dijous, 24 de febrer del 2022

ARBRES BONS

 Evangeli (Lc 6.39-45) i comentari de: J.A.Pagola

 Evangeli.-

39 Els digué encara una paràbola:

--¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. 41 Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.
43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45 L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca. (Lc 6,39-45.BCI)

Comentari.-

L’advertiment de Jesús és fàcil d’entendre. «No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses».

En una societat malmesa per tantes injustícies i abusos, on creixen els «cards» dels interessos i de les mútues rivalitats, i on broten tantes «bardisses» d’odis, discòrdia i agressivitat, cal que hi hagi persones sanes que donin una altra classe de fruits. Què podem fer cadascú de nosaltres per sanar una mica la convivència social tan malmesa com tenim?

Potser hem de començar per no fer la vida més difícil del que ja és a ningú. Esforçar-se perquè, almenys al nostre costat, la vida sigui més humana i més suportable. No enverinar l’ambient amb la nostra amargor. Crear en el nostre entorn unes relacions diferents fetes de confiança, de bondat i de cordialitat.

Necessitem entre nosaltres persones que sàpiguen acollir. Quan acollim algú, estem alliberant-lo de la solitud i li estem infonent noves forces per viure. Per molt difícil que sigui la situació en què es troba, si descobreix que no està sol i té algú a qui acudir, es despertarà de nou la seva esperança. Que important que és oferir refugi, acollida i escolta a tantes persones maltractades per la vida.

Hem de desenvolupar també molt més la comprensió. Que les persones sàpiguen que, per molt greus que siguin els seus errors, en mi trobaran sempre algú que les comprendrà. Hem de començar per no menysprear ningú, ni tan sols interiorment: no condemnar ni jutjar precipitadament. La majoria dels nostres judicis i condemnes només mostren la nostra poca qualitat humana.

També és important encomanar alè a qui pateix. El nostre problema no és tenir problemes, sinó no tenir força per enfrontar-se a ells. Al costat de nosaltres hi ha persones que pateixen inseguretat, soledat, fracàs, malaltia, incomprensió… No necessiten receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el seu sofriment i posi en les seves vides la força interior que les sostingui.

El perdó pot ser una altra font d’esperança en la nostra societat. Les persones que no guarden rancor ni alimenten el ressentiment, i saben perdonar de veritat, sembren esperança al seu voltant. Al seu costat sempre creix la vida.

No es tracta de tancar els ulls al mal i a la injustícia. Es tracta senzillament d’escoltar la consigna de Pau de Tars: «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.» La manera més sana de lluitar contra el mal en una societat tan danyada com la nostra és fer el bé «no torneu a ningú mal per mal…; si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom» (Romans 12,17-18).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 27 de febrer, que la litúrgia

el descriu com el VIII diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Arbres bons”,

basant-se amb en els fragments 39-45 del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia comença la seva reflexió amb la directa posada: L'advertiment de Jesús és fàcil

d'entendre. «No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Vet

aquí una veritat com un temple, per a continuació, donada la trista realitat existent, sentencia amb

el què és una urgència inqüestionable: En una societat malmesa per tantes injustícies i abusos, on

creixen els cards dels interessos i de les mútues rivalitats, i on broten tantes bardisses d'odis,

discòrdia i agressivitat, cal que hi hagi persones sanes que facin una altra classe de fruits.

L’homilia, però, no es limita a exposar la problemàtica, ans al contrari, ens proposa una manera

d’actuar: No enverinar l’ambient amb la nostra amargor. Crear al nostre entorn unes relacions

diferents fets de confiança, de bondat i de cordialitat. Necessitem entre nosaltres persones que

sàpiguen acollir. Quan acollim algú, estem alliberant-lo de la solitud i li estem infonent noves forces

per viure. 

Ens és necessari, per tant, Que les persones sàpiguen que, per molt greus que siguin els seus

errors, en mi trobaran sempre algú que els comprendrà. També és important encomanar alè a qui

pateix, doncs No necessiten receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el

seu sofriment i posi a les vinyes la força interior que els sostingui.

L’homilia conclou fent referència a unes consignes de l’apòstol Pau en la seva carta al romans (12,

17-18): «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, fes vèncer el mal amb el bé.» La manera més sana

de lluitar contra el mal en una societat tan danyada com la nostra és fer el bé «no torneu a ningú

malament per mal…; si és possible, i fins on depengui de vós, estigueu en pau amb tothom»

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

 

Amigues i amics, una altre contundent homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que

sigui la nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià, malgrat que la nostres limitacions,

sovint ens bloquegin la necessària actuació que observem davant nostre.

La pregaria, la reflexió i una voluntat, per més minsa que sigui, ens pot ajudar a no deixar-nos

arrastrar per la comoditat i per el desgraciat passotisme, que cada cop és més fort en la nostra

societat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada