim amb el seu Esperit.

«Pare nostre». És la primera exclamació que brolla del cor humà quan viu habitat no pel temor a Déu, sinó per una plena confiança en el seu amor creador. Un clam en plural vers qui és Pare de tothom. Una invocació que ens arrela en la fraternitat universal i ens fa responsables davant de tots els altres.

«Sigui santificat el vostre nom». Aquesta primera petició no és una més. És l’ànima de tota aquesta pregària de Jesús, la seva aspiració suprema. Que el «nom» de Déu, és a dir, el seu misteri insondable, el seu amor i la seva força salvadora es manifestin en tota la seva glòria i poder. I això dit no en actitud passiva, sinó des del compromís de col·laborar amb la nostra pròpia vida a aquesta aspiració de Jesús.

«Vingui el vostre regne». Que no regnin al món la violència i l’odi destructor. Que regni Déu i la seva justícia. Que no regni el Primer Món sobre el Tercer, els europeus sobre els africans, els poderosos sobre els febles. Que no domini l’home a la dona, ni el ric al pobre. Que s’apoderi del món la veritat. Que s’obrin camins a la pau, al perdó i al veritable alliberament.

«Faci’s la vostra voluntat». Que no trobi tants obstacles i resistència en nosaltres. Que tota la humanitat obeeixi la crida de Déu, que des del fons de la vida convida l’ésser humà a la seva veritable salvació. Que la meva vida sigui avui mateix recerca d’aquesta voluntat de Déu.

«El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor». El pa i allò que necessitem per viure de manera digna, no només nosaltres, sinó tots els homes i dones de la Terra. I això dit no des de l’egoisme acaparador o el consumisme irresponsable, sinó des de la voluntat de compartir més allò que és nostre amb els necessitats.

«Perdoneu les nostres culpes». El món necessita el perdó de Déu. Els éssers humans només podem viure demanant perdó i perdonant. Qui renuncia a la venjança des d’una actitud oberta al perdó s’assembla a Déu, el Pare bo i perdonador.

«No permeteu que caiguem a la temptació». No es tracta de les petites temptacions de cada dia, sinó de la gran temptació d’abandonar Déu, oblidar l’Evangeli de Jesús i seguir un camí errat. Aquest crit de socors queda ressonant a la nostra vida. Déu és amb nosaltres davant de tot mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 27 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Pare nostre” té com a fonament els fragments (1-13) del capítol 11 de l’evangeli de Lluc.

En aquet fragment de l’evangeli de Lluc hi trobem el raonament més autèntic de l’amor que brolla del nostre Pare Déu, quan nosaltres ens hi adrecem amb naturalitat, amb humilitat i amb sinceritat per demanar-li el més vital i imprescindible per ser veritables cristians, o fins i tot per aconseguir ser seguidors convençuts del missatge que ens va transmetre Jesús. En l’homilia, hi tenim desgranat minuciosament tots els valor d’aquesta pregaria, però que repetida una vegada i un altre, es pot convertir en una pregaria rutinària, mecànica, en la qual ni tan sols valorem el sentit del seu contingut.

Del Parenostre se n’ha dit tot. És la pregària per excel·lència. El millor regal que ens ha deixat Jesús. La invocació més sublim a Déu. I, tanmateix, repetida una vegada i una altra pels cristians pot convertir-se en prec rutinari, paraules que es repeteixen mecànicament sense elevar el cor a Déu. Per això és bo que ens aturem de tant en tant a reflexionar sobre aquesta oració que conté tota la vida de Jesús. Aviat ens adonarem que només la podem pregar si vivim amb el seu Esperit.

«Pare nostre». És la primera exclamació que brolla del cor humà quan viu habitat no pel temor a Déu, sinó per una plena confiança en el seu amor creador. Un clam en plural vers qui és Pare de tothom. Una invocació que ens arrela en la fraternitat universal i ens fa responsables davant de tots els altres. «Sigui santificat el vostre nom». Aquesta primera petició no és una més. És l’ànima de tota aquesta pregària de Jesús, la seva aspiració suprema. Que el «nom» de Déu, és a dir, el seu misteri insondable, el seu amor i la seva força salvadora es manifestin en tota la seva glòria i poder. I això dit no en actitud passiva, sinó des del compromís de col·laborar amb la nostra pròpia vida a aquesta aspiració de Jesús.

«Vingui el vostre regne». Que no regnin al món la violència i l’odi destructor. Que regni Déu i la seva justícia. Que no regni el Primer Món sobre el Tercer, els europeus sobre els africans, els poderosos sobre els febles. Que no domini l’home a la dona, ni el ric al pobre. Que s’apoderi del món la veritat. Que s’obrin camins a la pau, al perdó i al veritable alliberament. «Faci’s la vostra voluntat». Que no trobi tants obstacles i resistència en nosaltres. Que tota la humanitat obeeixi la crida de Déu, que des del fons de la vida convida l’ésser humà a la seva veritable salvació. Que la meva vida sigui avui mateix recerca d’aquesta voluntat de Déu.

«El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor». El pa i allò que necessitem per viure de manera digna, no només nosaltres, sinó tots els homes i dones de la Terra. I això dit no des de l’egoisme acaparador o el consumisme irresponsable, sinó des de la voluntat de compartir més allò que és nostre amb els necessitats. «Perdoneu les nostres culpes». El món necessita el perdó de Déu. Els éssers humans només podem viure demanant perdó i perdonant. Qui renuncia a la venjança des d’una actitud oberta al perdó s’assembla a Déu, el Pare bo i perdonador.

«No permeteu que caiguem a la temptació». No es tracta de les petites temptacions de cada dia, sinó de la gran temptació d’abandonar Déu, oblidar l’Evangeli de Jesús i seguir un camí errat. Aquest crit de socors queda ressonant a la nostra vida. Déu és amb nosaltres davant de tot mal.

Al·leluia Rm 8,15
Heu rebut un Esperit que ens fa fills
i ens fa cridar: Abbà, Pare!

Malauradament, ho estem constatant des de al llarg de la nostra història. No obstant, en l’actualitat ho tenim a davant dels nostre ulls de manera persistent, tant, que potser per veure-ho dia si i dia també, ja s’ha convertit en una rutina que ja no commou la nostra sensibilitat. No obstant la realitat és que uns determinats personatges com molts d’altres, però malauradament amb més virulència, portats per un desequilibri malaltís estant promovent un genocidi que ni tant sols no indigne ni commou a cap de les institucions mundials que, dissortadament, s’han convertit en còmplices de l’esmentat genocidi.

El que està passant a Gaza, promogut per Netanyahu, a Ucraïna, promogut pel Putin o fins hi tot el que està promovent el Trump amb els emigrant als EE.UU. i amb la seva particular guerra aranzelària, sense fer esment de moltes altres barbaritats, que la malaltia del poder provoca amb molt altres presidents i no presidents, però que han aconseguit assolir una certa àrea de poder, és –malauradament- el desequilibri mental que l’esmentat poder provoca, que no obstant no és gaire diferent del d’altres moments de la història no massa llunyana.