dijous, 5 de maig de 2022

DÉU NO ESTÀ EN CRISI

Comentari de l’evangeli (Jn 10,27-30) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

27 Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. 28 Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. 29 Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. 30 Jo i el Pare som u. (Jn 10,27-30.BCI)

Cmentari.-

És més freqüent del que pensem. Els creients diem creure en Déu, però a la pràctica vivim com si no existís. Aquest és també el risc que tenim avui en abordar la crisi religiosa actual i el futur incert de l’Església: viure aquests moments de manera «atea».

Ja no sabem caminar en «l’horitzó de Déu». Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats. Se’ns oblida que el món està en mans de Déu, no en les nostres. Ignorem que el «Gran Pastor» que té cura i guia la vida de cada ésser humà és Déu.

Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.

Segons el relat evangèlic, Jesús és a Jerusalem comunicant el seu missatge. És hivern i, per resguardar-se del fred, es passeja per un dels pòrtics del Temple, envoltat de jueus, que l’assetgen amb les seves preguntes. Jesús està parlant de les «ovelles» que escolten la seva veu i el segueixen. En un moment determinat diu: «Allò que el meu Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del Pare».

Segons Jesús, «Déu ens supera a tots». Que nosaltres estiguem en crisi no vol dir que Déu estigui en crisi. Que els cristians perdem el coratge no vol dir que Déu s’hagi quedat sense forces per salvar. Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.

Déu és Déu. Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Cmentari al comentari.-

l’evangeli joànic en els paràgrafs 27-30 del capítol 10.

L’homilia sobre el text joànic del capítol 10, és d’una contundència indiscutible: podem llegir en el text evangèlic: “Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”. Un text del tot esperançador malgrat que els creients i la mateixa Institució eclesial estiguem travessant una gran crisi que no només és de fe, sinó que també és estructural.

L’esmentada institució eclesiàstica fa masses anys que resta encallada en el passat, sense renovar-se, la qual cosa no només desmotiva a les noves generacions donada les maneres arcaiques i desfasades en les que s’expressa i exterioritza, sinó que bloqueja qualsevol intent de posar-se al dia. Cal una gran sacsejada que provoqui la necessària revolució o renovació en tots els sentits, no només teològics, sinó estructurals, litúrgics i també d’eliminació de l’excessiva parafernàlia, a nivell de ritus i d’escenografia ritual amb unes vestimentes del tot inadequades i impròpies dels que pretenen testimoniar-nos el missatge de Jesús de Natzaret.

L’homilia ens adverteix que només: Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats; i que Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.

El fet que creients i institució eclesiàstica estiguem en crisi, no vol dir que Déu estigui en crisi

Conseqüentment: Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.

L’homilia, però, conclou amb to esperançador: Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no

abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor: jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge IV de Pasqua, ens esperoni, car ni les nostres


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada