ALEGRIA I AMOR

Comentari a l’evangeli (Jn 2,1-11) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui». Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d'elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d'aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells n'hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s'havia tornat vi. Ell no sabia d'on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l'aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor».

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.

En aquell temps, la gent que vivia en l'expectació sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc».

Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s'obrí el cel i baixà cap a ell l'Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».

Comentari.

Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús?

L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús.

A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?

El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?

Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda l’«aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.

Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per Jaume Rocanert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 19 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “No ofeguem l’Amor solidari” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 2 de l’evangeli de la comunitat joànica.

L’homilia, en el seu primer paràgraf ens explica una simbòlica nosa a Canà de Galilea per descriure’ns quin fou l’objectiu més important que pretenia Jesús: Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús? L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús que sempre, aleshores i ara, el tenim ben a prop nostra per ajudar-nos en tot moment.

A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?

Vet aquí un bon exemple que ens descriu un exemple no gaire diferent del que seria en l’actualitat en un casament sense ni vi ni cava: El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?

Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda «l’aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens descriu la metàfora del que significa unes noces, de què significa una Església sense Alegria i sense Amor: Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».  

Al·leluia 2Te 2,14

Déu, valent-se de l'Evangeli,

ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist,

el nostre Senyor.

La metàfora no descrita obertament, és que en l’actualitat ens trobem en front d’aquesta trista realitat, en la nostra quotidiana vida cristiana on ens trobem que cada cop més les esglésies es van buidant més i més.  Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».